1. LA DIGESTIÓ

La digestió és el conjunt de processos mecànics i químics de transformació de les substàncies ingerides (aliments) en altres més senzilles, absorbides i utilitzades per les cèl·lules de l’organisme. També s’encarrega d’eliminar tots aquells residus que no poden ser absorbits.

– L’alimentació inclou tots els processos voluntaris i conscients mitjançant els quals ingerim unes substàncies.

– La nutrició és el conjunt de processos de transformació i utilització de les substàncies que contenen els aliments, que es produeixen a l’organisme. La nutrició és involuntària i inconscient.

La digestió la realitza l’aparell digestiu, que està format per un conjunt d’organs:

– Una cavitat bucal per on entren els aliments i on es produeixen les primeres transformacions.

– Un tub muscular llarg que la continua i arriba fins a l’anus.

– Unes glàndules grans, com el fetge, la bufeta biliar o el pàncrees, que aboquen al tub digestiu certes substàncies imprescindibles per la funció digestiva.

1. ANATOMIA I FISIOLOGIA DE L’APARELL DIGESTIU

2.1. La boca o cavitat bucal

Els llavis formen la paret anterior de la boca, un anell muscular tou, que tan sols existeix en els mamífers, perquè els permet succionar la llet sense ferir el mugró de la mare ni engolir aire.

Els queixos són les parets laterals de la boca i el paladar la seva paret superior, que separa la cavitat bucal de les fosses nasals. El paladar tou tanca la nasofaringe durant la deglució i la parla.

La llengua, que conté gran nombre de músculs estriats, que li donen una gran mobilitat, aconseguint el remenat dels aliments entre les dents, els llavis i les galtes. Estan tan ben coordinats que rares vegades ens mosseguem la llengua al mastegar o al parlar. Així mateix, els moviments de la llengua són els motors principals de la deglució.

Les dents són els òrgans de la masticació. Estan dissenyades per a tallar, esquinçar i triturar el menjar ingerit, per tal de barrejar-lo amb la saliva i engolir-lo. Especejar el menjar en petits fragments facilita l’atac dels enzims digestius.

Les funcions de la boca

– Converteix els aliments sòlids en una pasta tova, mitjançant una descomposició mecànica i la seva dissolució en saliva.

– Inicia la digestió química, convertint l’aliment en el bol alimentari.

– Degluteix el bol alimentari.

– Envia la sensació dels sabors – sensibilitat gustativa-.

– Elabora bona part de la parla.

2.2. El tub digestiu

La faringe: conducte comú per a la respiració i la deglució. La deglució del bol alimentari és un procés complex, que requereix la coordinació de nombrosos músculs del cap i del coll. Tan sols l’inici és voluntari: el contacte del bol amb la faringe desencadena el reflex de la deglució, que està regulat per un centre nerviós situat en el tronc cerebral. La dificultat per engolir s’anomena disfàgia i el dolor a l’engolir, odinofàgia.

L’esòfag: és un tub de vint-i-cinc a trenta centrímetres de llarg, que creua el tòrax per darrere de la tràquea i del cor i travessa el diafragma, per a portar el bol alimentari fins a l’estómac. El motor de transport són unes contraccions muscular involuntàries anomenades contraccions peristàltiques, que van movent el bol endavant.

L’estómac: és la porció més dilatada i musculosa del tub digestiu. Està situat a la part superior esquerra de la cavitat abdominal, just per sota del diafragma. Té forma de gaita gallega. A l’entrada té un esfínter anomenat càrdies i a la sortida el pílor. Quant a l’estructura de la seva paret, per sota de la mucosa gàstrica hi ha diferents glàndules, que segreguen moc, pepsina i àcid clorhídric. El moc protegeix la mucosa del propi estómac de ser digerida pel seu àcid (pH digestió 2-3) i per l’enzim pepsina, que degrada les proteïnes en aminoàcids. Les contraccions coordinades de la capa muscular remenen el bol alimentari, permetent que es reblaneixi encara més al barrejar-se amb el líquid. Aquesta barreja acaba convertida en una pasta semilíquida anomenada quim, que és abocada a onades a l’intestí prim. En l’estómac s’absorbeixen aigua, alcohol i alguns fàrmacs. Si hi ha un excés d’aire en l’estómac, aquest pot tornar, amb una contracció muscular, a través del càrdies cap a l’exterior, produint un eructe. El mecanisme del vòmit és semblant, però en aquest cas surt també el contingut de l’estómac.

El budell prim: És la porció més llarga del tub digestiu, ja que té uns sis metres de llarg i de tres a quatre centímetres de diàmetre. Està tot replegat en l’interior de la cavitat abdominal. El seu recorregut entre l’esfínter pilòric i la vàlvula ileocecal, està dividit en tres porcions:

– Duodè, 25 cm llarg i en forma de C.

– Jejú, 2’5m de llarg. És molt mòbil.

– Ili, 3’25 m de llarg. És molt mòbil.

Els budells es mouen, per tal de remenar els aliments, facilitant la digestió i l’absorció, i també fer-los avançar.

Al duodè s’aboquen les secrecions hepàtiques i les pancreàtiques. A més a més, el mateix budell prim té cèl·lules que segreguen diferents enzims com la maltasa, la sacarasa, la lactasa, la lipasa intestinal, les peptidases i les aminopeptidases, d’altres segreguen moc i unes altres bicarbonat, que neutralitzarà el pH àcid del quim que surt de l’estòmac. L’acció combinada de totes elles acaba de digerir els aliments del quim, convertint-lo en quil.

De totes maneres, la majoria de les cèl·lules del budell prim estan especialitzades en absorbir els nutrients. L’estructura del budell prim està dissenyada per aconseguir una gran superfície de contacte entre les seves cèl·lules i el contingut del tub, el mateix que recorre en els alvèols pulmonars. A banda de la seva llargada, el tub té plecs circulars, d’aproximadament un centímetre d’alçada, i té vellositats, que són unes projeccions de la mucosa d’aproximadament un mil·límetre d’alçada, i finalment, microvellositats en la superfície lliure de les cèl·lules absortives, d’aproximadament una mil·lèsima de mil·límetre d’alçada. Això dona una superfície d’uns 300m².

El budell gruixut: és un tub de 1’5-2m de llarg i 6cm de diàmetre. Comença en la vàlvula ileocecal i anatòmicament es divideix en dues porcions: el cec i el còlon.

El cec és com un sac de 5-8cm llarg, per sota de la vàlvula ileocecal, al qual va unit l’apèndix, un tubet estret i buit, de 5-10cm llarg, semblant a un cuc.

El còlon es divideix en 4 porcions:

– Ascendent, que puja verticalment fins a sota del fetge.

– Transvers, que va cap a l’esquerra fins a la vora de la melsa.

– Descendent, que baixa fins a la creta ilíaca esquerra.

– Sigmoide, en forma d’S més o menys pronunciada, fins a acabar en el recte. La darrera part sol estar situada a la part dreta de l’abdomen.

Les funcions del budell gruixut són:

– Absorbeix gran part de l’aigua, convertint el quil en femta, una barreja de substàncies no digerides amb molt pocs nutrients, amb pigments biliars i amb bactèries. Alhora, segrega moc, que recobreix la femta i evita la seva acció irritant.

– Els moviments peristàltics fan avançar la femta, però aquesta s’emmagatzema en el còlon fins poc abans de la defecació.

– Conté bactèries simbiòtiques, l’anomenada flora intestinal: els proporcionen cel·lulosa, que nosaltres no podem aprofitar, i elles sintetitzen vitamines en excés, que nosaltres utilitzem. Amb la femta eliminem gran quantitat d’aquests bacteris.

El recte i el conducte anal: El recte és un tub de 15-20cm llarg, recte en el pla frontal però que segueix les curvatures del sacre i del còccix; acaba anant cap enrere, al conducte anal. Per davant hi té la pròstata o l’úter.

El conducte anal té 3cm llarg. S’obre a l’exterior per l’anus per l’interior de dos esfínters, el primer involuntari i el segon voluntari.

La defecació comporta els mecanismes següents: quan la femta arriba al conducte anal s’obre d’una manera reflexa l’esfínter involuntari, però la persona sana és capaç de tancar l’esfínter voluntari, retenint l’evacuació fins que arribi el moment adequat. L’augment de la pressió abdominal facilita l’evacuació.

Els nens més petites encara no han après a contreure voluntàriament aquest segon esfínter i per això són incapaços de retenir l’evacuació.

2.3. Les glàndules

Per a les transformacions que es produeixen a la digestió és necessària la participació d’enzims i unes altres substàncies segregades per unes glàndules annexes al tub digestiu. Aquestes glàndules són el fetge, la bufeta biliar i el pàncrees.

El fetge: està situat en el quadrant superior dret de l’abdomen, immediatament per sota del diafragma i a la vora de l’estómac i del ronyó dret. Pesa al voltant d’1’5kgf i té un color vermell fosc. Té un doble sistema d’irrigació, perquè rep sang de l’artèria hepàtica i de la vena porta. La primera duu sang de la circulació general i la segona li porta els nutrients absorbits en el budell prim i en part del budell gruixut. Funcions:

– Segrega bilis, un líquid groc verdós, que facilitat la digestió dels greixos. La bilis no conté enzims, sinó uns compostos derivats del colesterol que emulsionen els greixos, és a dir, els separen en petits glòbuls per a facilitar l’acció dels enzims lipases, que els trencaran. La bilis conté a més bilirubina, que dóna a la femta el seu color marronós.

– Rep nutrients i els metabolitza.

– Emmagatzema glicogen, vitamines A, D i B₁₂ i també ferro i coure.

– Sintetitza la majoria de les proteïnes del plasma, com per exemple les de la coagulació.

– Ens defensa, matant els gèrmens que arriben travessant la paret intestinal, especialment des del budell gruixut.

– Elimina substàncies que no poden incorporar-se a l’estructura de l’organisme ni utilitzar-se per a obtenir energia. Si aquestes substàncies (alcohol, medicaments, drogues…) hi són en excés, el fetge pot lesionar-se.

La bufeta biliar: s’assembla a una pera de 7-10cm de llarg, situada sota del fetge. Aquest òrgan emmagatzema la bilis entre les menjades. La bilis, segregada per les cèl·lules hepàtiques, surt del fetge per dos conductes hepàtics, el dret i l’esquerra. Aquests es reuneixen en un conducte comú, que rebrà el conducte cístic, des de la bufeta biliar. La reunió dels dos s’anomena colèdoc, un tub que baixarà per darrere del duodè fins a abocar aquesta porció del budell prim.

El pàncrees: és una glàndula en forma de con allargat, de 12-15cm llarg. Està situat al darrere de l’estómac. Conté dos tipus diferents de cèl·lules:

– Les més escasses són les productores d’hormones, concretament insulina i glucagó, que aboquen a la sang.

– La majoria són exocrines – les que aboquen els seus productes a l’exterior o al tub digestiu-, dedicades a sintetizar el suc pancreàtic, que aboquen al duodè. El suc pancreàtic conté bicarbonat i molts enzims digestius, que digereixen el midó, els greixos i les proteïnes.

1. LA FEMTA I LES SEVES VARIACIONS

La femta és el conjunt de productes de rebuig que s’excreten per l’anus. Els termes tècnics sinònims són excrements o deposicions.

Està formada principalment per les restes no digeribles dels aliments, però també hi ha aigua, la petita proporció de nutrients que no absorbim, algunes substàncies segregades per l’organisme, sals biliars i bacteris del còlon.

Pot presentar variacions en:

– El nombre de deposicions: més de tres deposicions diàries es considera diarrea, un fet que pot ser patològic o no, en funció de la dieta de la persona i de l’exercici que practica. El restrenyiment és quan la persona defeca menys de tres cops per setmana, llevat d’algunes dietes o algunes condicions d’immobilitat. Tot i això, un fet definitori del restrenyiment és que la femta és dura i escassa i costa un esforç treure-la, o bé és dolorós fer-ho.

– La quantitat: depèn de la quantitat de residus vegetals en la dieta de l’individu: serà molt abundant en les persones vegetarianes i molt poc en aquelles que quasi bé no mengen fruits i verdures.

– La consistència: depèn del seu contingut en aigua que varia segons el temps que la femta hagi estat en el còlon abans de l’evacuació. Normalment són més o menys toves. Poden ser líquides, com en la diarrea, i fins i tot tenir l’aspecte d’aigua d’arròs, com passa en les diarrees molt greus, com el còlera. També poden ser durs, fins a ser com a pedres en el restrenyiment greu, i en una situació que sembla paradoxal, són molt líquides quan hi ha un fecaloma, que obstrueix el pas de la femta.

– En el color i en la composició de la femta: algunes variacions són normals i algunes donen pistes sobre l’existència d’una malaltia digestiva:

– La femta és grogosa en els nodrissons, en especial els primers dies de vida, i marronosa en les persones adultes.

– Una femta negra lluent, enganxosa i amb una olor característica, el que anomenem melenes, pot ser un signe de sagnat intestinal, en el duodè o més amunt. Altres vegades pot ser conseqüència simplement del consum abundant de botifarra o d’espinacs, o de la presa de suplements de ferro.

– La femta normal que hi té sang vermella barrejada indica que el sagnat ha ocorregut distalment al duodè. De la sortida de sang per l’anus sense coincidir amb una defecació se’n diu rectorràgia.

– L’acòlia és una femta més pàl·lida, d’un color beige o inclús marfil, que indica una obstrucció de les vies biliars o una hepatitis.

– La femta que hi té barrejats moc i sang és un signe d’inflamació intestinal (colitis ulcerosa, enteritis de Crohn) o d’infecció. En les infeccions intestinals greus la femta pot arribar a tenir pus.

– Finalment, les deposicions tindran un aspecte sabonós si tenen massa greix: esteatorrea. La causa més comuna és una malaltia pancreàtica que causa un dèficit de secreció dels enzims d’aquest òrgan.

1. LES MALALTIES MÉS COMUNS

– Malalties bucals estudiades a C9.

– Malalties del tub digestiu: Diagnòstic basat en les exploracions per endoscòpia.

Gastritis aguda: és una inflamació de la mucosa gàstrica, amb erosió local, necrosi i hemorràgia, que es presenta de manera sobtada. Pot ser lleu, moderada o greu. Manifestacions:

– Les més lleus remeten en uns dies, i en aquests casos, la persona que la pateix pot notar poques molèsties o simplement una sensació de mala digestió.

– Els casos moderats cursaran amb basques i vòmits, dolor epigàstric, emblanquiment de la llengua, mal alè i fins i tot una petita alteració de l’estat general.

– En els casos més greus el dolor és més intens i s’acompanya de vòmits de sang digerida i anèmia aguda.

El tractaments aconsellables són:

– Evitar els desencadenants.

– Si ha de prendre medicaments irritants, fer-ho preferentment en dosis petites, dissolts en aigua o en llet i després d’haver pres aliments. A més, evitar-ne la ingesta prolongada sense indicació mèdica.

– Seguir una dieta suau durant dos o tres dies.

Úlcera pèptica: és un trencament de la mucosa gàstrica, encara que pot penetrar a capes més profundes; afecta a la primera porció del duodè o a l’estómac. Pot ser deguda a un bacteri.

Càncer gàstric: és un càncer freqüent, perillós i molt relacionat amb l’estil de vida. A Espanya un de cada setze morts per càncer mor per càncer d’estómac. La seva freqüència està relacionada amb el consum d’alcohol i tabac, i amb el consum d’aliments molt salats (salaons o salmorra), fumats o cuinats a la brasa i amb poc consum de fruita, verdura o hortalissa. Molt probablement hi influeixen també les concentracions elevades de nitrats en l’aigua beguda. Tractament per extirpació (gastrectomia parcial), també dels ganglis limfàtics propers per evitar la disseminació per via limfàtica. 30% supervivència als 5 anys.

Malabsorció: la síndrome de malabsorció intestinal és el conjunt de signes i símptomes causats per l’absorció deficient de nutrients. Les manifestacions inicials són inespecífiques i intermitents: canvi de ritme intestinal, augment del volum de la femta i canvi a un color més pàl·lid. Desprès arriben manifestacions més greus, com ara astènia (debilitat generalitzada), aprimament i diarrea. Una de les causes és la intolerància al gluten, que afecta 1/300 nounats. També la intolerància a la lactosa per dèficit de lactasa que afecta 1/20 adults.

Síndrome del budell irritable: és un transtorn complex, amb diferents manifestacions; les més comunes són dolor abdominal crònic i restrenyiments, o bé diarrea líquida amb moc – generalment matinal, interminent durant mesos o anys, sovint sense dolor – o bé episodis alternats de les dues. S’acompanya de disfàgia, dispèpsia – males digestions-, vòmits i flatulència. No se li ha pogut trobar una causa orgànica, però és una alteració gastrointestinal molt freqüent en les consultes ambulatòries. És més comú en dones que en homes, i sol començar a la infància o l’adolescència.

Hèrnia intestinal: consisteix en la sortida d’una nansa de budell prim a través d’un defecte de la paret abdominal. L’orifici pot estar en l’engonal, prop dels genitals, o pot estar una mica més lateral o en el melic. La porció de budell surt cada vegada que la persona comprimeix l’abdomen, per a riure, per a tossir, per a aixecar pes… Si la persona pot reintroduir-se el budell sense dificultat en la cavitat abdominal, podem dir que no és un problema que calgui solucionar urgentment. Però arribarà un moment en que la reintroducció no serà possible i el budell podrà quedar estrangulat en l’orifici herniari, de manera que perdrà la seva irrigació i pot arribar a gangrenar-se.

El càncer de còlon i recte: és la segona causa de mort per càncer a Espanya. Majoria més de 50 anys. Té un component genètic, és triplica el risc si familiar afectat. Manifestacions: dolor abdominal, rectorràgies i melenes. Algunes persones no tenen símptomes fins molt tard i tan sols es pot fer un diagnòstic precoç per cribatge, detectant sang amagada en la femta. Pot palpar-se el tumor per una exploració del recte feta amb el dit. Proves complementàries: radiografies fetes per ènema opac i doble contrast, una rectosigmoidoscòpia o una colonoscòpia completa. El tractament combina diferents abordatges: radioteràpia, quimioteràpia i intervenció quirúrgica. Recomanació de radioteràpia abans i després de l’operació. L’objectiu és l’excisió del’area envaïda pel tumor; tot sovint aquest tractament necessita la instal·lació d’un estoma.

La majoria de pacients rebran després quimioteràpia. Supervivència del 50% en pacients amb cirurgia amb intenció curativa.

– Malalties de les glàndules:

Hepatitis: és la inflamació hepàtica, amb necrosi difusa o focal de les seves cèl·lules. Les causes més comunes són els virus, l’alcohol i els fàrmacs.

Hepatitis A: causada pel virus de l’hepatitis A. Es transmet per via fecal-oral, per contactes directes entre persones o aigües residuals o aliments i begudes contaminades. Té unes manifestacions lleus i curtes, sense produir infecció o hepatopatia crònica i la seva mortalitat és inferior a l’1% de les persones afectades.

Hepatitis B: causada pel virus de l’hepatitis B. 1% adults infectats i el transmeten per via parenteral (sang, esperma, flux vaginal, llet materna), principalment per les relacions sexuals, però també per contacte íntim. Mortalitat 10-20%; 1% adults afectats i 20% nadons patiran cirrosi. També existeix l’estat de portador asimptomàtic del virus de l’hepatitis B, amb el risc de transmissió a les persones sanes. La vacuna protegeix més del 95% dels adults immunocompetents i té poc efectes secundaris.

Hepatitis C: transmissió semblant de la B, però risc major de portar a l’hepatitis crònica, a la cirrosi o al càncer de fetge. 2-3% persones adultes, en particular el 80% de toxicòmans. Encara no hi ha vacunes eficaces contra el VHC. Vacunar-se de la B no protegeix contra la C.

La colelitiasi: presència de càlculs en la vesícula biliar. 12% adults tenen (més dones ancianes). Factors predisposants són: una dieta hipercalòrica i rica en colesterol, l’obesitat, la diabetis i els antecedents familiars.

La cirrosi: la desorganització de l’arquitectura hepàtica normal, que perjudica el seu funcionament. Fase final de moltes malalties cròniques del fetge i causa molt freqüent de mort a Espanya. 60% causades per l’alcohol – 20% alcohòlics amb consum intens, generalment homes de +40anys – i d’un altre 35% responsables els virus de l’hepatitis, en particular, el VHC.

L’esteatosi hepàtica no alcohòlica: els hepatòcits incorporen glòbuls de greix. Risc en l’època intermèdia de la vida i afecta homes i dones. Augmenta lleument la mortalitat quan afecta persones de més edat, a les diabètiques i a les cirròtiques. És un bon marcador de risc per a futures malalties hepàtiques més greus.

1. L’OBESITAT

1. El pes ideal i l’excés de pes

L’obesitat es defineix com l’excés de greix corporal. Es pot incloure dins de les malalties digestives com un trastorn de la nutrició, però també en les endocrines com un trastorn de la regulació metabólica, i fins i tot se’n podria parlar a Educació per a la Salut, al ser una malaltia lligada a l’estil de vida i que afavoreix altres trastorns molt freqüents i greus. És l’epidèmia del segle XXI en els països rics. És cada any més freqüent. Semblant a la del consum de tabac o l’obsessió amb la imatge corporal. (anorèxia nerviosa i bulímia).

El pes ideal és, lluny dels criteris estètics, aquell que permet a la persona tenir una millor salut i una vida més llarga. Varia segons el sexe i la talla, i també segons la seva complexió, perquè una persona robusta té uns ossos i uns músculs més pesats que una prima amb la mateixa alçada i per tant ha de pesar més per a tenir un excés de greix.

A partir del concepte de pes ideal, podem quantificar l’obesitat: persona obesa si pesa més del 20% del seu pes ideal (és a dir, més d’1’2 multiplicat pel seu pes ideal). També a partir de mesurar l’index de massa corporal.

1. Per què som més obesos?

Factors de risc:

– Sedentarisme: persones que fan poc exercici físic tenen menys necessitats calòriques, així que si no mengen menys s’engreixaran. Per això tendeixen a guanyar pes les persones que treballen amb poques exigències físiques, les ancianes, les immobilitzades pels dolors o simplement les poc afeccionades a moure’s. Risc augmenta en adolescents amb el nombre d’hores de televisió.

– Edat: la freqüència d’obesitat es duplica entre els 20-50 anys. Encara que cada vegada hi ha més nens i adolescents obesos: 15% de joves amb 15 anys obesos.

– Sexe: les dones tenen més facilitat per a engreixar-se. L’obesitat sol començar amb els canvis hormonals: l’us d’anovulatoris, l’embaràs o la menopausa.

– No cuinar a casa: propicia una dieta amb massa greixos i massa sucres. Ex: un tros de pollastre en un lloc de menjar ràpid conté un 30% més de calories que un preparat a casa u una hamburguesa amb formatge, un 50% més.

Causes:

– Menjar massa calories per a l’exercici que es fa.

– L’herència genètica: el 64% de fills de pares obesos pateixen obesitat, front el 16% de nens amb pares normals. Però en aquest fet una part és genètica i l’altra, els hàbits transmesos per la família.

– El neguit, la frustració o l’avorriment, faciliten l’augment de pes en algunes persones.

– Alteracions endocrines (1%). Medicaments.

1. Les manifestacions i complicacions de la malaltia

Durant la infància i la joventut l’obesitat es tolera bé, però augmenta el risc de malaltia i mort amb l’edat, perquè el pes afegit obliga tots els òrgans a treballar més del compte i es desgasten més ràpidament del normal i, a més, el greix ocupa part de l’interior dels òrgans, dificultant-los el funcionament. Trastorns:

– Les articulacions han de suportar un pes més gran, el que causa dolor lumbar i accelera l’artrosi, especialment dels malucs, dels genolls i dels turmells. I com que tot li fa mal, la persona obesa fa menys exercici.

– Els músculs es cansen més, perquè carreguen amb un excés de pes, això accentua l’evitació de l’exercici físic.

– La respiració queda restringida, perquè el greix en el tòrax i en l’abdomen limita l’amplitud dels moviments respiratoris i respirar profundament el cansa. Per això són més freqüents les pneumònies i la insuficiència respiratòria.

– El cor ha de treballar més, tant en repòs com en exercici, i això facilita les arítmies i avança la insuficiència cardíaca. A més, l’obesitat s’associa a la hipertensió arterial, un altre factor de risc important d’insuficiència cardíaca.

– La dislipèmia o alteració dels greixos de la sang: en les persones obeses són comuns l’excés de colesterol-LDL i els TAG que augmenta el risc d’aterosclerosi.

– El pàncrees, perquè l’obesitat augmenta la resistència a la insulina, el que obliga a l’òrgan a treballar més i l’esgota abans, causant diabetis d’adult.

– La pell, que s’estova i irrita per la suor i el fregament, facilitant les infeccions cutànies.

– L’embaràs, perquè augmenta el risc de que es compliqui amb toxèmia de l’embaràs amb hipertensió i amb diabetis.

– Augmenta el risc de molts càncers, d’apnea de la son, de reflux gastroesofàgic, de diverticulitis còlica, de càlculs a la bufeta biliar, d’esteatosi hepàtica, de pancreatitis, de varices, de càlculs renals, d’incontinència urinària i d’infertilitat.

– Fa més difícils les relacions socials i augmenta el risc d’ansietat i de depressió.

– Les intervencions quirúrgiques són més llargues i difícils i l’anestèsia, més arriscada.

1. Com actuar front a l’obesitat

El pronòstic de la malaltia és dolent, perquè:

– Sense tractament tendeix a agreujar-se. Com més aviat comenci més difícil serà eliminar-la.

– Tractament poc eficaç a llarg termini. 10% obesos que perden pes mantenen la pèrdua ponderal al cap de 10 anys.

– Les oscil·lacions de pes amplies poden causar malalties cardíaques.

– Els esforços repetits per a perdre pes poden portar a l’ansietat o a la depressió.

Tractament:

– Menjar menys, gastar més o les dues coses. Obligar l’organisme a cremar el greix reserva.

– Aprendre a menjar correctament per a no engreixar-se més.

– Canvis alimentaris: consells alimentaris que puguin incorporar-se a la forma de viure i no dietes (associat a abandonar-la al cap d’un temps).

– Exercici moderat: per sí sol no aprima, però augmenta la massa muscular i en recupera el to muscular, fent la silueta més agradable i per això millora l’autoimatge i l’estat d’ànim. I a més millora l’aparell cardiocirculatori, el que ajuda a prevenir i tractar les malalties associades a l’obesitat. Una activitat física mantinguda ajuda a conservar l’aprimament progressiu per la dieta i a que no es recuperin en uns mesos els quilos perduts.

– Psicoteràpia: en moltes persones adultes, aprimament és sinònim de deixar de menjar. Això necessita de motivació i voluntat per això es recomana un suport psicològic que reforci el compliment dels canvis d’hàbits.

– Medicaments: Hi ha fàrmacs que treuen la gana i que poden incloure’s com una part d’un tractament complet, però per sí sols no funciones gaire bé.

– Cirurgia: Restricció gàstrica (disminució 10% volum estómac – risc important, indicada per pacients amb obesitat greu i la resta de tractaments han fallat); lipectomia correctora (elimina el greix de llocs concrets on s’acumula en excés – risc de produir irregularitats cutànies i, a més, la majoria de les persones obeses tenen greix per tot arreu i és impossible treure’l tot.