OLESA
PLAÇA NOVA:
S XI castell mediaval amb 4 torres. Una és l’actual Torre del rellotge. Al s XVIII aquesta va començar a utilitzar-se com a presó
Hi havia una ésglésia pre-romànica (s X)que ha anat evolucionant fins arribar a l’actual. Les primeres notícies que es tenen de l’ésglesia es troben l’any 1013 i 1064 en el llibre Antiquitatum de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona, volum I, foli 124, amb el nom de Sta Maria de Enolesa. En aquest document els nobles especifiquen que tenen aquests drets per herència de llurs avantpassats. Al voltant de l’església i el castell tenen lloc les tasques pròpies del poble, concretament dins la Sagrera, espai protegit i aleshores inalienable.
Aquest temple cristià va atraure pagesos que varen formar un petit nucli de població al voltant de l’església. L’únic accés al poblat era l’Arc de l’església.
El 1109 un llegat testamentari per la nova obra de Sta Maria ens indica que s’estava construint una nova església allí mateix. La primitiva església fou consagrada el 24 de gener de 1147, amb assistència de Guillem, Bisbe de Barcelona. Mentre l’església va dependre del Monestir de Montserrat, l’Abat anomenava un monjo com a rector.
El 1341 es donà llicència per a construir una església nova per haver-se quedat petita la romànica i el 1425 es beneïa el retaule major.
L’any 1589, per determinació popular, aquesta església es va ampliar i prengué el seu aspecte definitiu amb el que arribà fins el 1936, ocupant quasi tot el perímetre de l’antic castell medieval.
A mesura que va anar –se ampliant , van obrir-se nous portals.: el portal del carrer de l’església (al costat dels porxos de la plaça de les fonts).
Durant els s XIII-XIV Pere Cerimoniós va obligar als pobles catalans a emmurallar-se per defensar-se de la guerra de Castella. Per aquest motiu , les cases van actuar de muralla i es van obrir nous portals. Al llarg dels segles aquests portals foren: el portal de Can Carreras (al final del c/ església); el portal de’n Coscoll o en Ros (al final i a l’esquerre); el portal de les Hortes, el portal de Santa Oliva (segle XVI)
Al pati del castell es va construir La Casa Consistorial al S XIV
Hi havia dos carrers: C/ Rampeu i C/ del Cementiri. Quan va haver-hi la peste varen tirar les cases a terra i la plaça es va engrandir
Al segle XX la plaça Nova i la plaça de la Cendra s’anomenaven Plaça Pi i Maragall. Després durant la dictadura plaza de los Caidos.
La plaça no era tan sols el centre religiós de la vila sinó també el centre polític i aadministratiu.
A la plaça Nova hi havia l’Església, l’hospital (davant de cal Paltor), l’ Ajuntament fins el novembre de 1933 que fou traslladat a l’edifici que fins aleshores havia estat l’Hotel Gori, les Escoles (fins el 1929 quan es varen inagurar les escoles nacionals)i el Cementiri fins el 1850(part del c! De Dalt, el C/ Hospital conduïa fins el cementiri) .Fins el 1860 l’edifici fou utilitzat com a teatre.Al 1924 l’Escola d’Arts i Oficis es va construir a la plaça de la Cendra. Al carrer Reial hi havia una entrada al poble. A les afores d’aquesta porta hi havia el primer hospital.
Cap al s XVI Olesa es va engrandir cap amunt i es va construir el Portal de Sta Oliva. Porta d’entrada de la gent que venia de Terrassa.
A la font d’en Roure hi havia una masia ,la propieta de la qual era filla d’un terratinent i un baró. Els terrenys del voltant es posaren a la venda i es varen edificar dos carrers el de Dalt (anomenat Roure de Dalt) i el de Baix (Móssen Bisbe)
El dia 20 d’agost del 1892, l’Ajuntament assenyala els llocs on hauran de col.locar-se els firaires: els punts de venda de teixits, a la Plaça de la Cendra; en el tros del carrer Hospital, des de la plaça de la Cendra fins la Plaça Nova, els ganivetaires, llauners , calderers, ferrers; i a la plaça Nova els venedors de joguines, quincalla i coses semblants.
PLAÇA DE LES FONTS
El porxo data del s XIII concretament de l’ any 1299. Aquesta porxada servia per resguardar els comerciants i els vilatans de la pluja.
A mitjans del s. XIII es comença a trobar documentació escrita referent al mercat olesà. L’any 1252, el rei Jaume I concedí un privilegi de mercat a la nostra vila. Aquest mercat s’ubicà fora muralles.
Amb l’ampliació de la muralla del s XIII, el mercat deixà d’estar a fora i passà a ser inclòs dins la vila emmurallada.
La plaça del mercat no només s’utilitzava per vendre productes agrícoles i artesans, sinó també era zona d’esbarjo (balls). L’any 1366 es va rebre el privilegi de celebrar la fira i el mercat lliure d’impostos per St Joan. Així els venedors muntaven parades on venien tot tipus de productes: llet, carn, peix, oli, verdura
El primer document que fa referència a la Plaça de les Fonts com a tal data del s XVII.
Abans hi havia una gran bassa situada on és ara la placeta Joan Povill anomenada Bareia (gran dipòsit que proporcionava aigua a gran part de la població del moment). Durant aquest temps no hi havia plaça. Tot eren cases que agafaven aigua de la Bareia pel subministrament de les cases, per regar els horts que hi havia on ara és l’Eixample, per rentar la roba i com abeurador per als animals.
Al s XVII es canalitzaren una part de les aigües de la bareia , s’encaminaren cap al centre de la plaça i es construïren les primeres fonts
(mirar Abans pag 105,106,107)
Al s XIX La plaça de le Fonts constituïa un dels principals àmbits de la vila. Es feia el mercat. Hi havia parades de fruita, verdura, peix. Fins la inauguració del mercat municipal (1932)les vendes de productes es feien a la Plaça de les Fonts.
El primer envelat de festa Major documentat data de 1883 s’instal·là a la placeta Joan Povill (abans plaça de la Verdura)
El carrer Coscoll, des de finals del s XIV fins el s XVII s’anomenava “carrer del Troc”.
El carrer de l’Església des del s XVI, s’anomenava carrer Empedrat i també c/ de Barcelona.
ANSELM CLAVÉ
Al 1883 es construeix la carretera que portarà de Vacarisses- Terrassa fins el Balneari de la Puda.
A partir d’aquest moment es comencen a fer carrers a la part sud del poble que es coneixerà com l’Eixample.
Es construeixen al 1890 el C/ Alfons Sala (abans Cª Colon)i al 1893 el passeig del Molí (abans c/ Llobregat) , aquests van en direcció al riu.
Encara hi ha molts horts, i són poques les cases que s’hi construeixen.
Al 1898, es milloren diversos carrers immediats a la Plaça de la Constitució.
El plànol de la part sud de l’Eixample de la vila (inspirat en el Pla Cerdà )el va fer i Sr. Pau Riera i Galtés i va ser aprovat per l’Ajuntament d’Olesa el 11 de setembre de 1901. Aquell plànol va sofrir modificacions realitzades per l’arquitecte Josep Ros i Ros . Segons aquestes modificacions els carrers verticals segueixen la mateix direcció que la dels carrers Mn Cinto Verdaguer i Progrés i fan angle recte amb els horitzontals, que també havien de tenir una direcció inclinada per tal de facilitar la sortida d’aigua, tots, en direcció al riu. El carrer Alfons Sala , des de la plaça de les Fonts fins la plaça de la Sardana, té una direcció que canvia , i on agafa la mateixa que els carrers paral·lels.
L’any 1900 el c/ Progrés és una continuació del c/ Beat Oriol, que servia per anar al Molí
Segons la memòria de l’arquitecte Jose Ros, no es varen aixecar cases amb una certa importància a l’Eixample fins l’any 1918. A partir d’aquesta data no va parar de crèixer.
Als anys 50 es construeix el Barri de ST Bernat, als anys 70 el Collet de Sant Joan, als 80 les Planes i als 90 els Closos i dues urbanitzacions a l’Est del terme municipal.
SANT BERNAT
Fins a principis del s XX Olesa creix al voltant de l’església.
Cap als anys 30, la població comença a residir a l’Eixample. Però aviat s’hagueren de buscar noves zones per urbanitzar, ja que la demografia augmentava i el sector industrial experimentava un notable creixement..
El barri de St Bernat fou un “projecte franquista de construir vivendes econòmiques molt assequibles” Amb l’auge del sector industrial, molts immigrants es desplaçaren fins a Olesa per treballar en les diferents fàbriques. Es varen construir 439 habitatges econòmics, entre 40 i 90 mts2 al barri de St Bernat.Es va fer en tres fases: 1957,1976 i 1979
Tret del llibre: Olesa la meva vila.
El primer nucli urbà es formà al voltant del castell i l’església, situats dalt d’un turó (plaça Nova) i envoltats d’una muralla de defensa.
La primera documentació que en fa referència ho data a l’any 1012, quan un grup de nobles feren donació de la nostra parròquia al Canonge de la Catedral de Barcelona.
Al segle XII es construir una nova església dins del mateix recinte del castell ( un document existent a cal Pel.la amb data 18 de maig de 1789, ens diu que a Olesa hi havia un castell molt gran, propi de l’abat de Montserrat com a Baró i i quatre torres quadrades i que avui (1789) sols n’existeix una de sencera , molt altai al peu d’ella hi ha la presó amb grosses reixes). i al s XIV una de més gran en haver quedat petita.
A finals del s XVI l’església sofrí una nova ampliació i ocupà quasi tot el recinte del castell.
Al s XVII hi hagué un fort creixement de la població , el recinte emmurallat es fou insuficient i es començà a construir fora muralla. Hi ha documentació del c/ de Fora (Argelines) abans Angelines ( ja que l’Angelina Ciprià va ser la persona que va donar els terrenys per construir cases el 1486).
Al s. XVIII la població es triplicà. La vila s’amplià per llevant amb la creació dels carrers de
Les Altures, Sant Antoni i Sastre. Al nord-est cap al Portal de Sta Oliva .
BUTLLETÍ CENTRE
Des del s XI, a mesura que s’anava repoblant la terra, s’anava organitzant l’hàbitat rural a l’àmbit de la Catalunya Vella.
L’emplaçament dels nous nuclis es feia en funció de factors diversos com l’accessibilitat, l’existència d’aigua i la protecció. La parròquia va ser un dels elements més importants en la formació de les viles. L’església parroquial va atreure al seu voltant pagesos que van formar un petit nucli poblacional. Aquesta acció del temple parroquial s’aprecia en casos com el d’Olesa, que va iniciar la seva formació amb diversos grups de cases, arrenglerades les unes al costat de les altres, circumdant a 30 pases l’església. Els murs posteriors de les cases, amb obertures estretes, formaven el sistema defensiu. Possiblement l’única porta d’accés al poblat fou la coneguda avui com “Arc de l’Església”.
De mica en mica el poble va creixent, sempre al voltant de l’església, i és necessari ampliar el perímetre emmurallat: els murs de les cases continuen fent de muralla i s’obre una nova porta, la de l’actual carrer de l’església, al costat del “porxos”. Però en la construcció d’aquestes noves muralles es delimita l’espai urbà i es redueix la possibilitat d’extensió urbana.
Es creen nous hàbitats fora de les muralles, però en el s XIII, Pere el Ceremoniós obliga als pobles catalans a fortificar-se per fer front a les guerres amb Castella, Olesa va tornar a tancar-se: les cases tornen a fer muralla i s’obren nous portals: sta Oliva (documentada el 1548) (camí ral que ve de Vacarisses i Terrassa); el de can Carreras (al final de l’actual carrer de l’església)(documentada el 1548); el de les Hortes (ca la Pallera) (documentada l’any 1480)i el de’n Coscoll també conegut com portal de can Ros (documentada a l’any1560)
En fer-se fosc les portes es tancaven i fins el matí següent no es tornaven a obrir. Aquest costum, a mesura que la seguretat dels pobles s’anà estabilitzant, es va anar perdent. Les portes i el seu ús van anar quedant fora d’us.
Amb ocasió de la Primera Guerra Carlina 81833-1840), iniciada en morí Ferran VII (els partidaris que fos reina la seva filla Isabel, i els que preferien al seu germà Carles) , tot això fou el motiu que novament davant el temor dels atacs de les forces carlines o isabelines, tornessin a reforçar els seus portals d’entrada.
Un cop acabada la guerra Carlina l’any 1840, l’Ajuntament d’Olesa procedí a desmontar les fortificacions. Segons acta del 5 de setembre de 1841 s’havien de desmontar i retirar els materials dels portals, dels carrers ,dels ponts i demés fortificacions, menys les del Castell.
Per tant a partir del 1841 es pot dir que els Portals d’Olesa quedaren definitivament oberts, fóra d’ús, doncs ja no fou necessària la seva principal utilitat i més donada l’expansió de la Vila més enllà del casc antic.
La zona del carrer de dalt i de baix estava ja més o menys urbanitzada a finals dels s XV i amb més importància al s. XVI
Durant més de 500 anys la vila d’Olesa fou domini feudal eclesiàstic de l’Abadia de Montserrat (1264-1811), depenent en un principi del priorat montserratí subordinat a Ripoll.
Al 28 de febrer de 1858 s’acorda en un ple municipal: el casc urbà es divideix en 6 barris, conservar els n oms que en lgun temps van tenir, per tal retolaran els carrers i enumeraran les cases.
Barri 1: plaça de la Constitució, Carrer den Coscoll, Carrer de les Hortes (passeig del Progrés), Carrer de Fora
Barri 2: Carrer de Baix, carrer de Dalt, plaça de la Cendra,Carrer del Forn, Carrer de sant Joan,Carrer de l’Hospital.
Barri 3: Plaça Nova, Carrer de l’Església, Carrer del Beat Oriol,, Carrer de la Clota, Carrer de la Senyora.
Barri 4: Carrer ample, carrer de l’oli Carrer de la plateria
Barri 5: Carrer de la Creu Real, Carrer de santa Oliva, Carrer den Gras
Barri 6: Carrer de la Riera, Carrer del Calvari, Carrer den Sastre, Carrer de Sant antoni, Carrer de les altures.
SEGLE XX
L’any 1924 hi ha una “Anteproyecto de Transbordador aereo para unir las poblaciones de Olesa y Esparraguera” La situació de l’aèri serà entre l’estació de FFCC d’Olesa i el carrer de les Huertas d’ Esparraguera, tindrà dues cabines suspeses cada una d’un carro de 8 rodes disposades en dues fileres paral.leles. A part de passatgers es preveia un servei de transport de mercaderies mitjançant una vagoneta per a mercaderies. Elprojecte va sortir publicat en el Butlletí Oficial de la provincia, nº 275 el dia 24-01-1925.
Durant la guerra civil espanyola 1936-1939 Olesa, a l’igual que moltes altres poblacions, per pal.liar la manca de moneda fraccionada, va haver de posar en circulació paper moneda amb la garantia municipal. La suma total va ser de 40.000 pts. Es varen fer dues emissions: 18-05-1937 15.000 pts imprés en color marró, i 14-09-1937 10.000 pts imprés en marró clar. A principis de 1938 el govern prohibí les emissions de paper moneda local.
El nom del nostre poble surt a l’any 963 com OLESA
Papers on apareix Olesa
En el testament de Guillem Ramon de Castellvell (6-7-1110) es mana que al seu fill Pere li pertoquin per herència el senyoriu d’Olesa amb els seus termes
l’any 1220 Guillema de Castellvell empenyen la vila d’Olesa amb les seves pertinences i drets. .
el 7 de maig de 1257 Gastó VII ven per 31.400 sous de duplo a Bernat de Centelles el castell i la vila d’Olesa.
El 16 d’octubre de 1264, Bernat de Centelles ven per 4. 500 morabatins d’or a Bertan de Bach, Abat de Ripoll i prior de Montserrat, tot el castell , la vila d’Olesa, termes, drets i pertinences.
A partir de 1264 i durant més de 500 anys (1811) , la vila d’Olesa fou domini feudal eclesiàstic de l’Abadia de Montserrat, depenent en un principi del priorat montserratí subordinat a Ripoll.
Això es pot veure reflectit en un capitell trobat al carrer de Baix on a les 4 cares hi ha l’escut de Ramon Vilaragut, que fou prior de Montserrat i per tant senyor d’Olesa entre els anys 1334 1 1348.
Aquest escut també apareix en una altra façana de la vila C/ de l’Església nº 40.
El batlle d’Olesa era el representant a la nostra vila de l’Abat de Montserrat i jurava el seu càrrec davant d’ell o del governador General de la Baronia, un monjo designat per l’Abat montserratí i que comprenia els pobles d’Olesa, Esparreguera, Monistrol, Collbató, El Bruc i Sant Pau de la Guardia.
El primer nucli urbà es formà al voltant del castell i l’església, edificis situats dalt d’un petit turó i envoltats d’una muralla de defensa.
Ens consta que l’any 1002 la seva església era considerada de les més antigues del bisbat. El dit castell església fou cedit a la Canonja de Barcelona l’any 1012. El 24 de gener de 1147 el bisbe Guillem de Barcelona es desplaçà a Olesa per a la consagració de l’església.
L’any 1264 Bernat de Centelles vengué la vila i el castell d’Olesa a Montserrat, i el 1359 Pere el Cerimoniós vengué al prior de Montserrat, Jaume de Vivers, tota la jurisdicció civil i criminal de la vila i el castell de Sant Pere Sacama. El monestir de Montserrat posseiria la vila d’Olesa fins a la desamortització dels béns eclesiàstics de 1835.
L’església de Santa Maria ha patit diferents transformacions al llarg del temps. El 1589 s’acordà portar a terme una primera ampliació, que no estigué enllestida fins al 1624, època a la qual també pertanyia el retaule major, dedicat a Santa Maria. La torre del rellotge (que formava part de l’antic castell) també fou remodelada entorn d’aquestes dates.
L’església patí els efectes de la Guerra Civil (1936-1939) i fou cremada totalment. L’any 1940 es començà la reconstrucció del nou temple, que fou inaugurat l’any 1956.
El poblament medieval es formà entorn de l’església i del castell.
Durant els s. XVI i XVII es produeixen a la vila una sèrie de canvis a nivell econòmic que enriquiran els particulars. El desenvolupament de les indústries artesanals de caire tèxtil, agrupades sota diferents gremis i confraríes ( el gremi de Paraires amb la seva confreria del Roser, documentats des del s. XVI acullia als paraires agremiats, o teixidors de la llana. Aquesta era l’entitat artesanal més important de la vila)
Tota aquesta activitat produida per un renaixement econòmic i comercial general , comportaren un floreixement de la vila a tots nivells.Aquests gremis agrupen els individus d’un mateix ofici i substitueixen als d’origen mediaval.
Aquests són els segles amb gran afany constructiu, es varen aixecar o reformar grans quantitats de cases a finals del S XVI i durant tot el S XVII, sortint fora del tancat tradicional de la vila.
Al carrer de Baix d’Olesa trobem des del s. XVI un important nucli d’establiment tèxtil que conviu amb les activitats propies de dues famílies de la pagesia terratinent: els Matas-Coscoll i els Soler de la Font.
Olesa ha estat sempre rica d’aigua. Ha comptat amb fonts, basses, pous . Però degut a l’activitat tèxtil de tenyir , l’Ajuntament va prohibir rentar la roba als paraires durant els mesos d’estiude l’any 1751, ja que aquesta estava bruta i era la que havien d’utilitzar els pagesos per regar les hortes.
Entre la documentació de la confraria de Paraires apareixen documents referents a la creació d’uns estricadors de draps l’any 1589.
Aconseguir un terreny considerable a prop de l’aigua, proper a la vila i al costat d’altres establiments tèxtils, en detriment del conreu, no devia ser fàcil, ja que pel propietari significava perdre de per vida un terreny amb possibilitats agrícoles.
Al llarg dels segles la vila s’anà engrandint, però no fou fins al 1898 que s’aprovà l’Eixample d’Olesa, un projecte inspirat en el Pla Cerdà de Barcelona i que engrandí la vila cap al sud amb un disseny de quadrícula.
Entre els anys 1954 i 1956, s’edificaren els barris de Sant Bernat. El 1975 es començà a edificar el Collet de Sant Joan; el 1981, les Planes, i el 1997, els Closos. Durant els darrers anys s’han anat construint diverses urbanitzacions prop del poble a la part de llevant: Oasi, Llumbreres, Ribes Blaves i Rubiroles.
A causa de la seva situació geogràfica, Olesa no tenia una bona xarxa de comunicacions i havia quedat sempre molt aïllada de les poblacions veïnes. Aquest fet en moments concrets li resultà avantatjós, però en algunes èpoques li causà molts problemes; així, en els anys de la revolució industrial, aquesta no fou tan esplendorosa com en d’altres poblacions veïnes.
Un fenomen important de començament del segle XIX fou el ressorgiment del termalisme, és a dir, la utilització de les propietats curatives de les aigües. L’explotació de les aigües sulfuroses del Balneari de la Puda portà a Olesa un gran nombre de visitants, alguns dels quals s’allotjaven al Balneari, però d’altres ho feien al poble, a l’Hotel Gori, antiga masia transformada en hotel i que actualment és l’Ajuntament. El Balneari tancà les portes el 1958, a causa del canvi de costums que posà de moda passar l’estiu a la platja en lloc d’anar als balnearis.
Olesa veié la necessitat urgent de millorar com fos les comunicacions. Amb la construcció de la línia fèrria de Barcelona a Saragossa (RENFE) l’any 1865, es pensà en la possibilitat de millorar, però el fet que el traçat no passés prop del nucli urbà (l’estació era a 5 km del poble) no canvià la situació.
A finals del segle XIX es construí la carretera de Viladecavalls a la Puda, que originà un canvi en l’estructura urbanística d’Olesa.
El riu era una de les barreres que més condicionava l’estructura de la xarxa de comunicacions. Des de temps antic l’única forma de franquejar-lo era a peu o bé en barca. La Barca d’Olesa, amb el seu barquer, tenia per missió traslladar els viatgers i carruatges d’una banda a l’altra de riu, a qualsevol hora del dia o de la nit.
L’any 1915, amb la inauguració del pont que uneix Olesa amb la carretera d’Esparreguera, Olesa aconseguí sortir del seu aïllament.
Amb l’arribada del Carrilet (línia Barcelona-Manresa) el 1922, s’obrí una altra via important de comunicació amb l’exterior.
L’agricultura i la indústria
Molts anys enrera , Olesa era principalment agrícola, vinyes i oliveres s’estenien al nord de la població fins al Pla del Fideuer i els faldars de la muntanya de Puigventós ; al sud una amplia plana d’horts començava des de la Plaça de les Fonts fins a tocar el riu Llobregat. Una variada i abundant collita d’hortalises s’obtenien dels horts, producció vital per l’economia del poble
A Olesa, escampades pel terme, hi havia un gran nombre de cases aïllades que es dedicaven al cultiu de la terra; aquestes cases, anomenades masies, es construïen prop de cultius i actualment es troben en bona part enrunades o desaparegudes.
Fins fa pocs anys hi havia masies dins el nucli urbà que han desaparegut en anar creixent la població, i dins el terme se’n podien trobar unes quantes més. Actualment només n’hi ha tres que són habitades per masovers i que segueixen l’explotació agrícola amb cultius de secà, de regadiu i arbres fruiters.
La producció agrària més apreciada ha estat el cultiu de l’olivera. L’existència de premses d’oli es remunta al segle XV. En el segle XVIII es té constància que l’oli d’Olesa s’utilitzava amb fins medicinals i l’any 1929 va guanyar la Medalla d’Or a l’Exposició Internacional de Barcelona.
En els segles XVIII i XIX és quan la producció d’oli a Olesa arribà al màxim, amb 12 molins d’oli; però a finals del segle XIX hi hagué una forta davallada d’aquest cultiu i quedaren només 6 molins en funcionament.
L’any 1912 els pagesos olesans, cansats de tenir problemes amb els amos dels molins, s’ajuntaren formant la Unió de Pagesos i crearen la Premsa Nova amb nous sistemes i tècniques que milloraven el premsat.
El cultiu de l’olivera anà davallant: la prosperitat de la indústria tèxtil i la forta glaçada de 1956, que matà moltes oliveres, en foren les causes principals.
Quan començà la crisi industrial, amb el tancament de moltes fàbriques d’Olesa, hi hagué una lleu recuperació d’aquest cultiu, però actualment ha tornat a disminuir, sobretot per culpa dels greus incendis de l’estiu de 1994.
La varietat d’olivera que es conrea majoritàriament a Olesa és la palomar. introduida des d’Itaàlia per un monjo que va ser abat de Montserrat.
Tradicionalment, la zona més planera de la vila, propera al Llobregat, es dedicava al conreu d’hortalisses i fruiters. Ara bé, a causa de l’eixample del nucli urbà i la instal·lació de fàbriques, l’ús agrícola anà perdent importància.
El cultiu de l’olivera ha estat de sempre molt lligat a la vida olesana puix se n’extreu l’apreciat oli d’Olesa, de notables qualitats dietètiques i farmacològiques. L’adaptació de l’olivera a les característiques abruptes del terreny olesà n’ha acabat conformant una varietat autòctona: la palomar o olesana.
El terreny de les vinyes d’Olesa, on predomina la licorella i on el drenatge de l’aigua de la pluja és especialment fàcil fan que les oliveres s’hi hagin adaptat i produeixin la varitat autòctona abans esmentada.
De l’origen d’aquesta activa producció d’oli d’oliva n’hi ha diverses versions, que situen a la vila alguns emperadors romans. Res més que llegendes, ja que no s’han trobat fons que abalin aquestes teories. Del que sí que tenim constància és de l’especialització de l’agricultura olesana en el conreu d’oliveres des del 1789, moment en el qual Joan Boada fa una detallada descripció de la vida a Olesa i ja hi cita l’abundància d’oliveres. Altres autors locals han trobat referències medievals a la producció d’oli, tot i que sense esmentar-ne un predomini clar sobre altres tipus de conreus.
Durant el llarg del segle XVI i XVII es produeixen a la vila una sèrie de canvis a nivell econòmic que repercutiran en un enriquiment dels seus particulars. El desenvolupament de les indústires artesanals i familiars de caire tèxtil, agrupades sota diferents gremis (gremi de Paraires amb la seva Confraria del Roser) produit per un renaixement econòmic i comercial general, comportaran un floreixement de la vila a tots nivells. Al carrer de Baix d’Olesa trobem des del s XVI un important nucli d’establiment tèxtil que conviu amb les activitats pròpies de dues families de la pagesia terratinent: els Matas- Coscoll i els Soler de les fonts.
Aquests són anys de gran afany constructiu a Olesa, s’aixecaren o es reformaren gran quantitat de cases a finals del s XVI i durant tot el s XVII, fins i tot les construccions excediren el tancat tradicional de la vila.
Al mateix temps , i des de 1589, es reedificava de nou, tot ampliant-lo el temple parroquial, antic edifici gòtic que havia estat construït entre 1341 i 1425. Es va remodelar només 164 anys després del seu acabament.
Tant l’artesenia com la pagesia gaudien de numeroses fonts, particulars i públiques, per realitzar les seves tasques. Era el Comú de la Vila, amb el vist i plau del Monestir de Montserrat, qui regulava l’ús de les aigües públiques de la Mina de les Fonts de la Plaça, den Roure i de Vilapou, i els pactes entre els particulars regien l’aprofitament de les fonts privades.
Es teixia a mà el cànem i el lli.
Entorn el 1750, s’introduïren les indianes (teixits de cotó estampats) i es començaren a formar els primers capitals per reinvertir en maquinària tèxtil.
La introducció del vapor a Olesa cal situar-la entorn del darrer terç del segle XIX. Les grans naus o quadres en què s’instal·laren aquestes màquines eren llogades als teixidors. El 1880 hi havia 32 fàbriques de teixits, 4 de filatures i 6 de tints, la majoria de les quals es basaven en petits tallers d’estructura familiar.
L’electrificació de la indústria i la millora de les comunicacions, especialment la construcció dels Ferrocarrils Catalans, comportà un progrés important per a la indústria tradicional. Aquesta, si bé ha perdurat fins a l’actualitat, fou realment durant els anys cinquanta i seixanta quan tingué la màxima prosperitat.
A començament dels anys 30 Olesa superava els 5600 habitants, i va superar els 6700 l’any 1939. Els efectes de la guerra i la repressió la va deixar en 5507 l’any 1942.
Olesa era una vila industrial. El 70% de la població activa s’hi dedicava.
El sector agrícola autoabastia la població, la major part de les terres es dedicava a olivars i vinya.
Les empreses principals d’Olesa eren El Molí (400 treballadors) i Ca l’Isard (338), aquestes es dedicaven al blanqueig, tint i acabats de llana, seda i cotó. N’hi havia moltes d’altres: Comercial Anònima Vialar, Joan Margarit, Indústries Sánchez, Ramon Matas, Joan Dalmases…i també petits tallers tèxtils perquè Olesa era una vila cotonera i llanera. L’any 1936 el 51% dels treballadors eren dones, les quals cobraven menys que els homes.
A partir del 1975 la crisi general afectà greument la indústria local i diverses fàbriques hagueren de plegar. Durant els darrers vint anys s’han introduït a Olesa altres sectors de la producció, com el químic, el metal·lúrgic, el de l’alimentació i el de la decoració.
BIBLIOGRAFIA
Guia Excursionista Olesa de Montserrat i entorns, Joan Soler Gironés
L’Abans
Olesa la meva vila
Coses d’Olesa d’anys enrera , Lluís Duran i Duran
GRAN ENCICLOPEDIA CATALANA
http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0047040.xml?s.q=defora#anchor16a6056d33cec05152a145f1059c3b1fc