La nostra caixa va desaparèixer a la exposició del Casino així que no en tenim cap fotografia.
Era una caixa bastant petita de color lila, que és un color que tothom associa al feminisme i a la dona en general. A dins, quan s’obria hi havia trossos d’un paisatge trencat com si fos un puzzle enganxats als costats sense cap ordre així que si no t’hi fixaves no es veia que era una posta de Sol quan tot es taronja i gairebé ja no es veu. Es podria dir que era una comparació amb el maltracte. Fins i tot el paisatge més bonic queda arruïnat quan l’has destrossat.
Amés hi havia un cordill lligat amb una cita anònima que deia: “És igual el que digui la gent sobre que el temps curarà totes les ferides, la veritat és que hi ha certes cicatrius que no desapareixen fins que el cor deixa de bategar i s’ha deixat anar l’últim sospir”.
La vam triar perquè creiem que és el que podria sentir una dona davant el maltracte. És molt clara: les conseqüències duran molt més temps del que pensem.
És dir que era una caixa bastant senzilla però en la que vam intentar posar molt significat al darrera.
– Hayat Said Xixons i Marc Martínez Rincón.