Biosfera

Ojectius: Observació d’organismes del regne del protoctist; protozous i algues amb el microscopi òptic i la lupa.

Marc teòric: Els protozous, són organismes microscòpics, unicel·lulars eucariotes; heteròtrofs ,que viuen en ambients humits o directament en mitjans aquàtics, ja siguin aigües salades o aigües dolces; la reproducció pot ser asexual. En aquest grup encaixen taxons molt diversos amb una relació de parentiu remota, que s’enquadren en molts talls diferents del regne protist, definint un grup polifilètic, sense valor en la classificació d’acord amb els criteris actuals.

Les algues són éssers eucariotes, unicel·lulars o pluricel·lulars, que realitzen la fotosíntesi, és a dir, són autòtrofs fotosintètics. Les algues pluricel·lulars tenen totes les cèl·lules del mateix tipus, no formen teixits diferents. Aquest tipus d’estructura s’anomena tal·lus; per això, les algues es defineixen com a organismes tal·lòfits amb clorofil·la. Com que no tenen un teixtit epidèrmic impermeable que eviti la seva dessecació, les algues no són plantes autèntiques. Tot i que realitzen la fotosíntesi, les seves cèl·lules tenen una paret externa de cel·lulosa i, malgrat que algunes tenen formes semblants a les fulles, tiges i arrels, no s’inclouen en el regne de les plantes, sinó que, juntament amb els protozous, formen un regne diferent que s’anomena regne dels protoctist. Alguns grups d’algues tenen el pigment verd (la clorofil·la) emmascarat per altres pigments que els proporcionen altres colors (groc, marró o vermell). Viuen a l’aigua o en llocs molt humits, de manera lliure o fixes en una superfície. Moltes algues unicel·lulars viuen suspeses en l’aigua i constitueixen el fitoplàncton.

a)Observació al microscopi d’una alga verda (clorofícia) del gènere Enteromorpha: Vam poder observar les cèl·lules i dins d’elles van observar els cloroplast. És un alga d’aspecte  filamentós. Aquestes algues serveixen com a bioindicadors, creixen en aigës brutes. Els organismes bioindicadors serveixen per detectar les condicions del medi, si en un lloc determinat existeix un tipus d’espècie en concret, això ens podrà indicar si el lloc esta contaminat o no.

Cloroplasts dins de cèl·lules

b)Observació a la lupa binocular d’una alga vermella (Rodifíces) del gènere Coral·lina.: Vam observar l’alga vermella a la lupa binocular, vam veure filaments i ramificacions molt petits de color blanc,que són degudes al carbonat de calci que s’ha dipositat (calcificació) i això li dona una estructura rígida.

d)Observació de diferents protozous i algues unicel.lulars al microscopi òptic a partir d’una mostra d’aigua de bassa: En una mostra hem tingut la sort de poder veure un protozou en moviment. Es movia molt més ràpidament a causa de la calor de la llum que donava el microscopi, a partir dels cilis. També hem pogut veure una vorticel·la, es movia amb el seu cilis, s’arronsava i s’estirava i hem vist com s’alimentava. També hem observat protozous amb flagels reben el nom de flagel·lats. Són protozous molt diversos: alguns són de vida lliure i altres són patògens com el tripanosoma que causa la malaltia de la son.

c)Observació de la sorra d’una platja de Menorca: Hem posat la sorra a la lupa binocular i hem observat petxines de diferents tipus, pues d’eriçons ,restes de carbonat de calci, restes d’esponges etc. Sorprenentment hem pogut observar un tipus de protozou anomenat foraminífer, que estava mort.  Aquests protozous fan una estructura calcària i podem formar fòssils i roques sedimentàries com la sorra. Per els forats  s’alimenta treien els pseudopodis. Hi ha de diferents tipus, i es troben formant el plàncton que és la base de la cadena alimentària del fons marí.  I per últim en aquesta sorra hem observat restes de l’exosquelet d’invertebrats marins format per carbonat de calci.

Per altra part també hem observat copèpodes són una subclasse se crustacis  petits, moltes vegades microscopis, molts abundants en aigua dolça i salada. Es coneixen unes 12.000 espècies. La seva capa externa és rígida, i tenen unes antenes articulades que són sensibles i detecten el que hi ha en el ambient i això els ajuda a poder alimentar-se. Les balenes poden alimentar-se de crustacis. Formen part del plàncton submarí. 

En quant a algues unicel·lulars vam observar algues crisofícies (diatomees) i  desmidiàcies.

Diatomees

Alga desmidiàcea

INFORME DE PRÀCTICA ELABORAT PER: Isabella Reyes, Noelia Morales, Maria Escot, Paula Lièbana.

MATERIAL: escuradents, blau de metilè, pinces de fusta, portaobjectes, aigua, cubreobjectes, microscopi, bec Bunsen, agulla emmanegada.

PROCEDIMENT:

1.Amb la part plana d’un escuradents frega la part interna. Diposita el material recollit damunt d’un portaobjectes.

2.Fixar : sempre s’ha de fer abans de tintar el material biològic. Amb la fixació aconseguim que el material mantingui la seva forma per tal de que el que observarem sigui el més semblant possible a la realitat. Existeixen diferents mètodes de fixació, per exemple afegint productes químics o a la flama. Fixació a la flama: Has d’agafar el portaobjectes amb unes pinces de fusta per no cremar-te. Has d’escalfar suaument la preparació amb la flama. De tant en tant comprova que la temperatura del portaobjectes no sigui tant elevada com per a fer-te mal a la pell. Es tracta de moure el portaobjectes ràpidament per sobre la flama.

3.Tintar: quan la mostra estigui ben seca fica al damunt el colorant blau de metilè en excés. Deixa passar un 2-3 minuts.

4.Renta el colorant amb aigua. Has d’inclinar el portaobjectes i deixar caure l’aigua per l’extrem superior del portaobjectes, sense que l’aigua toqui directament el lloc on has col·locat la mostra.

5.Utilitza un tros de paper per eixugar la part inferior del portaobjectes.

6.Muntatge de la preparació: el farem amb una gota d’aigua i al damunt col·loca el cubreobjectes. Aquest s’ha de deixar caure molt lentament i amb l’ajuda d’una agulla emmanegada. Si no es fa així poden formar-se gotes d’aire que després es veuen com cercles blancs rodejats d’una línia negra.

7.Observa a diferents augments.

QÜESTIONS I OBSERVACIONS

1.Creus que has realitzat bé la preparació? Si no és així quines errades has comés?

Si, ja que hem realitzat tots els punts dels procediments i ho hem fet cuidadosament per no equivocar-nos.

2.Dibuixa el que veus a diferents augments i indica les diferents parts que pots distingir.

 40X (cèl.lules)                                   100X (distingim el nucli i la membrana)

3.De quin color són les cèl·lules vives? De quin color les observes? Per què?

Les cèl·lules  vives són transparents, per això s’han de tintar, i quan s’ha fet les podem veure de color blau.

4.Per què tenyim amb blau metilè?

Perquè sense tintar són tan primes que es veuen transparents.

5.Quines estructures cel·lulars has trobat?Hem pogut observar el nucli i la membrana.

6.Què significa que les cèl·lules observades procedeixen de la descamació de l’epiteli que recobreix la cavitat bucal? Que hem retirat unes cèl·lules que estan constantment escamant-se (es cauen i creixen constantment).

7.A quin tipus de teixit pertanyen les cèl·lules que hem observat? És del teixit epitelial.

8.Valoració de la pràctica: la pràctica no ens ha suposat cap dificultat, excepte a l’hora de la tinció i l’hora de trobar les cèl·lules al microscopi. Estem contents amb el resultat per què es van veure molt bé les cèl·lules, però decepcionats per què no vam poder visualitzar el Corpuscle de Barr.

Informe elaborat per: Ariadna Sanchez, Joan Martell, Victor Castellanos, Luiza Samarghitean i María Carreras

1)FORMACIÓ DE MICEL·LES: Preparem 3 tubs d’assaig amb:

Tub 1: 1 ml d’aigua i 1ml d’oli, agitar.

Tub 2: 1 ml d’aigua, 1 mil d’oli, unes gotes de detergent i agitar.

Tub 3: mantega (punta d’una espàtula) i fondre amb calor.

RESULTAT I CONCLUSIONS: Sense agitar els tubs podem observar que la primera mescla, d’aigua i oli, es  formen dues fases immiscibles. L’oli queda a la part superior a causa de  la seva menor densitat respecte l’aigua i, per tant, podem dir que es tracta d’una mescla heterogènia. El segon tub, que conté aigua oli i detergent, continua havent-hi dues fases, una de les quals està formada per oli i l’altre, que constitueix la del fons, està formada per aigua i detergent. Per últim, al tercer tub, que conté mantega fosa, només s’observa una fase que a primera vista sembla homogènia però en realitat està formada per micel·les.

Un cop agitats els tubs, es poden observar els següents canvis:

Al primer tub es formen micel·les d’oli en aigua que  no són permanents i que ràpidament es tornen a separar en dues fases.

 Al segon tub sembla una mescla homogènia però en realitat presenta petites micel·les que gràcies al detergent es mantenen formant una emulsió.

Al tercer tub no hi ha canvis observables perquè la mantega és una emulsió

Tub1 + Tub2+ Tub 3 :

A l’esquerra Imatge de la mostra del tub 1 a la lupa binocular (20X) i a la dreta mostra tub 2 a 400X:

En ambdós casos es veia una substància líquida amb micel·les, les de més grandària eren les de la barreja d’aigua i oli, les més petites foren les que formen la mantega.

2)TINCIÓ DE LÍPIDS AMB SUDAN III: Preparar 3 tubs d’assaig amb:

Tub 1: 1ml d’aigua ; Tub 2: 1 ml d’oli; Tub 3: mantega fosa.

A continuació abocar als 3 tubs unes gotes del colorant SUDAN III.

RESULTATS I CONCLUSIONS:  El SUDAN III és un colorant que serveix per identificar els lípids. Té un aspecte vermellós. A la primera pràctica que vam duu a terme la dissolució de SUDAN III no estava amb bones condicions i no vam poder observar els seus efectes. A la segona pràctica  tampoc vam poder detectar els lípids clarament perquè la dissolució del colorant no deuria estar del tot ben feta i envers d’un color vermell intens veiem les mostres de color taronja.

Tots tres tubs s’observaven de color taronja però la mantega més intensament perquè és el que presenta més quantitat de lípids. En la dissolució d’oli amb aigua, a part, s’observaven dos regions, una superior més taronja formada per oli que conté lípids i una inferior més transparent d’aigua, que és més densa. El tub d’aigua el vam utilitzar com a grup control pel tenir una referència i poder comparar els colors.

Imatge tubs 3, 2 i 1.

  Informe de pràctica elaborat per: Selena Artero, Cristina Rico, Anna Clua, Sergio Fernández

1.Introducció teòrica: El pH, és un indicador de la concentració de protons [H]⁺ que hi ha en una dissolució aquosa. En una dissolució àcida, la concentració de protons és major que la concentració de [OH]^– . En una solució bàsica, passa el contrari, els protons estan en menys quantitat que el grup OH.
L’escala del PH va del 1 al 14. Com més petit és el PH, més àcida és la solució, per tant, més protons hi ha en la dissolució. Si s’acosta més al 14, la solució serà bàsica. El PH neutre és el que dona 7, és a dir, la concentració de [H]⁺ i de [OH]^– estan igualades.

A causa de les variacions del PH dins dels organismes, existeixen unes solucions anomenades tampó o buffer. Aquestes solucions eviten canvis sobtats, exagerats, del PH. Aquestes dissolucions les formen un àcid feble i la seva base conjugada, que actuen com a donants o receptors de protons.

Un exemple de dissolució tampó és el tampó bicarbonat. Aquest es pot formar quan es combinen diòxid de carboni i aigua, formant-se àcid carbònic que fàcilment es dissocia en ió bicarbonat i un protó. La barreja de l’àcid carbònic i la seva base conjugada l’ió bicarbonat formen el tampó o buffer. 

2.Material: Tires de PH, tubs d’assaig, espàtula, aigua destil·lada, vinagre, bicarbonat sòdic, hidròxid de sodi ( NaOH)

3.Procediment i resultats:

Agafem 4 tubs d’assaig. Posarem 4 ml d’aigua destil·lada en un, 4 ml de vinagre en un altre, 4 ml de dissolució de bicarbonat sòdic i 4 ml de NaOH en l’últim. Mesurem el pH amb paper indicador dels 4 líquids i segons el color del paper indicador apuntem el valor de pH de cadascun:

Seguidament, als tubs d’assaig 1 i 3, és a dir, a l’aigua destil·lada i a la solució de bicarbonat sòdic, li afegim 4 gotes de vinagre, i tornem a comprovar el pH dels líquids, amb els resultats següents:

Per últim, tornem a afegir 4 gotes de vinagre als tubs d’assaig, i tornem a mesurar el pH dels líquids que contenen els tubs:

4.Conclusions i valoració personal:  En la primera mesura del pH, l’aigua destil·lada ens donava un valor de 6 (valor erroni, ja que hauria de donar 7, és a dir, neutre total. Aquest error pot ser degut a que algun material estigués brut o malmès. A l’afegir-hi unes gotes de vinagre, aquest pH ha disminuït fins a 5, i al tirar-n’hi encara més, aquest ha disminuït fins a 3-4. Això és degut a que el vinagre és un àcid, i al barrejar-ho amb l’aigua, s’han incorporat protons a la dissolució, i s’ha acidificat.

Amb el bicarbonat ha reaccionat de manera diferent. Com que el bicarbonat pot actuar com a solució tampó, enlloc de disminuir el pH, com en el cas de l’aigua, aquest s’ha quedat neutre. Els protons provinents de la dissociació del vinagre s’han combinat amb el bicarbonat donant lloc a la formació de àcid carbònic i posteriorment diòxid de carboni (que es desprèn en forma de gas). D’aquesta forma es disminueix l’acumulació de protons a la dissolució i per tant l’acidificació. Cada cop que li afegíem vinagre, es produïa aquesta reacció.

Aquest experiment ens ha semblat molt interessant ja que hem pogut experimentar com actuen les dissolucions tampó en un canvi sobtat de pH, cosa que normalment no es pot veure, ja que aquestes reaccions es produeixen dins del nostre cos.

Informe elaborat pels alumnes de 1Batxillerat A: Paola Bueso, Krasi Dimitrova, Meriem Roca, Marc Giral

DETECCIÓ DE GLÚCIDS REDUCTORS MITJANÇANT EL REACTIU DE FEHLING

1.Introducció teòrica. Observacions. 

El reactiu Fehling és una dissolució que s’utilitza per a detectar la presència de glucosa. Consisteix en dues dissolucions aquoses:

•                  Fehling A (sulfat de coure CuSO4)

•                  Fehling B (Hidròxid potàssic KOH) i tartrat sòdic. 

Quan afegim licor de Fehling a un compost reductor (que cedeix electrons), el color de la dissolució amb glúcid reductor canvia. El seu color blau propi del reactiu de Fehling A es transforma en un color ataronjat vermellós. El canvi de color es produeix quan el coure del Fehling A es redueix donant lloc a la formació de òxid cuprós de color vermellós. Si el compost no és reductor, no reacciona amb el Fehling i no s’hi percep cap canvi de color. 

2.Material: Tub d’assaig, vas de precipitats, pinces, pipeta, pera de goma, comptagotes, encenedor d’alcohol, Fehling A i B, glucosa, sacarosa, midó, aigua destil·lada. 

3.Procediment. 

–                 Preparem en tres tubs d’assaig tres mostres de dissolució aquosa de glucosa, sacarosa i midó. I preparem un quart tub (grup control) amb aigua destil·lada.

–                 Seguidament, hi afegim 1 mL de fehling A, i 1 mL de fehling B a cada tub utilitzant la pipeta amb la pera de goma.

–                 Després, escalfem els tubs mitjançant la pinça de fusta i l’encenedor d’alcohol, i s’agiten fins que s’hi aprecia algun canvi de color a la substància. Si el resultat és negatiu no hi haurà cap canvi.

–                 Finalment observem els resultats. 

4.Resultats:  Després d’escalfar els diferent tubs, observem que el tub d’aigua manté el color blau. Al tub on hi ha la dissolució de glucosa, canvia a un color ataronjat. El tub que conté sacarosa, no pateix cap canvi. I per últim el tub d’assaig que conté el midó, no es redueix el Fehling, però s’observa un petit canvi de color. 

5.Conclusió: El Fehling, com ja hem explicat abans és una dissolució per a detectar la presencia de glúcids. Observats els resultat podem afirmar que l’aigua no conté glucosa. Pel que fa al tub ple de glucosa, podem observar que aquesta té poder reductor ja que cedeix electrons per a que així es pugui produir el canvi de color del Fehling. Per altra banda la sacarosa no és reductora. En el tub de midó hem pogut veure un petit canvi de color. Aquest canvi pot ser degut a que, per l’elevada temperatura o restes d’alguna substància àcida al tub d’assaig, el midó es pot haver hidrolitzat donant glucoses que donen un Fehling positiu.   

1.- Aigua destil·lada, glucosa i midó amb Fehling

2.- Tub amb midó i Fehling

3.- Tub amb glucosa i Fehling reaccionant

Informe elaborat pels alumnes: Ariadna Sanchez, Victor Castellanos, Joan Martell, Maria Carreras.

DETERMINACIÓ AMB LUGOL

Procediment A:  Objectiu: Trobar la presència de midó en diferents dissolucions.

Introducció:  En aquesta pràctica treballarem amb les següents substàncies: Sacarosa, glucosa, midó i aigua.

La sacarosa és el compost orgànic popularment conegut com sucre de taula. Aquesta substància blanca, inodora, cristal·lina i de gust agradable i dolç, és famosa pel seu paper en la nutrició humana. La molècula de sacarosa és un disacàrid format per la unió d’una glucosa i una fructosa. La glucosa és una hexosa, és a dir, que conté 6 àtoms de carboni, i és una aldosa on el grup carboxil està en l’extrem de la molècula. És una forma de sucre que es troba lliure en les fruites i en la mel. La aldohexosa glucosa posseeix dos enantiòmers, si bé la D-glucosa és predominant en la naturalesa. En terminologia de la indústria alimentària se sol denominar dextrosa. El midó és, un homopolisacàrid de funció de reserva energètica està format de monòmers de glucosa cosa que li permet hidrolitzar-se alliberant els monosacàrids quan sigui necessari. No és soluble en l’aigua. El midó es troba en les cèl·lules vegetals, sobretot en les llavors, les arrels i les tiges, es compon en realitat de dos tipus de components qu són:

Amilosa: Està formada per alfa-D-glucopiranoses unides mitjançant enllaços (1–4) en una cadena sense ramificar. Aquesta cadena adopta una disposició helicoïdal i té sis monòmers per cada volta d’hèlix.

Amilopectina: També està constituïda per alfa-D-glucopiranoses, encara que forma una cadena ramificada en la qual hi ha unions (1-4), com en el cas anterior, i enllaços (1-6) que originen llocs de ramificació cada dotze monòmers.

El midó forma part de l’alimentació humana, ja que és un dels aliments bàsics de la dieta. Abunda en els productes de consum diari, com ara les patates, els cereals, els llegums o el pa, i la seva hidròlisi, que es du a terme durant el procés digestiu, permet obtenir una gran quantitat de molècules de glucosa.

Material:  Tub d’assaig;  pipeta; vas de precipitats; pera; encenedor d’alcohol;  pinça; comptagotes; Reactius: sacarosa, glucosa, midó , aigua.

Procediment

1. Col·loca  3 tubs d’assaig en una gradeta. Al primer introdueix una dissolució aquosa de glucosa, al segon una dissolució de sacarosa i al tercer de midó. Omple un quart tub d’assaig només amb aigua.

2. Afegeix unes gotes de lugol (dissolució de iode i iodur potàssic) a cada tub.

3. Observa amb detall el que succeeix.

Resultats

Els tubs d’assaigs que han donat negatiu, és a dir que no s’ha posat de color lila,són: Glucosa, sacarosa i aigua. L’únic que ha donat positiu és el midó.

Conclusions

Quan substàncies que contenen midó es barregen amb una solució de iode (lugol) aquestes es tenyeixen de color violeta intens. Això és degut a que el àtoms de iode s’introdueixen entre les espirals de les hèlix donant-los aquesta coloració, el color desapareix al escalfar la dissolució tornant-la transparent perquè els àtoms de iode se surten de la hèlix. Quan la dissolució es refreda torna al seu color violeta.

Procediment B,C i D

Objectiu:  Detectar la presencia de midó en diferents aliments

Introducció: El lugol és una dissolució de iode molecular i iodur potàssic KI en aigua destil·lada. Va ser preparada per primera vegada en 1829 i nomenada en honor al metge francès JGA Lugol. Aquest producte s’utilitza freqüentment com a desinfectant i antisèptic, per a la desinfecció d’aigua en emergències i com un reactiu per a la prova del iode en analítica clínica i de laboratori. La dissolució de Lugol consisteix en 5 g de I2 i 10 g de KI diluïts amb 85 ml d’aigua destil·lada, obtenint una dissolució marró amb una concentració total de iode de 150 mg / ml. S’utilitza aquesta dissolució com a indicador en la prova del iode, que serveix per identificar polisacàrids com els midons, glicògen i certes dextrines. El Lugol no reacciona amb sucres simples com la glucosa o la fructosa.

Material:  Patata;  embotit de diversos preus;  placa de Petri;  lugol; portaobjectes; espàtula; microscopi.

 Procediment B

1. Fes un tall molt fi de patata i posa’l en una placa de Petri.

2. Afegeix unes gotes de lugol sobre el tall.

3. Descriu què hi observes.

Procediment C

1. Fes un raspat de patata i col·loca’l sobre un portaobjectes. Afegeix-hi una gota de lugol i el cubreobjectes.

2. Observa la preparació amb el microscopi.

3. Descriu i dibuixa el que hi observes.

Procediment D

1. Agafa uns quants talls molt fins de pernil dolç o qualsevol altre embotit. Col·loca’ls en diferents plaques de petri.

2. Afegeix unes gotes de lugol sobre cada tall d’embotit

3. Anota en una taula el preu de cada embotit i els resultats obtinguts amb l’experiència.

Resultats

Raspat de patata i embotits de diferents preus amb lugol

Raspat de patata sense lugol (Vist amb microscopi òptic)

Raspat de patata amb lugol (Vist amb microscopi òptic)

Conclusions: La patata conté midó, ja que quan li apliquem el lugol es tenyeix de color violeta. L’embotit barat conté midó, perquè així augmenta el seu volum i conté menys quantitat de carn, i per tant serà més barat.

Qüestions:

-Què tenen en comú el tall de patata, el raspat de patata i alguns embotits? Que tots ells contenen midó i que quan incorporem el lugol observem que agafen un color violeta.

-Per a què serveix el lugol? Per poder identificar la presència de midó.

-De què són els grànuls observats al microscopi? Estan formats de midó, que s’acumulen en forma de grànuls en el citoplasma cel·lular.

-Les fulles de la patatera donarien el mateix resultat? Per què?No, perquè no tenen la mateixa composició química que la patata. Ja que la fulla de la patatera té clorofil·la, i la patata té més midó. El color verd de la clorofil·la no permetria observar el canvi de color del midó que puguin contenir.

-Pots establir alguna relació entre els resultats obtinguts amb el embotits i el seu preu? Per què creus que es donen,aquets resultats? Sí, ja que els embotits més barats contenen midó perquè així es podrà augmentar el seu volum i abaratir el preu. En canvi els embotits més cars no contenen midó, i això els fa ser de més qualitats.

-Per què et sembla que el procediment A és útil fer l’experiència amb aigua? Perquè és el millor dissolvent.

Informe realitzat per: Paula Liébana, Noelia Morales, Isabella Reyes, Maria Escot, Jeymi Rosales.

Quines conseqüències té l’alta cohesivitat de les molècules d’aigua? Veiem alguns exemples:

1.- Imagina que mulles lleugerament la base d’un full de paper en aigua. Què succeeix?

La taca d’aigua es va expandint i ascendeix per la superfície del paper.

2.- Omple una pipeta amb uns 2 ml d’aigua. Quina forma té la superfície on contacten l’aigua, l’aire i el vidre de la pipeta?

La superfície de l’aigua agafa una forma de menisc, això és degut a que les forces d’adhesió entre les partícules d’aigua i el vidre de la pipeta són més grans que les forces de cohesió entre les molècules d’aigua.

Com podem observar en la imatge, l’aigua, en pujar pels diferents tubs, forma un menisc (com més prim és el tub més pronunciat és el menisc). En canvi, el mercuri, en pujar per un tub fa un menisc convex ja que les forces de cohesió entre les seves partícules són més grans que les forces d’adhesió entre els àtoms de mercuri i el vidre del tub.

3.- Com s’anomena la propietat de l’aigua responsable de les observacions realitzades als punts 1 i 2?

La propietat principal és la tensió superficial encara que en la qüestió 1 podem dir que la propietat que permet a l’aigua infiltrar-se pels porus del paper és la capil·laritat (aquesta depèn de la tensió superficial del líquid).

·       Podem definir la tensió superficial com la resistència que ofereix la superfície d’un líquid a ser trencada.

·       Podem definir capil·laritat com la capacitat que té un líquid per ascendir de forma espontània en un espai estret, com un tub prim, o en materials porosos com el paper. En aquesta propietat dels líquids es basa un mètode molt útil per separar mescles homogènies, la cromatografia.

4.- Si tens aigua en un got, podries comprimir-la?

No, ja que en general, els líquids són molt poc compressibles. Això és degut a que les molècules d’aigua, tant en estat líquid (gracies als ponts d’hidrogen que s’estableixen entre les molècules) com en estat sòlid, estan molt juntes i per poder comprimir-la mínimament es necessitarien unes pressions molt elevades.

5.- Si tallem una flor de camp i no la posem en aigua que succeeix i per què?

Poc a poc es marceix ja que va consumint l’aigua de les seves cèl·lules i aquestes van perdent el seu volum, això fa que la flor es vagi arrugant i vagi perdent estabilitat.

Es pot dir que disminueix o augmenta la seva turgència?

La turgència determina l’estat de rigidesa d’una cèl·lula. És un fenomen pel qual les cèl·lules en absorbir aigua, s’inflen, exercint pressió contra la membrana cel·lular. D’aquesta turgència depèn, que les plantes estiguin marcides o erectes, per tant, si la flor es marceix vol dir que la seva turgència disminueix.

Per quina raó la turgència és important pels vegetals?

La turgència és molt important ja que fa que els vegetals tinguin una estructura rígida. Per exemple, si l’aigua no exercís la pressió suficient a la paret cel·lular de les cèl·lules de la gespa, aquesta no es mantindria rígida, i per tant, seria més difícil per a ella fer la fotosíntesis ja que la superfície d’incidència dels raigs del sol a les seves fulles seria més petita.

6.- Podries fer surar una agulla sobre l’aigua?

El nostre grup ho va poder aconseguir, encara que va costar una mica.

Per tant, presenta molta o poca resistència a ser trencada la superfície de l’aigua? Com s’anomena la propietat que fa referencia a aquest fenomen?

La superfície de l’aigua presenta molta resistència a ser trencada, a causa de la seva elevada tensió superficial.

7.- L’aigua té un elevat calor de vaporització, perquè? Defineix què és el calor de vaporització.

Si, ja que la separació entre les temperatures de fusió i d’ebullició és molt gran.

La calor de vaporització és la quantitat d’energia necessària perquè un mol d’una substància que es trobi en la seva temperatura de fusió i a la pressió d’una atmosfera passi completament a l’estat gasós.

8.- Compara l’aigua amb altres líquids. Triga molt o poc en escalfar-se? I en refredar-se?

Comparat amb l’alcohol, l’aigua triga més en escalfar-se i també triga més en refredar-se.

Per tant el seu calor específic és alt o baix?

El calor específic de l’aigua és la quantitat d’energia que cal per augmentar la temperatura d’un gram d’aigua 1 grau centígrad (en el cas de l’aigua és 1 cal ó 4’181 J ). Per tant, podem dir que en comparació amb altres substàncies, l’aigua té un calor específic elevat.

Com pot afectar aquest fet a la climatologia i a la vida dels organismes?

·       A la climatologia: Com que l’aigua triga tant en escalfar-se i en refredar-se, això fa que el mar actuï com a termoregulador dels climes costaners refredant i escalfant l’aire de la següent manera:

Durant tot l’estiu l’aigua del mar s’escalfa ja que les temperatures són elevades i fins que no comença la tardor, el mar, no arriba a la seva temperatura màxima anual. Aquesta temperatura es manté durant tot l’hivern suavitzant les temperatures costaneres. Quan arriba la primavera, l’aigua ja està més freda i durant tot l’estiu es va mantenint regulant les temperatures.

·       A la vida dels organismes: Totes les cèl·lules estan formades per un elevat percentatge d’aigua, si aquestes cèl·lules estiguessin formades per alcohol (calor específic = 2,400 kJ·kg?¹·K?¹), la temperatura al seu interior canviaria molt sobtadament i podria afectar a les funcions vitals de la cèl·lula i fins i tot podria fer malbé les diferents biomolècules orgàniques necessàries per a la seva vida.

Té alguna relació el valor del seu calor específic amb la termoregulació?

Si, per als éssers vius, que l’aigua tingui un calor específic elevat és molt important, per exemple, els animals de sang freda (poiquiloterms) no tenen processos homeostàtics per regular la temperatura i si l’aigua tingués un calor específic més baix, la seva temperatura corporal canviaria molt sobtadament.

9.- Com és major la densitat de l’aigua, en estat sòlid o en estat líquid?

En estat líquid, fins als 25 ºC, la densitat de l’aigua és més gran que no pas en estat sòlid, per això el gel sura en aigua líquida. Aquesta propietat de l’aigua permet que el gel formi una capa termoaïllant que permet la vida en rius, mars i llacs. A 4ºC és la tempera on l’aigua té la seva densitat més elevada.

10.- Quin és el punt de fusió de l’aigua? Quin és el punt d’ebullició de l’aigua? Consideres per tant que el ventall de temperatures en que l’aigua està en estat líquid és prou ampli? Quines avantatges suposa això pels organismes?

·       Punt de fusió: 0ºC

·       Punt d’ebullició: 100ºC

És un ventall prou ampli que permet als organismes disminuir el risc de congelació de les seves cèl·lules i els protegeix d’una possible pèrdua molt gran d’aigua per evaporació en el cas que les temperatures pugessin massa. D’altra banda, sense aigua líquida no hi ha vida, llavors el fet que hi hagi un major ventall de temperatures en que l’aigua pot ser líquida facilita l’aparició de vida i també la capacitat d’adaptació d’aquesta és major. 

AQUEST INFORME HA ESTAT ELABORAT PER ALUMNES DEL SEGON DE BATXILLERAT CIENTÍFIC DEL  IES RAMON COLL I RODES DE LLORET DE MAR. ELS AUTORS SÓN:

CRISTINA RICO, SEGIO FERNÁNDEZ, ANNA CLUA, SELENA ARTERO.

Agafa una patata i parteix-la per la meitat amb un ganivet, fes en el centre un forat amb forma de cavitat còncava i introdueix en el seu interior una cullerada petita de sal.

Observa la fotografia per entendre millor el que has de fer:

Deixa passar unes hores i a continuació observa els canvis que s’han produït. Respon les preguntes:

1)Descriu els canvis observats

2)Explica quins processos osmòtics s’han produït a les cèl.lules de la patata