Biografia

Pau Joan Hernàndez i de Fuenmayor va néixer el 27 de maig de 1967 a Barcelona, on va viure —concretament al barri de Gràcia— fins a l’any 1995. Des d’aleshores, viu a Bigues i Riells (Vallès Oriental). De ben petit va manifestar interès per la lectura. En part, segurament, per l’ambient familiar (la seva mare és professora de llengua i literatura, i el seu pare és professor de filosofia) i perquè a casa seva hi havia molts llibres:

“L’ambient familiar, sempre envoltat de llibres, ha influït molt sobre mi però el paper decisiu va ser el del meu avi Àngel, a qui dedico la novel·la El projecte Ictivela. El meu avi, que era marí, va influir en el fet que narri històries. Ell era pilot de la Marina Mercant i, com tots els homes de mar, sempre anava explicant històries de viatges i aventures que havia viscut. Et feien venir ganes de tenir coses pròpies que explicar, de saber històries i d’explicar-les d’aquesta manera”. (Persiva, R. “Los autores tenemos una responsabilidad ética” (entrevista). El Periódico, 6-11-1993).

Les històries que li explicava l’avi i els quaderns de navegació que tenia, doncs, van predisposar Pau Joan Hernàndez a escriure narracions més que no pas la resta d’elements de l’ambient familiar, com es desprèn del fet que va dedicar a aquesta influència el parlament de cloenda de l’acte de lliurament dels Premis de la Institució de les Lletres Catalanes el dia 28 de novembre de 2000 al Palau de la Generalitat. En destaquem uns quants fragments:

“Hi ha temps, doncs, per a les històries. Aquesta història sortia d’un llibre, perquè totes les històries surten de llibres o en generen, i fins i tot aquelles que en generen poden sortir de llibres, perquè la realitat i la ficció es copien mútuament de forma interminable. Però el llibre d’on surt aquesta història, que ve del temps de la meva infantesa, no tenia dibuixos, ni argument, ni gairebé narració escrita, sinó sobretot anotacions matemàtiques, rumbs, derives, vents, lectures de baròmetre i sextant… Aquest llibre de contes de la meva infantesa no era altre que un dels volums dels quaderns de navegació del meu avi, pilot de la Marina Mercant, que, en llargs matins mandrosos de diumenge, em parlava de terres i de mars llunyanes, d’anècdotes viscudes o sentides, o bé en prenia peu per bastir històries fabuloses de pirates i naufragis i feia néixer en mi la necessitat no només de trobar noves històries, sinó també de crear-ne les meves pròpies.

Que els avis expliquen contes, és gairebé un tòpic literari. Que aquests contes contribueixen a la creació de l’imaginari personal, de la infantesa mítica que tots portem a dins, és gairebé un tòpic pedagògic. Però oblidem de vegades que, com que la vida és literatura i la literatura és vida, aquests contes dels avis —que també són dels pares, oncles i germans grans— poden sortir del fet més trivial de la vida quotidiana. L’ésser humà té una gran necessitat d’històries, de sentir explicar històries, i qualsevol història ben explicada ens resulta apassionant. Explicada amb gràcia, la baixada de la iaia a plaça per comprar mig quilo de mongetes pot ser tan apassionant com el més fabulós conte de fades. És qüestió de posar-s’hi. De no delegar funcions ni competències.”

De ben jove, doncs, Pau Joan Hernàndez ja va sentir la necessitat d’escriure. Però a diferencia de la majoria d’adolescents, també va sentir la necessitat de publicar les seves obres, tant narracions com poemes. Als catorze anys presentava originals a editorials i a premis literaris, i ja havia decidit escriure d’una manera constant i regular. Per tant, molt abans que la majoria d’escriptors, Pau Joan Hernàndez es va plantejar la literatura com una professió. Havia decidit ser escriptor perquè, a més del fet que li agradava escriure, havia observat que quan llegia en veu alta les redaccions a l’escola els companys escoltaven amb molt d’interès. Sovint s’ha destacat aquesta precocitat a l’hora d’entrar en la literatura professional:

“No crec que tingui res especial. Jo sempre he tingut molt clar que em volia dedicar a això. Vaig començar a escriure de molt jove i a enviar originals a editors a veure què passava. Em vaig presentar als premis Folch i Torres de La Galera als 14 anys i a partir d’aleshores he aconseguit mantenir la producció i enviant coses vaig aconseguir cridar l’atenció… […] I com es fica un noi de 14 anys en el món editorial? Mira, posant-hi molta cara i presentant-me als editors, que és el que fan molts escriptors als 25 anys i que publiquen, amb sort, als 27. El que no sé és com m’ho vaig fer perquè jo, que sóc molt tímid, no sé com vaig tenir la cara de presentar originals a La Galera amb 14 anys, però em va sortir bé. El no ja el tenia…” (Persiva, R. 1993).

Si als 14 anys presentava originals a premis i a editorials perquè ja havia decidit ser escriptor, dos anys després havia escrit una novel·la que, amb retocs posteriors, publicaria als 18 anys: Tot et serà pres. La tenacitat a presentar el que escrivia a premis i a editorials (va quedar finalista en dos premis de poesia quan encara estudiava a l’institut) es va ajuntar amb un cop de sort:

“El vaig deixar llegir al meu professor de literatura de BUP, Francesc Sales, que treballava a l’Editorial Empúries, i resulta que començaven una col·lecció en què volien barrejar autors de la talla de Robert Graves o Roal Dahl amb gent com jo”. (Gallardo, À. “El escritor de los bachilleres” (entrevista). El Periódico, 3-2-1990)

La crítica literària va acollir molt bé Tot et serà pres, amb l’acord unànime que no semblava una novel·la d’un autor tan jove, perquè tot i que s’hi tractaven temes freqüents en les novel·les adreçades a joves (com ara l’amor o l’amistat) bàsicament s’hi desenvolupava el tema de l’eutanàsia. Aquesta novel·la va tenir molt èxit, tant de vendes com de crítica, i actualment encara es continua reeditant (a l’any 2000 ja havia superat la 18a edició):

“Suposo que si a aquell noi de l’Institut Menéndez, que treballava a casa seva amb una màquina atrotinada, li haguessin dit que aquella primera novel·la, Tot et serà pres, vendria 33.000 exemplars, s’hauria fet un tip de riure. Ara, quan començo a escriure una novel·la intento tornar a ser aquell noi que no es preocupava gaire per les vendes. Miro de mantenir una certa puresa i continuar sent un adolescent davant l’ordinador”. (Ciércoles, M. “Pau Joan Hernàndez” (entrevista). Avui, 5-10-1995).

Quan va haver de decidir la carrera universitària, es va decantar per una de les que té més relació amb l’ofici que havia triat, Filologia catalana. Paral·lelament, estudiava en profunditat altres idiomes, com ara el francès i l’euskera, la qual cosa li permetria posteriorment traduir desenes d’obres escrites en aquestes llengües. Va obtenir la llicenciatura en Filologia catalana l’any 1991.

Però Pau Joan Hernàndez no va ser, com s’ha comprovat posteriorment, un autor d’una sola novel·la d’èxit. Si als dinou anys ja havia publicat dues novel·les (Tot et serà pres i SOS a sis mil metres) i un poemari (Si nego el bosc…), quan encara no n’havia complert vint-i-cinc, molts crítics literaris i periodistes el consideraven un escriptor prolífic. L’any 1992 ja havia publicat cinc novel·les juvenils (a part de les esmentades, Porta falsa, Història fosca i El projecte Ictivela), un recull de contes per a adults (Una selva al replà) i tres reculls de poemes (Si nego el bosc…, Joc de daus i Camarades grecs). També havia estat inclòs en antologies poètiques: Ser del segle, de David Castillo, i 25 poetes del Premi Amadeu Oller. Abans dels vint-i-cinc anys també havia guanyat molts premis literaris, tant de narrativa infantil i juvenil com de poesia.

Pau Joan Hernàndez es considera a si mateix més un narrador que no pas un poeta:

“Jo sempre dic que sóc un novel·lista que fa poemes, perquè, per a mi, la novel·la és una cosa més de feina de cada dia, més sistemàtica, més planificada, mentre que el poema es treballa més espontàniament. Com a novel·lista sóc més seriós, més professional”. (Gallardo, À. “El escritor de los bachilleres” (entrevista). El Periódico, 3-2-1990).

A partir de 1992, Pau Joan Hernàndez ha continuat publicant novel·les juvenils (, Quan el cerc bufa al migdia, L’ombra del Stuka i Els cosacs de l’autopista) i també ha fet incursions en novel·les per a nens i nenes d’uns deu anys (Aterratge a Ostadar, El problema amb els ferivals, Joana i els sis vint-i-cinc i Tàrik de la gran caravana). Darrerament continua, com al llarg de la seva carrera, rebent premis, tant per obra publicada (per L’ombra del Stuka, el Premi de la Crítica Serra d’Or 1999 i el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de narrativa juvenil 2000) com per obra inèdita (com ara el Premi Ramon Muntaner 2000 per la novel·la El pic de la Dama Morta).Evidentment, Pau Joan Hernàndez és considerat un novel·lista de literatura juvenil perquè, tret del recull de contes Una selva al replà i, en certa manera, la novel·la Història fosca, la resta de narracions s’adrecen especialment a lectors i lectores joves:

“Personalment, em veig com un escriptor; el que passa és que fins ara tot el que tinc publicat entra en allò que en diuen narrativa juvenil, però quan escric no considero que ho faci només per a adolescents, sinó més aviat per a un públic que no té gaire hàbit lector i que, per tant, t’obliga a moure la novel·la per uns paràmetres d’una certa sobrietat de recursos. Potser aquestes són característiques meves que m’han portat a treballar més en literatura juvenil”. (Ciércoles, M. “Pau Joan Hernàndez” (entrevista). Avui, 5-10-1995).

Totes les activitats professionals que ha desenvolupat (feines diverses en editorials —corrector, assessor, etc.—, organitzador de tallers d’escriptura, agent cultural, traductor, guionista del programa de televisió de Barcelona Cafè Central, per exemple) estan relacionades amb la literatura. Actualment, a més d’escriure novel·les i poemes, continua traduint obres d’altres llengües (del francès, de l’euskera, del gallec i del castellà), fent tasques en diverses editorials, exercint de crític literari al diari Avui —especialment hi publica crítica divulgativa de poesia— i col·laborant com a guionista i assessor literari de les campanyes de la fundació Bertelsmann.

Per bé que Pau Joan Hernàndez ha exercit durant solament tres mesos de professor d’ensenyament secundari, està en contacte amb estudiants adolescents, perquè va molt sovint als centres a parlar amb nois i noies que han llegit els seus llibres. Fins i tot, algun personatge de les seves novel·les està inspirat en aquests interlocutors.

Tots els escriptors tenen certs costums, manies, característiques… a l’hora d’escriure. Pau Joan Hernàndez té una veritable obsessió per la documentació (pot posposar l’acabament d’una novel·la perquè no ha trobat un detall aparentment insignificant, com ara saber quants cavalls tenia el motor d’un avió com el que apareix a L’ombra del Stuka), escriu de manera constant i regular (com ja es va proposar d’adolescent), li costa de controlar la tensió en el moment d’acabar una novel·la (aquesta tensió li pot fer perdre cinc quilos i va provocar que fa anys cremés el motor d’una màquina d’escriure elèctrica) i no pot escriure més d’una novel·la alhora.