Category Archives: Poesia

Apunts sobre la poesia (II)

LA RIMA I LA MÈTRICA

maca1

Ressona sota dels cels

————–Res-so-na-so-ta-dels-cels, 7 a

el tabal. I el dia passa…

————-el-ta-bal-i_el-di-a-pas-sa, 7 b

Van obrint pas als estels

————-van-o-brint-pas-als-es-tels, 7  a

els espetecs de la plaça.

————-els-es-pe-tecs-de-la-pla-ça, 7 b

● Rimen els versos primer / tercer (acaben amb -els, e oberta, paraula aguda)  i segon / quart (paraula plana acabada amb  -assa o –aça, que tenen el meteix so).

● La poesia més fàcil de totes és la que té dos versos o rodolí; aquesta estrofa en té quatre: és una quarteta.


Rima

Mètrica

És la repetició del so a partir de l’última vocal tònica d’un vers.

Tot el camp

És un clam.

Consisteix en comptar el nombre de síl·labes d’un vers.

En català i francès, només es compta fins a l’última síl·laba tònica. En castellà es compta fins a l’última s’síl·laba, sigui o no tònica.

Sinalefa

Si una paraula acaba en vocal i la següent hi comença, de les dues síl·labes només se’n compta una (si el poeta vol):

i_el/mar/blau = 3 s.

Apunts sobre la poesia (I)

LA POESIA

La poesia és una de les maneres més boniques de dir les coses. Tot allò que no està expressat en poesia ho està en prosa.

LA POESIA TÉ UNES NORMES

1. “el vers lliure deixa d’existir en el moment que es fa vers

G. FERRATER,: Sobre llenguatge, “Sobre mètrica”, pàgs. 77-86. Quaderns Crema, BCN 1981.

2. “El vers lliure –per poder ser qualificat com a tal i no com a conjunt de ratlles sense cap característica d’estètica poètica, que algun estudiós ha qualificat de prosa retallada- ha de presentar alguns trets significatius, com ara l’ús de l’impressionisme estil·lístic, l’al·lusió, l’el·lipsi, la suggestió, els símbols i els diversos trops o imatges

J. BARGALLÓ: Manual de mètrica i versificació catalanes. Empúries, BCN, 1991.

———————————————————————————————

En una poesia hem de tenir en compte:

Vers

Estrofa

És cada ratlla

És un conjunt de versos.

Quan passa d’una estrofa a l’altra s’hi posa més espai

Ramon Vinyes, el “sabio catalán”

La font del Guiu a l'època de Ramon Vinyes

La font de mossèn Guiu a l’època de Ramon Vinyes.

Foto: Institut Cartogràfic de Catalunya. Arxiu Cuyàs

marques-vinyes

Ramon Vinyes (a primera fila, segon a la dreta del lector) amb el grupo de Barraqnquilla; al centre (a aprimera fila, amb camisa fosca), el futur Nobel de Literatura Gabriel García Márquez.

DONAR NOM A UNA FONT

Donar nom a una font! Quin desig més viu!
“FONT DE MOSSÈN GUIU”.

Donar nom a una font que parli sempre més
amb veu d’aigua i cel estès,
i que visqui a l’ombra d’un penyal,
alt, alt,
un penyal gegant,
que posi al so de l’aigua veu d’infant,
d’infant un bon xic estabornit
pel gegant que li pesa sobre el pit.

I que no sàpiga ningú el nom d’on ve.
Existí Mossèn Guiu? Qui fou? Per què
porta el seu nom una fonteta tan petita?
Un nom qui sap de qui, i una infinita
dolcesa d’aquest nom que es pot seguir en el corrent
de l’aigua del torrent.

“FONT DE MOSSÈN GUIU”.
Gebre a l’estiu
i escalfor de record a l’hivernada
en evocar la font de neu colgada.

Nom que sembla una espera
quan parla amb poms de flors la primavera,
i que t’arriba al cor, en vol fugitiu d’au,
quan l’estiu cau,

Desig altiu
donar nom a una font: “FONT DE MOSSÈN GUIU”
i fondre’t, tu, i el teu record, en l’aigua que davalla…

Quina bella mortalla
la puresa d’uns sons
que ni amb claror ni amb fosca deixen de dir cançons…

Quin triomf de poeta
no ser res més, res més, que el nom d’una fonteta!