Una visió sobre el paper que hi juga la proporcionalitat en l’art: els cànons a la pintura i a l’escultura.
| Índex | ||||
| Astèrix i Obèlix | Cànons | Calculem proporcions | Canònics? | Activitat en pdf |
| Astèrix i Obèlix |
Ben segur que coneixes als personatges de còmic Astèrix i Obèlix. En les seves aventures ens presenta a l’Astèrix com un personatge petit i astut i a l’Obèlix com un grandolàs una mica innocent. Els seus creadors (Goscinny i Uderzo) també ens van suggerir aquesta idea amb el dibuix. Compara, si no, la relació entre les mesures dels seus caps i les de les seves altures.
Com es pot veure el cap de l’Astèrix és massa gran pel seu cos. L’altura total del cos no arriba al triple de la mida del cap. Aquesta desproporció ajuda a suggerir que depèn més de la seva intel·ligència que de la seva força física natural. Al seu costat, el cap de l’Obèlix (que en mida és més o menys igual que el de l’Astèrix, però “només” una cinquena part del cos) es veu molt petit. L’Obèlix depèn més de la seva força que del seu enginy.
Francisco Ibáñez, dibuixant d’un altre conegut personatge de còmic, Mortadelo, ens explica també com tenir en compte aquest aspecte a l’hora de dibuixar el seu personatge.
Les raons proporcionals entre el cos i el cap d’aquests personatges són diferents entre si. Són, també, tan diferents entre les persones de carn i ossos?
Els artistes plàstics, tant si volen respectar la realitat com si no, han de tenir molt en compte les proporcions corporals que fan servir, per no distorsionar el missatge que ens volen transmetre.
| Cànons |
Els cànons
La caricatura consisteix, bàsicament, a exagerar les proporcions corporals de la persona caricaturitzada. L’Astèrix i l’Obèlix són, en certa forma, una caricatura.
Si volem fer un dibuix més real, hauríem de mantenir unes proporcions corporals més ajustades. Els artistes de cada època han utilitzat sovint unes proporcions determinades que es diuen cànons. Fins i tot, de vegades, aquests cànons s’han pres com a models de bellesa. Però, com tot, aquests cànons han variat amb el temps.
De moment no els estudiarem de manera completa: ens limitarem a comparar quantes vegades és més llarg el cos que el cap en alguns d’aquests cànons.
Un primer exemple: el cànon egipci
Els antics artistes egipcis dibuixaven el cos humà sobre una quadrícula de 19 quadres d’altura i adjudicaven unes quantitats de quadres a la cara, al cos, a les cames… Per exemple, la longitud del front a la base del coll ocupava 2 quadres. Si observes el dibuix veuràs que el cap ocupa 2 ½ quadres de 19. Per tant, el cap hi cap 7,6 vegades al cos. Aquesta proporció s’acosta més a la real que la dels còmics.
Ampliar informació sobre el cànon egipci
Els cànons grecs
Els grecs van utilitzar bàsicament els cànons proposats per dos escultors: Policlet (segle V a.C.) i Lisip (segle VI a.C.). El primer deia que el cap cabia 7 vegades en el cos. L’altre va afirmar que 7 ½ vegades. Ambdós van fer escultures utilitzant-los: el Dorífor i l’Apoxiòmenos.
El cànon de Vitruvi
Vitruvi (segle I aC) va ser un arquitecte romà que pensava que les mesures dels edificis s’havien de correspondre amb les mesures de les persones.
El cànon de Vitruvi va intentar, a més, “geometritzar” el cos i va jugar amb la seva inscripció en quadrats i circumferències a més d’intentar-lo relacionar amb l’estrella de cinc puntes (símbol de l’escola pitagòrica).
L’estrella pentagonal presenta de múltiples maneres la proporció àuria (a la qual dedicarem alguna activitat sencera més endavant) que era la més harmònica segons la cultura grega. La raó àuria és la següent:
La proporció àuria apareix en el cànon de Vitruvi en la relació entre l’altura total del cos i la distància del melic fins a terra.
Els seus cànons van tenir molta influència en èpoques posteriors, especialment en el Renaixement. Un dels dibuixos més famosos de Leonardo da Vinci (1452-1519) és L’home vitruvià que representa les mesures proposades pel primer.
La distància que abastes amb els braços oberts es diu envergadura. Com veus “l’home vitruvià” està “quadrat” perquè la seva altura és igual a la seva envergadura. Pots mirar com estàs tu de “quadrat” o “quadrada” comparant la teva altura i la teva envergadura. En aquest dibuix, a més de veure com s’inscriu el cos humà en un quadrat també ho veiem en un cercle, una altra de les “figures perfectes” segons la cultura grega.
Mesurem l’home vitruvià
Amb aquest applet fet amb GeoGebra podràs comparar les raons de proporcionalitat entre el cos (l’alçada) i el cap i, entre l’alçada i l’altura a què està el melic. Només has d’arrossegar i ajustar els segments corresponents.
Ampliar informació sobre els cànons clàssics
| Calculem proporcions |
Comprova algunes proporcions
Ara podràs comparar la relació entre l’alçada total i el cap de diversos cossos. Et proposem alguns personatges de còmic i unes escultures clàssiques.
Només has d’arrossegar i ajustar els segments corresponents.
A quin cànon pertanyem?
Mesura amb precisió la teva altura, el teu cap i la distància des del melic a terra. Introdueix les mesures (en centímetres) als quadres corresponents i observa a quin cànon, dels que hem parlat, t’ajustes més. També podràs observar si ets auri/àuria o no.
| Canònics? |
Tots hem estat com l’Obèlix
No tots els ossos tenen la mateixa forma. Hi ha ossos llargs, curts i plans. En els ossos llargs el creixement és molt clar perquè es fa en una sola direcció. Però els ossos plans ho fan en més d’una, i per això, encara que creixin al mateix ritme, el seu augment no es nota tant. Això fa semblar als nens i nenes petits una mica “capgrossos”. I com tots hem passat per aquesta etapa es pot afirmar que “tots vam ser una mica com l’Obèlix”.
De fet, fins a l’edat adulta no ens apropem als cànons clàssics. I si no arribem tampoc passa res; són només una referència per a dibuixar o modelar.
Observa aquest quadre de creixement. Veuràs que poc abans de néixer la relació entre l’altura i el cap és molt semblant a la de l’Astèrix i que, cap, als 6 anys, ja ens hem “obelixzat”.
Vitruvians? No, gràcies
En un “món vitruvià” tots tindríem més o menys les mateixes proporcions. Imagina’t una botiga de records amb reproduccions d’una mateixa escultura en diferents grandàries: grans, mitjanes, petites… però totes més o menys iguals. Una mica avorrit, no?
Molts artistes tampoc han seguit del tot els cànons clàssics i ens han intentat donar una versió del món diferent alterant les seves proporcions. Amb altres cànons ens expliquen coses i idees que no podrien fer amb els clàssics.
Cànons amples
Cànons “canònics”
Cànons allargats
Que visquin els cànons! Que morin els cànons!
Els cànons poden ser una ajuda per a dibuixar, modelar o esculpir. Aquí, pràcticament, només hem estudiat les relacions entre les mides del cos i el cap, però podríem investigar altres com l’amplada del cos, les llargades dels braços i les cames, etc. Per tant, que visquin els cànons!
Però no han de servir per a fer lleis sobre com han de ser “l’home o la dona perfectes”. Senzillament perquè no existeixen “els homes i les dones 10”. Totes i tots, amb les nostres diferències (de maneres de vestir, de color, de pensament, de cultura… i de proporcions!), ajudem a fer que el món sigui ric i divers. El graner del món compte amb el teu gra de diferència. Per aquest motiu, que morin els cànons!
