El soldat que va enganyar la mort

Això era i no era un soldat que venia de la guerra. Tornava al seu poble caminant, cansat, ferit i pobre com una rata. Només tenia un violí. El soldat tocava el violí per les places dels pobles i la gent li donava menjar o algunes monedes. I així vivia.

Un dia, cansat de caminar, el soldat es va asseure enmig d’un bosc i es va posar a tocar el violí. Mentre tocava, va passar la Mort. La Mort es va asseure a escoltar la música.

– M’agrada molt aquesta música que fas -va dir la Mort.

– A molta gent li agrada la meva música. Toco pels pobles i la bona gent em dóna menjar o diners. Tu, què em dónes?

– No tinc menjar, jo no en necessito. Tampoc necessito diners, per això tampoc en tinc. Però et pagaré la teva música amb un regal ben especial: em podràs veure al costat del llit dels malalts. Si sóc als peus del llit, el malalt es curarà, però si sóc al capçal del llit, el malalt es morirà.

A partir d’aquell moment el soldat no va tocar més el violí. Va anar pel pobles anunciant que era metge. La gent que tenia un malalt a casa l’anava a buscar.

El soldat entrava a l’habitació del malalt, si veia la mort als peus del llit, deia:

– Tranquils, es curarà. Doneu-li aigua amb sucre.

Però quan la mort era al capçal del llit el soldat deia:

– Ho sento, no té remei. Es morirà.

No fallava mai, sempre ho encertava. I es va fer molt famós.

Quan va arribar al seu poble, va posar un rètol a la porta de casa seva. Un rètol que hi deia: METGE. I com que tenia una fama tan gran, es va fer molt ric.

El rei es va posar malalt, molt malalt. No sabien què tenia i no podien curar-lo. Van buscar el soldat. –senyor metge, el rei està malalt, molt malalt, vingui al palau. Vostè el curarà. El soldat va entrar a l’habitació del rei i va veure la Mort al capçal del llit. Va pensar:- Si el rei es mor diran que sóc mal metge. El soldat va parlar amb els criats del rei: – Aneu a casa meva i porteu-me el violí –Va demanar el soldat.

Els criats del rei van anar a buscar el violí i el van portar al palau.

El soldat es va posar a tocar el violí. Va tocar una cançó dolça, suau, una cançó com les canten les mares per fer dormir els nens. El soldat va tocar tan bé que la Mort, que treballa molt i dorm poc, es va adormir.

– Gireu el llit del rei! – va dir el soldat.

I els criats van girar el llit del rei; van posar el capçal en el lloc dels peus i els peus en el lloc del capçal, de manera que la Mort va quedar als peus del llit.

– El rei es curarà –va dir el soldat.

La Mort es va despertar:

– Què m’has fet? Me les pagaràs!

– Perdona’m, perdona’m! No ho faré mai més!

El soldat no va tornar a enganyar la Mort. Va continuar treballant de metge fins que es va fer vell, molt vell.

Un dia La Mort va anar a casa del soldat.

– Bon dia, soldat!

– Bon dia, senyor la Mort! Com anem?

– Jo molt bé –va dir la Mort -. He vingut a veure’t perquè fa molts anys que ens coneixem i mai no has vingut a cas meva. Vull que vinguis a visitar-me.

– D’acord. Demà vindré –va dir el soldat.

L’endemà, el soldat va agafar el seu violí i se’n va anar a casa de la Mort. La casa de la Mort era un gran palau tot fet d’ossos de persones mortes. A dins, totes les sales estaven plenes de llànties. Hi havia llànties plenes d’oli que feien una flama grossa i brillant, hi havia llànties mig buides que feien una flama petita i dèbil. També n’hi havia de ben buides, apagades. – Què són aquestes llànties? –va demanar el soldat.

– Cada llàntia és la vida d’una persona del món –va dir la Mort-. Veus aquesta llàntia tan plena? És la d’un nen que acaba de néixer. Veus la del costat, que està mig buida, és la del seu pare.

– I la meva? On és la meva llàntia?

– Aquí –va dir la Mort. I li va ensenyar una llàntia gairebé buida, gairebé sense oli.

– No em queda gaire temps de vida –va dir el soldat.

– No –va dir la Mort-. Ets molt vell.

– Doncs, saps què? -va dir el soldat-. No val la pena que torni a casa meva. Tinc tan poca vida que em moriria pel camí. Si no et molesta, em quedaré aquí amb tu.

– Queda’t, si vols – va dir la Mort.

El soldat es va asseure en un racó, va agafar el violí i es va posar a tocar. La Mort es va asseure a escoltar i, com que ja sabem que va molt cansada, es va adormir. Llavors el soldat va agafar la llàntia de la seva vida i va sortir corrent del palau de la Mort.

Des d’aquell dia el soldat va pel món tocant el seu violí, com a paga demana una mica d’oli per a la seva llàntia. Si un dia vas pel carrer i veus un home molt vellet que toca el violí i té una llàntia al costat, no ho dubtis, és el soldat que va enganyar a la Mort.

Preguntes:

1. D’on ve el soldat?
2. Com torna al seu poble?
3. Com vivia?
4. Amb qui es troba el soldat?
5. Copia el diàleg que mantenen.
6. A què es dedica el soldat?
7. Com està el soldat?
8. Com aconsegueix el soldat salvar el rei?
9. Com està el soldat?
10. A qui va a visitar?
11. De què està fet el palau de la Mort?
12. Com estan les llànties?
13. Què significa això?
14. Com està la llàntia del soldat?
15. Com enganya el soldat a la Mort?

Respostes :

1. De la guerra.
2. Caminant, cansat, ferit i més pobre que una rata.
3. Tocant el violí i la gent li donava diners.
4. Amb la Mort.
5. – M’agrada molt aquesta música que fas -va dir la Mort.– A molta gent li agrada la meva música. Toco pels pobles i la bona gent em dóna menjar o diners. Tu, què em dónes?– No tinc menjar, jo no en necessito. Tampoc necessito diners, per això tampoc en tinc. Però et pagaré la teva música amb un regal ben especial: em podràs veure al costat del llit dels malalts. Si sóc als peus del llit, el malalt es curarà, però si sóc al capçal del llit, el malalt es morirà.
6. A fer de metge.
7. Molt malalt.
8. Enganya la mort, girant el llit.
9. Molt vell.
10. A la Mort.
11. D’ossos de persones mortes.
12. Plenes o mig plenes.
13. La vida de les persones.
14. Gairebé buida.
15. Roba la seva llàntia plena quan la mort estava dormint.

Conte treball per la Jihane Hebjaoui

1r ESO B – Aula d’Acollida