Salutacions a tots els nens i nenes de la classe dels Unicorns i de la classe dels Mags i les Magues i també a totes les famílies, és clar!
Ja veieu que hem començat un curs ple de màgia i imaginació… molta imaginació!!
Les nostres classes són plenes de màgia i per això res millor per donar-vos la benvinguda, que deixar-vos una història fantàstica que va passar fa alguns anys a la classe de primer d’una escola…
Si la voleu llegir, digueu als pares que us ajudin perquè és una mica llarga. Us la poden llegir en veu alta… a veure si us agrada!!
Ah, i a veure si els agrada també als nens i nenes de tercer, que sé que n’hi ha alguns que també se la llegiran!
UNA FADA MOLT ESPECIAL
Quan aquell primer dia de classe, tots els nens i nenes van entrar a la seva nova aula de primer, de seguida van veure la seva nova senyoreta palplantada, allà al davant, amb la boca oberta i assenyalant un racó enlairat on s’hi movia, com per art de màgia -i mai tan ben dit- una noia molt bonica.
Efectivament, enfilada allà dalt, els nens i les nenes, aixecant els seus caparrons i obrint uns ulls com unes taronges, van veure una noia vestida amb un vestit blau brillant, amb una cabellera llarga de
reflexos daurats, amb un barret punxegut i amb una vareta màgica entre les mans.
Allò era una cosa insòlita. Sí que estaven acostumats que les senyoretes els expliquessin històries màgiques i impossibles… però allò anava molt més enllà, allò ho estaven veient amb els seus propis ulls i la pobra senyoreta, que també era nova en aquella classe, feia ben bé la cara de no poder controlar aquella situació.
L’ensurt de tots plegats va augmentar quan, de sobte, i amb una veu vellutada i melodiosa, aquell ésser fantàstic va començar a parlar:
“Hola mainada. Sóc la fada Marantega. Que m’hi voleu amb vosaltres? Que em puc quedar a la vostra classe?”
“Fada MA… MA… MARAQUÈ?” va dir l’Aina, la més menuda de la classe, però que es veia molt espavilada.
“MA-RAN-TE-GA” va repetir la fada separant per síl·labes la paraula i ben a poc a poc. “A veure com ho dieu?”
I tots els nens van repetir sense fer-se pregar:
“MA-RAN-TEEEE-GA!!”
“Molt bé, canalla! Ara ja sabeu el meu nom. Va digueu-me… em voleu entre vosaltres? Em puc quedar a viure en el vostre món per aprendre com viviu i quines coses us interessen?”
La senyoreta, que semblava que s’havia empassat una pilota ja que no li sortien les paraules, finalment, amb una veu prima i tremolosa va dir:
“Nens, nenes… què us sembla el que diu la fada? La voleu?”
Tots els nens, que havien recuperat la calma més aviat que no pas ella, li van respondre amb un “Síííííííííí”, llarguíssim i la fada es va posar a aplaudir i els va llençar una pols màgica que va fer que tothom saltés i cridés per poder arreplegar-ne un polsim.
L’Helena, que així es deia la senyoreta, va pensar que si allò ho havia d’explicar a la directora, no s’ho creuria pas… i va voler creure que potser, tot plegat, no era res més que un somni.
Però els crits de la quitxalla la van deixondir dels seus pensaments i van fer que ràpidament hagués de decidir què fer amb tota aquella situació.
“Mot bé fada Marantega”, va exclamar finalment amb la veu una mica més sencera, “ja veus que volem que et quedis aquí… o sigui que seràs una més a la classe…”
“Viscaaaaaa!!!!” van fer tots els nens a l’hora.
I de mica en mica, van intentar tornar a la normalitat, si és que se’n pot dir “normalitat” de començar el curs amb una fada observant-ho tot des d’un racó de la classe.
Però als nens i nenes allò de tenir una fada a classe els va semblar fantàstic… i a mesura que passaven els dies, la senyoreta Helena va veure que, per a ella tampoc no estava gens malament.
Sovint quan arribava la primera per obrir la classe i aixecar les persianes, es trobava que ja ho havia fet la fada. També li havia endreçat la seva taula, la biblioteca, el racó de les joguines i fins i tot es trobaven els llibres repartits i a punt per començar a treballar.
L’Helena no se’n sabia avenir i, de moment, no gosava pas parlar-ne amb ningú. A casa, els pares dels nens i nenes, acostumats a la seva desbordant imaginació, els seguien el corrent i els deien que sí, que devia ser molt bonic tenir una fada a la classe… i els escabellaven, els pessigaven la galta i… apa! se n’anaven a fer les feines que sempre tenen els grans per fer.
O sigui que aquella fada va passar a formar part de la classe d’una manera molt natural i sense que ningú més se n’adonés. Quan entrava algú , la fada es mantenia quieta en el seu racó de la paret i tothom deia : “Oh! Quin dibuix tan bonic. Sembla ben bé de veritat”.
I això era tot.
Els nens i nenes es van acostumar de seguida a la seva nova senyoreta, que era més dolça que un pastisset de xocolata, i a la fada Marantega, que sempre els acompanyava i els ajudava.
De vegades els semblava que la fada s’anava convertint en senyoreta, i també els semblava que la senyoreta, de mica en mica, s’anava tornant una mica fada.
Perquè resulta que, sense adonar-se’n, molts d’ells van aprendre ràpidament a llegir, com per art de màgia. Es clar que la senyoreta s’hi esforçava de valent, ells també i la fada, de tant en tant, deixava anar una mica de pols màgica entre els llibres que, segurament, també hi devia fer alguna cosa.
Sigui com sigui i gràcies a l’esforç de tots, en aquella classe van començar a llegir i llegir. El que més llegien eren els llibres de fades. I la fada Marantega, els ajudava i els explicava moltes coses perquè ho entenguessin millor. Es van acostumar a tancar els llibres, quan acabaven de llegir-los, i parlar de les coses que havien après, del què més els havia agradat.
En aquells moments era quan veien l’Helena més il·lusionada, els seus ulls color de mel, brillaven més que mai i amb la seva mirada feia que tots tinguessin ganes de llegir i llegir més, i de parlar sobre tota aquella colla de llibres tan bonics que ella els portava cada dia a classe.
Un dia van veure una cosa molt estranya. Mentre l’Helena els explicava un conte d’un Unicorn , van veure que les seves mans començaven a brillar i deixaven anar com una mena de polsim brillant quan les movia.
Els nens van dir-li, però ella hi va treure importància i els va dir que devia ser la purpurina que havia fet servir una estona abans.
Pocs dies després van veure que per caminar anava molt lleugera, tan lleugera que semblava que no toqués de peus a terra.
“ Helena, que voles?” Va preguntar-li la petita Aina.
“I ara, què dius Aina! Quines coses tens!” va contestar-li la senyoreta rient.
Però el divendres, que havien acabat de fer un mural de tots els personatges dels llibres que havien llegit, i volien penjar-lo ben enlaire, la senyoreta va agafar el paper d’embalar i en un tres i no res, va ser ben amunt, grapant el paper, sense tocar de peus a terra.
“OOOOOOOh!” van exclamar tots junts.
L’Helena es va quedar una mica sorpresa, però finalment, veient les cares que feien els nens, es va posar a riure i va agafar la mà de la fada Marantega que havia pujat de seguida a ajudar-la i estava també molt somrient.
Llavors els va ensenyar com podia tirar pols màgica, com podia fer encanteris, volar, i ajudar-los a ells quan tenien problemes, igual que sabia fer la fada Marantega.
Però va callar sobtadament quan es va adonar que algú entrava a la classe. La fada Marantega, es va quedar immòbil ben enganxada a la paret i l’Helena va fer aparèixer una taula sota els seus peus mentre continuava grapant el paper com si res..
“A veure si cauràs, Helena” va dir la mestra de la classe del costat, entrant a buscar unes fitxes.
“No et preocupis, segur que no cauré” va fer l’Helena picant l’ullet als nens i nenes.
Tots van posar-se a riure, la mestra del costat els va mirar amb cara de pomes agres i va sortir d’una revolada i tots van tenir molt clar que aquell seria el seu gran secret.
