Category Archives: Apunts

L’EXCRECCIÓ I L’APARELL EXCRETOR

1. L’EXCRECIÓ

L’excreció és la funció de l’organisme mitjançant la qual s’expulsen del cos aquelles substàncies que no són útils per a l’organisme o que poden ser tòxiques.

La suor s’excreta per la pell.

La femta s’expulsa en la defecació.

L’orina es produeix i s’expulsa en l’aparell excretor.

2. L’APARELL EXCRETOR I LES SEVES FUNCIONS

Es diu així perquè és el que fabrica i excreta l’orina.

També s’encarrega de l’homeòstasi de l’organisme (mantenir estables les condicions de l’organisme: temperatura, concentracions sanguínies d’oxigen i diòxid de carboni, glucosa, sodi, potassi, etc).

Els ronyons són òrgans molt importants del sistema de manteniment de l’estabilitat de les concentracions sanguínies dels ions i de l’aigua. Quan l’organisme conté alguna d’aquestes substàncies en excés, els ronyons s’encarreguen d’eliminar-la. També quan anem escassos d’alguna molècula, els ronyons l’estalvien evitant que es perdi amb l’orina.

Els ronyons depuren la sang ja que eliminen l’urea i la creatinina – que són molècules tòxiques fruit de la degradació de les proteïnes-, bilirrubina – que és el que queda després de degradar hemoglobina-, etc.

L’aparell excretor és un conjunt d’òrgans que tenen la missió de mantenir l’homeòstasi de l’organisme i d’eliminar multitud de substàncies tòxiques mitjançant l’orina.

3. ANATOMIA DE L’APARELL EXCRETOR

Els ronyons (2)

Tenen forma de mongeta, d’uns 12cm de llarg i 140g de pes. Estan situats just a sota del diafragma, a cada costat de la columna, en la transició entre les porcions dorsal i lumbar.

3 parts:

L’escorça renal. És la secció més externa i pàl·lida.

La medul·la renal. Més interna i fosca. Està formada per 10-18 piràmides, que tenen la base a l’escorça i el vèrtex, anomenat papil·la, cap a la pelvis renal. La papil·la té la punta perforada.

La pelvis renal. És un conducte amb una forma que recorda la d’una trompeta, perquè al principi és ampla i de seguit s’estreteix. La pelvis renal surt del ronyó per la serva part medial, anomenada hil del ronyó i s’estreteix per a formar l’urèter. Per les perforacions de la papil·la surt l’orina i la pelvis renal n’és el sistema de recollida.

Els urèters (2)

Els urèters són tubs amb múscul llis a la seva paret, d’uns 25cm de llarg, que porten l’orina des del ronyó fins a la bufeta. Entren a aquest òrgan per la seva cara posterior.
La bufeta urinària (1)

És una bossa que emmagatzema l’orina fins que arriba el moment de la seva evacuació. Està situada a la part inferior de l’abdomen, en la cavitat pelviana, entre el pubis i el recte, o entre el pubis i la matriu en les dones..

La bufeta està entapissada per varies capes entrecreuades de múscul llis, anomenades en conjunt múscul detrusor. Al voltant de l’obertura de la uretra, el múscul llis de la bufeta forma l’esfínter uretral intern.

La uretra (1)

És un tub curt, que surt per la cara inferior de la bufeta urinària i comunica aquesta amb l’exterior. En el seu inici hi ha l’esfínter uretral extern i en el seu final hi ha l’orifici de sortida, el meat urinari.

La uretra femenina és molt curta, d’uns 3,5cm de llarg, i circula unida a la paret anterior de la vagina; el meat s’obre entre els llavis menors, per davant d’aquella. La uretra masculina fa 15-20cm i té un trajecte en S, comú per als aparells urinari i reproductor. Travessa la pròstata i continua, en l’interior del penis, fins al meat urinari.

4. LA FORMACIÓ I L’EXCRECIÓ DE L’ORINA

La formació de l’orina

L’orina es forma en la nefrona, que és la unitat funcional del ronyó. La nefrona és un conducte de gruix microscòpic, en el que es distingeixen el corpuscle i el túbul renal. A cada ronyó hi ha aproximadament un milió de nefrones.

La major part de la nefrona està situada en l’escorça, però una part és més profunda i forma part de les piràmides de la medul·la renal.

L’estructura de la nefrona és semblant a la dels alvèols pulmonars, envoltats per una xarxa capil·lar molt espessa, que serveix per intercanviar aigua i soluts entre el plasma i l’orina.

El procés de formació de l’orina en la nefrona es du a terme mitjançant tres mecanismes successius:

Filtració del plasma sanguini.

Reabsorció, d’aigua i d’algunes molècules petites i secreció de molècules des de la sang a l’interior dels túbuls renals.

Excreció.

Filtració del plasma sanguini

Té lloc al corpuscle de la nefrona. Aquest corpuscle està format per dues parts, una mena de cabdell capil·lar, anomenat glomèrul, i una copa o càpsula que l’envolta.

Des del cabdell capil·lar es filtren cap a l’interior de la càpsula de Bowman 180 l d’aigua cada dia, una aigua que encara no és orina, sinó tan sols el primer pas en la formació d’aquesta (filtrat glomerular). Amb l’aigua passen les molècules petites. No passen ni proteïnes ni cèl·lules sanguínies = filtrat glomerular.

Reabsorció d’aigua i d’algunes molècules petites i secreció d’altres molècules.

El túbul renal està format per diferents porcions, més o menys contornejades o tortuoses, i envoltades per una xarxa de vasos sanguinis.

En aquesta part es reabsorbeixen algunes molècules petites des del filtrat i se’n segreguen d’altres, per tal de que la composició i la concentració de la sang que tornarà a la circulació general sigui l’apropiada. El líquid que s’excreta ja és l’orina.

En el túbul proximal es secreten àcids i bases orgàniques com oxalats, sals biliars, urats i catecolamines. També secreció de fàrmacs i tòxics directament als túbuls renals.

També és en el túbul on es concentra l’orina quan a l’organisme li convingui estalviar aigua. Les parets de la part final del túbul poden fer-se permeables a l’aigua; reabsorbint aigua de l’orina, aquesta estarà més concentrada i se n’eliminarà menys quantitat.

L’excreció

Els principals mecanismes reguladors de l’eliminació urinària són els que deriven de l’efecte de les hormones antidiurètica i aldosterona.

L’ADH és una hormona que estimula la reabsorció d’aigua als túbuls i per tant, concentra l’orina. Les persones amb diabetis insípida no tenen ADH i per tant, eliminen grans volums d’orina, molt diluïda. Per això, pateix una constant sensació de set i ha de beure grans quantitats de líquid – polidípsia-.

L’aldosterona és una hormona que estimula la reabsorció de sodi i d’aigua i la secreció de potassi. La major absorció d’aquests components faran que augmenti el volum plasmàtic i per tant, la tensió arterial.

Totes les nefrones acaben buidant-se, a través de l’obertura de la papil·la, a la pelvis renal i d’allà a l’urèter.

L’expulsió de l’orina = micció

L’orina passa pels urèters i es diposita a la bufeta. Quan s’acumula una determinada quantitat d’orina a la bufeta, la pressió intravesical augmenta i això estimula els receptors nerviosos de la seva paret. Aquests envien els impulsos a:

La medul·la sacra, el que engega el reflex nerviós d’evacuació, que contreu la bufeta urinària i relaxa l’esfínter uretral intern.

El cervell. L’impuls des dels receptors de la paret vesical l’interpreta el cervell com la necessitat d’orinar.

Com en el cas de la defecació, el reflex d’evacuació pot ser deturat pels centres encefàlics si socialment aquell no és el moment adequat per a evacuar. Ho aconseguirà fent contreure l’esfínter uretral extern, de musculatura voluntària.

Si el moment és apropiat per a evacuar, no cal la inhibició voluntària i llavors l’esfínter continua relaxat i es contreu la bufeta per a empènyer l’orina. Així es produeix la micció. També es pot iniciar la micció encara que la bufeta no estigui plena.

5. L’ORINA. COMPOSICIÓ I VARIACIONS

L’orina i la seva composició

L’orina és el líquid i les substàncies dissoltes que estan en excés en el nostre organisme o que són tòxiques i que eliminem per la uretra. Les substàncies dissoltes en l’orina són:

Ions inorgànics, com Na+, K+, Cl, HCO3, NH4+, PO42- o SO42-.

Ions orgànics, com la urea, la creatinina i l’àcid úric, productes de la degradació de les proteïnes.

La bilirubina.

Hormones. No són substàncies tòxiques; simplement se n’escapa una petita quantitat.

Components anormals, indicadors de la presència d’alguna malaltia: glucosa, albúmina, lípids, bacteris, pus, leucòcits, hematies, càlculs…

La valoració de l’orina

La composició de l’orina dependrà del que es necessiti eliminar de l’organisme o estalviar per a ell.

Si l’aparell excretor funciona amb normalitat, amb l’orina s’eliminen una gran quantitat de productes de rebuig de l’organisme, de manera que, examinant la quantitat i característiques de l’orina emesa, s’obtenen dades interessants per a avaluar el funcionament d’aquest aparell.

L’examen de l’orina o la vigilància de la funció excretora seran necessaris quan la persona malalta no sigui autònoma en la seva excreció urinària, així com en algunes malalties o per avaluar l’eficàcia del tractament administrat.

Serà el facultatiu qui indicarà, en les seves ordres d’infermeria, la necessitat d’aquest seguiment i la freqüència amb que cal fer-ho. L’auxiliar anotarà els volums excretats en la gràfica d’evolució dels signes vitals i, si cal, enregistrarà les característiques de l’orina en els fulls de seguiment d’infermeria. En cas d’alteracions caldrà avisar al metge o infermera.

Variacions en l’aspecte de l’orina

Color: l’orina normal és transparent i d’un color entre groc pàl·lid i ambre fosc. Si aquest color es modifica, les causes poden ser les següents:

L’orina de color ambre fosc, escassa i d’olor més intensa és una orina molt concentrada. Les causes d’aquesta concentració poden ser: beure massa pocs líquids, una sudoració abundant, la febre, els vòmits, la diarrea o fins i tot una combinació d’aquestes.

Una orina de color groc pàl·lid, molt abundant i d’olor dèbil és una orina molt diluïda. Els motius principals són l’excés de líquid, beguts o en una administració intravenosa mal calculada, o una diabetis mellitus.

L’orina tèrbola. Conté molta matèria orgànica. Els motius més comuns són una infecció urinària o bé l’eliminació de la sorra d’un càlcul. D’altra banda, també l’orina normal podrà enterbolir-se si es deixa reposant durant una hora o més, perquè la contaminen els bacteris. Aquest és un dels motius pels quals es demana a l’auxiliar que porti la mostra d’orina a analitzar abans de transcorreguda mitja hora des de la recollida.

L’orina serà color taronja intens si el pacient s’ha pres la sulfamida que es dóna per a la quimioprofilaxis de la meningitis.

Serà de color vermell sang (el que diem hematúria) quan hi hagi un sagnat en algun punt de l’aparell urinari i serà fosca com les begudes de cola (colúria) en les primeres fases de la icterícia.

Olor:

Per la ingestió d’espàrrecs o de carxofes dóna a l’orina una olor que recorda aquests aliments.

La presa de certs medicaments li dóna també olors característiques.

Una olor dolça, com de poma, pot indicar un excés d’acetona.

Una olor de putrefacció sol estar causada per una infecció urinària greu.

Volum: normalment evacuem entre 1-1’5l cada dia, però això depèn de la situació i de la quantitat de líquid que cada persona ingereix.

Volums inferiors als 500 ml/dia són oligúria. Si l’orina està molt concentrada, el seu significat és el que dèiem abans. Si no ho està, les causes poden ser una insuficiència cardíaca o una insuficiència renal.

Volums superiors a 2500 ml/dia són poliúria. Per excés de líquids i la diabetis mellitus.

Micció: sovint són conseqüència d’algun trastorn de l’aparell excretor.

Pol·laciúria: persona orina molt sovint, però poca quantitat. Causes més comunes són beure massa líquids, l’ansietat, l’embaràs o la infecció de les vies urinàries.

Retenció urinària: incapacitat per orinar. A causa d’una inflamació uretral que arriba a obstruir el conducte.

Incontinència urinària: se li escapa l’orina. Quan esforç abdominal (tossir, riure, aixecar pes), normalment per una debilitat esfinteriana. Si no té que veure amb esforç, pot ser per un trastorn neurològic.

Disúria: micció dolorosa o difícil. Infecció urinària, tot i que l’orina molt concentrada és irritant per la uretra.

Tenesme vesical: necessitat d’orinar que no desapareix amb la micció, ja que queda la sensació de que hi ha més orina per buidar. Sol indicar una infecció de les vies urinàries.

Nictúria: llevar-se a orinar 3-4 cops a la nit. Molts orígens: beure massa líquids, prendre diürètics, insuficiència cardíaca, insuficiència renal, hipertròfia prostàtica.

6. ALTRES FUNCIONS DE L’APARELL EXCRETOR

La regulació de la concentració d’ions

Els ions entren a l’organisme amb el que mengem i bevem; aquí ens centrarem en el sodi i el potassi, ions fonamentals de la regulació de la tensió arterial.

Aliments rics en sodi els que tenen sal afegida, rics en potassi són els llegums, les verdures (espàrrecs de llauna, coliflor, espinacs, cogombre, tomàquet…) i les fruites: alvocats, dàtils, olives, fruites seques dolces i fruits secs.

Els ions poden sortir de l’organisme per la via digestiva amb la femta, vòmits, diarrea, aspiració de líquids per sonda nasogàstrica. Via urinària, és la principal, i petita proporció per la suor.

La regulació del pH

El pH mesura l’acidesa o basicitat d’una dissolució (mesura la concentració de H+ que hi ha). El pH normal de la sang està entre 7.38 i 7.42. Els marges de variació són baixos, així que els mecanismes de regulació del pH han de ser molt sensibles i eficaços per a impedir una baixada o pujada del pH, és a dir, l’acidosi i l’alcalosi, respectivament.

Hi ha tres tipus de mecanismes reguladors:

Amortidors químics. Són parelles de molècules (àcids o bases dèbils) que capten protons quan a la solució se li afegeix un àcid o els allibera quan s’hi afegeix una base; d’aquesta manera impedeixen canvis significatius de pH. Els més importants són l’àcid carbònic, els fosfats inorgànics, les proteïnes i l’hemoglobina.

Regulació respiratòria. Per l’alvèol s’elimina del diòxid de carboni que dissolt en aigua forma àcid carbònic. Quan una persona pateix una acidosi, el pH baix estimula el centre respiratori i aquest augmenta la freqüència i la profunditat de les respiracions. Així la persona elimina més diòxid de carboni i en conseqüència disminueix l’àcid carbònic de la sang i augmenta el pH.

Regulació renal. El ronyó elimina molècules amb diferent càrrega elèctrica que circulen per la sang, de manera que en el cas d’acidosi l’òrgan pot augmentar l’eliminació d’àcids i alhora augmentar la reabsorció de bases, elevant d’aquesta manera el pH de la sang. En cas d’alcalosi succeirà el contrari, s’eliminaran més bases i es reabsorbiran més àcids. pH de l’orina està al voltant de 6, però pot arribar a 4,8 i 8 per a compensar.

La regulació de la tensió arterial

El ronyó és un dels principals òrgans encarregats de la regulació de la tensió arterial.

L’aldosterona estimula la reabsorció de sodi i aigua; el que fa que augmenti el volum total de plasma i per tant, un augment de la tensió arterial.

Si augmenta el volum excretat d’orina, s’aconseguirà reduir el volum plasmàtic i en conseqüència la tensió arterial. Aquest és el mecanisme que fan servir els medicaments diürètics que es prescriuen a persones hipertenses per reduir-los la tensió arterial.

També com més alta sigui la tensió arterial, més sang arribarà al ronyó i més líquid es filtrarà cap a l’orina. Al filtrar-se més líquid, disminuirà la quantitat de líquid en el plasma i baixarà la tensió arterial. Alhora, això darrer farà que arribi menys sang al ronyó.

Altres funcions

L’estimulació de la síntesi d’eritròcits. En el ronyó es sintetitza l’eritropoietina, una hormona que estimula la síntesi dels eritròcits, ajudant a mantenir la concentració d’aquests en sang i la capacitat de transportar oxigen. Les persones amb insuficiència renal crònica tenen un dèficit d’aquesta hormona i per això pateixen una anèmia crònica greu. Se’ls tindrà que administrar injeccions d’eritropoietina.

L’activació de la vitamina D. El ronyó activa la vitamina D que servirà per a estimular la formació de l’os.

7. MALALTIES DE L’APARELL EXCRETOR

Litiasi renal: és la formació de càlculs (petites pedres o sorra) en les vies urinàries, a causa del dipòsit de les diferents sals.

Poden ser d’oxalat càlcic, fosfats, urats o les barreges, amb la seva forma característica. Aquests creixen paulatinament i donen complicacions, com obstrucció de la via urinària, aturada del flux d’orina, que afavorirà la infecció. També poden causar dolor, còlic nefrític. Les persones amb més freqüència de litiasi són els homes entre 20 i 55 anys.

Pielonefritis: és la inflamació de la pelvis renal, dels calzes i del parènquima de l’òrgan, que pot afectar a un ronyó o a tots dos.

La causa més comú és una infecció per bactèries, que ascendeix des de la bufeta.

Síndrome nefròtica: és un trastorn on hi ha alteracions estructurals o funcionals del glomèrul renal.

Aquest trastorn es diagnostica a partir de tres manifestacions:

Proteïnúria. Les alteracions del glomèrul permeten fuites de proteïnes cap al líquid que formarà l’orina.

Hipoalbuminèmia. Es produeix si el fetge és incapaç de sintetitzar proteïnes a prou velocitat per a compensar les que es perden.

Edemes. Apareixen com a conseqüència de la hipoalbuminèmia.

Les malalties que més sovint porten a aquesta síndrome són les glomerulonefritis, en els nens i els adults joves, i la diabetis de tipus II, en persones més grans de cinquanta anys.

Glomerulonefritis: són un grup de malalties que cursen amb inflamació dels glomèruls.

La persona pateix de sobte hematúria, proteïnúria i un cert grau d’insuficiència renal, amb retenció de sodi i aigua, edemes i hipertensió. És un trastorn immunològic, de causa generalment desconeguda; tot i això, pot donar-se després d’una infecció per estreptococs.

Insuficiència renal aguda: és la incapacitat dels ronyons per a fer les seves funcions, és a dir, mantenir estables les condicions de l’organisme. Serà aguda o crònica, en funció del temps que hagi necessitat per instaurar-se.

La insuficiència renal aguda ocorre en hores o en dies. Aquesta malaltia, molt greu, afecta el 2% de les persones ingressades.

Els motius més comuns són un traumatisme greu, unes cremades extenses, una intervenció quirúrgica complicada, una infecció bacteriana greu o fins i tot, un infart agut de miocardi. També la poden causar alguns productes químics, com ara els antibiòtics o la intoxicació amb alguns hidrocarburs o amb alguns metalls.

La conseqüència d’aquesta reducció de la funció renal és l’acumulació d’aigua, ions i productes de rebuig, així com l’acidificació del pH.

El primer signe de la malaltia és l’oligúria sobtada; a més, és una orina poc concentrada i quan s’analitza s’hi troben proteïnes i hematies. Al mateix temps, es reté aigua, ions i productes de rebuig, el que pot causar edema pulmonar i alteracions cardíaques.

A banda, les persones que pateixen una insuficiència renal aguda són molt propenses a les infeccions i a les gastritis agudes amb sagnat.

Què pot fer l’auxiliar:

Reduir la ingesta proteica del pacient per a evitar l’acumulació sanguínia d’urea.

Fer un seguiment acurat de la tensió arterial, ja que s’ha de normalitzar.

La cura i l’educació per a la salut per a evitar-li les infeccions.

Insuficiència renal crònica: hi ha un deteriorament progressiu i irreversible de la funció renal, que acaba portant a la necessitat d’hemodiàlisi.

Aquí venen a parar diferents malalties: diabetis mellitus tipus II, hipertensió arterial i glomerulonefritis crònica.

La insuficiència renal crònica no dóna signes ni símptomes fins que no està lesionada la major part del ronyó. Les primeres manifestacions són la poliúria i la nictúria, junt amb altres menys específiques, com la polidipsia, l’astènia – sensació de manca de forces-, l’anorèxia, les basques i els vòmits. També els troben hipertensió arterial i anèmia.

Quan la malaltia està ja establerta dóna manifestacions en tots els aparells de l’organisme. Assenyalem tan sols la tendència a les infeccions, perquè la insuficiència renal crònica causa immunodepressió.

El tractament de manteniment de la insuficiència renal crònica greu és l’hemodiàlisi. Al voltant 1/1000 persones a Espanya pateix aquest estadi terminal de la insuficiència renal crònica.

L’esperança a curt termini per a moltes persones que la pateixen és un transplantament de ronyó, amb un òrgan compatible immunològicament amb el seu organisme.

Cistitis: és una inflamació de la paret de la bufeta urinària. Algunes poden escampar-se fins afectar el ronyó.

La majoria les causa una infecció bacteriana, però altres no: traumatismes, embaràs, menopausa, restrenyiment, la mateixa sonda, diabetis, al·lèrgia…Afectes més a les dones que als homes.

Les manifestacions més freqüents són una necessitat imperiosa d’orinar, fins a la incontinència, pol·laciúria (freqüència exagerada de miccions sense que hi hagi un augment de la quantitat total d’orina), disúria més o menys intensa, coïssor i dolor a l’acabar la micció, febre i orina tèrbola.

El metge indicarà el tractament etiològic adequat segons l’alteració subjacent. Convé beure molta aigua o, millor encara, suc de taronja perquè la seva acidesa ajuda a eliminar els gèrmens. Però si es prenen antibiòtics ja no convé beure molt líquid, perquè això dilueix l’orina i dificulta que a aquesta arribi la concentració suficient d’antibiòtic. S’hi pot afegir el tractament simptomàtic necessari: antiàlgics (contra el dolor), antiinflamatoris i inclús banys de seient calents.

Incontinència urinària: és quan la persona perd la capacitat de frenar l’inici de la micció. Afecta a dones i homes de qualsevol edat.

Aquest escapament d’orina comporta molts problemes:

Higiènic.

Psicològic, perquè afecta a l’autoimatge, tensa les relacions familiars, etc.

Social, ja que afecta la feina i les relacions socials, sovint obligant a reduir-les. També pot ser un factor decisiu per a enviar una persona anciana a una residència.

Econòmic, doncs pot comportar absentisme laboral, compra de compreses absorbents, neteja de roba i assistència mèdica.

Doc 16.2 pàg 357: la freqüència de la malaltia no és coneix perquè poques persones usen els serveis professionals disponibles pel tractament, sigui per vergonya, perquè ho consideren normal o perquè pensen que no se’ls oferirà grans solucions.

Incontinència imperiosa: És el buidat involuntari de la bufeta, precedit d’alguna forma d’avís que dura de pocs segons a pocs minuts. És especialment freqüent en persones ancianes. Es deu a la hiperactivitat del múscul detrusor i sol ocórrer quan hi ha accidents vasculars cerebrals, malaltia d’Alzheimer, infecció urinària, obstrucció del flux de sortida…

Incontinència d’esforç: és l’escapament d’orina – generalment un volum petit- amb la rialla, la tos, l’esternut o l’exercici. El motiu és que l’esfínter uretral és dèbil i l’augment de la pressió sobre la bufeta el supera. La causa pot ser el part – vaginal o per cesària-, la prostatectomia, els traumatismes o fins i tot, la disminució postmenopàusica dels nivells d’estrògens.

Incontinència per lesió neurològica: per afectació de la via sensitiva, del reflex medul·lar sacre o de la inhibició voluntària.

L’APARELL DIGESTIU

1. LA DIGESTIÓ

La digestió és el conjunt de processos mecànics i químics de transformació de les substàncies ingerides (aliments) en altres més senzilles, absorbides i utilitzades per les cèl·lules de l’organisme. També s’encarrega d’eliminar tots aquells residus que no poden ser absorbits.

L’alimentació inclou tots els processos voluntaris i conscients mitjançant els quals ingerim unes substàncies.

La nutrició és el conjunt de processos de transformació i utilització de les substàncies que contenen els aliments, que es produeixen a l’organisme. La nutrició és involuntària i inconscient.

La digestió la realitza l’aparell digestiu, que està format per un conjunt d’organs:

Una cavitat bucal per on entren els aliments i on es produeixen les primeres transformacions.

Un tub muscular llarg que la continua i arriba fins a l’anus.

Unes glàndules grans, com el fetge, la bufeta biliar o el pàncrees, que aboquen al tub digestiu certes substàncies imprescindibles per la funció digestiva.

  1. ANATOMIA I FISIOLOGIA DE L’APARELL DIGESTIU

2.1. La boca o cavitat bucal

Els llavis formen la paret anterior de la boca, un anell muscular tou, que tan sols existeix en els mamífers, perquè els permet succionar la llet sense ferir el mugró de la mare ni engolir aire.

Els queixos són les parets laterals de la boca i el paladar la seva paret superior, que separa la cavitat bucal de les fosses nasals. El paladar tou tanca la nasofaringe durant la deglució i la parla.

La llengua, que conté gran nombre de músculs estriats, que li donen una gran mobilitat, aconseguint el remenat dels aliments entre les dents, els llavis i les galtes. Estan tan ben coordinats que rares vegades ens mosseguem la llengua al mastegar o al parlar. Així mateix, els moviments de la llengua són els motors principals de la deglució.

Les dents són els òrgans de la masticació. Estan dissenyades per a tallar, esquinçar i triturar el menjar ingerit, per tal de barrejar-lo amb la saliva i engolir-lo. Especejar el menjar en petits fragments facilita l’atac dels enzims digestius.

Les funcions de la boca

Converteix els aliments sòlids en una pasta tova, mitjançant una descomposició mecànica i la seva dissolució en saliva.

Inicia la digestió química, convertint l’aliment en el bol alimentari.

Degluteix el bol alimentari.

Envia la sensació dels sabors – sensibilitat gustativa-.

Elabora bona part de la parla.

2.2. El tub digestiu

La faringe: conducte comú per a la respiració i la deglució. La deglució del bol alimentari és un procés complex, que requereix la coordinació de nombrosos músculs del cap i del coll. Tan sols l’inici és voluntari: el contacte del bol amb la faringe desencadena el reflex de la deglució, que està regulat per un centre nerviós situat en el tronc cerebral. La dificultat per engolir s’anomena disfàgia i el dolor a l’engolir, odinofàgia.

L’esòfag: és un tub de vint-i-cinc a trenta centrímetres de llarg, que creua el tòrax per darrere de la tràquea i del cor i travessa el diafragma, per a portar el bol alimentari fins a l’estómac. El motor de transport són unes contraccions muscular involuntàries anomenades contraccions peristàltiques, que van movent el bol endavant.

L’estómac: és la porció més dilatada i musculosa del tub digestiu. Està situat a la part superior esquerra de la cavitat abdominal, just per sota del diafragma. Té forma de gaita gallega. A l’entrada té un esfínter anomenat càrdies i a la sortida el pílor. Quant a l’estructura de la seva paret, per sota de la mucosa gàstrica hi ha diferents glàndules, que segreguen moc, pepsina i àcid clorhídric. El moc protegeix la mucosa del propi estómac de ser digerida pel seu àcid (pH digestió 2-3) i per l’enzim pepsina, que degrada les proteïnes en aminoàcids. Les contraccions coordinades de la capa muscular remenen el bol alimentari, permetent que es reblaneixi encara més al barrejar-se amb el líquid. Aquesta barreja acaba convertida en una pasta semilíquida anomenada quim, que és abocada a onades a l’intestí prim. En l’estómac s’absorbeixen aigua, alcohol i alguns fàrmacs. Si hi ha un excés d’aire en l’estómac, aquest pot tornar, amb una contracció muscular, a través del càrdies cap a l’exterior, produint un eructe. El mecanisme del vòmit és semblant, però en aquest cas surt també el contingut de l’estómac.

El budell prim: És la porció més llarga del tub digestiu, ja que té uns sis metres de llarg i de tres a quatre centímetres de diàmetre. Està tot replegat en l’interior de la cavitat abdominal. El seu recorregut entre l’esfínter pilòric i la vàlvula ileocecal, està dividit en tres porcions:

Duodè, 25 cm llarg i en forma de C.

Jejú, 2’5m de llarg. És molt mòbil.

Ili, 3’25 m de llarg. És molt mòbil.

Els budells es mouen, per tal de remenar els aliments, facilitant la digestió i l’absorció, i també fer-los avançar.

Al duodè s’aboquen les secrecions hepàtiques i les pancreàtiques. A més a més, el mateix budell prim té cèl·lules que segreguen diferents enzims com la maltasa, la sacarasa, la lactasa, la lipasa intestinal, les peptidases i les aminopeptidases, d’altres segreguen moc i unes altres bicarbonat, que neutralitzarà el pH àcid del quim que surt de l’estòmac. L’acció combinada de totes elles acaba de digerir els aliments del quim, convertint-lo en quil.

De totes maneres, la majoria de les cèl·lules del budell prim estan especialitzades en absorbir els nutrients. L’estructura del budell prim està dissenyada per aconseguir una gran superfície de contacte entre les seves cèl·lules i el contingut del tub, el mateix que recorre en els alvèols pulmonars. A banda de la seva llargada, el tub té plecs circulars, d’aproximadament un centímetre d’alçada, i té vellositats, que són unes projeccions de la mucosa d’aproximadament un mil·límetre d’alçada, i finalment, microvellositats en la superfície lliure de les cèl·lules absortives, d’aproximadament una mil·lèsima de mil·límetre d’alçada. Això dona una superfície d’uns 300m2.

El budell gruixut: és un tub de 1’5-2m de llarg i 6cm de diàmetre. Comença en la vàlvula ileocecal i anatòmicament es divideix en dues porcions: el cec i el còlon.

El cec és com un sac de 5-8cm llarg, per sota de la vàlvula ileocecal, al qual va unit l’apèndix, un tubet estret i buit, de 5-10cm llarg, semblant a un cuc.

El còlon es divideix en 4 porcions:

Ascendent, que puja verticalment fins a sota del fetge.

Transvers, que va cap a l’esquerra fins a la vora de la melsa.

Descendent, que baixa fins a la creta ilíaca esquerra.

Sigmoide, en forma d’S més o menys pronunciada, fins a acabar en el recte. La darrera part sol estar situada a la part dreta de l’abdomen.

Les funcions del budell gruixut són:

Absorbeix gran part de l’aigua, convertint el quil en femta, una barreja de substàncies no digerides amb molt pocs nutrients, amb pigments biliars i amb bactèries. Alhora, segrega moc, que recobreix la femta i evita la seva acció irritant.

Els moviments peristàltics fan avançar la femta, però aquesta s’emmagatzema en el còlon fins poc abans de la defecació.

Conté bactèries simbiòtiques, l’anomenada flora intestinal: els proporcionen cel·lulosa, que nosaltres no podem aprofitar, i elles sintetitzen vitamines en excés, que nosaltres utilitzem. Amb la femta eliminem gran quantitat d’aquests bacteris.

El recte i el conducte anal: El recte és un tub de 15-20cm llarg, recte en el pla frontal però que segueix les curvatures del sacre i del còccix; acaba anant cap enrere, al conducte anal. Per davant hi té la pròstata o l’úter.

El conducte anal té 3cm llarg. S’obre a l’exterior per l’anus per l’interior de dos esfínters, el primer involuntari i el segon voluntari.

La defecació comporta els mecanismes següents: quan la femta arriba al conducte anal s’obre d’una manera reflexa l’esfínter involuntari, però la persona sana és capaç de tancar l’esfínter voluntari, retenint l’evacuació fins que arribi el moment adequat. L’augment de la pressió abdominal facilita l’evacuació.

Els nens més petites encara no han après a contreure voluntàriament aquest segon esfínter i per això són incapaços de retenir l’evacuació.

2.3. Les glàndules

Per a les transformacions que es produeixen a la digestió és necessària la participació d’enzims i unes altres substàncies segregades per unes glàndules annexes al tub digestiu. Aquestes glàndules són el fetge, la bufeta biliar i el pàncrees.

El fetge: està situat en el quadrant superior dret de l’abdomen, immediatament per sota del diafragma i a la vora de l’estómac i del ronyó dret. Pesa al voltant d’1’5kgf i té un color vermell fosc. Té un doble sistema d’irrigació, perquè rep sang de l’artèria hepàtica i de la vena porta. La primera duu sang de la circulació general i la segona li porta els nutrients absorbits en el budell prim i en part del budell gruixut. Funcions:

Segrega bilis, un líquid groc verdós, que facilitat la digestió dels greixos. La bilis no conté enzims, sinó uns compostos derivats del colesterol que emulsionen els greixos, és a dir, els separen en petits glòbuls per a facilitar l’acció dels enzims lipases, que els trencaran. La bilis conté a més bilirubina, que dóna a la femta el seu color marronós.

Rep nutrients i els metabolitza.

Emmagatzema glicogen, vitamines A, D i B12 i també ferro i coure.

Sintetitza la majoria de les proteïnes del plasma, com per exemple les de la coagulació.

Ens defensa, matant els gèrmens que arriben travessant la paret intestinal, especialment des del budell gruixut.

Elimina substàncies que no poden incorporar-se a l’estructura de l’organisme ni utilitzar-se per a obtenir energia. Si aquestes substàncies (alcohol, medicaments, drogues…) hi són en excés, el fetge pot lesionar-se.

La bufeta biliar: s’assembla a una pera de 7-10cm de llarg, situada sota del fetge. Aquest òrgan emmagatzema la bilis entre les menjades. La bilis, segregada per les cèl·lules hepàtiques, surt del fetge per dos conductes hepàtics, el dret i l’esquerra. Aquests es reuneixen en un conducte comú, que rebrà el conducte cístic, des de la bufeta biliar. La reunió dels dos s’anomena colèdoc, un tub que baixarà per darrere del duodè fins a abocar aquesta porció del budell prim.

El pàncrees: és una glàndula en forma de con allargat, de 12-15cm llarg. Està situat al darrere de l’estómac. Conté dos tipus diferents de cèl·lules:

Les més escasses són les productores d’hormones, concretament insulina i glucagó, que aboquen a la sang.

La majoria són exocrines – les que aboquen els seus productes a l’exterior o al tub digestiu-, dedicades a sintetizar el suc pancreàtic, que aboquen al duodè. El suc pancreàtic conté bicarbonat i molts enzims digestius, que digereixen el midó, els greixos i les proteïnes.

  1. LA FEMTA I LES SEVES VARIACIONS

La femta és el conjunt de productes de rebuig que s’excreten per l’anus. Els termes tècnics sinònims són excrements o deposicions.

Està formada principalment per les restes no digeribles dels aliments, però també hi ha aigua, la petita proporció de nutrients que no absorbim, algunes substàncies segregades per l’organisme, sals biliars i bacteris del còlon.

Pot presentar variacions en:

El nombre de deposicions: més de tres deposicions diàries es considera diarrea, un fet que pot ser patològic o no, en funció de la dieta de la persona i de l’exercici que practica. El restrenyiment és quan la persona defeca menys de tres cops per setmana, llevat d’algunes dietes o algunes condicions d’immobilitat. Tot i això, un fet definitori del restrenyiment és que la femta és dura i escassa i costa un esforç treure-la, o bé és dolorós fer-ho.

La quantitat: depèn de la quantitat de residus vegetals en la dieta de l’individu: serà molt abundant en les persones vegetarianes i molt poc en aquelles que quasi bé no mengen fruits i verdures.

La consistència: depèn del seu contingut en aigua que varia segons el temps que la femta hagi estat en el còlon abans de l’evacuació. Normalment són més o menys toves. Poden ser líquides, com en la diarrea, i fins i tot tenir l’aspecte d’aigua d’arròs, com passa en les diarrees molt greus, com el còlera. També poden ser durs, fins a ser com a pedres en el restrenyiment greu, i en una situació que sembla paradoxal, són molt líquides quan hi ha un fecaloma, que obstrueix el pas de la femta.

En el color i en la composició de la femta: algunes variacions són normals i algunes donen pistes sobre l’existència d’una malaltia digestiva:

La femta és grogosa en els nodrissons, en especial els primers dies de vida, i marronosa en les persones adultes.

Una femta negra lluent, enganxosa i amb una olor característica, el que anomenem melenes, pot ser un signe de sagnat intestinal, en el duodè o més amunt. Altres vegades pot ser conseqüència simplement del consum abundant de botifarra o d’espinacs, o de la presa de suplements de ferro.

La femta normal que hi té sang vermella barrejada indica que el sagnat ha ocorregut distalment al duodè. De la sortida de sang per l’anus sense coincidir amb una defecació se’n diu rectorràgia.

L’acòlia és una femta més pàl·lida, d’un color beige o inclús marfil, que indica una obstrucció de les vies biliars o una hepatitis.

La femta que hi té barrejats moc i sang és un signe d’inflamació intestinal (colitis ulcerosa, enteritis de Crohn) o d’infecció. En les infeccions intestinals greus la femta pot arribar a tenir pus.

Finalment, les deposicions tindran un aspecte sabonós si tenen massa greix: esteatorrea. La causa més comuna és una malaltia pancreàtica que causa un dèficit de secreció dels enzims d’aquest òrgan.

  1. LES MALALTIES MÉS COMUNS

Malalties bucals estudiades a C9.

Malalties del tub digestiu: Diagnòstic basat en les exploracions per endoscòpia.

Gastritis aguda: és una inflamació de la mucosa gàstrica, amb erosió local, necrosi i hemorràgia, que es presenta de manera sobtada. Pot ser lleu, moderada o greu. Manifestacions:

Les més lleus remeten en uns dies, i en aquests casos, la persona que la pateix pot notar poques molèsties o simplement una sensació de mala digestió.

Els casos moderats cursaran amb basques i vòmits, dolor epigàstric, emblanquiment de la llengua, mal alè i fins i tot una petita alteració de l’estat general.

En els casos més greus el dolor és més intens i s’acompanya de vòmits de sang digerida i anèmia aguda.

El tractaments aconsellables són:

Evitar els desencadenants.

Si ha de prendre medicaments irritants, fer-ho preferentment en dosis petites, dissolts en aigua o en llet i després d’haver pres aliments. A més, evitar-ne la ingesta prolongada sense indicació mèdica.

Seguir una dieta suau durant dos o tres dies.

Úlcera pèptica: és un trencament de la mucosa gàstrica, encara que pot penetrar a capes més profundes; afecta a la primera porció del duodè o a l’estómac. Pot ser deguda a un bacteri.

Càncer gàstric: és un càncer freqüent, perillós i molt relacionat amb l’estil de vida. A Espanya un de cada setze morts per càncer mor per càncer d’estómac. La seva freqüència està relacionada amb el consum d’alcohol i tabac, i amb el consum d’aliments molt salats (salaons o salmorra), fumats o cuinats a la brasa i amb poc consum de fruita, verdura o hortalissa. Molt probablement hi influeixen també les concentracions elevades de nitrats en l’aigua beguda. Tractament per extirpació (gastrectomia parcial), també dels ganglis limfàtics propers per evitar la disseminació per via limfàtica. 30% supervivència als 5 anys.

Malabsorció: la síndrome de malabsorció intestinal és el conjunt de signes i símptomes causats per l’absorció deficient de nutrients. Les manifestacions inicials són inespecífiques i intermitents: canvi de ritme intestinal, augment del volum de la femta i canvi a un color més pàl·lid. Desprès arriben manifestacions més greus, com ara astènia (debilitat generalitzada), aprimament i diarrea. Una de les causes és la intolerància al gluten, que afecta 1/300 nounats. També la intolerància a la lactosa per dèficit de lactasa que afecta 1/20 adults.

Síndrome del budell irritable: és un transtorn complex, amb diferents manifestacions; les més comunes són dolor abdominal crònic i restrenyiments, o bé diarrea líquida amb moc – generalment matinal, interminent durant mesos o anys, sovint sense dolor – o bé episodis alternats de les dues. S’acompanya de disfàgia, dispèpsia – males digestions-, vòmits i flatulència. No se li ha pogut trobar una causa orgànica, però és una alteració gastrointestinal molt freqüent en les consultes ambulatòries. És més comú en dones que en homes, i sol començar a la infància o l’adolescència.

Hèrnia intestinal: consisteix en la sortida d’una nansa de budell prim a través d’un defecte de la paret abdominal. L’orifici pot estar en l’engonal, prop dels genitals, o pot estar una mica més lateral o en el melic. La porció de budell surt cada vegada que la persona comprimeix l’abdomen, per a riure, per a tossir, per a aixecar pes… Si la persona pot reintroduir-se el budell sense dificultat en la cavitat abdominal, podem dir que no és un problema que calgui solucionar urgentment. Però arribarà un moment en que la reintroducció no serà possible i el budell podrà quedar estrangulat en l’orifici herniari, de manera que perdrà la seva irrigació i pot arribar a gangrenar-se.

El càncer de còlon i recte: és la segona causa de mort per càncer a Espanya. Majoria més de 50 anys. Té un component genètic, és triplica el risc si familiar afectat. Manifestacions: dolor abdominal, rectorràgies i melenes. Algunes persones no tenen símptomes fins molt tard i tan sols es pot fer un diagnòstic precoç per cribatge, detectant sang amagada en la femta. Pot palpar-se el tumor per una exploració del recte feta amb el dit. Proves complementàries: radiografies fetes per ènema opac i doble contrast, una rectosigmoidoscòpia o una colonoscòpia completa. El tractament combina diferents abordatges: radioteràpia, quimioteràpia i intervenció quirúrgica. Recomanació de radioteràpia abans i després de l’operació. L’objectiu és l’excisió del’area envaïda pel tumor; tot sovint aquest tractament necessita la instal·lació d’un estoma.

La majoria de pacients rebran després quimioteràpia. Supervivència del 50% en pacients amb cirurgia amb intenció curativa.

Malalties de les glàndules:

Hepatitis: és la inflamació hepàtica, amb necrosi difusa o focal de les seves cèl·lules. Les causes més comunes són els virus, l’alcohol i els fàrmacs.

Hepatitis A: causada pel virus de l’hepatitis A. Es transmet per via fecal-oral, per contactes directes entre persones o aigües residuals o aliments i begudes contaminades. Té unes manifestacions lleus i curtes, sense produir infecció o hepatopatia crònica i la seva mortalitat és inferior a l’1% de les persones afectades.

Hepatitis B: causada pel virus de l’hepatitis B. 1% adults infectats i el transmeten per via parenteral (sang, esperma, flux vaginal, llet materna), principalment per les relacions sexuals, però també per contacte íntim. Mortalitat 10-20%; 1% adults afectats i 20% nadons patiran cirrosi. També existeix l’estat de portador asimptomàtic del virus de l’hepatitis B, amb el risc de transmissió a les persones sanes. La vacuna protegeix més del 95% dels adults immunocompetents i té poc efectes secundaris.

Hepatitis C: transmissió semblant de la B, però risc major de portar a l’hepatitis crònica, a la cirrosi o al càncer de fetge. 2-3% persones adultes, en particular el 80% de toxicòmans. Encara no hi ha vacunes eficaces contra el VHC. Vacunar-se de la B no protegeix contra la C.

La colelitiasi: presència de càlculs en la vesícula biliar. 12% adults tenen (més dones ancianes). Factors predisposants són: una dieta hipercalòrica i rica en colesterol, l’obesitat, la diabetis i els antecedents familiars.

La cirrosi: la desorganització de l’arquitectura hepàtica normal, que perjudica el seu funcionament. Fase final de moltes malalties cròniques del fetge i causa molt freqüent de mort a Espanya. 60% causades per l’alcohol – 20% alcohòlics amb consum intens, generalment homes de +40anys – i d’un altre 35% responsables els virus de l’hepatitis, en particular, el VHC.

L’esteatosi hepàtica no alcohòlica: els hepatòcits incorporen glòbuls de greix. Risc en l’època intermèdia de la vida i afecta homes i dones. Augmenta lleument la mortalitat quan afecta persones de més edat, a les diabètiques i a les cirròtiques. És un bon marcador de risc per a futures malalties hepàtiques més greus.

  1. L’OBESITAT
  1. El pes ideal i l’excés de pes

L’obesitat es defineix com l’excés de greix corporal. Es pot incloure dins de les malalties digestives com un trastorn de la nutrició, però també en les endocrines com un trastorn de la regulació metabólica, i fins i tot se’n podria parlar a Educació per a la Salut, al ser una malaltia lligada a l’estil de vida i que afavoreix altres trastorns molt freqüents i greus. És l’epidèmia del segle XXI en els països rics. És cada any més freqüent. Semblant a la del consum de tabac o l’obsessió amb la imatge corporal. (anorèxia nerviosa i bulímia).

El pes ideal és, lluny dels criteris estètics, aquell que permet a la persona tenir una millor salut i una vida més llarga. Varia segons el sexe i la talla, i també segons la seva complexió, perquè una persona robusta té uns ossos i uns músculs més pesats que una prima amb la mateixa alçada i per tant ha de pesar més per a tenir un excés de greix.

A partir del concepte de pes ideal, podem quantificar l’obesitat: persona obesa si pesa més del 20% del seu pes ideal (és a dir, més d’1’2 multiplicat pel seu pes ideal). També a partir de mesurar l’index de massa corporal.

  1. Per què som més obesos?

Factors de risc:

Sedentarisme: persones que fan poc exercici físic tenen menys necessitats calòriques, així que si no mengen menys s’engreixaran. Per això tendeixen a guanyar pes les persones que treballen amb poques exigències físiques, les ancianes, les immobilitzades pels dolors o simplement les poc afeccionades a moure’s. Risc augmenta en adolescents amb el nombre d’hores de televisió.

Edat: la freqüència d’obesitat es duplica entre els 20-50 anys. Encara que cada vegada hi ha més nens i adolescents obesos: 15% de joves amb 15 anys obesos.

Sexe: les dones tenen més facilitat per a engreixar-se. L’obesitat sol començar amb els canvis hormonals: l’us d’anovulatoris, l’embaràs o la menopausa.

No cuinar a casa: propicia una dieta amb massa greixos i massa sucres. Ex: un tros de pollastre en un lloc de menjar ràpid conté un 30% més de calories que un preparat a casa u una hamburguesa amb formatge, un 50% més.

Causes:

Menjar massa calories per a l’exercici que es fa.

L’herència genètica: el 64% de fills de pares obesos pateixen obesitat, front el 16% de nens amb pares normals. Però en aquest fet una part és genètica i l’altra, els hàbits transmesos per la família.

El neguit, la frustració o l’avorriment, faciliten l’augment de pes en algunes persones.

Alteracions endocrines (1%). Medicaments.

  1. Les manifestacions i complicacions de la malaltia

Durant la infància i la joventut l’obesitat es tolera bé, però augmenta el risc de malaltia i mort amb l’edat, perquè el pes afegit obliga tots els òrgans a treballar més del compte i es desgasten més ràpidament del normal i, a més, el greix ocupa part de l’interior dels òrgans, dificultant-los el funcionament. Trastorns:

Les articulacions han de suportar un pes més gran, el que causa dolor lumbar i accelera l’artrosi, especialment dels malucs, dels genolls i dels turmells. I com que tot li fa mal, la persona obesa fa menys exercici.

Els músculs es cansen més, perquè carreguen amb un excés de pes, això accentua l’evitació de l’exercici físic.

La respiració queda restringida, perquè el greix en el tòrax i en l’abdomen limita l’amplitud dels moviments respiratoris i respirar profundament el cansa. Per això són més freqüents les pneumònies i la insuficiència respiratòria.

El cor ha de treballar més, tant en repòs com en exercici, i això facilita les arítmies i avança la insuficiència cardíaca. A més, l’obesitat s’associa a la hipertensió arterial, un altre factor de risc important d’insuficiència cardíaca.

La dislipèmia o alteració dels greixos de la sang: en les persones obeses són comuns l’excés de colesterol-LDL i els TAG que augmenta el risc d’aterosclerosi.

El pàncrees, perquè l’obesitat augmenta la resistència a la insulina, el que obliga a l’òrgan a treballar més i l’esgota abans, causant diabetis d’adult.

La pell, que s’estova i irrita per la suor i el fregament, facilitant les infeccions cutànies.

L’embaràs, perquè augmenta el risc de que es compliqui amb toxèmia de l’embaràs amb hipertensió i amb diabetis.

Augmenta el risc de molts càncers, d’apnea de la son, de reflux gastroesofàgic, de diverticulitis còlica, de càlculs a la bufeta biliar, d’esteatosi hepàtica, de pancreatitis, de varices, de càlculs renals, d’incontinència urinària i d’infertilitat.

Fa més difícils les relacions socials i augmenta el risc d’ansietat i de depressió.

Les intervencions quirúrgiques són més llargues i difícils i l’anestèsia, més arriscada.

  1. Com actuar front a l’obesitat

El pronòstic de la malaltia és dolent, perquè:

Sense tractament tendeix a agreujar-se. Com més aviat comenci més difícil serà eliminar-la.

Tractament poc eficaç a llarg termini. 10% obesos que perden pes mantenen la pèrdua ponderal al cap de 10 anys.

Les oscil·lacions de pes amplies poden causar malalties cardíaques.

Els esforços repetits per a perdre pes poden portar a l’ansietat o a la depressió.

Tractament:

Menjar menys, gastar més o les dues coses. Obligar l’organisme a cremar el greix reserva.

Aprendre a menjar correctament per a no engreixar-se més.

Canvis alimentaris: consells alimentaris que puguin incorporar-se a la forma de viure i no dietes (associat a abandonar-la al cap d’un temps).

Exercici moderat: per sí sol no aprima, però augmenta la massa muscular i en recupera el to muscular, fent la silueta més agradable i per això millora l’autoimatge i l’estat d’ànim. I a més millora l’aparell cardiocirculatori, el que ajuda a prevenir i tractar les malalties associades a l’obesitat. Una activitat física mantinguda ajuda a conservar l’aprimament progressiu per la dieta i a que no es recuperin en uns mesos els quilos perduts.

Psicoteràpia: en moltes persones adultes, aprimament és sinònim de deixar de menjar. Això necessita de motivació i voluntat per això es recomana un suport psicològic que reforci el compliment dels canvis d’hàbits.

Medicaments: Hi ha fàrmacs que treuen la gana i que poden incloure’s com una part d’un tractament complet, però per sí sols no funciones gaire bé.

Cirurgia: Restricció gàstrica (disminució 10% volum estómac – risc important, indicada per pacients amb obesitat greu i la resta de tractaments han fallat); lipectomia correctora (elimina el greix de llocs concrets on s’acumula en excés – risc de produir irregularitats cutànies i, a més, la majoria de les persones obeses tenen greix per tot arreu i és impossible treure’l tot.

Endocitosi i exocitosi

Hola a tots, l’altre dia quan explicava la cèl·lula em vau preguntar per l’endocitosi i exocitosi. Bueno, encara que no vull explicar coses de més, us envio a les següents direccions de la viquipèdia, ja que està molt ben explicat:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Endocitosi

http://es.wikipedia.org/wiki/Exocitosis

SISTEMA LIMFÀTIC

LA LIMFA I EL SISTEMA LIMFÀTIC

És un sistema de vasos paral·lel a la circulació sanguinia, que s’origina en espais tissulars del cos, en els capil·lars linfàtics. La seva funció és la d’actuar com a sistema accesori perque el flux de líquids d’espais tissulars torni a ser reabsorbit i passi a la circulació sanguinia; també és l’encarregat d’eliminar les toxines i el manteniment de les concentracions de proteïnes bàsiques en el líquid intersticial

El líquid que transporta és la limfa, un líquid grogós derivat del líquid intercel·lular. Recullen els productes de les cèl·lules.

Els seus conductes són els vasos limfàtics. Comencen en un fons de sac, en contacte amb les cèl·lules, i van reunint-se i acaben drenant en dos conductes principals, que aboquen a les venes.

Aquest sistema no té una bomba impulsora i per això la limfa circula molt poc a poc.

En el trajecte dels vasos limfàtics hi ha ganglis limfàtics intercalats, que filtren la limfa que hi va circulant. Això els fa molt importants per al sistema immune.

Els teixits limfoides del sistema limfàtic són la melsa, el tim, els ganglis limfàtics i la medul·la ossia. La melsa té la funció de filtrar la sang i netejar-la de formes acel·lulars alterades, i juntament amb el tim i la medul·la ossia, fan la funció de madurar els limfòcits, que són un tipus de leucòcit.

La linfa recorre el sistema limfàtic gràcies a débils contraccions dels músculs, de la pulsació de les artèries properes i del moviment de les extremitats.

L’acumulació de limfa constitueix un edema limfàtic.

La limfa està composta por un líquid clar pobre en proteïnes i ric en lípids, semblant a la sang, però amb la diferència de que les úniques cèl·lules que conté són els glòbuls blancs que, o migren dels capil·lars o procedeixen dels ganglis limfàtics, sense contenir eritròcits. La limfa és més abundant que la sang.

La limfa pot contenir microorganismes que al passar pel filtre dels ganglis limfàtics són eliminats.

Les tres funcions que realitza la limfa són:

  • Recol·lectar i dissoldre el líquid intersticial a la sang.
  • Defensar el cos contra els organismes patògens.
  • Absorbir els nutrients de l’aparell digestiu i transportar-los juntament amb l’oxigen als llocs on no hi ha vasos capil·lars.

La seva composició és semblant a la del plasma sanguini i conté substàncies com:

  • Proteïnes plasmàtiques.
  • Àcids llargs de cadena llarga (absorbits del contingut intestinal).
  • Fibrinogen.
  • Cèl·lules hemàtiques.
  • Cèl·lules canceroses.
  • Gèrmens.
  • Restes celulars i metabòliques.

PATOLOGIES RESPIRATORI I CIRCULATORI

PATOLOGIES RELACIONADES AMB EL RESPIRATORI I EL CIRCULATORI

A l’hora de treballar les diferents patologies de l’aparell respiratori i circulatori estaria bé que aneu a la següent pàgina web:

http://es.wikipedia.org/wiki/Sistema_respiratorio#Enlaces_externos

http://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Patolog%C3%ADas_del_sistema_circulatorio A més, des de la wikipedia podeu buscar les diferents patologies que estan explicades amb bastant claretat.

L’APARELL CIRCULATORI

L’APARELL CIRCULATORI

La circulació i l’aparell circulatori

L’aparell circulatori és l’encarregat de transportar la sang per tot l’organisme. També se l’anomena aparell cardiovascular.

Està format pel cor (impulsa la sang), les artèries, els capil·lars, les venes i un sistema auxiliar que és el sistema linfàtic i la sang.

El cor

El cor és un múscul que es relaxa i es contreu alternativament. Forma quatre cavitats que en cada relaxació aspiren sang i s’omplen i, en la contracció següent, expulsen la sang que hi ha en el seu interior, impulsant-la cap a tot l’organisme.

La forma i volum del cor són semblants a un puny d’una persona i fa uns 275 g de pes. Està situat en l’interior de la caixa toràcica, entre els dos pulmons, just darrera de la meitat inferior de l’estern.

El cor està lleugerament inclinat cap a l’esquerra, la punta, a nivell del cinquè espai intercostal. En l’altre extrem està la base del cor, per la qual surten i entren els grans vasos, és a dir, les venes que arriben i les artèries que surten del cor.

El cor té tres capes de teixits diferents, que són:

L’endocardi: és una capa d’epiteli que recobreix l’interior de les cavitats i de les vàlvules, i que és continua amb l’endoteli dels vasos.

El miocardi: És el múscul cardíac. És un múscul intermedi entre l’estriat i el llis. Totes les seves cèl·lules estan unides formant una xarxa per facilitar l’impuls nerviós.

El pericardi: És una doble capa d’epiteli que envolta el cor.

El cor està format per quatre cavitats, dues aurícules i dos venticles. Entre cada aurícula i venticle hi ha unes vàlvules que permeten el pas de la sang, però n’impedeixen el retrocés:

La vàlvula auriculoventricular dreta o vàlvula tricúspide.

La vàlvula auriculoventricular esquerra o vàlvula bicúspide o mitral.

Les venes caves. Arriben a l’aurícula dreta. La vena cava superior recull la sang de la part del cos que està per sobre del cor i la vena cava inferior recull la sang de la part del cos per sota del cor.

El tronc de l’artèria pulmonar. Surt del venticle dret. És divideix en les artèries pulmonars dretes i esquerres, que van una a cada pulmó.

Les venes pulmonars. Arriben a l’aurícula esquerra. Són quatre venes, provinents en parelles des de cada pulmó.

Artèria aorta. Surt del venticle esquerre, per a portar sang a tot l’organisme.

A l’inici de cada artèria que surt del cor hi ha unes vàlvules, anomenades respectivament vàlvula pulmonar i vàlvula aòrtica.

El cicle cardíac

El cicle cardíac consta de dos moviments o fases, la sístole o fase de contracció i la diàstole o relaxació. Però és una mica més complicat:

Diàtole auricular: l’aurícula dreta rep la sang de les venes caves superior i inferior i quan es contreu (sístole auricular) l’empeny al venticle dret.

Diàstole ventricular: el venticle dret s’omple de sang de l’aurícula dreta, una mica després és contreu el venticle (sístole ventricular) que fa surtir la sang pel tronc de l’artèria pulmonar, perquè no pot retrocedir (vàlvules tricúspide).

En el costat esquerre passa una cosa semblant. L’aurícula esquerra rep la sang de les quatre venes pulmonars i l’empeny al venticle esquerre. Quan es contregui, la sang sortirà per l’artèria aorta, perquè la vàlvula mitral n’impedeix el pas.

Tenim dos circuits:

La circulació pulmonar ( o menor): El cor dret rep la sang de l’organisme i la porta als pulmons.

La circulació general (o mayor): El cor esquerre rep la sang dels pulmons i la porta a tot l’organisme.

Les artèries coronàries són les encarregades de nodrir les cèl·lules del cor (no ho fa amb la sang que porta dins). Hi ha una dreta i una esquerra que surten de l’inici de l’aorta i formen la seva primera porció com una corona al voltant de l’òrgan.

El cor ha de tenir un mecanisme que permeti la contracció coordinada de totes les cèl·lules del múscul cardíac, per tal que, com a òrgan, vagi aspirant i expulsant la sang.El sistema de conducció elèctrica emet impulsos nerviosos, 75 cops per minut, i després transmet d’una manera molt ràpida i eficaç per tot el miocardi, assegurant així que cada cèl·lula muscular es contregui en el moment oportú.

Per a respondre a les necessitats de l’organisme, el cor està regutat pel sistema nerviós autònom que pot controlar el cicle cardíac. L’impuls simpàtic augmenta la freqüència de la contracció cardíaca i la força de cada contracció, mentre que l’impuls parasimpàtic té l’efecte contrari.

ELS VASOS SANGUINIS

Els vasos sanguinis són tubs de diferents diàmetres, que transporten la sang des del cor als teixits, la distribueixen per aquests i finalment se l’emporten de tornada al cor per a tornar a començar des d’allà. El terme inclou, per tant, les artèries, els capil·lars i les venes.

Les artèries més gruixudes són l’aorta i la pulmonar, les que surten dels venticles, perquè per elles passa tota la sang que expulsa l’òrgan. A mesura que aquesta artèria es va bifurcant, el gruix va disminuint. De manera que les artèries més gruixudes estàn més a prop del cor i a l’allunyar-se d’aquest van aprimant-se.

Amb les venes passa el mateix = venes caves.

Les artèries

Estan formades per tres capes, de dins cap enfora:

Íntima, és un endoteli pla semblant al de l’endocardi, que evita la coagulació de la sang que circula per l’artèria.

Mitjana, és la més gruixuda, està formada per cèl·lules musculars llises barrejades amb teixit elàstic i fibrós.

Adventícia, és la més externa.

Les fibres elàstiques permeten a l’artèria distendre’s quan rep la sang a pressió de la sístole ventricular. Poc després recuperaran el seu calibre normal.

Les arterioles

Es formen quan les artèries es van dividint, són de calibre mitjà. En elles, el més important és la capa de múscul llis, que permet regular la pressió arterial i actuar com claus de pas.

Quan es contrauen totes a l’hora augmenten la pressió de la sang, i al relaxar-se la disminueixen. I actuen com a claus de pas perquè quan es relaxa una sola deixa que passi més sang cap el territori que ella irriga. Així s’aconsegueix que cada zona del cos rebi la sang que necessiti.

Els capil·lars

Després de varies divisions, les arterioles formen els capil·lars. Són molt prims, només deixen passar un eritròcit.

Formades per una capa d’endoteli pla, de manera que les molècules de la sang poden travessar-la fàcilment, facilitant i fent eficaç l’intercanvi de gasos, nutrients i productes de rebuig.

Les vènules i les venes

Els capil·lars es van reunint per acabar formant vènules i aquestes es van reunint formant venes, cada vegada d’un calibre més gran, fins arribar al cor un altre cop.

Les artèries i les venes solen fer el trajecte juntes, però amb la sang circulant en sentit invers. Les venes estan formades per les mateixes capes que les artèries, però, la capa muscular és més prima i l’adventicia és més gruixuda i tenen un diàmetre major a les artèries.

En les venes, la circulació de la sang és molt més difícil i per evitar que aquesta reflueixi, en el seu trajecte hi ha vàlvules.

ELS EFECTES DE LA CIRCULACIÓ DE LA SANG

La pressió sanguínia la causa la força que efectua la sang contra les parets dels vasos. La pressió dins les venes és la pressió venosa i dins les artèries és la pressió arterial.

La causa d’aquesta pressió és l’empenta ocasionada per la contracció dels venticles. Al llarg del circuit es va perdent pressió i per això la pressió dins les artèries és molt més gran que la pressió dins les venes.

La tensió arterial no és constant al llarg del cicle cardíac, sinó que durant la sístole és més alta i durant la diàstole, més baixa = tensions sistòliques i diastòliques (màx i mín).

També es pot mesurar la tensió venosa introduint una sonda de pressió dins el torrent sanguini venós.

El pols és la dilatació de les artèries, fruit de l’arribada violenta de sang amb cada sístole cardíaca. Pot palpar-se en les artèries properes a la superfície corporal.

El retorn venós es refereix al retorn de la sang per les venes al cor. Es fa d’una manera passiva, per l’empenta de la sang que ve al darrera, ja que la pressió s’ha dissipat en els capil·lars. Depèn:

L’efecte de la gravetat.

La compressió de les venes de les cames pels músculs d’aquests, durant la deambulació; els músculs actuen com a una vertadera bomba, que estimula el retorn venós.

Les vàlvules en l’interior de les venes, que impedeixen el reflux de la sang venosa i per tant faciliten el retorn.

L’aparell respiratori

L’APARELL RESPIRATORI

LA RESPIRACIÓ

El més important a l’hora de comprendre el funcionament dels diferents sistemes i aparells del nostre cos, és saber quin és el seu objectiu i el perquè.

En el cas del aparell respiratori, el seu objectiu és que als milions de cèl·lules que formen el nostre organisme, els arrivi oxigen que necessiten per fer la respiració cel·lular i puguin extreure el diòxid de carboni que es genera com a producte de rebuig d’aquestes reaccions químiques.

Amb aixó ja ens adonem que la respiració es dóna en dues fases:

1- Respiració externa: l’oxigen passa de l’aire ambiental fins a la sang i el diòxid de carboni, des de la sang fins a l’aire.

2- Respiració interna: l’oxigen passa de la sang a les cèl·lules, allí és utilitzat per a obtenir energia i en aquesta reacció es produeix diòxid de carboni, que s’abocarà a la sang.

 

L’APARELL RESPIRATORI

L’aparell respiratori està format per uns conductes pels quals circula l’aire ric en oxigen des de l’exterior, anant a parar a unes petites cavitats, els alvèols, on aquest gas serà capaç de difondre’s i entrar al torrent sanguini.

Al mateix temps, des de la sang es difondrà el diòxid de carboni fins els tubs de l’aparell respiratori, que el portaran a l’exterior.

Tot l’aparell respiratori està recobert de mucosa, un teixit especialitzat en la producció de moc. El moc és una substància que reté l’aigua i que permet que la superfície de l’aparell respiratori estigui sempre humida. A més, reté les partícules sòlides que queden enganxades a la paret. Per poder eliminar aquestes partícules de les vies respiratòries estan els processos de la tos i l’esternut:

La tos és una expiració brusca i explosiva que vol eliminar la substància que està irritant les vies respiratòries. Allò que la provoca pot ser un sòlid o un líquid que ha entrat en les vies, o bé un gas que la persona ha inspirat.

L’esternut és també una expiració explosiva, que surt en part pel nas i que vol eliminar un irritant en les fosses nasals. Allò que ha irritat pot ser la pols aspirada, però de vegades, és un reflex nerviós provocat per la sortida a l’exterior quan hi ha una llum molt intensa.

Les vies respiratòries es classifiquen en:

Vies superiors: nas, faringe i laringe.

Vies inferiors: tràquea, bronquis i pulmons.

Les foses nasals són dues cavitats situades en el centre de la cara, per darrere del nas, per sota del cervell, per damunt del paladar dur i de la cavitat bucal i entre les òrbites dels ulls. Estan dividides en dos per l’envà nasal, hi ha els sins paranasals i els conductes lacrimonasals que comuniquen amb les parpelles.

Quan inspirem, l’aire xoca contra la mucosa de les foses nasals que escalfa, humiteja i reté les partícules sòlides més grans que contingui, com ara la pols, perquè l’aire arribi als alvèols en millors condicions.

Les fosses nasals tenen dues funcions més: allotjar els receptors de l’olfacte i col·laborar en la modulació de la veu, en la parla.

La faringe és una gran cavitat, situada darrera del nas i de la boca, en la part superior del coll i per davant de la columna vertebral cervical. Forma part, alhora, de les vies respiratòria i digestiva.

La dividim en 3 porcions:

La nasofaringe: darrere de les fosses nasals. Cal destacar les coanes, que són la zona on acaben les fosses nasals i comença la faringe, i les dues trompes d’Eustaqui, que comuniquen la nasofaringe amb cada oïda mitjana.

La bucofaringe: darrere de la cavitat bucal i podem veure-la quan fem obrir la boca al pacient. Destaquen les amígdales, que formen part del sistema immune de l’organisme, doncs retenen i destrueixen molts dels gèrmens que entren a la gola amb l’aire o l’aliment.

La laringofaringe: darrere de la laringe. Destaca l’obertura de la laringe, que és el punt on es creuen les vies respiratòries i digestiva i on es regula el pas cap a una via o l’altra. En el moment de la deglució hi ha una contracció muscular que fa ascendir la laringe fins a tocar l’epiglotis, una petita llengüeta, de manera que aquesta fa de tapadora, tancant el conducte laringi i fent que el menjar o la beguda vagin cap a l’esòfag i no a la laringe i als pulmons. També intervé en la fonació, fent de cavitat de ressonància, igual com ho fan les fosses nasals.

La laringe és un tub de cinc centímetres de llarg, que conté diferents cartílags durs i que comunica la faringe amb la tràquea. Està per sota de la pell de la cara anterior del coll i per davant de la laringofaringe i de l’esòfag; té una prominència, la nou del coll, que és un dels cartílags laringis.

La laringe participa en els processos de la respiració, de deglució, de parla i de compressió toracoabdominal.

Dins de la laringe hi ha les cordes vocals, que són replecs de la mucosa que vibren amb el pas de l’aire, modulant els sons segons el seu grau de tibament. Poden ajuntar-se i tancar completament el pas de l’aire per poder realitzar la maniobra de Valsava: contraent els músculs del tòrax i l’abdomen es pot augmentar la pressió dins del tòrax (per a tossir) o dins de l’abdomen (per a orinar, defecar, vomitar o parir).

La tràquea és un tub 11-13 cm de llarg, que baixa pel coll i penetra en el tòrax entre els dos pulmons. Acaba en el punt en el que es divideix en els dos bronquis.

És un conducte tou i molt elàstic reforçat amb 15-20 anells cartilaginosos que eviten que es col·lapsi amb la inspiració de l’aire. Es mou com un acordió, allargant-se amb els moviments inspiratoris i escurçant-se amb els expiratoris. La funció principal és ser la via de pas de l’aire entre la laringe i els pulmons.

Els bronquis són els tubs que condueixen l’aire des de la tràquea cap als pulmons i després en el seu interior. Els dos bronquis principals van un a cada pulmó i es van dividint progressivament, fins arribar als bronquíols, que són els bronquis més petits, que es continuen ramificant en l’interior dels pulmons fins abocar en els sacs alveolars i en els alvèols.

La funció principal dels bronquis és conduir l’aire i alhora humidificar, escalfar i netejar l’aire inspirat amb el moc.

Els pulmons són dos òrgans esponjosos i elàstics, en forma de con partit per la meitat. Estan situats en el tòrax, un a cada costat, envoltats per les costelles, la columna vertebral dorsal i l’estern, que entre tots formen la caixa toràcica. La part inferior del tòrax està tancada pel diafragma, que quan es contrau sobtada i violentament genera el singlot.

Entre els pulmons hi ha un espai, el mediastí, on està ubicat el cor, els grans vasos, la tràquea i els bronquis. El punt del mediastí per on entren els bronquis, les artèries, les venes i els nervis és l’hil pulmonar.

Cada pulmó està recobert per una membrana prima, la pleura visceral. La part interna de la caixa toràcica, el mediatí i la cara superior del diafragma estan recoberts per la pleura parietal. Entre les dues pleures hi ha la cavitat pleural amb líquid que permet que el lliscament entre el pulmó i la caixa toràcica i la resta d’òrgans sense fregament en cada inspiració i expiració.

El pulmó s’assembla a una esponja, amb el seu interior ocupat per petites dilatacions, els sacs alveolars i alvèols, que és on s’acaben les vies respiratòries. Els alvèols són boles de paret prima, plenes d’aire i envoltades per una xarxa de capil·lars per facilitar l’intercanvi de gasos.

EL FUNCIONAMENT DE LA RESPIRACIÓ

El procés de la respiració es realitza en vàries fases:

1.- La ventilació: permet posar el contacte l’aire exterior amb la sang perquè es pugui produir l’intercanvi gasos. És un procés cíclic en dues fases: inspiració (inhalació) i expiració (exhalació) de l’aire. (figura 9.6 pàg 193)

Els pulmons són elàstics, però no es mouen per sí mateixos. Els responsables del moviment de la caixa toràcica són el diafragma i els músculs intercostals. La contracció del diafragma provoca l’entrada d’aire als pulmons i la seva relaxació fa sortir l’aire.

La inspiració és un procés actiu, ja que els músculs es contrauen, s’eixampla la caixa toràcica i s’aspira l’aire, que entrarà fins als alvèols.

L’expiració és passiva ja que es dóna per la relaxació dels músculs. Com que els pulmons són elàstics, fan pujar el diafragma puja i empetiteixen la caixa toràcica.

 

En la respiració abdominal (tranquil·la) només es contrau el diafragma, que s’aplana i augmenta el volum interior de la caixa toràcica empenyent les vísceres abdominals. Per això l’abdomen s’infla amb la inspiració.

En la respiració toràcica (forçada) es contrauen també els músculs intercostals externs i altres músculs del coll i de la cara anterior del tronc. Tots plegats horitzontalitzen les costelles i les eixamplen dels costats. Per fer-la hem de contraure els músculs abdominals que comprimeixen les vísceres de l’abdomen i pugen el diafragma i els intercostals interns verticalitzen les costelles.

Els volums respiratoris fan referència a les quantitats d’aire que entren i surten dels pulmons:

Volum corrent: aprox 500 ml d’aire amb cada cicle és quan la ventilació és tranquil·la.

Volum inspiratori de reserva: quan fem inspiracions profundes.

Volum expiratori de reserva: quan fem expiracions forçades.

La suma dels tres volums és la capacitat vital, que és tot l’aire que pot moure l’aparell respiratori d’una persona. Varia entre els 3000-6500 ml segons la constitució de la persona, l’exercici físic que hagi fet i la malaltia que pateixi. Això es calcula fent servir l’expiròmetre.

2.- La transferència de gasos es dóna en els alvèols i és el procés passiu de pas de l’oxigen a la sang i del diòxid de carboni als alvèols per diferències de concentració. Es dóna perquè la barrera entre l’aire i la sang és molt prima, a més la forma dels alvèols facilita que l’intercanvi sigui molt ràpid perquè augmenta la superfície de contacte. La sang que entra en els pulmons és venosa (rica el diòxid de carboni i pobre en oxigen), en canvi l’aire té més oxigen que diòxid de carboni, de manera que segons passa la sang per l’alvèol es van transferint els gasos en els dos sentits fins que la sang arterial que surt del pulmó és rica en oxigen i pobre en diòxid de carboni. L’oxigen captat per la sang dependrà de la velocitat de la circulació sanguínia.

3.- La respiració cel·lular és el procés pel qual l’oxigen es combina amb molècules orgàniques per a obtenir energia. Aquesta reacció dóna com a residus diòxid de carboni i aigua.

L’oxigen que es pot dissoldre en l’aigua de la sang és poc, de manera que és transportat per l’hemoglobina, una proteïna que conté ferro, es troba a l’interior dels glòbuls vermells i és la responsable del color vermell de la sang. Aquesta proteïna pot agafar o deixar anar l’oxigen segons la seva concentració, així captarà oxigen en els alvèols i l’alliberarà en els teixits (ja que les cèl·lules gasten l’oxigen i sempre n’hi ha poc). L’hemoglobina sense oxigen dóna un color blavós a la sang, la sang venosa que tornarà a agafar oxigen quan passi pels alvèols pulmonars.

Amb el diòxid de carboni passa el mateix, però a la inversa: els teixits produeixen diòxid de carboni que difon a la sang dels capil·lars i quan arribi als alvèols difondrà cap a l’aire alveolar i serà expulsat a l’exterior, de manera que la sang arterial tindrà poc diòxid de carboni.

LA REGULACIÓ DEL RITME RESPIRATORI

Els centres nerviosos encarregats de regular el ritme respiratori estan en el tronc de l’encefal.

En repòs, una persona adulta respira de 12 a 18 cops cada minut i en exercici pot fer-ho fins a 40. Els nadons respiren a una freqüència molt alta que es va reduint en els primers anys de vida.