Quan les granotes portaven sabre, al meu hort, un dia, vaig veure una dona que s’acostava al meu pou… al meu pou!M’hi vaig acostar i li vaig dir:-Que fas al meu hort xafant-me els tomàquets! I la dona, en sentir-me, em va mirar i va marxar corrent. Després em vaig acostar al pou encuriosit. Què hi devia buscar aquella dona? Maig mirar forat endins, però no hi vaig veure res. L’endemà la dona va tornar. Jo l’observava amagat darrere el cobert de les eines. Va mirar dins el pou i em va semblar que hi feia caure una mena de pala. Quan va marxar vaig anar a veure què era l’objecte misteriós, però el pou era tan fons i fosc que no s’apreciava gaire bé la forma.Al dia següent la dona va tornar a aparèixer i hi va tirar una altra cosa, semblant a una escala. El tercer dia vaig esperar a que tornés i li vaig sortir al pas per saber quin interès tenia en omplir-me el pou d’eines, però, com l’altra vegada, va fugir de mi com un llamp sobre la seva bicicleta. Vaig decidir seguir les marques del terra, que em van dur a una caseta molt atrotinada.Vaig trucar a la porta i… si, era aquella dona. Es va quedar molt parada de veure’m i tant sobtada que no va reaccionar.Jo li vaig dir què feia amb el meu pou, i ella em va respondre:-Si…, doncs… l’altre dia vaig trobar un mapa que indica que en el teu pou hi ha diamants.-De veritat?-vaig dir jo amb els ulls coma a plats.Ella va posar-se la mà a la butxaca i em va ensenyar un paperot grogós, vell i arrugat que, efectivament, semblava el mapa d’un tresor, al mig del qual havia… el meu pou! Era possible? Això s’havia de comprovar immediatament! I vaig dir-li: -Va, anem al meu hort, tenim molta feina. Comprovarem si és veritat el que diu aquest mapa. A corre-cuita varem tornar al camp, varem baixar amb l’escala i, en el fons hi varem trobar una caixa vella i tronada que varem poder obrir a cops de pala. Estava plena de diamants!Com que el pou era meu i el mapa era d’ella varem decidir compartir-los a parts iguals.Dies després varem anar al poble, a casa del Sr. Porta, el joier, a canviar els diamants per diners i… vés per on la sorpresa! Els nostres diamants només eren cristalls tallats sense massa valor. El Sr. Porta ens va donar 100 € a cadascú, i gràcies!No havíem trobat un tresor però sí l’emoció de viure una aventura i ho varem celebrar tots dos plegats en un bon restaurant.