Category Archives: Literatura catalana

Apunts d’història de literatura catalana III: La Renaixença

Leave a reply

La Renaixença

Segles XIX i XX

►A la segona meitat del segle XIX es va anar fent més efectiu cada vegada l’obligatorietat de l’ensenyament, que era en castellà.

►També l’economia catalana va millorar gràcies a la industrialització (fàbriques, especialment tèxtils).

►Bonaventura Carles Aribau, que té un carrer a Barcelona, va escriure La Pàtria. És una poesia dedicada al seu amo, escrita a Madrid, on treballava, amb enyorança de les coses catalanes.

►L’any 1859 es van fer a Barcelona els primers Jocs Florals (un concurs literari) per tal d’estimular l’ús del català entre els escriptors i donar prestigi a la llengua.

►Jacint Verdaguer, mossèn Cinto, és el poeta més important de la Renaixença.

Apunts d’història de literatura catalana II: La Decadència

Leave a reply

La Decadència

Segles XVI XVII

Segle XVIII

►Catalunya va perdre pes polític i econòmic. La gent més rica i poderosa va abandonar l’ús del català.

►El 1714 Catalunya va perdre les instituicions i amb el Decreto de Nueva Planta es va veure obligada a regir-se per les lleis, els costums i l’idioma de Castella.

►La literatura popular en català era abundant, però de poca qualitat.

►Són de destacar alguns Goigs (composicions de caire religiós)

i mossèn Francesc Vicent Garcia, conegut per “El rector de Vallfogona”. Alguna de les seves poesies és de tema escatològic (brut).

Apunts d’història de literatura catalana I: L’edat Mitjana

Leave a reply

Edat Mitjana

Segle XII

Segles XIII, XIV i XV

► Els trobadors, com Guillem de Berguedà, escrivien en occità.

►Comencen a aparèixer alguns escrits en llengua catalana:

– Proves d’escriptura (ploma) en un pergamí del monestir de Ripoll.

– Les Homilies d’Organyà (sermons).

►Segle XIII:

– Jaume I el Conqueridor va dictar el Llibre dels fets, que són unes memòries.

– Bernat Desclot va escriure la Crònica.

– Ramon Llull va escriure sobre gairebé tots els temes possibles en català, llatí, àrab… Volia convertir els infidels per la raó i purificar l’Església.

►Segle XIV:

– Ramon Muntaner escriu la Crònica.

– Francesc Eiximenis va fer tractats sobre el comportament, la religió, etc.

– Sant Vicent Ferrer va tenir molta importància pels seus Sermons. Va predicar fins al nord de França.

– Fra Anselm Tirmeda va escriure en català i àrab, es va convertir a l’Islam i va morir a Tunis.

– Bernat Metge és l’autor de Lo somni, que va escriure a la presó… amb la finalitat de què le’n traguessin.

►Segle XV:

– Ausiàs March va ser un poeta important a nivell europeu. Escrivia sobre tema amorós.

– Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, i Curial i Güelfa, d’autor desconegut, són dues importants novel·les cavalleresques.

Ramon Vinyes, el “sabio catalán”

Leave a reply

La font del Guiu a l'època de Ramon Vinyes

La font de mossèn Guiu a l’època de Ramon Vinyes.

Foto: Institut Cartogràfic de Catalunya. Arxiu Cuyàs

marques-vinyes

Ramon Vinyes (a primera fila, segon a la dreta del lector) amb el grupo de Barraqnquilla; al centre (a aprimera fila, amb camisa fosca), el futur Nobel de Literatura Gabriel García Márquez.

DONAR NOM A UNA FONT

Donar nom a una font! Quin desig més viu!
“FONT DE MOSSÈN GUIU”.

Donar nom a una font que parli sempre més
amb veu d’aigua i cel estès,
i que visqui a l’ombra d’un penyal,
alt, alt,
un penyal gegant,
que posi al so de l’aigua veu d’infant,
d’infant un bon xic estabornit
pel gegant que li pesa sobre el pit.

I que no sàpiga ningú el nom d’on ve.
Existí Mossèn Guiu? Qui fou? Per què
porta el seu nom una fonteta tan petita?
Un nom qui sap de qui, i una infinita
dolcesa d’aquest nom que es pot seguir en el corrent
de l’aigua del torrent.

“FONT DE MOSSÈN GUIU”.
Gebre a l’estiu
i escalfor de record a l’hivernada
en evocar la font de neu colgada.

Nom que sembla una espera
quan parla amb poms de flors la primavera,
i que t’arriba al cor, en vol fugitiu d’au,
quan l’estiu cau,

Desig altiu
donar nom a una font: “FONT DE MOSSÈN GUIU”
i fondre’t, tu, i el teu record, en l’aigua que davalla…

Quina bella mortalla
la puresa d’uns sons
que ni amb claror ni amb fosca deixen de dir cançons…

Quin triomf de poeta
no ser res més, res més, que el nom d’una fonteta!