Hola a tothom.
El proper dilluns dia 21 és el Dia Mundial de la Poesia. Amb aquesta commemoració es pretén impulsar i donar a conèixer aquest gènere literari que, de fet, és molt més que això.
És una manera d’expressar els nostres sentiments i de viure i reviure les nostres emocions. La poesia és convertir emocions en paraules memorables. O, dit amb paraules de Jaume Subirana, “El sentiment es dissol en ritme i en paraules per trobar un cos nou convertit en experiència de lectura”.
Des d’aquí el nostre petit i insignificant, però sincer homenatge a la poesia i també als poetes i a les poetesses, sobretot, que dia rere dia ens enriqueixen amb les seves sàvies paraules.
Us convidem a deixar aquí, com a comentari, un poema, el que vosaltres vulgueu, el que més us hagi emocionat, en la llengua que vulgueu, ja que un poema és sempre un poema en qualsevol llengua. Sabem que no sereu molts, però tot i així valdrà la pena.
Nosaltres us volem deixar un poema que estimem molt. Els nens i nenes de segon l’estan treballant i l’han cantat també seguint la cançó que d’ell en va fer en Lluís Llach.
És un poema que produeix alhora felicitat i melanconia, ja que amaga darrera del desig del poeta de voler tenir una casa, tot una realitat de no poder tenir-la.
Malhauradament, aquest poeta va morir molt jove, però s’ha quedat entre nosaltres amb els seus bonics i emotius versos.
Es tracta de Joan Salvat-Papasseit i el títol del poema és “La casa que vull“.
Llegiu el poema, interpreteu-lo i descobriu-lo. Allò que cadascú de vosaltres hi trobi, serà l’autèntica veritat.
Que tingueu una bona lectura i no oblideu deixar-nos els vostres poemes!!
La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.
Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.
Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.
Que al temps de l’istiu
níui l’oronella
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.
Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
Per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
Joan Salvat-Papasseit
Hola Anna!
m’agradat molt la idea que as tingut de posar la poesia de “La casa que vull”.Pero una pegunta:perque no has triat un altre?
bueno ja em repodras.Un peto molt fort!!
El rossinyol es lleva
a punta de claror:
va a casa de la merla
i es posa al finestró
el seu amor li canta
(i en cara no és ben clar)
quan a la fi arribava,
tornava a començar.
Hola a tots/es el poema que a mi sempre m’agradat es:”EL POEMA DE MIO CID”
Per vosaltres aquesta història us queda una mica lluny però es molt maca…
“A los que conmigo vengan que Dios les dé muy buen pago;
también a los que se quedan contentos quiero dejarlos.
Habló entonces Álvar Fáñez, del Cid era primo hermano:
“Con vos nos iremos, Cid, por yermos y por poblados;
no os hemos de faltar mientras que salud tengamos,
y gastaremos con vos nuestras mulas y caballos
y todos nuestros dineros y los vestidos de paño,
siempre querremos serviros como leales vasallos.”
Hola a tots i totes.
Judith, et responc la pregunta. He posat aquest poema per dues raons: primera perquè és un poema de Salvat-Papasseit que és un poeta que sempre m’ha agradat molt i la seva mort prematura, va morir molt jove, sempre m’ha fet emocionar encara més, davant dels seus versos. Segona raó, perquè l’estem treballant a classe i hem sentit la cançó que en Lluís Llach ha musicat d’aquest poema i he pensat que us agradaria.
Pepi, moltes gràcies per seguir aquesta seccció del bloc. Demostres que t’interessa molt la literatura. Has escollit un gran poema. Un dels poemes més importants de la literatura espanyola. Felicitats i gràcies per la teva aportació!!
Felicitats també Àlex i Izan per la vostra aportació. És molt bonic el poema. Sou fantàstics!!
hola anna i companys soc l´andrea i m´agradat mltisim aquet poema i avui li ensenyare als meus tiets el poema a i anna no tenublidis que el dilluns anirem al moseu egipsi.
adeu a tota la classe.
Ahir vaig anar a la casa de Pablo Neruda que era un poeta xilé que va viure a Barcelona.
La casa era a Valparaiso (Xile), que és un lloc ple de cases de colors.
La casa era molt xula perquè tenia moltes sales molt boniques. Tenia moltes coses d’ell, com un cavall, un bagul (on guardava el wisqui), un bar, un escriptori, i molts poemes. He llegit un d’unes xinesses. Tenia un sofà que li deia “nube” des d’on veia tota la ciutat i l’oceà pacífic.
I des d’aquí va escriure aquest poema:
“El Océano Pacífico se salía del mapa. No había donde ponerlo. Era tan grande, desordenado y
azul que no cabía en ninguna parte. Por eso lo dejaron frente a mi ventana.”
Molts petons i records a tothom, adéu.
Elena
Hola a tots i totes,
Nosaltres també volem compartir aquest vell poema que de vegades cantem abans de dormir. Hi posariem molts més perquè ens encanten els poemes!
EL LOBITO BUENO
(José Agustín Goytisolo)
Érase una vez
un lobito bueno
al que maltrataban
todos los corderos.
Y había también
un príncipe malo,
una bruja hermosa
y un pirata honrado.
Todas estas cosas
había una vez.
Cuando yo soñaba
un mundo al revés.
Elena i Natàlia:
Acabem de llegir els vostres poemes a classe. Ens han encantat!
Moltes gràcies per posar-los.
Seguirem en contacte a través dels poemes.
25 petons, un de cada un dels Indianes Jones (amb la senyu)ah, i un també de part de la Mariana Ponts.