Com ens afecta la prima de risc?
“Has vist la prima de risc? Està a 580!!”. Si ens donessin un Euro cada vegada que hem escoltat aquesta frase, podríem fer baixar la prima de risc en 5 segons! Immediatament després d’escoltar-la, m’he acostumat a preguntar: “I amb això què em vols dir?”, i en un 99% de vegades obtinc per resposta “No ho sé, però és dolent, oi?”.
El més greu del cas no és que la població no hagi entès encara què és la prima de risc i què simbolitza; fins a cert punt ho veig normal tenint en compte que moltíssima gent que ha estudiat Economia o ADE ho ignora. El que trobo esperpèntic és que els mitjans hagin aconseguit tal estat d’alarma amb la prima de risc que tots plegats hem perdut completament el nord. Cada vegada que llegeixo un titular sobre la prima de risc em poso de mal humor, no perquè hagi pujat, sinó perquè com més s’eleva, més gran és el tipus de lletra utilitzat pels diaris als seus titulars, i el nivell d’alarma que creen aquests titulars és directament proporcional a la mida de lletra que utilitzen. Fins i tot moltes vegades dubto que el periodista que escriu la notícia tingui clar quin és el mecanisme que fa que l’augment de la prima de risc sigui nociu, ja que en nombrosíssimes ocasions he llegit articles on es confon penosament el que és dèficit públic (diferència negativa entre ingressos i despeses públics en un any) i deute públic (acumulació de tots els dèficits públics a una data determinada).
Espanya, com a país, té uns ingressos públics (impostos, taxes, etc) amb els quals ha de fer front a les seves despeses (educació, sanitat, pensions, obres públiques, sous dels funcionaris, interessos). Com la majoria d’estats, en anys de dificultats econòmiques les despeses són més grans que els ingressos, i es genera un dèficit públic que es mesura en Euros, però per a comparar-lo entre països s’expressa en % sobre el PIB. L’acumulació històrica de tots aquests dèficits és el deute públic. Com que l’estat no es pot treure de la màniga els diners que gasta i no ingressa, el que ha de fer és emetre títols de deute públic, que no són res més que papers que atorguen el dret, a qui els compra, de percebre a la data de venciment el total del capital invertit més uns interessos. Amb aquests diners l’estat obté liquiditat per fer front a les seves despeses immediates. Hi ha diferents tipus de títols de deute públic, des de lletres del tresor a 3 i 6 mesos, fins a bons a 10 anys.
L’emissió d’aquests títols es realitza cada 15 dies aproximadament, i el tipus d’interès que pagarà l’estat es fixa segons la llei d’oferta i demanda. És a dir, si l’estat pretén emetre 3.000 milions d’euros en lletres a 6 mesos, l’interès que haurà de pagar per aquestes lletres dependrà de la quantitat d’inversors interessats en comprar-les, i de l’interès que aquests demandin. L’interès que es fixa per a cada emissió serà invariable per a tota la duració del títol, i per tant si s’han emès bons a 10 anys amb un 4% d’interès, l’estat emissor només pagarà aquest percentatge durant tot el període (a tenir en compte per més endavant). Fins aquí el funcionament és força senzill, i seria el que s’anomena “mercat primari” de deute públic. Els compradors dels títols solen ser majoritàriament bancs, fons d’inversió i de pensions, hedge funds i altres entitats d’inversió col·lectiva. El percentatge que demandin aquests inversors serà més gran com més risc percebin que té la inversió, o dit d’una altra manera, com més por tinguin que els diners que inverteixen no els siguin retornats. Per tant, aquest % demandat dependrà de la salut econòmica d’un país, que es pot mesurar amb infinitat de variables: xifra total de deute públic, creixement del PIB, atur, etc.
És en aquest moment quan entren en joc els mercats secundaris de deute públic, on operen només inversors privats. Per fer el símil, es podria dir que és com una borsa on enlloc de comprar i vendre accions d’empreses, s’opera amb títols de deute públic de tots els països. La majoria de transaccions es realitzen entre entitats privades situades a Londres (amb gran tradició per a aquest tipus d’operacions) i Wall Street. En aquests mercats secundaris els títols no es venen al mateix preu que han estat emesos, sinó que aquest és fixat també segons la oferta i la demanda. Si uns títols són d’un país de poca fiabilitat, el venedor se’ls voldrà treure de sobre a un preu més baix, i per tant el comprador n’acabarà obtenint un rendiment més elevat que l’interès inicial al qual havien estat emesos al mercat primari.
Però la història no s’acaba aquí, sinó que encara hi ha un mercat paral·lel al secundari, que és el de les assegurances d’impagament, en anglès Credit Default Swap (CDS). Aquests instruments (que també “cotitzen” en funció de la seva oferta i demanda) són una garantia que emet una entitat privada, que en cas que el país emissor dels títols faci fallida, es farà càrrec del capital i els interessos que aquest deixi de pagar, a canvi d’haver cobrat un preu (prima) per a aquesta assegurança. La lògica ens diria que els demandants d’aquests CDS serien només els que tenen en possessió els títols de deute públic assegurats, però no és així. El mercat de CDS permet comprar i vendre aquestes assegurances sense necessitat de tenir els títols, i per tant especular-hi. És a dir, un instrument que teòricament hauria de servir només per assegurar contra un hipotètic impagament, s’utilitza d’actiu especulatiu sense tenir en compte el títol al qual va vinculat. Aquí és on es determina la famosa prima de risc, que és la diferència entre la cotització dels CDS referits a Espanya i els d’Alemanya, que és el país de referència per ser considerat el més segur.
El cercle viciós que es produeix si la prima de risc augmenta és que l’estat tindrà més dificultats per col·locar les noves emissions a un interès raonable, i els inversors que acudeixin a les subhastes primàries demandaran un interès més alt perquè creuen que hi ha més risc. L’efecte per als ciutadans és que si l’estat ha de pagar un interès més alt, són diners públics que s’han de dedicar a aquesta finalitat i no a fer polítiques socials, i per tant ens resten benestar col·lectiu.