Fa temps tenia un amic que es deia Miquel. Tots dos devíem rondar els 65 anys. Com que estava jubilat, passava moltes estones en un hort petit que tenia als afores del poble. Per no avorrir-se a casa, hi anava tot sovint a cultivar enciams, carbasses… i jo, quan no tenia res que fer, també hi anava a fer petar la xerrada.

Un dia, mentre era a casa assegut davant la tele sense veure ni saber ben bé què hi feien, vaig pensar d’anar a parlar amb ell una estona. En  arribar al seu hort ell no hi era, però vaig veure una dona aplanada mirant el fons del pou que en Miquel tenia al mig de l’hortet.En un primer moment vaig pensar que no fos la seva dona… però no, no era ella. Quan va sentir que m’atansava, va aixecar el cap d’una revolada i, com si hagués vist el dimoni, va marxar corrent, o més aviat intentant córrer, ja que anava una mica coixa.Com que en Miquel no hi era i em picava la curiositat, vaig decidir anar a casa del meu amic. Un cop allí li vaig explicar el que havia vist i es va quedar ben sorprès: aquell pou ja feia anys que era sec. Pot ser li devia caure alguna cosa? Tots dos varem anar a l’hort i, sense pensar-ho dos cops, ens vam abocar al pou per mirar el fons. No es veia res de res. En Miquel va pensar de baixar-hi, va agafar l’escala de fusta que utilitzava per collir les figues més altes de la figuera, i la va fer passar pel forat. Va enfilar-se a l’escala i va començar a baixar. Ospa! Hi havia una cova que anava 15m endins! Va entrar-hi i va veure tres sacs lligats amb un cordill, que remenaven al terra com si fossin cucs. Eren nens lligats amb cordes i portaven un esparadrap a la boca. Ell va sortir corrent i, quasi sense alè em va cridar perquè baixés. Els varem deslligar,i varem sortir tots a corre-cuita.Quan van ser a fora, després de donar-los una mica de pa i aigua, els nens ens van explicar el que havia passat. Aquella dona, malalta mental, es dedicava a segrestar nens de les rodalies i els amagava en el pou per, ves a saber quins motius. Aquell vespre ens vam amagar en unes xisques per esperar-la. Quan va arribar i va mirar al pou vam sortir tots dos i la vam empènyer al fons, vam tapar l’obertura amb una tapa de ferro amb un cadenat.Vam avisar els mossos d’Esquadra. Ens van explicar que ja feia temps que li anaven al darrera. Aquella pobra dona s’havia escapat d’un hospital psiquiàtric, convençuda que era l’esposa de l’home del sac i que, per tant havia de continuar la seva tasca. Des d’ aquell dia no va lligar cap més nen i en Miquel va conservar la tapa de ferro del pou, no fos cas que a algú més se li acudís de posar-hi nens.