Las agencias de calificación dan mejores notas a sus buenos clientes

Un estudio publicado por el BCE muestra que Moody’s, S&P y Fitch favorecen “sistemáticamente” a las entidades que las contratan para otros negocios

DESCARGABLE Documento publicado por el BCE

Miguel Jiménez . Madrid.  20 OCT 2012

Un estudio recién publicado por el Banco Central Europeo (BCE) muestra que las agencias de calificación tratan de forma más benevolente a los bancos que les proporcionan negocio por otras vías. Los resultados del estudio sugieren que “existen conflictos de intereses entre los bancos y las agencias de calificación que parecen alterar el proceso de calificación”. “Las agencias de calificación dan calificaciones sistemáticamente mejores a los bancos que proporcionan a la agencia una gran cantidad de negocio por calificar bonos de titulización de activos”, añade el informe.

El estudio publicado por el Banco Central Europeo está realizado a partir de una muestra de 38.753 calificaciones de bancos de Estados Unidos y Europa recogidas de forma trimestral desde 1990 hasta 2011. Dichas calificaciones han sido realizadas por las tres principales firmas del sector: Moody’s, Standard & Poor’s y Fitch. El informe está firmado por el español David Marqués Ibáñez, economista del Banco Central Europeo; por Sam Langield, del supervisor financiero británico (FSA) y de la Junta Europea de Riesgos Sistémicos, y por Harald Hau, profesor de Economía y Finanzas de la Universidad de Ginebra, que han contado con la ayuda de una veintena de economistas y colaboradores para su trabajo.

El informe se hace eco de algunos de los errores que han tenido las agencias, entre los más sonados es el caso de Lehman Brothers

Aunque el documento ha sido divulgado por el BCE y en él han participado algunos de sus economistas, es responsabilidad exclusiva de sus autores y el organismo deja claro que no necesariamente refleja sus puntos de vista.

El informe se hace eco de algunos de los errores garrafales en la calificación que han tenido las agencias, entre los que los más sonados son algunos como el caso de Lehman Brothers o de las titulizaciones de hipotecas basura en Estados Unidos. El estudio trata de ver la relación entre las calificaciones concedidas por las agencias y su situación real de riesgo dos años después de recibir esas notas. El análisis se ha hecho en términos relativos u ordinales. Es decir, trata de ver si aquellos bancos que tienen mejores calificaciones siguen siendo luego los que tienen una mejor posición relativa. Las conclusiones son demoledoras.

“Nuestros resultados sugieren que las agencias asignan calificaciones más positivas a los grandes bancos y a las entidades con más probabilidades de proporcionar a la agencia de calificación negocios adicionales de calificación de valores”, señala el estudio. “Estas distorsiones competitivas son económicamente importantes y ayudan a perpetuar la existencia de bancos demasiado grandes para caer”, añade.

Los autores del estudio creen que las agencias de calificación pueden distorsionar injustificadamente el mercado interbancario con sus calificaciones

Los autores recogen que el sesgo a favor de los grandes bancos puede estar relacionado con los conflictos de intereses relacionados con el tamaño y el poder económico de las entidades y, en una pequeña parte, con el mayor respaldo por parte de los Estados. El informe señala que ese sesgo es económicamente significativo y que equivale a un abaratamiento del coste de financiación de unos 40 puntos básicos.

Pero ese favoritismo se acentúa en el caso de los bancos que son buenos clientes de las agencias de calificación, según se deduce del análisis de 1.189 emisores de bonos de titulización de activos con un valor nominal de seis billones de dólares (unos 4,6 billones de euros), realizado por los autores del estudio. “Cuanto más utiliza un banco una agencia de calificación concreta para la calificación de sus emisiones de bonos de titulización, mayor es la recompensa de esta agencia al banco en forma de una mejor calificación crediticia”, dice el informe. “Consideramos que esto representa una clara prueba de que los conflictos de interés en el negocio de la titulización de activos ponen en peligro la calidad de las calificaciones crediticias de los bancos”, concluye.

Menos poder, pero mucho poder

“Las agencias de calificación siempre van por detrás de los mercados. El Gobierno español no se va a mover en función de lo que hagan”. Esas palabras las pronunció el ministro de Economía, Luis de Guindos, la semana pasada en Tokio. Standard & Poor’s acababa de rebajar la calificación de la deuda española y lo cierto es que los mercados ignoraron por completo la decisión. El día que S&P bajó la nota de forma general a los bancos españoles esta semana, sus cotizaciones se dispararon en Bolsa, pues el mercado estaba más pendiente de las noticias sobre un posible rescate.

El impacto de las calificaciones de las agencias en los mercados se ha reducido, pero los inversores siguen prestando una enorme atención a si un Estado, banco o empresa está dentro de las llamadas categorías de inversión o de las especulativas (bonos basura). Las normas internas de muchos inversores institucionales les limitan o prohíben invertir en bonos basura, así que ese paso es decisivo. Eso explica la gran acogida que tuvo este miércoles en los mercados la decisión de Moody’s de mantener a España dentro del grado de inversión.

El informe publicado por el BCE esta semana muestra que las agencias se equivocan más en tiempos de bonanza que de crisis. En la última etapa de bonanza no solo se equivocaron, sino que fueron en parte las causantes de la crisis. Así lo concluyó la comisión del Congreso de EE UU que estudió la crisis financiera: “Concluimos que los fallos de las agencias de calificación crediticia fueron engranajes esenciales en la maquinaria de la destrucción financiera. Las tres agencias fueron herramientas clave del caos financiero. Los valores relacionados con hipotecas en el corazón de la crisis no se habrían comercializado y vendido sin su sello de aprobación. Los inversores confiaron en ellas, a menudo ciegamente. (…) Esta crisis no habría podido ocurrir sin las agencias. Sus calificaciones ayudaron al mercado a dispararse y sus rebajas de 2007 y 2008 causaron estragos”, señalaba el informe de dicha comisión.

Además, el estudio también señala que las diferencias de calificación entre entidades con grado de inversión (las más elevadas) no son lo suficientemente atinadas como para que se haga descansar en las notas de las agencias la ponderación por riesgo, como hacen los Acuerdos de Basilea, las normas internacionales que regulan las exigencias de capital a la banca. Según esas normas, se establece una ponderación por riesgo del 20% para las exposiciones a bancos con calificaciones muy altas (de AAA a AA-), del 50% para las que se mueven entre A+ y A-, y del 100% para las de grado de inversión más bajo (de BBB+ a BBB-). Pero el estudio publicado por el BCE muestra que en la práctica, la evidencia empírica no arroja diferencias entre las dos primeras categorías sobre la situación futura de la entidad. Aunque suene un poco técnico, eso tiene enormes consecuencias. En la medida en que se asigna una mayor ponderación por riesgo, los requerimientos de capital aumentan. Por ello, los autores del estudio creen que las agencias de calificación pueden distorsionar injustificadamente el mercado interbancario con sus calificaciones.

La conclusión del informe es que, “a la luz de las deficiencias en el proceso de calificación actual, deben fomentarse fuentes alternativas de información de calificación crediticia”. En particular, los autores propugnan que se exija una mayor cantidad y calidad de información pública a las entidades financieras para facilitar análisis de calificación crediticia mejores y más baratos y “reducir el poder y la exorbitante influencia de las agencias de calificación en el sistema actual”.

El informe llega a decir que, con los cambios en la regulación que reducen la dependencia de las agencias, ciertos segmentos de la calificación crediticia podrían llegar a ser productos básicos de bajo coste dominados por organizaciones sin ánimo de lucro. Está por ver.

“El capitalismo es cada día más incompatible con la democracia”

Entrevista a Vicenç Navarro y Juan Torres López

Jorge Otero

Público.es

En los últimos 30 años el sistema capitalista se ha degradado hasta el punto de convertir a la economía mundial en un gran casino donde la especulaci ón sin control se ha convertido en la única norma. Nadie ha puesto brida a esa especulación sin límites: muy al contrario, el poder político ha claudicado ante el gran capital financiero encabezado por la banca internacional. Los bancos y las grandes corporaciones han terminado por adueñarse del mundo y crear una sociedad donde la desigualdad aumenta, el Estado de Bienestar está cada día más debilitado y millones de personas mueren por las decisiones económicas que toman los poderosos.

Ese el panorama que dibujan Juan Torres López, catedrático de Economía Aplicada en la Universidad de Sevilla y miembro de ATTAC, y Vicenç Navarro, catedrático de Políticas Públicas en la Universidad Pompeu Fabra y habitual colaborador de Público, en su libro Los amos del mundo. Las armas del terrorismo financiero (Espasa Calpe). En esta entrevista (por problemas de agenda Vicenç Navarro sólo pudo responder a una pocas preguntas por escrito) los dos autores señalan a los bancos como los principales culpables de una crisis que creen que se podría haber evitado.

Nicolas Sarkozy, expresidente de Francia, dijo al principio de la crisis: “Vamos a refundar el capitalismo”. Casi cinco años después nada de eso ha sucedido. ¿El actual sistema capitalista es intocable?

Juan Torres: El ca pitalismo es un sistema que ha traído consigo unos avances sociales impensables y con él la democracia ha avanzado más que nunca. Pero el capitalismo también comporta una concentración de la renta y de la riqueza sin igual que resulta cada día más incompatible con la democracia. En los últimos años estamos viviendo un capitalismo muy singular, un capitalismo casi sin normas que ha resuelto que el afán de lucro es el único motor y eso está creando grandes problemas. El capitalismo se ha convertido en un casino y en un casino las pérdidas son grandísimas individual y socialmente. Aunque ha sufrido una profunda degradación, el capitalismo le ha dado un poder tan grande a algunos grupos sociales que estos se pueden permitir el lujo de transmitir al resto de la sociedad que todo va bien y que no hay otra manera posible de vivir. Lo que pasa es que los demás, antes o después, se dan cuenta de que esto no va de ninguna manera bien. Y en esa tensión estamos.

Vicenç Navarro: La crisis de legitimidad del capitalismo s e debe a la captación del Estado por intereses particulares entre los cuales destaca el capital financiero.

¿Ha faltado voluntad o coraje político de los gobernantes para cambiar las cosas?

La actual clase política está vinculada a partidos que dependen d e la financiación de los bancos. Es una contradicción pensar que alguien que está financiado por unos bancos va a poner en cuestión el status quo de esos mismos bancos. Eso no va darse, al menos con esta clase política.

¿Hay que asumir entonces que los ci udadanos ya no pueden contar con los políticos?

V.N: En una democracia el poder debe derivar de la ciudadanía. Cuando las instituciones representativas han sido instrumentalizadas por el poder financiero y económico, la ciudadanía tiene que salir a la call e para recuperar la democracia.

J.T: La desafección hacia la política es extraordinaria. Se está produciendo un resquebrajamiento social porque la gente se da cuenta de que esto es una mentira, que esto no funciona, que los partidos políticos no son capac es de aportar soluciones. Sin embargo, este proceso ni es automático, ni es generalizado ni es fácil porque los bancos y las grandes empresas dominan los medios de comunicación. Pero también eso empieza a resquebrajarse: la gente empieza a no fiarse de los medios de comunicación convencionales y empieza a informarse por otros más alternativos. Obviamente eso no pasa de un día para otro y durante el camino se producen traumas y conflictos sociales.

Dado el curso de los acontecimientos, todo parece indicar q ue el sistema financiero en su conjunto va a salir reforzado de esta crisis.

J.T: De momento los bancos están logrando que las medidas que se están adoptando sirvan más para fortalecer su poder que para salir de la crisis que ellos mismos han ocasionado. A hora bien, ¿eso va a ser definitivo? Eso está por ver. ¿Va a poder mantenerse en España un sistema financiero basado en bancos que están quebrados por mucho poder que tengan esos bancos? Eso está por ver. Porque a lo mejor resulta que esas medidas son incompatibles con los propios bancos.

V.N: No está claro que esto sea así. En este momento en España y en Europa la banca y las compañías de seguros dominan la configuración de las políticas públicas. Pero hay un enfado popular generalizado que podría cambiar esta situación.

¿Se podría haber evitado la crisis?

V.N: Sí. Podría haberse evitado si los Estados no hubieran desregulado el capital financiero que creó la crisis financiera y si no hubieran llevado a cabo las políticas neoliberales que determinaron la crisis económica causada por la escasez de la demanda por parte de la población, que ha sido una consecuencia de la reducción de las rentas del trabajo a costa de las rentas del capital.

J.T: Claro que sí. Entre 1945 y 1970 prácticamente no hubo crisis fi nancieras. Pero desde el año 1970 ha habido 130 entre crisis y perturbaciones del sistema. ¿Por qué? De 1945 a 1970 había control de capitales, supervisión nacional y leyes que impedían que la especulación se llevara como se está llevando ahora. Pero esas condiciones se cambiaron porque se quiso convertir a los financieros en el espacio privilegiado del beneficio. Pero si cambias esas condiciones regulatorias lo que va a ocurrir es que se te van a multiplicar las crisis. Si queremos dominar las crisis sabemos lo que tenemos que hacer: tenemos que controlar los capitales, evitar los productos financieros de altísimo riesgo, vigilar a la banca y no dejar que haga lo que quiera. Y sobre todo, tenemos que limitar el privilegio de crear dinero a través de la deuda y actuar decisivamente contra los que están utilizando esa libertad para producir estafas y engaños.

¿La crisis es una gran estafa?

Esta crisis es la sucesión de muchas estafas: fue una estafa la difusión de hipotecas basura; fue una estafa el papel que jugaron las agencias de calificación al decir que esas hipotecas eran buenas; fue una estafa que los bancos centrales y las agencias de supervisión miraran para otro lado; fue una estafa decir que ayudar a los bancos iba a servir para que aumentara el crédito; han sido una estafa todas las reformas financieras que se han hecho; es una estafa aprovechar la crisis para hacer reformas laborales; es una estafa que se haya querido convertir la deuda privada que han creado los bancos en deuda pública. Todo es una estafa continuada.

¿Hemos tocado fondo?

No quisiera ser muy pesimista pero esto no ha tocado fondo. Empecinarse en políticas de austeridad va a seguir empeorando las cosas.

¿Cómo hemos llegado a esta situación?

Ha habido un cambio en las políticas y en la correlación de fuerzas sociales. Se han adoptado políticas que han provocado una desigualdad muy grande y, por tanto, un reforzamiento del poder de los arriba. En estos momentos el 1% de más rico de los Estados Unidos se queda con el 75% de los ingresos. Eso da un poder tan ingente que permite disponer de medios de comunicación, de escuelas, de universidades, de intelectuales, de tertulianos, de medios de todo tipo para difundir la doctrina neoliberal. Ese bombardeo ideológico dificulta mucho la capacidad de respuesta de la ciudadanía y la difusión de discursos alternativos. Y así es mucho más fácil aplicar políticas que no sirven para lo que dicen servir, sino para aumentar el poder de los bancos y de los especuladores y hacer que la desigualdad sea cada vez mayor.

Ustedes denuncian que ese discurso dominante va incluso contra la lógica económica.

Concentrar los recursos en la actividad especulativa, en fomentar una riqueza financiera que no crea actividad económica ni empleo, va en contra de toda lógic a. Eso demuestra que la economía está patas arriba. Teóricamente eso no se puede soportar.

Estamos asistiendo a un alarmante aumento de la desigualdad social.

Sí, y posiblemente seguirá aumentando. La desigualdad, además de ser algo condenable porque limi ta la capacidad de desarrollo de los seres humanos, es económicamente nefasta porque provoca que los de abajo cada vez gasten menos y cada vez tengan menos capacidad económica. Por el contrario, los de arriba acumulan un volumen de ingresos que no va al ahorro productivo sino a la especulación.

¿Cómo se puede reducir esa desigualdad?

J.T: Hay que ir a los orígenes del problema. España tiene un mercado de trabajo muy precario que provoca un abusivo incremento de las rentas del capital. También está perdiend o impulso en las políticas sociales y redistributivas que mejoren esa desigualdad originaria. Ahí es donde habría que actuar.

V.N: Las desigualdades sociales continuarán aumentando. La solución es promover las opciones y partidos políticos que se comprome tan con la reducción de tales desigualdades.

¿Es la crisis una excusa para desmantelar el Estado de bienestar?

V.N: Sí. Hay un ataque frontal a la España y a la Europa social.

J.T: Más que como excusa, la crisis se utiliza como una oportunidad para pone r en marcha las políticas que antes el poder no se atrevía a adoptar por ir en contra de la voluntad de los ciudadanos. Ahora esas políticas de recortes se pueden aplicar con más facilidad.

¿Son partidarios de convocar un referéndum sobre las políticas de l Gobierno del PP como propone la Cumbre Social?

Completamente. Nos parece que es algo elemental que los ciudadanos se pronuncien sobre las medidas que toman los Gobiernos. Eso es la democracia. Estamos asistiendo a un pulso histórico: Como decía Habermas, hace unos meses se está desmantelando la democracia en Europa y lo vemos día a día. Ni siquiera la voz de un Parlamento es hoy en día capaz de frenar las medidas que están tomando los Gobiernos sometidos a los poderes financieros. La única fuerza que puede cambiar el rumbo de las cosas es la fuerza de la gente, movilizándose y actuando como se ha actuado cada vez que se han producido importantes transformaciones sociales: desobedeciendo a lo que es injusto y reclamando cosas diferentes. Ese poder de la gente es un poder invencible. En España lo vimos cuando la guerra de Irak. No hay fuerza alguna que se le pueda poner enfrente.

¿El rescate de la banca va a resolver los males del sector financiero? ¿Era necesario?

JTL: Con el rescate bancario se está echand o agua en un colador. Nosotros creemos que lo que tendría que haberse rescatado era el sistema financiero en su conjunto y no a bancos que eran irrescatables. El rescate ha estado técnicamente mal hecho y políticamente mal justificado. No era eso lo que había que hacer.

V.N: El rescate bancario es una estafa monumental. Es la ayuda masiva a la banca española y a la banca alemana. La evidencia de que esto es así es abrumadora.

¿Se tendría que haber dejado caer a algún banco?

V.N: Sí.

J.T: Si un banco ha a ctuado de manera irresponsable y fraudulenta, pues que afronte las pérdidas que tenga que afrontar. El Estado tiene que garantizar que esa caída del banco no provoque un problema en el conjunto de la economía, pero eso no pasa por rescatar a personas que han engañado y que han desarrollado una mala gestión, sino por crear otras fuentes de financiación alternativas para que la economía siga funcionando. La prueba de que el rescate de la banca no ha funcionado es que después de haberse hecho no se ha resuelto lo fundamental: que las empresas y los consumidores dispongan de crédito.

Eso no es lo que dicen los grandes bancos. El pasado mes de septiembre el presidente del BBVA dijo: “No hay crédito porque ya no nos piden crédito”.

Decir eso es una irresponsabilidad y una falacia. Es incalificable que el presidente de un banco diga eso. Es evidente que hay miles de empresarios que ya no piden crédito porque han tenido que cerrar precisamente por esa falta de crédito.

¿Qué responsabilidad tiene el Banco Central Eur opeo?

El Banco Central Europeo (BCE) es una pieza de primer orden para explicar lo que ha ocurrido. El BCE no es un auténtico banco central, es una entidad al servicio de los bancos privados. Su constitución hace que los países del euro estén cojos pues no pueden contar con un instrumento fundamental: la financiación que en última instancia les proporciona un banco central. Le pongo un ejemplo: si desde 1989 hasta el año 2011 la deuda que ha ido generando España se hubiera financiado al 1% por un Banco Central Europeo, la deuda pública que ahora tendríamos sería del 14% del PIB, pero al financiarse por la banca privada alcanza el 90% del PIB.

Es decir, España tiene una deuda inflada artificialmente.

La deuda pública de España no está generada ni por las aut onomías ni por el despilfarro, por muchos excesos que se hayan cometido. Nuestra deuda proviene de una acumulación de intereses provocada por la falta de un auténtico banco central. Los países de la Eurozona pagan 350.000 millones de euros en intereses y eso genera aún más deuda a esos países. En España hemos pagado más de 200.000 millones sólo en intereses desde 1990. Estamos recargando nuestra deuda de una manera artificial e innecesaria.

¿ Por qué el BCE no actúa como un auténtico banco central?

Las atribuciones del BCE se impusieron por parte de la banca privada europea, que quería conservar su negocio, que es prestar dinero y crear deuda. Lo que decían los bancos era: “Si el BCE va a prestar dinero, entonces no lo voy a prestar yo, y si yo no presto entonces dejo de ganar’.

¿Es positiva la creación de la unión bancaria y de un supervisor europeo?

Sí, sin duda. Lo que no tiene lógica es que en Europa haya 27 supervisores bancarios cuando los bancos operan a nivel europeo. Hay 27 supervisores bancarios po rque esa es la manera de que los bancos no sean supervisados. Debería haber un supervisor europeo a la escala a la que actúan los bancos: si los bancos son internacionales tiene que haber un supervisor internacional, si son nacionales tiene que supervisarlos un supervisor nacional. El supervisor tiene que ser un buen supervisor: hay que plantear quien vigila a los vigilantes. Porque si el supervisor va a ser un socio de los supervisados, pues entonces lógicamente no adelantaremos nada. Tendría que ser un supervisor independiente, controlado por los parlamentos y con garantías de que sus miembros son personas honestas y libres.

Lo que han hecho los bancos en estos últimos años es de una tremenda irresponsabilidad: las preferentes, los créditos, etcétera. La degeneración del negocio bancario ha sido terrible por la falta de regulación, la confusión de la banca tradicional con la banca de inversión y por la especulación sin freno. Hoy día la banca necesita una depuración total. Ya lo decía Keynes: a nadie se le ocurre construir un casino en el centro de la ciudad, en el sitio más visible y más accesible y, además, poner la entrada barata. Así creas la ruina. Y eso es lo que se ha hecho en todo el mundo: se ha dado todo tipo de facilidades a los especuladores. El Banco de España sabía lo de las preferentes, sabía lo que estaba pasando y no hizo nada. Los inspectores lo denunciaban. Lo que ha pasado es muy grave.

¿Se puede limitar el poder de los bancos?

En los años 60 el coeficiente de caja que tenían que tener lo s bancos era del 30% eso significaba que sólo el 70% de los depósitos se destinaba a crear dinero financiero. Hoy en día ese coeficiente de caja es del 2%. Hasta los liberales consecuentes, no los liberales que hay en este país perfectamente se podría el sistema de creación de dinero bancario.

¿Se puede limitar el poder de los bancos?

El negocio de los bancos es crear dinero de la deuda, por tanto hay que cortar de raíz su capacidad para crear esa deuda, su capacidad para crear dinero financiero de la nada , en definitiva. La única solución que tiene la economía mundial es cortar ese privilegio, limitar el dinero del depósito de sus clientes que se destina a la especulación y a la deuda. Le pongo un ejemplo: en los años 60 el coeficiente de caja que tenían que tener los bancos era del 30%, eso significaba que sólo el 70% de los depósitos se destinaba a crear dinero financiero. Hoy en día ese coeficiente de caja es del 2%. Hasta los liberales consecuentes, no los liberales que hay en España, saben perfectamente que se podría cercenar el sistema de creación de dinero bancario.

Otra de las soluciones que ustedes proponen es la creación de una banca pública. ¿No sería este un buen momento para hacerlo aprovechando la inyección de dinero público en Bankia y en el resto de cajas intervenidas?

V.N: Es necesario que el tamaño del sector bancario disminuya y sea sustituido en parte por bancas públicas que garanticen el crédito.

J.T: En España hubo una magnífica banca pública que funcionó perfectamente. El problema de las cajas de ahorro no es que hayan sido públicas, sino que han actuado como entidades privadas. Las cajas tendrían que haber sido sometidas a principios de actuación de servicio público. Eso no se ha hecho porque los grandes bancos están tratando de salir de la quiebra quedándose con todo el mercado y con el propio patrimonio de las cajas.

¿El Estado va a recuperar el dinero público que se ha puesto en los bancos? ¿Qué garantías hay?

Garantías no hay. Lo previsible es que no se vaya a recuperar el dinero. Técnicamente el proceso que se está llevando a cabo no es el más apropiado. El Banco malo que quieren crear difícilmente va a permitir que se recupere el dinero. Ha habido experiencias en otros países, por ejemplo Suecia, donde sí se recuperó y que se podrían haber seguido aquí. Pero no se ha hecho.

¿El banco malo entonces no va a solucionar nada?

El banco malo es una oportunidad perdida, no va a funcionar bien porque no va a ser posible que se capitalice con dinero internacional. Pero no es sólo por eso: primero, la experiencia demuestra que los bancos malos funcionan cuando se crea banco a banco (el banco malo de un banco); segundo, no se va quedar con todos los activos; tercero, no se sabe con qué activos se va a quedar. Lo primero que habría que haber hecho es una lectura de cuál es exactamente la bolsa de activos inmobiliarios que tiene cada banco, uno a uno, y no hacerlo en términos genéricos. Además, el banco malo tendría que valorar de otra manera los activos inmobiliarios. Todo indica que va a valorar favorablemente a la banca los activos inmobiliarios y luego dar lugar a que el Estado absorba las pérdidas cuando se acumulen una serie de activos inmobiliarios a los que no se va a poder dar salida.

Recientemente varios países europeos han acordado i mpulsar una tasa que grave las transacciones financieras, la llamada tasa Tobin ¿Es una solución?

La tasa Tobin nunca se ha planteado como una solución. Es un instrumento que puede meter un palo en las ruedas de la especulación y proporcionar ingresos muy importantes a los Estados. Pero eso no es una solución, es un paliativo. Aún no sabemos cómo se va a aplicar, qué alcance va a tener, cuál va a ser su forma de operar. Por tanto, cabe pensar que a lo mejor esto ha sido la típica cortina de humo para que los Gobiernos digan “estamos tomando medidas muy progresistas para ver si sacamos las cosas adelante”.

Una de las cosas que más puede indignar a los lectores del libro es el capítulo dedicado a lo que ustedes llaman “terrorismo financiero”. Dicen que el din ero mata, literalmente, sobre todo el que se gana con la especulación en los mercados alimentarios.

No hay derecho a que fondos especulativos estén provocando artificialmente la subida del precio de los alimentos y que eso esté matando a millones de person as. ¿A la población mundial eso le da igual? Que especulen con otra cosa, pero que no maten a la gente de hambre. Eso debería ser considerado como un delito económico contra la humanidad perseguido por tribunales internacionales. Algún día esa figura penal llegará, igual que llegó la abolición de la esclavitud, el voto femenino o el fin de la segregación racial en Estados Unidos.

Hablan de los paraísos fiscales, que están más extendidos de lo que la gente piensa ¿Cómo se puede luchar contra ellos?

Los para ísos fiscales no han existido siempre, nacieron a partir de una determinada legislación y otra ley puede impedir su existencia. Es fácil acabar con ellos si se tiene voluntad y poder político para tomar esa decisión. Pero si los que están gobernando son cómplices de quienes utilizan esos paraísos fiscales, entonces es imposible. Gibraltar no podría actuar como paraíso fiscal si España no le diera las líneas de teléfono, así de fácil.

¿ Un ‘corralito’ como el que hubo en Argentina está descartado en España?

No, aún puede ocurrir. El corralito en Argentina no fue una necesidad técnica, para nada. Fue una medida de defensa en un momento en que la banca cogió el dinero y salió corriendo. En España el corralito ya se debería haber adoptado para que no se lleven lo que se están llevando.

¿La banca ética es una buena alternativa a la banca tradicional?

En España está creciendo. Hay experiencias en otros países que son muy interesantes. En Suecia hay bancos que funcionan sin interés. Una de las cosas buenas que tie ne la crisis es que se están desarrollando ese tipo de cosas.

Fuente: http://www.publico.es/dinero/444079/el-capitalismo-es-cada-dia-mas-incompatible-con-la-democracia

Los ricos, aún más ricos

La desigualdad social es un riesgo grave que amenaza también al crecimiento económico

• Los servicios sociales ya atienden a más de ocho millones de personas

Gabriela Cañas  Madrid    14 OCT 2012 – 22:07 CET.  El País

Quizá sea exagerado afirmar que estamos a las puertas de una Tercera Guerra Mundial como empieza a decir más de uno, pero cada vez son más organismos internacionales los que sospechan que la creciente desigualdad es el mayor riesgo al que se enfrentarán nuestras sociedades en la próxima década. El Foro Económico Mundial, el FMI o la OCDE ya han alertado sobre los peligros de esta deriva que está registrando el mundo desarrollado en el que —simplificando— los ricos son pocos y cada vez más ricos, y los que menos tienen son cada vez más y sus ganancias disminuyen. La brecha se acrecienta. En Estados Unidos, los datos son escandalosos. En ese país, como señala The Economist, el 1% de la población con más ingresos ha pasado de detentar el 10% de la riqueza al 20% en los últimos treinta años.

Este fenómeno del aumento de la disparidad de ingresos entre ricos y pobres, que se inició ya en 1980, se ha acelerado con la crisis. El salario medio en Wall Street, por ejemplo, ha crecido en plena Gran Depresión durante los dos últimos años en un 17% alcanzando los 281.000 euros. En general, como contaba en este periódico Sandro Pozzi el pasado jueves, las retribuciones en el sector financiero suben mientras se recortan plantillas.

Solo Latinoamérica y amplias zonas de África, de donde no tenemos datos para analizar la tendencia, se salvan de una deriva tan escandalosa. Mientras la riqueza se concentra y crece de manera desmedida, las clases medias y las menos favorecidas se empobrecen hasta el paroxismo. Es una deriva peligrosa e inmoral en la que España destaca de manera especial. El índice Gini que mide esa brecha entre ricos y pobres se ha disparado desde 2008, año inicial de la crisis, hasta convertir a este país en el más desigual de la eurozona. La coyuntura económica y, sobre todo, las políticas imperantes están dando al traste con uno de los logros más importantes de la democracia española, que logró situar a España entre los países de mayor desarrollo humano del planeta, un índice que tiene en cuenta el acceso general de la población a la riqueza, la educación y la sanidad.

La pobreza por sí sola no genera un malestar social suficiente como para desatar un conflicto de mayores consecuencias. Es la desigualdad y la injusticia intrínseca que conlleva la que provoca las peores tensiones. Latinoamérica debe en gran parte su pasada inestabilidad política al hecho de ocupar el primer puesto en desigualdad social. Tras los gravísimos altercados vividos este verano en las minas de Sudáfrica está el hecho de que el 80% de las reservas de platino del mundo están en ese país mientras su población no acaba de beneficiarse de ello.

La situación es explosiva. En Sudáfrica, como en Grecia, como en España, el paro afecta ya a una cuarta parte de la población activa. Son países, sin embargo, en los que hay grandes fortunas, salarios estratosféricos y, nuevamente, unas políticas económicas de corte radicalmente liberal que, como la lluvia fina, una parte de la sociedad acepta como algo natural. El mismo día en que Oliver Wyman cifraba en 53.745 millones de euros las necesidades de la banca española para sanearse, en algunas tertulias públicas no se hablaba del insoportable peso de esas entidades financieras mal gestionadas que tanto dinero han perdido —o desviado— y que ahora hay que rescatar. No. Se hablaba de que el Estado de bienestar que tenemos es insostenible. Y como ese es el mantra de los que gobiernan, el resultado obvio es una injusta transferencia del dinero de los contribuyentes hacia esas entidades.

La buena noticia no es que los organismos internacionales se hayan convertido de pronto en ONG sensibles a los sufrimientos humanos. La noticia es que tales organismos se están dando cuenta de que la desigualdad social, además de ser una bomba de relojería, puede mermar el crecimiento económico. Así lo considera, por ejemplo, el FMI. De manera que, por la razón que sea, quizá ya no estemos a las puertas de una Tercera Guerra Mundial, sino en el umbral de una rectificación que es urgente para evitar daños peores, incluso para los ricos. Las políticas económicas tienen que cambiar y estas no deberían volver a olvidar que erosionar con sus recortes la educación, la sanidad y las prestaciones sociales en general es el peor error que se ha cometido.

QUESTIONS i RESPOSTES DE TERRIBLE ACTUALITAT

Document d’ OMNIUM CULTURAL.

Recull de 8 preguntes amb les seves respostes, vers el què
i el com de la Catalunya Independent.

Setembre      2012
1 .- La Catalunya independent, expulsada de la UE?

L’amenaça espanyola que la Catalunya independent seria automàticament
expulsada de la Unió Europea (UE) és només un espantall. El futur
Estat català no hauria de completar cap feixuc i interminable procés
d’adhesió, de la mateixa forma que tampoc no ho hauria de fer
l’Espanya resultant. Barcelona i Madrid jugarien en igualtat de
condicions en l’escena internacional, així que també els catalans
poden espantar els espanyols replicant-los que la secessió els
deixaria fora a ells. Això, si més no, és el que es desprèn de
l’estudi del professor de la Universitat de Stanford Antoni Abat.
«Espanya sense Catalunya no és la successora automàtica de l’actual
Regne d’Espanya al món, aquestes successions sempre són negociades»,
defensa Abat, basant-se en les dissolucions de la Unió Soviètica,
Txecoslovàquia o l’ex-Iugoslàvia.

El premier d’Escòcia, Alex Salmond, ho veu igual de clar: «La idea que
el Regne Unit pugui vetar Escòcia a la UE és un disbarat, perquè de la
mateixa manera Edimburg podria vetar Londres», adverteix l’aspirant a
convertir-se en el 28è soci del club. Però Europa només avança a cop
de crisi: si hi ha necessitat que un tsunami financer ofegui la seva
economia per reaccionar i lligar curt els bancs, tot fa pensar que no
es plantejarà la seva ampliació interna fins que alguna nació no
declari la seva independència.
«No comment», responen sempre els portaveus de la Comissió Europea
quan se’ls pregunta si es faria fora els catalans o escocesos
independents. El dret internacional, i en concret la Convenció de
Viena, preveu que si una regió s’independitza pot decidir lliurement
si hereta o no els drets i deures subscrits pel seu exestat, com la
pertinença a la UE. Però, políticament, una declaració d’independència
seria una bomba, un maldecap que els euròcrates no es volen ni
imaginar. Per això, tot i que legalment no sembli del tot necessari,
les fonts consultades aposten perquè, en cas de secessió, Catalunya o
Escòcia completin un procés d’adhesió per la via ràpida, com un
formalisme, negociat abans amb Madrid i Londres. «No ens faria res,
però hauria de ser curt, perquè ja formem part de la UE i apliquem la
seva legislació», apunten des de l’oficina del primer ministre
Salmond. Els tractats fundacionals de la UE no preveuen el cas de
secessió, sinó només la possibilitat que les colònies dels estats
s’independitzin. L’investigador de la Fundació Robert Schuman Thierry
Chopin explica que «l’únic precedent que se li assembla és el de
Groenlàndia que, tot i que segueix formant part de Dinamarca, en
aconseguir la seva autonomia va decidir que els tractats de la UE no
se li aplicarien, com passa a les illes Fèroe o en altres territoris
d’ultramar».

En qualsevol cas, ja fan bé, els pobles i ciutats que organitzen
consultes sobiranistes d’especificar a les butlletes de vot que el
futur Estat català estaria «integrat a la UE». El professor Abat avisa
que tot document fundacional és una excel•lent oportunitat per lligar
Catalunya a la Unió: «Qualsevol nova normativa catalana», aconsella
Abat, ha de deixar ben clar que Catalunya «assumeix la supremacia del
dret comunitari» i té una «voluntat ferma de mantenir l’estabilitat en
les relacions internacionals i el respecte als drets fonamentals».
També hauria d’expressar la seva voluntat de «respectar la Carta de
Nacions Unides».

«Seria un ingrés ràpid, com el d’Islàndia», assegura en relació amb
Escòcia Hugo Brady, del think tank Centre for European Reform,
convençut que «el Tribunal de Luxemburg difícilment permetria que
s’anul•lés la ciutadania europea als escocesos». El professor Abat no
pot estar més d’acord. A set milions i mig de catalans, sentencia el
seu estudi, no se’ls pot deixar, d’un dia per l’altre, sense els drets
fonamentals que tenen com a ciutadans europeus: llibertat de moviment
de persones, béns, capitals i serveis, possibilitat de votar en
municipals i europees i pertinença al mercat interior i a l’euro.

2.- Caldria recuperar els croats o les monedes emporitanes per
substituir l’euro?

Alemanya amenaçava abans de l’estiu amb fer fora de l’euro els socis
que s’endeutin més del compte i no controlin els seus números
vermells. Merkel té a Grècia, Espanya o Portugal en el punt de mira,
però els tractats no preveuen que es pugui expulsar ningú de la moneda
comuna. La Catalunya independent no seria cap excepció: no hauria de
recuperar els croats, la moneda abolida pels decrets de Nova Planta,
els florins d’or d’Aragó, ni les monedes emporitanes dels segle V aC.
L’euro fins i tot «aplana el camí de la independència, perquè els
espanyols ja no ens controlen la nostra moneda», celebra el professor
d’Economia Política de la London School of Economics Joan Costa Font.
«Si la zona euro hagués de triar entre Espanya i Catalunya faria fora
Espanya, perquè Catalunya és el soci econòmic ideal, té molta més
estabilitat fiscal que la resta d’autonomies i està molt sincronitzada
amb Alemanya», explica Costa Font. «La secessió no canviaria
absolutament res, si encara tinguéssim la pesseta seria un desastre,
perquè hauríem de crear també la nostra pròpia moneda», afegeix,
recordant que si no fos per Catalunya i Madrid, Espanya no hagués
pogut adoptar l’euro el 2002. Excloent Catalunya de l’euro també
s’estaria perjudicant la resta d’europeus, que ja no podrien pagar amb
la moneda comuna i exercir els drets que ara tenen al Principat.

No està gens clar, però, si el futur Estat català podria tenir, ja
d’entrada, una cadira al Banc Central Europeu i si el seu ministre
d’Economia i Finances podria assistir i intervenir en les reunions de
l’Eurogrup a Brussel•les o si Espanya posaria impediments i els
catalans haurien de participar de la moneda comuna, com ho fan els
kosovars o els montenegrins. «Andorra va entrar de facto a l’euro i
fins ara no ha negociat un acord monetari amb la UE, tot i que dubta
si li convé o no, per les exigències de Brussel•les, sobretot en
matèria de supervisió del sistema financer», recorda el professor de
l’IESE i l’UIC i consultor expert en integració europea i relacions
econòmiques internacionals Víctor Pou. «Petits estats europeus, com
ara Mònaco, el Vaticà, Liechtenstein i San Marino tenen acords
monetaris amb la UE», apunta Pou.

3.-  L’Estat català, base de l’exèrcit dels Estats Units?

«El primer pas per a la independència seria telefonar a la secretària
d’Estat nord-americana i posar-li el país a disposició per si algun
dia necessiten lloc per aparcar». Amb aquesta frase provocativa, el
líder de Reagrupament i exconseller Joan Carretero defensa la
necessitat que la Catalunya independent sigui reconeguda per altres
estats i, en especial, per la Casa Blanca. L’exvocal del Consell
General del Poder Judicial Alfons López Tena explica que «oferir bases
militars tenia sentit fa cinquanta anys, però ara és irrellevant
perquè els Estats Units no les necessiten» i aposta per aconseguir el
suport de Washington «per la via de la democràcia i del suport al dret
d’autodeterminació dels pobles». La cap de la diplomàcia
nord-americana, Hillary Clinton, va assegurar que els Estats Units «no
interferiran» en el cas d’una suposada independència de Catalunya,
Escòcia o Gal•les, responent a una pregunta que li va fer a
Brussel·les l’assistent d’un eurodiputat gal·lès.

Si l’Estat català no vol ser una excepción al món haurà de tenir
exèrcit. «La normalitat és tenir exèrcit, per formar part de la UE has
de contribuir a la seguretat comuna i garantir la teva pròpia»,
adverteix López Tena, notari i president del Cercle d’Estudis
Sobiranistes. Tot i això, «aquesta decisió de si tenir o no exèrcit i
de quin perfil l’haurem de prendre un cop haguem assolit la
independència, perquè si no existeixes no pots decidir», defensa.

L’adhesió a l’OTAN, en el cas que els catalans ho volguessin, s’hauria
de fer seguint la mateixa via que l’ingrés a la UE. Els Mossos
d’Esquadra, afegeix López Tena, «podrien per fi incorporar-se a la
Interpol i superar el veto de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional
espanyoles».

4.- En una Catalunya independent, en quina lliga jugaria el Barça?

Una pregunta similar es devien fer els seguidors de l’equip de bàsquet
croat del Cibona de Zagreb o els de l’Olimpia de Ljubljana, a
Eslovènia, o els de l’Estrella Roja i el Partizan de Belgrad quan el
desmembrament de l’antiga Iugoslàvia era a punt de convertir-se en una
evidència. Avui, tots quatre equips competeixen en la lliga adriàtica
de bàsquet i s’enfronten amb els principals conjunts dels estats
veïns. L’explicació, segons el director adjunt d’El 9 Esportiu, Lluís
Simon, és clara: «La rivalitat vol dir ingressos per a tothom, el que
s’imposa no són els sentiments, sinó l’economia». Si fos pel fins ara
president del Barça, Joan Laporta –significat independentista–,
l’equip continuaria jugant a la lliga espanyola, exactament igual que
el Mònaco participa en la lliga francesa.. L’equip fins i tot ha
arribat a disputar una final de la Champions, el 2004, a Alemanya
contra el Porto.

D’exemples n’hi ha d’altres, com l’Andorra, que va jugar a la segona
divisió B espanyola, o equips d’hoquei gel de la Catalunya del Nord,
que comparteixen competició amb clubs de l’altra banda dels Pirineus.
«En l’esport, les fronteres no són mai les mateixes», certifica Simon,
autor del llibre Catalunya contra Espanya. El partit interminable
(Cossetània Edicions). La permanència del Barça en la lliga tal com la
coneixem avui dependria, en primera instància, de la voluntat del club
blaugrana, però, en cap cas, de la federació espanyola, sinó de la
Lliga de Futbol Professional, una entitat independent que «es mou per
interessos econòmics». Simon és del parer que fins i tot el Madrid
necessitaria el Barça. Es retroalimenten llaminerament. El mateix val
per a l’Espanyol i per a l’Athletic de Bilbao.

El prestigiós advocat especialitzat en dret esportiu Jean-Louis
Dupont, soci del bufet Roca Junyent, preveu que el futbol camina cap a
una lliga europea professional amb els grans clubs i cap a la creació
de competicions a diferents regions –superant els estats– com la
britànica, la de l’Europa central, de l’Est i, en el cas del Barça,
una competició ibèrica, que englobaria els equips catalans, espanyols
i també els dos o tres principals clubs portuguesos.

5.- Catalunya podria sobreviure sola econòmicament?

Catalunya no tan sols podria sobreviure fora d’Espanya sinó que viuria
una eclosió econòmica comparable a Croàcia, que es va independitzar el
1991 i ja ha multiplicat el seu PIB per tres, o Eslovènia, per set. El
Premi Nobel d’Economia 2004, Finn Erling Kydland, ha assegurat
recentment que no el sorprendria que si Catalunya fos independent «el
govern català tindria més facilitat per demostrar la seva credibilitat
que el govern espanyol en el seu conjunt» en temps de crisi econòmica.
«El mateix clima de confiança que va permetre a Irlanda créixer
espectacularment durant 20 anys», sosté. Estudis del Cercle Català de
Negocis (CCN) afirmen que la dependència d’Espanya només és presumpta.
L’any 1990 hi havia 5.000 empreses exportadores, mentre que l’any
passat sumaven 37.000. El president de l’entitat, Ramon Carner,
defensa que Espanya era sinònim de negoci al segle xix i al principi
del xx, i que per això els empresaris catalans s’hi van abocar, però
que actualment «Espanya equival a pèrdua».

Més dades: el 1986, el 90% del que exportava Catalunya anava a parar a
la resta de l’Estat. Avui, la relació és: 34% mercat interior, 33%
Espanya i 33% exportació a l’estranger. En aquest sentit, el boicot al
cava, l’any 2005, va ser un revulsiu per a les empreses del sector,
que es van haver d’espavilar per compensar pèrdues d’un 6,5% en el
mercat espanyol i van enfortir les exportacions internacionals. De
retruc, els ciutadans, a iniciativa individual, «es van posar a
comprar vins DO catalans». «Els vinaters de la Rioja van demanar al
president del PP, Mariano Rajoy, que aturés el boicot», recorda
Carner. Per altra part, segons el president del CCN, als països més
rics de la UE els interessa tenir un estat pròsper i industrialment
potent al sud que faci de motor i de mirall a la resta de països
mediterranis.

I quants llocs de treball perdria Catalunya? En una aplicació al 100%
d’un possible boicot espanyol pel trencament de l’Estat, Catalunya
podria perdre 50.000 llocs de treball i 3.000 milions d’euros. Per
contra, ocuparia 90.000 persones en l’estat propi i guanyaria 22.000
milions de resultes de l’eliminació de l’espoli fiscal. Són les dades
que remena el CCN, que ha realitzat el primer estudi per sectors sobre
l’eventual boicot a Catalunya. Els sectors més perjudicats serien la
indústria alimentària, tèxtil, de la fusta i el suro i del paper i les
arts gràfiques. Amb tot, l’informe sosté que aquesta situació només
s’allargaria durant tres mesos.

6.- Què passaria amb les pensions dels catalans? I el deute públic espanyol?

Que les pensions quedarien garantides automàticament i que els
pensionistes serien més rics –o menys pobres. Són conclusions d’un
informe encarregat pel Centre d’Estudis Sobiranistes a la degana de la
facultat d’Economia i Empresa de la UB, Elisenda Paluzie, i a
Guadalupe Souto, del Departament d’Economia Aplicada de la UAB. En el
moment del trencament amb Espanya, com que el sistema de seguretat
social pel qual es regeixen les pensions a l’Estat espanyol és de
repartiment (el que els anglesos en diuen pay as go) i no de
capitalització, «les cotitzacions que es recapten en cada moment
serveixen per fer front a les pensions que s’han de pagar en cada
moment», assegura Paluzie. Així, les pensions dels catalans quedarien
cobertes d’entrada. El sistema propi de seguretat social permetria
augmentar-ne el nivell en 174,7 euros mensuals de mitjana i garantir
la sostenibilitat futura del sistema, amb l’acumulació d’un fons de
reserva. En quatre anys, el dèficit fiscal actual en l’àmbit de la
seguretat social hauria nodrit aquest fons amb 13.000 milions d’euros.
Segons Elisenda Paluzie, en cas d’independència, Catalunya hauria
d’arromangar-se per negociar amb Espanya el retorn de la seva part
acumulada al fons de reserva espanyol, però el dia a dia estaria
resolt. Tot plegat afecta només les pensions dels catalans, ja que la
sanitat fa anys que es finança amb els impostos com un capítol més del
pressupost de la Generalitat.

Pel que fa a la part del deute públic espanyol que li correspondria
assumir a Catalunya, s’hauria de negociar amb Espanya i variaria en
funció del criteri que s’utilitzés. Si es prengués com a base la
població, seria el 16%. En canvi, si es tingués en compte el PIB el
percentatge pujaria fins al 18,6%. Per repartir els interessos del
deute a l’hora de calcular les balances fiscals es van tenir en compte
diferents criteris combinats.

7 .- La independència és només cosa dels catalans «de tota la vida»?

Les dades de participació de les persones immigrades en les consultes
sobre la independència demostren l’interès cert d’aquest col·lectiu
pel fet nacional. A tall d’exemple, el 20 de juny de 2010, dels més de
20.000 nouvinguts empadronats a Mataró, un 16% hi va anar a votar.
Anna Arqué, membre de la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre
la Independència, descriu dos elements que porten els immigrants a
votar afirmativament: «el sentit comú i la sensibilitat
intel•lectual». En aquest sentit, les persones provinents de països
amb conflictes polítics, dictadures, democràcies febles i manca de
llibertats són més receptius al cas català. «S’hi impliquen
automàticament», afirma.

Claudia Videla va arribar fa sis anys a Catalunya procedent del
Brasil. Viu a Castellbisbal, al Vallès Occidental, i s’ha implicat
activament en la vida associativa del municipi. El 13 de desembre de
2009 va formar part d’una mesa electoral de les consultes. «Quan vaig
venir, pensava que arribava a Espanya, però em vaig adonar de
l’existència del català i d’una cultura i una història diferents i
d’una identitat pròpia», relata. Videla recorre també a l’argument
econòmic per defensar la seva postura independentista, però reconeix
que la informació per valorar la situació «no arriba prou» als nous
catalans d’última generació.

En el cas dels ciutadans catalans d’origen espanyol, Anna Arqué
considera que l’existència de referents que es decanten obertament en
favor d’una Catalunya independent és un factor clau a l’hora de
trencar tabús. És, amb certa mesura, el cas de l’empresari de la
comunicació Justo Molinero –que fa campanya per la participació en les
consultes, encara que no s’hagi pronunciat ni pel sí ni pel no– i,
obertament, del president de l’entitat Els altres andalusos i de la
Fundació Taller de Músics, Lluís Cabrera: «Hi ha catalans que van
venir de diverses parts d’Espanya que porten molts anys aquí, han
tingut fills aquí i tenen familiars enterrats aquí i són
independentistes, independentment de la llengua que parlin.»

8.-  Catalunya seria necessàriament republicana?

Benvinguts al Regne de Catalunya. Es dóna per fet que independència i
república són indissolubles, però la tradició històrica ho desmenteix.
Alfons López Tena recorda que en el darrer segle no s’ha creat cap
monarquia a Europa i que, per probabilitat, una Catalunya independent
seria republicana, però anteposa la independència al model d’Estat.
«El dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que
s’ha de resoldre al servei de l’assoliment de l’Estat propi»,
assegurava López Tena en una intervenció al Tercer Congrés
Catalanista. És evident que els independentistes catalans no són
monàrquics i que els monàrquics de Catalunya són partidaris de la casa
espanyola, però el cas del Regne Unit és il•lustratiu sobre la
possibilitat que una monarquia aixoplugui diversos estats. Tot i
l’esfondrament de l’Imperi britànic, el Canadà o Austràlia van
mantenir la corona britànica com a cap d’Estat.

El cas de Noruega és encara més significatiu: en el moment de la
independència de Suècia, a principi del segle passat, els noruecs van
triar per referèndum esdevenir una monarquia i van entronitzar un
príncep danès, d’una dinastia històricament rival de la sueca. És a
dir, com si Catalunya fes rei un membre de la reialesa britànica,
rival dels Borbons per l’afer de Gibraltar. Per a López Tena, aquest
extrem improbable «donaria a l’Estat català un plus de visibilitat» i
resumeix el debat amb les mítiques paraules de Francesc Cambó:
«Monarquia? República?: Catalunya!».

Com ens afecta la prima de risc?

“Has vist la prima de risc? Està a 580!!”. Si ens donessin un Euro cada vegada que hem escoltat aquesta frase, podríem fer baixar la prima de risc en 5 segons! Immediatament després d’escoltar-la, m’he acostumat a preguntar: “I amb això què em vols dir?”, i en un 99% de vegades obtinc per resposta “No ho sé, però és dolent, oi?”.

El més greu del cas no és que la població no hagi entès encara què és la prima de risc i què simbolitza; fins a cert punt ho veig normal tenint en compte que moltíssima gent que ha estudiat Economia o ADE ho ignora. El que trobo esperpèntic és que els mitjans hagin aconseguit tal estat d’alarma amb la prima de risc que tots plegats hem perdut completament el nord. Cada vegada que llegeixo un titular sobre la prima de risc em poso de mal humor, no perquè hagi pujat, sinó perquè com més s’eleva, més gran és el tipus de lletra utilitzat pels diaris als seus titulars, i el nivell d’alarma que creen aquests titulars és directament proporcional a la mida de lletra que utilitzen. Fins i tot moltes vegades dubto que el periodista que escriu la notícia tingui clar quin és el mecanisme que fa que l’augment de la prima de risc sigui nociu, ja que en nombrosíssimes ocasions he llegit articles on es confon penosament el que és dèficit públic (diferència negativa entre ingressos i despeses públics en un any) i deute públic (acumulació de tots els dèficits públics a una data determinada).

Espanya, com a país, té uns ingressos públics (impostos, taxes, etc) amb els quals ha de fer front a les seves despeses (educació, sanitat, pensions, obres públiques, sous dels funcionaris, interessos). Com la majoria d’estats, en anys de dificultats econòmiques les despeses són més grans que els ingressos, i es genera un dèficit públic que es mesura en Euros, però per a comparar-lo entre països s’expressa en % sobre el PIB. L’acumulació històrica de tots aquests dèficits és el deute públic. Com que l’estat no es pot treure de la màniga els diners que gasta i no ingressa, el que ha de fer és emetre títols de deute públic, que no són res més que papers que atorguen el dret, a qui els compra, de percebre a la data de venciment el total del capital invertit més uns interessos. Amb aquests diners l’estat obté liquiditat per fer front a les seves despeses immediates. Hi ha diferents tipus de títols de deute públic, des de lletres del tresor a 3 i 6 mesos, fins a bons a 10 anys.

L’emissió d’aquests títols es realitza cada 15 dies aproximadament, i el tipus d’interès que pagarà l’estat es fixa segons la llei d’oferta i demanda. És a dir, si l’estat pretén emetre 3.000 milions d’euros en lletres a 6 mesos, l’interès que haurà de pagar per aquestes lletres dependrà de la quantitat d’inversors interessats en comprar-les, i de l’interès que aquests demandin. L’interès que es fixa per a cada emissió serà invariable per a tota la duració del títol, i per tant si s’han emès bons a 10 anys amb un 4% d’interès, l’estat emissor només pagarà aquest percentatge durant tot el període (a tenir en compte per més endavant). Fins aquí el funcionament és força senzill, i seria el que s’anomena “mercat primari” de deute públic. Els compradors dels títols solen ser majoritàriament bancs, fons d’inversió i de pensions, hedge funds i altres entitats d’inversió col·lectiva. El percentatge que demandin aquests inversors serà més gran com més risc percebin que té la inversió, o dit d’una altra manera, com més por tinguin que els diners que inverteixen no els siguin retornats. Per tant, aquest % demandat dependrà de la salut econòmica d’un país, que es pot mesurar amb infinitat de variables: xifra total de deute públic, creixement del PIB, atur, etc.

És en aquest moment quan entren en joc els mercats secundaris de deute públic, on operen només inversors privats. Per fer el símil, es podria dir que és com una borsa on enlloc de comprar i vendre accions d’empreses, s’opera amb títols de deute públic de tots els països. La majoria de transaccions es realitzen entre entitats privades situades a Londres (amb gran tradició per a aquest tipus d’operacions) i Wall Street. En aquests mercats secundaris els títols no es venen al mateix preu que han estat emesos, sinó que aquest és fixat també segons la oferta i la demanda. Si uns títols són d’un país de poca fiabilitat, el venedor se’ls voldrà treure de sobre a un preu més baix, i per tant el comprador n’acabarà obtenint un rendiment més elevat que l’interès inicial al qual havien estat emesos al mercat primari.

Però la història no s’acaba aquí, sinó que encara hi ha un mercat paral·lel al secundari, que és el de les assegurances d’impagament, en anglès Credit Default Swap (CDS). Aquests instruments (que també “cotitzen” en funció de la seva oferta i demanda) són una garantia que emet una entitat privada, que en cas que el país emissor dels títols faci fallida, es farà càrrec del capital i els interessos que aquest deixi de pagar, a canvi d’haver cobrat un preu (prima) per a aquesta assegurança. La lògica ens diria que els demandants d’aquests CDS serien només els que tenen en possessió els títols de deute públic assegurats, però no és així. El mercat de CDS permet comprar i vendre aquestes assegurances sense necessitat de tenir els títols, i per tant especular-hi. És a dir, un instrument que teòricament hauria de servir només per assegurar contra un hipotètic impagament, s’utilitza d’actiu especulatiu sense tenir en compte el títol al qual va vinculat. Aquí és on es determina la famosa prima de risc, que és la diferència entre la cotització dels CDS referits a Espanya i els d’Alemanya, que és el país de referència per ser considerat el més segur.

El cercle viciós que es produeix si la prima de risc augmenta és que l’estat tindrà més dificultats per col·locar les noves emissions a un interès raonable, i els inversors que acudeixin a les subhastes primàries demandaran un interès més alt perquè creuen que hi ha més risc. L’efecte per als ciutadans és que si l’estat ha de pagar un interès més alt, són diners públics que s’han de dedicar a aquesta finalitat i no a fer polítiques socials, i per tant ens resten benestar col·lectiu.

Por qué los salarios son tan bajos en España

Vicenç Navarro

Público.es

Una de las características del mercado de trabajo español, acentuada durante la crisis actual, es el bajo nivel de los salarios de la gran mayoría de las personas que están trabajando. Y otra característica que complementa la anterior, es la gran dispersión salarial existente entre la población asalariada, es decir, la elevada distancia que hay entre los salarios de los mejor pagados y los peor pagados. Veamos los datos.

Según el Instituto Nacional de Estadística (en su sección “asalariados y percepciones salariales por tramos”), alrededor de 7,8 millones de personas recibieron menos de 1.000 euros al mes en el año 2010. Son los llamados mileuristas. Representan el 43% de todos los asalariados y reciben el 13% de todo el dinero que el país se gasta en salarios (lo que se llama masa salarial). En el otro polo, nos encontramos con los mejor pagados, que ingresan más de 4.000 euros al mes y que representan el 7% de todos los asalariados y reciben el 25% de la masa salarial. En otras palabras, este grupo minoritario recibe un cuarto de todos los salarios. Dentro de los asalariados hay pues unas enormes diferencias. El 43% recibe sólo el 13% de todo el dinero que se gasta en salarios y el 7% percibe el 25% ¡Una gran diferencia!

¿A qué se debe tal polarización salarial?

La respuesta tradicional que da la sabiduría convencional que se reproduce en la mayoría de medios de información del país, incluidos los medios económicos, es que tales diferencias de salarios se deben a las diferencias en productividad. A mayor productividad, mayor salario. En esta explicación, la productividad es la variable que determina el nivel salarial. Pero lo que se olvida en esta explicación es que la causalidad va también en sentido opuesto. Es decir, los salarios determinan también la productividad. Y no me estoy refiriendo sólo al hecho bien documentado de que a mayor salario y mayor satisfacción del trabajador hay mayor productividad, sino a otro hecho (también bien documentado) que muestra que si al empresario se le imposibilita pagar salarios bajos, éste invertirá para aumentar la productividad del puesto de trabajo, a fin de que con un número menor de trabajadores se consiga la faena que harían muchos más trabajadores mal pagados. Cuando un empresario paga bajos salarios, consigue baja productividad.

Y esto es lo que ocurre en España.

Un caso claro de este hecho lo encontramos en las labores agrícolas como la vendimia. Si el dueño de una viña tiene muchos candidatos para un puesto de trabajo es probable que pague muy poco al trabajador. Si en cambio, por ley, el empresario tuviera que pagar salarios altos, invertiría para que la productividad aumentara y así necesitar menos trabajadores. Pero esto no ocurre en España. El salario mínimo interprofesional español es de los más bajos de la Unión Europea. Una manera de comparar el salario mínimo entre países es ver lo que tal salario mínimo representa de la renta nacional definida por el PIB per cápita. Pues bien, según los datos de Eurostat, el salario mínimo español representa el 39% del PIB per cápita en España, uno de los más bajos de la UE, junto con Estonia, entre otros. En Francia es el 54,% en Bélgica el 52%, en Inglaterra el 49%, en Holanda un 48%, y así un largo etcétera. Si el salario mínimo español aumentara para homologarse al de los países con un nivel de desarrollo económico similar al nuestro, se forzaría al mundo empresarial a invertir para aumentar la productividad.

La productividad no es la única que determina el nivel salarial

El nivel salarial no depende sólo del nivel de productividad, lo cual se ve con toda claridad cuando comparamos salarios entre varios países en sectores de semejante productividad, tales como la industria manufacturera. El PIB per cápita de España es un 16% más bajo que el de Alemania (este porcentaje es la diferencia entre el PIB per cápita de 2010 español y el alemán, en unidades de paridad de poder adquisitivo, en términos porcentuales respecto al alemán). En cambio, el coste por hora de la mano de obra en la manufactura es un 30% inferior en España que en Alemania. Tal diferencial no puede explicarse por el diferencial en productividad, semejante en el sector manufacturero. Una situación similar ocurre en la comparación con Francia, donde el PIB per cápita español es sólo un 7% inferior, mientras que el coste por hora de la mano de obra es un 27% menor. Tales diferencias no pueden atribuirse a diferencias en productividad (ver el trabajo de Enrique Negueruela “Un nuevo papel en Europa para los países del sur”).

Otros factores además de la productividad determinan el nivel salarial

La causa mayor del bajo nivel salarial para grandes sectores de la población es la debilidad del mundo del trabajo frente al mundo empresarial que se basa en dos hechos. Uno es el elevadísimo desempleo que España siempre ha tenido. El desempleo debilita al mundo del trabajo. Crea inseguridad y miedo. Y los trabajadores aceptan salarios bajos y condiciones de trabajo peores. De ahí que haya una política del empresariado español para facilitar el despido y aumentar el desempleo, debilitando así el mundo del trabajo. Las reformas laborales de los gobiernos recientes (y muy acentuadas en el actual) han tenido tal objetivo, como lo muestran el aumento del desempleo y la bajada de salarios producidas cada vez que se ha llevado a cabo una reforma laboral.

La otra causa de la debilidad del mundo del trabajo es la escasez de puestos de trabajo. El porcentaje de la población que trabaja ha sido históricamente bajo y ello se debe, en gran parte, no a aspectos culturales que constantemente se utilizan como justificación, sino a la escasísima oferta de puestos de trabajo. Hasta 2007 la tasa de actividad de España, que refleja el porcentaje de la población en edad de trabajar que está en el mercado de trabajo, ya sea empleada o desempleada, había estado por debajo de la UE15 (en 1992 la tasa de actividad en España era del 58% frente al 67% de la UE15 en promedio, es decir, casi diez puntos porcentuales por debajo). A partir de este año la población activa en proporción al total de la población en edad de trabajar es superior en España que en la UE15 en promedio, llegando a situarse en 2011 en el 74% en España frente al 73% en la UE15. Sin embargo, la tasa de empleo (que es la tasa de actividad menos el desempleo), que refleja las personas que tienen trabajo respecto al total de las que están en edad de trabajar, que desde 2005 se mantuvo en el promedio de los países de la UE15, en España disminuyó. Así, en 2011, mientras que en España sólo el 58% de los que estaban en edad de trabajar tenían un empleo, en la UE fueron el 66%. Es decir, aunque en España ha aumentado el porcentaje de gente que quiere trabajar, el porcentaje de los que consiguen un empleo ha disminuido, aumentando el diferencial con los países de la UE15. Este es un problema grave de la economía española que raramente aparece en los medios.

El escaso desarrollo del estado del bienestar en España

Y una de las razones de esta escasez de puestos de trabajo es el escaso desarrollo de los servicios públicos del estado del bienestar. Sólo un adulto de cada diez trabaja en España en tales servicios (como sanidad, educación, escuelas de infancia, servicios domiciliarios o servicios sociales, entre otros). En Suecia es uno de cada cuatro. Si este porcentaje se aplicara a España, nuestro país tendría cinco millones más de trabajadores (eliminando, por cierto, el desempleo). Es más, la eliminación de tal desempleo, permitiría la mayor integración de la mujer en el mercado de trabajo. El trabajo crea la demanda para más puestos de trabajo. Y ahí está el mayor punto débil de la estrategia que se está siguiendo con los recortes de empleo público del gobierno actual. La destrucción de empleo empobrece al país. Se debería crear empleo para que se estableciera la necesidad de tener más empleo. Más empleo quiere decir más riqueza y más demanda, lo cual crea mayor necesidad de empleo. Ahora bien, que haya mucho empleo quiere decir que aumenta el poder del mundo del trabajo que no es lo que desea el mundo empresarial, quien ha estado ganando en su conflicto con el mundo del trabajo. Y los datos así lo muestran. España es uno de los países de la UE que tiene una mayor participación del excedente empresarial (que incluye beneficios empresariales) en la distribución de la renta. En 2007 fue el 41,9%, habiendo sido también el país de la UE15 que tuvo mayor crecimiento de tal excedente empresarial en el periodo 2007-2009, hecho que contrasta con la mayoría de países de la UE donde dicho porcentaje bajó durante este periodo. Es lo que solía llamarse lucha de clases, que la gana, en bases diarias, la gran patronal a costa del mundo del trabajo. Es en los países nórdicos de Europa, donde el mundo del trabajo ha sido fuerte, donde el porcentaje de la población adulta trabajando en los servicios del estado del bienestar es más elevado, con mayores tasas de ocupación y con menor desempleo. Es en países como Grecia y España, donde el mundo del trabajo es débil, en los que tenemos un porcentaje menor de personas trabajando en su estado del bienestar, menos gente trabajando y mayor desempleo. La tasa de paro es un indicador político que define las relaciones de poder de clase en un país. La transición inmodélica de la dictadura a la democracia en España, perpetuó el enorme poder de las fuerzas conservadoras, lo cual explica que España haya tenido siempre en su periodo post transición un elevado desempleo y que ahora se esté acentuando con la crisis. La causa determinante del paro y de los bajos salarios es política más que económica o financiera. Así de claro.

Fuente: http://blogs.publico.es/dominiopublico/5735/por-que-los-salarios-son-tan-bajos-en-espana/

Perspectives de la democràcia a llarg termini

El fiscal de Nova York cita a set bancs per la manipulació del líbor

Una oficina de Barclays. / OLI SCARFF (GETTY IMAGES)

Les autoritats als Estats Units segueixen estrenyent el setge en el marc del escàndol per la manipulació del líbor , el tipus d’interès per a préstecs entre bancs que es fixa a Londres i que serveix de referència per a operacions financeres de tot el món. Els fiscals generals de Nova York i de Connecticut acaben d’enviar una citació judicial a set grups financers, en un intent de depurar responsabilitats.

Les entitats en qüestió són, a més de Barclays , la primera a admetre aquestes pràctiques irregulars a finals del juny passat, les nord-americanes Citigroup i JPMorgan, l’alemanya Deutsche Bank, la suïssa UBS i les britàniques Royal Bank of Scotland i HSBC. Els dos Estats, on es troba la seu de la major part de les entitats financeres del país, porten investigant aquest assumpte des de fa mesos.

La nova maniobra salta a la llum quan torna a prendre cos el debat sobre si els càstigs imposats fins ara a Wall Street han servit o no per canviar la seva conducta. El regulador financer de l’Estat de Nova York va decidir aquesta setmana multar Standard Chartered amb 340 milions de dòlars (uns 257 milions d’euros) per violar l’embargament a l’Iran, multa mínima comparada amb els 6.800 milions de dòlars (uns 5.500 milions d’euros) que va guanyar l’any passat.

Goldman es lliura de càrrecs penals per la titulització d’hipoteques escombraries

També va ser mínima davant el seu volum de negoci la penalització que fa dos mesos es va imposar a Barclays a banda i banda de l’Atlàntic per la manipulació del líbor. La sanció combinada va ascendir a 454 milions de dòlars, 200 milions imposats pel regulador del mercat de futurs als Estats Units i altres 160 milions pel Departament de Justícia. L’entitat va guanyar 3.000 milions el 2011.

Al debat es suma la decisió de l’Administració de Barack Obama, que la setmana passada va abandonar la investigació oberta fa poc més d’un any contra Goldman Sachs per determinar possibles responsabilitats penals per la titulització de deute vinculada a hipoteques escombraries. Ningú esperava que aquest procés fos a arribar lluny, però tampoc s’anticipava que deixés anar tan aviat la presa. El banc va pactar fa dos anys pagar 550 milions per tancar la qüestió per la via civil; va guanyar 8.350 milions el 2010.

Standard Chartered i Barclays paguen multes mínimes per les seves irregularitats

També ha escapat Jon Corzine, que va ser conseller delegat de Goldman Sachs abans de ser governador de Nova Jersey entre 2006 i 2010, i màxim responsable de la fallida de la signatura de valors MF Global. Els investigadors no han pogut provar que Corzine realitzés cap acte fraudulent en moure els diners dels seus clients.

Plou així sobre mullat. Quan es compleix cinc anys de l’inici del col · lapse financer que va acabar amb Lehman Brothers i va enfonsar a l’economia global a la Gran Recessió, els reguladors nord-americans admeten que, d’acord amb la legislació actual, no compten amb proves suficients per llançar causes criminals contra els gestors de grans fiascos financers.

La càrrega de la prova podria funcionar en la investigació per la manipulació del líbor. Però, en aquest cas, els reguladors estaven al corrent del que passava, com demostra la carta que l’ara secretari del Tresor, Timothy Geithner, va enviar quan era president de la Reserva Federal de Nova York a les autoritats britàniques sol · licitant canvis en el sistema de fixació d’aquest tipus d’interès.

Bloc de Joseph E. Stiglitz

4 juliol 2012

Corredor de la mort de l’euro es posa una altra estada d’última hora de l’execució | Joseph Stiglitz

Igual que les cartes medievals de sang, Alemanya es nega a veure la medicina de l’austeritat no funciona, i insisteix en més – fins que el pacient mor

Igual que un pres al corredor de la mort, l’euro s’ha rebut una altra estada d’última hora de l’execució. Es va a sobreviure una mica més. Els mercats estan celebrant, com ho han fet després de cadascuna de les quatre anteriors “crisi de l’euro” cims – fins que arriben a comprendre que els problemes fonamentals que encara no s’han abordat.

No va ser una bona notícia en aquesta cimera: els líders europeus han entès finalment que l’operació d’arrencada pel qual Europa presta diners als bancs per salvar els sobirans, i els sobirans per salvar els bancs, no funcionarà. Així mateix, reconeixen que els préstecs de rescat que donen l’antiguitat nou prestador sobre els altres creditors empitjorar la situació dels inversors privats, que simplement exigeixen encara més les taxes d’interès.

És molt preocupant que va prendre tant de temps els líders d’Europa per veure una cosa tan òbvia (i més evident d’una dècada i mitja enrere en la crisi de l’Àsia oriental). Però el que falta en l’acord és encara més significatiu que el que hi ha. Fa un any, els líders europeus van reconèixer que Grècia no va poder recuperar sense creixement, i que el creixement no pot aconseguir únicament per l’austeritat. No obstant això, poc s’ha fet.

El que ara es proposa és la recapitalització del Banc Europeu d’Inversions, que forma part d’un paquet de creixement de voltant de $ 150 mil milions (£ 95 mil milions). Però els polítics són bons per al reenvasament, i, segons algunes versions, el nou diners són una petita fracció d’aquesta quantitat, i fins i tot que no vaig a entrar en el sistema immediatament. En resum: els remeis de massa poc i massa tard – es basen en un diagnòstic equivocat del problema i l’economia defectuosos.

L’esperança és que els mercats premiar la virtut, que es defineix com l’austeritat. Però els mercats són més pragmàtics. Si, com és gairebé segur que el cas, l’austeritat debilita el creixement econòmic, i per tant soscava la capacitat de servei del deute, les taxes d’interès no es caigui. De fet, la inversió es reduirà – una viciosa espiral descendent en la qual Grècia i Espanya ja han iniciat.

Alemanya sembla sorprès per això. Igual que l’edat mitjana la sang les lletres, els líders del país es neguen a veure que la medicina no funciona, i insistir en més d’ell – fins que el pacient finalment mor.

Eurobons i un fons de solidaritat podria promoure el creixement i estabilitzar els tipus d’interès que enfronten els governs en crisi. Menors taxes d’interès, per exemple, permetria alliberar diners perquè fins i tot els països amb fortes restriccions pressupostàries podrien gastar més en millorar el creixement de les inversions.

La situació és pitjor en el sector bancari. Cada sistema bancari del país està recolzat pel seu propi govern, i si la capacitat del govern per donar suport als bancs s’erosiona, també ho farà la confiança en els bancs. Fins i tot una bona gestió dels sistemes bancaris s’enfrontaria a problemes en una crisi econòmica de magnitud grec i espanyol, amb el col · lapse d’Espanya, bombolla immobiliària, els bancs són encara més en risc.

En el seu entusiasme per la creació d’un “mercat únic”, els líders europeus no reconeixen que els governs proporcionen un subsidi implícit als seus sistemes bancaris. Es tracta de la confiança que si sorgeixen problemes el govern donarà suport als bancs que li dóna confiança en els bancs, i quan alguns governs estan en una posició molt més forta que els altres, el subsidi implícit és més gran per als països.

En absència d’un camp de joc de nivell, per què no els diners ha de fugir dels països més febles, van a les institucions financeres en el més fort? De fet, és notable que no ha estat més la fuga de capitals. Els líders europeus no reconeixen aquest perill creixent, que podria ser fàcilment evitat per una garantia comú, que alhora de corregir la distorsió de mercat procedent de la subvenció implícita diferencial.

L’euro estava viciat des del principi, però estava clar que les conseqüències serien només s’haguessin conegut en una crisi. Política i econòmicament, que compti amb les millors intencions. El principi d’un sol mercat se suposa que han de promoure l’assignació eficient de capital i el treball.

Però els detalls matèria. La competència fiscal significa que el capital no pot anar a on la seva rendibilitat social és més alt, però fins on es pot trobar la millor oferta. El subsidi implícit als bancs significa que els bancs alemanys tenen un avantatge sobre els d’altres països. Els treballadors poden sortir d’Irlanda o Grècia, no perquè la seva productivitat és més baixa, sinó perquè, en sortir, pot escapar de la càrrega del deute contret pels seus pares. El mandat del Banc Central Europeu és garantir l’estabilitat de preus, però la inflació està lluny de ser el més important problema macroeconòmic a Europa avui en dia.

Alemanya li preocupa que, sense la supervisió estricta dels bancs i els pressupostos, es deixarà a l’estacada als seus veïns més malgastadors. Però aquest no és el punt clau: Espanya, Irlanda, i molts altres països en dificultats va tenir un superàvit del pressupost abans de la crisi. La crisi va fer que els dèficits, i no al revés.

Si aquests països ha comès un error, no va ser fins que, igual que l’Alemanya d’avui, que eren massa crèdula sobre els mercats, de manera que (com els EUA i tants altres) va permetre una bombolla d’actius que creixen sense control. Si s’apliquen polítiques racionals i millors institucions establertes – el que no significa només l’austeritat més i millor supervisió dels bancs, els pressupostos i el dèficit-i el creixement es restaura, aquests països seran capaços de complir les seves obligacions de deute, i no hi haurà necessitat de Exhortem a les garanties. A més, Alemanya és al ganxo en ambdós casos: si l’euro o les economies en el col · lapse de la perifèria, els costos a Alemanya serà alt.

Europa té grans fortaleses. Els seus punts febles d’avui reflecteixen, principalment, les polítiques errònies i els arranjaments institucionals. Aquests poden ser canviats, però només si les seves debilitats fonamentals són reconeguts – una tasca que és molt més important que les reformes estructurals als països individuals. Mentre que els problemes estructurals han debilitat la competitivitat i el creixement del PIB en determinats països, que no va comportar la crisi, i davant ells no ho resoldrà.

Enfocament de temporitzats d’Europa a la crisi no pot funcionar indefinidament. No és només la confiança en la perifèria d’Europa que se’n va. La supervivència del propi euro està sent posada en dubte.

Article publicat per Vicenç Navarro al diari PÚBLICO, 12 juliol 2012

Aquest article assenyala que una de les causes reals dels continus i constants retallades de despesa pública incloent la despesa pública social que estan debilitant enormement l’estat de benestar espanyol és l’exigència que Espanya pagui el deute als bancs europeus, i molt especialment , a la banca alemanya.

Una de les tesis que es promouen amb més afany en els cercles neoliberals del país és que Espanya va entrar i roman en crisi per la seva excessiva despesa pública i falta de disciplina fiscal. D’aquesta tesi es conclou que cal reduir la despesa pública i recuperar la famosa disciplina fiscal, reduint el dèficit públic per assolir el nivell exigit pel Pacte d’Estabilitat (el 3% del PIB).

Aquesta tesi és fàcilment demostrable que no té credibilitat. L’Estat espanyol era, en realitat, el model de rectitud ortodoxa neoliberal. Tenia un superàvit en els comptes de l’Estat en els anys 2005, 2006 i 2007, i el seu deute públic era de les més baixes de l’Eurozona. Durant el període 2004-2007, tal deute públic va baixar del 46% al 36%. Espanya no podia ser més modèlica des del punt de vista neoliberal. Els responsables de la política econòmica i fiscal del Govern espanyol van rebre l’aplaudiment de les autoritats europees que gestionen i dirigeixen l’Eurozona (des del Consell Europeu i la Comissió Europea al Banc Central Europeu) i com no, del Fons Monetari Internacional.

En realitat, la sensació d’eufòria era tal que el Govern socialista espanyol, sota la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero, va decidir baixar els impostos, identificant aquesta mesura amb ser d’esquerres. El seu eslògan més conegut en aquells anys va ser que “abaixar els impostos és d’esquerres”. Aquesta baixada d’impostos va augmentar el dèficit estructural de l’Estat, és a dir, el dèficit públic, que determinen els ingressos i despeses estructurals i no conjunturals. Aquest augment del dèficit estructural romandre amagat o ignorat per l’augment dels ingressos a l’Estat, resultat de la situació conjuntural provocada per la bombolla immobiliària. Ara bé, quan aquesta bombolla va explotar, el dèficit estructural va aparèixer amb tota claredat i contundència. Els ingressos a l’Estat van baixar en picat, resultat, en gran part, de que l’estructura fiscal de l’Estat espanyol depèn excessivament de les rendes del treball i molt poc de les rendes del capital. Quan l’activitat econòmica es va col.lapsar i la desocupació es va disparar, els ingressos a l’Estat van baixar i molt. D’aquí el dèficit públic de l’Estat. No té res, res a veure amb l’augment de la despesa pública, el qual, mesurat en despesa pública per habitant, ha anat baixant, no pujant. I les dades així ho mostren. S’estan retallant i retallant, i en canvi el dèficit públic tot just baixa i el creixement econòmic està decreixent. Quina evidència esperen els cercles neoliberals per poder veure que estan profundament equivocats?

D’altra banda, un punt clau poc estudiat i amb escassa visibilitat mediàtica és per què la bombolla immobiliària va explotar? La causa primordial és que la majoria dels diners que estava darrere de la bombolla immobiliària procedia de bancs alemanys, francesos, holandesos, belgues, entre d’altres. En realitat l’enorme flux de diners (el que s’anomena inversió financera) a Espanya explica que la balança de pagaments (la diferència entre el capital que entra i el que surt del país) es disparés en aquells anys de bombolla immobiliària. El fet que la banca europea alimentés a la banca espanyola es devia, com no podria ser d’una altra manera, al fet que eren inversions financeres extraordinàriament beneficioses. La seva rendibilitat era enorme. Però quan aquesta banca europea contaminada pels productes tòxics procedents de la banca nord-americana es va paralitzar, els diners va deixar de venir a Espanya i la bombolla immobiliària va explotar, creant un forat en el PIB espanyol equivalent a un 10% de la seva mida. I tot això en qüestió de mesos.

Ara Espanya té un problema enorme perquè ha molts diners als bancs europeus, que no pot pagar. I els bancs europeus tenen un problema fins i tot major, perquè han prestat tants diners a Espanya i als altres països intervinguts (Grècia, Portugal i Irlanda) que si aquests no ho paguen, tenen un problema gravíssim. En realitat, molts d’ells es col · lapsarien. Els bancs alemanys havien prestat el 2009 l’enorme quantitat de 704.000 milions d’euros als països PIGS (Espanya, Grècia, Irlanda i Portugal), convertits en GIPSI amb la inclusió d’Itàlia. Aquesta quantitat és moltes vegades superior al capital en reserva de la banca alemanya. Si aquests països no poguessin pagar el seu deute, la banca alemanya col · lapsaria. L’establishment financer alemany i el seu Govern, presidit per la Sra Merkel, és plenament conscient d’aquest fet. I d’aquí el seu èmfasi en que l’objectiu prioritari de les polítiques d’austeritat que s’està imposant a aquells països i de la suposada “ajuda financera” als seus bancs, sigui el que la banca alemanya recuperi els diners prestats.

L’objectiu de les retallades és salvar la banca alemanya

I així van néixer les polítiques de retallades. Com bé escrivia recentment ni més ni menys que l’editor sènior del Financial Times, el Sr Martin Wolf (25.06.12) l’objectiu d’aquestes retallades a Espanya té poc a veure amb recuperar l’economia espanyola i sí amb que es pagui als bancs europeus , incloent els alemanys, el que se’ls deu. Així de clar.

Ara bé, com les coses no es poden dir tan clar, l’argument que s’utilitza pels economistes i polítics neoliberals, és que cal reduir el dèficit públic per “inspirar confiança als mercats financers” de tal manera que aquests tornin a prestar diners a Espanya. Segons aquest argument, la desconfiança dels mercats cap a Espanya determina que la prima de risc espanyola hagi pujat tant, ignorant que el que marca els interessos del deute públic no són els mercats, sinó el BCE, que és el lobby de la banca, i molt especialment de la banca alemanya. El fet que el BCE no hagi comprat deute públic espanyol durant més de tres mesos és la major causa de que la prima de risc s’hagi disparat. El que li importa més a la banca alemanya (i al seu instrument, el BCE) és que continuï l’austeritat, que segueixin i es aprofundeixin les retallades per part de l’Estat espanyol per tal que aquest i la banca privada a la qual l’Estat espanyol ha estat subvencionant i ajudant en quantitats exuberants (més d’un 10% del PIB) paguin ara el que deuen a aquells bancs europeus, incloent els bancs alemanys. I els famosos 100.000 milions d’euros que el Govern Rajoy ha sol · licitat de les autoritats que governen l’Eurozona aniran destinats a continuar ajudant (encara més) als bancs, i tot això finançat pel ciutadà normal i corrent que paga a l’Estat i sosté la deute públic. En realitat, fins i tot dirigents del Govern alemany així ho han reconegut. Un dels consellers econòmics del Govern alemany, Peter Böfinger, així ho ha dit. “Les ajudes a la banca (dels països en dificultats) no tenen a veure amb l’intent d’ajudar a aquests països en els seus problemes, sinó ajudar als nostres bancs que tenen gran quantitat de deute d’aquells països” (Chatterjee, Pratap, Bailing Out Germany: The Story Behind The European Financial Crisi).

En realitat, si de veritat tant el Govern Rajoy o el Consell Europeu desitgessin ajudar l’economia espanyola, no transferirien aquests 100.000 milions a la banca (que no ha estat oferint crèdit ni a les famílies ni a les mitjanes i petites empreses), sinó a organismes estatals com l’Institut de Crèdit Oficial (ICO), amb el mandat d’oferir crèdit accessible i raonable (no el que proveeix la banca avui) a la ciutadania i mitjanes i petites empreses espanyoles. Aquestes transferències públiques podrien també estimular l’establiment de banques públiques (tant centrals com autonòmiques) o cooperatives de crèdit que garantissin l’existència de crèdit, un dels majors problemes que hi ha avui a l’Espanya endeutada.

Però el que les autoritats europees volen més que res és que la banca espanyola i l’Estat espanyol paguin als bancs alemanys, francesos, holandesos, belgues i altres el que els deuen, per tal-segons diuen ells-recuperar la confiança dels mercats. Però aquest argument assumeix que hi ha mercats, la qual cosa és fàcil de demostrar que no passa. En un mercat, la responsabilitat d’un préstec fallit és compartida. És una fallada de la persona o institució que va demanar el préstec, però ho és també de la persona o institució que va oferir el préstec. I això no està passant. En aquesta situació s’està penalitzant al primer per tal de salvar els interessos del segon. Això és el que està fent, entre altres, el Govern alemany, que acusa i critica a l’Estat espanyol per haver permès la formació de la bombolla immobiliària sense citar el paper clau que l’Estat alemany i la banca alemanya van jugar en l’establiment i explosió de tal bombolla. No es pot parlar de prestataris irresponsables sense parlar també dels prestadors irresponsables. I el Govern alemany està imposant les polítiques d’austeritat per assegurar-se que a la banca alemanya irresponsable se li pagui el deute amb interessos (que, per cert, arriben a nivells aquests últims que cobreixen diverses vegades el cost del deute en si). I així estem