La Marta és una nena desperta i eixerida.
Quan vaig proposar fer fotos al mural de la classe de seguida va aixecar la mà.
Li vaig oferir el meu mòbil de qualsevol manera i apagat i m’ho va tornar.
-“Si no m’ho encens no podré fer fotos”.
Espavilada com sempre va buscar la imatge del mural i amb les seves mans petites li va donar a la rodoneta que apareix a la pantalla. Se li va disparar sense voler i em va demanar fer una altra fotografia. No passava res, segons ella es podien fer més fotos.
Concentrada i il·lusionada es va apropar al mural, va aconseguir redreçar prou bé la càmera i movent-la cap aquí, cap allà va fer 3 fotografies.
Quan se les vaig ensenyar, per que les volia veure, és clar, es va sentir orgullosa de la seva creació. La meva curiositat es va fer present i vaig haver de preguntar-li el per què havia fotografiat d’aquella forma.
-M’agraden els regals, sempre em poso contenta quan em fan un. I quan els meus pares em porten a la neu jo jugo amb ella, però nevar jo no he vist, la neu ja estava allà quan vam anar. Amb el papa i la mama vam fer un ninot de neu.
-I les lletres del mural no t’agraden?
-Sí -em va respondre- però no tant.
La Marta amb els seus ulls de nena va voler reflectir, a través de la imatge els seus sentiments i experiències, però no va quedar així la cosa. Vam haver d’ensenyar-les a tots els seus companys/es.
Aquí està la meva foto amb ulls d’adulta.
Quina diferencia!
