Aquest bloc l’hem creat els alumnes de C.S. de l’escola Marcel•lí Domingo de Tivissa, un poble de la Ribera d’Ebre.
Potser us pregunteu com va sorgir el nom del bloc Te de roca, ara us ho explicarem. Aquest any, tota l’escola estudia les plantes remeieres i aromàtiques. Nosaltres vam triar el Te de roca. D’aquí ve el nom del nostre bloc.
El grup de C.S. està format pels nens i nenes de 5è i 6è, ja que som una escola rural i cíclica.
Cada any llegim un llibre diferent, aquest any hem llegit un llibre de Michael Ende, En Jim Botó i en Lluc el maquinista, i vam decidir presentar-nos al concurs “El gust per la lectura”. Hem escrit el diari d’en Jim Botó, l’hem il•lustrat i hem fet moltes altres activitats relacionades amb les aventures que viuen els tres protagonistes, Jim Botó, en Lluc i l’Emma. Esperem que tots els que consulteu el nostre bloc trobeu agradable aquesta visita virtual i gaudiu d’ell.
A què espereu! Entreu-hi, busqueu, mireu, investigueu,…i passeu-ho molt bé!

Agafant impuls per començar el projecte!

Ja he arribat a casa!  Ara us explicaré un munt de coses que m’han passat durant el viatge de tornada a Lummerland.
Tots ens estaven esperant, en Ping-pong, l’ Emperador, el cap de cuina,… A l’arribar, tots van  ajudar a en Lluc a posar a l’Emma a terra, i a treure-li l’estopa i el quitrà de totes les portes i finestres. Ens van explicar un munt de novetats. Va començar en Ping-pong. L’havien nomenat  Superbonze! Me’n  vaig alegrar per ell! Després va venir la sorpresa més gran de totes: a l’Emma li van posar una estrella a la millor locomotora.
Estant allí, vam veure passar una espècie de gàbia on hi havia la Queixaluda, La portaven a la casa vella dels elefants. Allí la podria veure tothom.

LA QUEIXALUDA

Ens quedàrem al palau a dormir. L’endemà al migdia vam  anar a visitar-la i resultà que s’havia convertit en un drac d’or, el de la saviesa. El millor de tot , és que tenia respostes per a qualsevol pregunta. Li vam preguntar com podríem tornar a Lummerland. La resposta no es va fer esperar, havíem d’agafar una illa de camí a Lummerland i llavors ajuntar-la amb el nostre país. Li volia fer una altra pregunta però no vaig tindre temps, es va adormir profundament.
Abans de marxar amb el vaixell del Emperador,  en Lluc, l’Emma, l’Emperador, la Li Si i jo varem rebre unes cartes que havien enviat la mare i els altres habitants de Lummerland. Deien que volien que tornéssim.
A mig viatge vam recollir l’ illa que ens havia  dit la Queixaluda. Amb el vaixell de l’Emperador vam arrossegar la Nova Lummerland.  Ai!, que no us he dit!, així serà com es dirà la nova companya de Lummerland.
En arribar vaig tenir una alegria impressionant  al saludar la mare i als altres. Quasi ploro de l’emoció. Els hi vaig presentar a l’Emperador i a la Li Si. Però el que menys m’esperava, és que en Lluc em digués que si m’agradava la Li Si, em podia prometre amb ella. Era la recompensa d’haver-la salvat.
Em aquell moment la mare va treure uns pastissets boníssims i llavors…ai…jo…i la Li Si…ens varem prometre.
Després de menjar i de xerrar l’Emperador i la Li Si van haver de marxar. Com m’hagués agradat que s’haguessin quedat!.
Sabeu com acaba la meva història? Ja tinc la meva pròpia locomotora: en Lluc em va regalar una locomotora petita, la petita Molly, la filla de l’ Emma.

Luke/Khaoula/Vanessa/Joaquim/Albert/Clara/Carla/Jordi

En Lluc i jo hem trobat el carrer Vell i el número 133. Hem entrat al pis de la Queixaluda però, allò era una escola!!!. Hem vist  la Li Si  i a tres nens més encadenats i  el més estrany era que la senyora Queixaluda els fes  classe sent un drac. En Lluc m’ha dit que l’entretingués i jo ho he fet. Mentrestant, en Lluc i l’Emma han rescatat la Li Si i els tres nens .Desprès jo he encadenat a la Queixaluda.
Hem marxat riu Groc avall, hem portat  a la senyora Queixaluda lligada amb una mena de cordes però de ferro. De tant que pesa, l’Emma quasi no es podia moure. Hem passat per una cova.  No era una cova normal, era meravellosa. Les parets han anat  canviant de color, estaven plenes de diamants, robins i altres pedres precioses. Els nens s’han omplert les butxaques. L’Emma s’ha anat endinsant més i més dins la cova i cada vegada més ràpid. Tots estàvem molt espantats. De cop i volta, hem sortit de la cova i hem arribat a Mandala.  El primer que hem vist ha estat la Corona del Món.
Durant la resta del camí, fins  arribar a Ping, la princesa ens ha explicat que  la van raptar els 13 salvatges. També  s’ha enfadat  amb mi perquè  no m’agrada l’escola.

Judit /Alan

LA QUEIXALUDA

Hem arribat al País dels Mil Volcans. Allà, hem trobat un mig drac que plorava.
-Què li deu passar? – li he preguntat a en Lluc.
Li hem preguntat què li passava i ell ha intentat fer-nos por, però no se n’ha sortit. Llavors  ens ha contat que plorava perquè se li havia apagat el volcà.  Ens ha dit que es deia Nepomucè i nosaltres també ens hem presentat. Ens ha explicat que el seu pare era un autèntic drac i la seva mare era una hipopòtam. Per tant, en Nepomucè és un mig drac, s’assembla una mica al seu pare i també una mica a la seva mare.
Li hem dit que podíem reparar el seu volcà i l’hem ajudat. Finalment, tot ha sortit bé. Hem sopat amb en Nepomuncè. Nosaltres hem begut te del termos d’or i hem menjat una mica de pa. En canvi, en Nepomuncè ha menjat lava, com sempre! Quin gust deu tenir?  Després de sopar li hem preguntat a Nepomucé per on podíem entrar a la ciutat dels dracs. Ha negat l’existència del riu Groc. Hem quedat sorpresos perquè, d’on havia vingut l’ampolla amb la carta de la Li Si? Ens ha dit que només hi ha una entrada, però està vigilada de nit i de dia. Llavors se’ns ha acudit que podíem disfressar  l’Emma de drac. I així ho hem fet. Amb la lava i la pintura del Nepomucé ha quedat igual que un veritable drac.

Carla/Luke/Khaoula/Albert/Vanessa

No s’hi veu res. Estem a la regió de les Roques Negres. El senyor Tur Tur ens recomanà de vigilar molt perquè és un lloc molt perillós. Al voltant del camí hi ha un gran abisme. Encenem els fanals per veure’ns–hi, però les roques engoleixen tota la llum i tot segueix igual de fosc. Cada vegada fa més fred i no podem fer res: ens hem tapat, hem fet més foc,…
Segueix fent molt i molt de fred. Pensem que ens podem congelar perquè el carbó s’acaba. Hem decidit parar perquè.. no ho sé. La veritat és que no ho sé… Crec, TANT SOLS CREC, que L’Emma s’ha espantat  i ja no ha  tingut ganes de caminar més.
No podem fer res: no podem sortir, no podem tirar endavant, ni podem tirar enrere. Només podem anar fent foc per no gelar-nos.
De cop i volta, observem un fet ben curiós: el vapor que surt de la xemeneia es gela i cau en forma de neu, el vent l’empeny i cau al damunt de les roques negres. De sobte, el camí es fa més visible.  Podem continuar!!! Per fi travessem la Boca de la Mort.
Comencem la baixada quasi sense carbó i quan l’Emma ja s’atura perquè ja se li ha acabat, travessem una mena de cortines i apareix el sol; per fi sortim a respirar i a escalfar-nos.

 

Júlia/Anna/Pau/ Lorena /Andrea

L’EMMA I EN JIM BOTÓ

En Lluc i jo hem vist una cosa a l’horitzó que es movia. Era molt gran i se’ns volia apropar. M’he espantat. Però, a mesura que s’anava apropant, es feia més petit. Allò sí que era estrany! Ens pensàvem que era un gegant, però quan ha arribat al nostre costat ens ha dir que era un pseudo –gegant. Era diferent, quan s’allunyava era gegant i quan s’apropava era de  mida normal.
Ens ha explicar que es deia Tur Tur. Ens ha suplicat que no li tinguéssim por i jo m’he quedat molt més tranquil. Ens ha convidat a casa seva a sopar. Hem menjat unes verdures exquisides perquè el senyor Tur Tur és vegetarià.
L’endemà, el senyor Tur Tur ens ha guiat  fins la Regió de les Roques Negres, on hi ha la  Boca de la Mort. Abans d’acomiadar-nos, ens ha donat un  consell: sempre havíem d’anar en línia recta, doncs a les dues vores del camí hi ha un precipici. També ens ha demanat que si alguna vegada tornàvem, l’anéssim a visitar. Ens hem acomiadat del nostre nou amic i ens hem  posar en marxa.

Carla i Luke

Hem sortit de la Vall de Crepuscle.  Sortir, sortir, no ben bé, només que hem destruït la Vall. De cop i volta, ja no hi era. Hem de buscar un nou camí per arribar a casa. Però encara ara ens preguntem com es va destruir la Vall. En Lluc pensa que va ser el soroll de l’Emma, però en realitat  no ho sap ningú.
En Lluc li ha dit a l’Emma:  -“Te n’has sortit d’una bona”. Se l’ha mirat tendrament i ha repetit:  -“Emma!!!, La meva estimada Emma, què et passa?” Però l’Emma no li ha respòs. En Lluc i jo estàvem molt espantats.- “Ai mare!!!!!!” –ha dit en Lluc. Ens hem pensat que l’Emma es…mmm…,potser…es…MORIAAA!!!!
En Lluc, ràpidament, ha intentat reparar l’Emma amb la seva caixa d’eines. Jo tenia molta por i no sabia que fer. I…i si…si la nostra Emma se’n anava per  sempre…?
No només  estava fatal per aquest fet que m’aterroritzava tant i que ens podia porta a la ruïna, si no  també, perquè, sense l’Emma, no podríem tornar a casa!!!
En Lluc estava tant preocupat, que va cridar desesperat: – Fum i refum!!!!  Jo li he preguntat esperançat: -Què és mooooolt greu???!!!. En Lluc ha esbufegat i m’ha dit:- Suposo, crec que l’envol s’ha trencat. Sort que en tinc  un de recanvi!!!. Ha desembolicat un munt de coses fins fer sortir un objecte més petit que el meu polze!!! Me’l ha ensenyat i m’ha dit: -Té, és petit però mooolt important. Si cometem un mínim error, l’Emma es …,no ho sé…potser…es…,ja ho saps es…moriIIIIII!!!!!!!. Jo, una mica més i em desmaio!!!!!!!!.
En Lluc ha tornat a dir esperançat: – Jim, m’has d’ajudar. Si us plau, fes-ho per l’Emma.  He pogut veure la preocupació d’en Lluc, perquè treballava en silenci sense parar i arrugant una mica el front. He entrat dins la caldera de l’Emma i he posat l’envol. Ara  ja és al seu lloc.
Ja és mitjanit, és més, ja ha  passat!!!  Ja podem continuar el nostre viatge.

Lorena i Andrea

Avui quan m’he despertat, he mirat per la finestra, he vist que la plaça estava buida i he anat a avisar a en Lluc. Quan ha sortit el sol, hem sortit de la locomotora i ens hem trobat al cap de cuina, el senyor Xu Fu Lu Pi Plu, que duia a la mà una paperina plena de pastissets, fets a la manera Lummerlandesa. Què bons! Em recordaven els que feia la meva mare. Al seu darrere hi havia en Ping Pong.
Al cap d’una estona ha vingut l’Emperador que ens ha donat te calent, aigua i carbó. Ens han  desitjat bona sort durant el viatge. Jo estava preocupat perquè, ara que havíem arribat a Mandala, havíem de tornar a viatjar.
En deixar enrere Mandala, hem viatjat tot el dia sense cap interrupció en direcció cap a la Vall del Crepuscle.
En arribar-hi,  m’he espantat perquè ressonava tot el que dèiem. Com que aquell eco era molt desagradable, ens hem posat uns taps de cera a les orelles. Hem viatjat tranquils fins que les muntanyes han començat a tremolar i han caigut roques. Per no tenir cap incident, hem utilitzar la palanca d’emergència i hem  fugit a tota velocitat fins sortir de la Vall del Crepuscle. Tan bon punt hem estat fora, la locomotora s’ha aturat. Estàvem en mig del desert.

Joaquim/Clara/Jordi

ELS HABITANS DE MANDALA

Uf! Per fi hem acabat la representació! Ja tenim diners suficients per poder menjar. Però…just quan l’hem acabat, trenta homes amb uniforme ens han envoltat i un d’ells ens ha ordenat que el seguíssim al palau de l’Emperador. Els hem seguit fins allí. Quina sala més gran! Quins passadissos més llargs! Quan hem entrat, ens han encadenat. M’he ficat a plorar i en Lluc m’ha tranquil•litzat. M’ha dit que no tingui por, que no ens passarà res de res.
En acabar de dir-nos que si volíem veure l’emperador hauríem de tornar més tard, ens han començat a fer preguntes. Què tafaners! Quan els hi hem dit que volíem rescatar a la filla de l’Emperador de la Ciutat dels Dracs, s’ho han  pres a broma i ens han  amenaçat. Per què? No els hem enganyat!
En aparèixer en Ping Pong, ens hem escapat amb ell. Per sort, li havia explicat a l’Emperador tot sobre nosaltres. També li va dir que volíem rescatar a la seva filla. L’emperador  ha ordenat als guàrdies que ens alliberessin. Després, uns savis amb arrugues, de  cames i braços allargassats i el cos en forma de bastó, ens han donat molta informació sobre la Ciutat dels Dracs. Més tard hem escollit la ruta que  farem. També hem descobert que potser la meva mare viu a Kummerland, la Ciutat dels Dracs.
Hem decidit sortir demà i enviar una carta a Lummerland. Hem  acabat de preparar a l’Emma i  hem anat a dormir.  Ens espera una gran i difícil aventura camí a la Ciutat dels Dracs.

Júlia/Anna/Pau

Portem molts dies de viatge i no es veu terra.
Després d’una llarga nit tranquil•la, he mirat per la finestra, quina il•lusió! Ja estàvem al país de Mandala. Tenia unes ganes de baixar…!
Quan l’Emma s’ha aturat a la vora de la platja, he  baixat corrent i he començat a tocar tot el que veia pel camí, però  en Lluc m’ha  dir que no toques res. Jo només volia unes flors per la mare.
Ens hem assegut a esmorzar en aquella sorra tan fina de la platja. Tenia molta gana!
En acabar d’esmorzar, hem  seguit el nostre camí. Hem quedat  sorpresos en veure un munt de cases amb les teulades d’or. Érem a Ping, la capital de Mandala. Hem vist una fila de gent. N’hi havia de totes les mides, grans i petits. Tenien els ulls ametllats. Portaven una trena i un barrets rodons, eren els habitants de Mandala . No havíem  vist mai res d’igual!
-On és el palau? – he  preguntat a en Lluc. Però, aleshores, l’he vist.
L’Emma, en Lluc i jo, hem seguit endavant fins arribar a la porta del palau de l’Emperador Pung Ging. Un esclau hi ha tret el cap. L’hem anomenat Gran Testa Groga. Li hem  dit que volíem parlar amb l’Emperador, però ell no ens ha  deixat passar de cap manera, deia que  l’Emperador no tenia temps.
Quan ha arribat la nit, teníem molta gana. Per sort ha  aparegut   un nen d’un  nen,  que es diu Ping Pong. Ens ha ofert plats variats típics de la cuina mandalanina, però a nosaltres no ens agradaven. Finalment ens ha ofert arròs. En lloc de coberts hem  fet servir bastonets.

Khaoula /Vanessa /Albert