Biosfera

Vivimos en un mundo extremadamente complicado. Mientras la mayoría mueren de hambre o llevan una vida indigna entre la miseria y la pobreza extrema una minoría selecta gozamos de un supuesto estado de bienestar, “igualdad”, “justicia social”…

¿Como puede ser que delante de un mundo tan injusto los jóvenes no se revelen? ¿Como puede ser que no intenten luchar por un mundo futuro mejor que el de sus abuelos? ¿Como pueden ser que acepten sin más la pérdidad de derechos laborales y sociales que tanto costó conseguir?

Hay quien dice tener la respuesta… o al menos una posible respuesta se puede leer en el link:

http://blogs.elpais.com/3500-millones/

Material: llet, dissolució de clara d’ou en 500 ml d’aigua, tubs d’assaigs, aigua, NaOH al 20%, sulfat de coure al 1%.

Procediment: Preparar 3 tubs d’assaig amb:

Tub 1: 2 ml d’aigua (control); tub 2: 2 ml de llet ; tub 3: 2 ml de la solució de clara d’ou.

A continuació afegir a cada tub 2 ml d’una dissolució de NaOH al 20% i posteriorment unes gotes d’una dissolució de sulfat de coure al 1%.

Resultats i conclusions: La reacció de Biuret es basa en una reacció típica d’enllaços peptídics amb el coure. Els àtoms de coure del reactiu s’uneixen amb dos o més enllaços peptídics de la proteïna i es forma el color violeta. Els dipèptids no donarien color violeta perquè només presenten un sol enllaç peptídic i no pot reaccionar amb el coure. En definitiva la reacció de Biuret serveix per identificar proteïnes.

Al tub control, que només conté aigua, es va produir un canvi de color de transparent a blau cel degut al color del sulfat de coure (CuSO₄). Al  tub que conté llet, es va produir un canvi de color de blanc a lila apagat. Això és degut a que les  proteïnes de la llet es tinten al mantenir contacte amb el sulfat de coure(CuSO₄). Finalment, en el tercer tub, que conté aigua amb clara d’ou, podem observar un canvi de color molt intens, de gairebé transparent a lila intens degut a l’alt contingut en proteïnes de la clara d’ou.

Resultat:

Tub 1: llet, Tub2: clara d’ou, Tub 3 aigua

Informe de pràctica elaborat per : Selena Artero, Anna Clua, Sergio Fernández i Cristina Rico

1)FORMACIÓ DE MICEL·LES: Preparem 3 tubs d’assaig amb:

Tub 1: 1 ml d’aigua i 1ml d’oli, agitar.

Tub 2: 1 ml d’aigua, 1 mil d’oli, unes gotes de detergent i agitar.

Tub 3: mantega (punta d’una espàtula) i fondre amb calor.

RESULTAT I CONCLUSIONS: Sense agitar els tubs podem observar que la primera mescla, d’aigua i oli, es  formen dues fases immiscibles. L’oli queda a la part superior a causa de  la seva menor densitat respecte l’aigua i, per tant, podem dir que es tracta d’una mescla heterogènia. El segon tub, que conté aigua oli i detergent, continua havent-hi dues fases, una de les quals està formada per oli i l’altre, que constitueix la del fons, està formada per aigua i detergent. Per últim, al tercer tub, que conté mantega fosa, només s’observa una fase que a primera vista sembla homogènia però en realitat està formada per micel·les.

Un cop agitats els tubs, es poden observar els següents canvis:

Al primer tub es formen micel·les d’oli en aigua que  no són permanents i que ràpidament es tornen a separar en dues fases.

 Al segon tub sembla una mescla homogènia però en realitat presenta petites micel·les que gràcies al detergent es mantenen formant una emulsió.

Al tercer tub no hi ha canvis observables perquè la mantega és una emulsió

Tub1 + Tub2+ Tub 3 :

A l’esquerra Imatge de la mostra del tub 1 a la lupa binocular (20X) i a la dreta mostra tub 2 a 400X:

En ambdós casos es veia una substància líquida amb micel·les, les de més grandària eren les de la barreja d’aigua i oli, les més petites foren les que formen la mantega.

2)TINCIÓ DE LÍPIDS AMB SUDAN III: Preparar 3 tubs d’assaig amb:

Tub 1: 1ml d’aigua ; Tub 2: 1 ml d’oli; Tub 3: mantega fosa.

A continuació abocar als 3 tubs unes gotes del colorant SUDAN III.

RESULTATS I CONCLUSIONS:  El SUDAN III és un colorant que serveix per identificar els lípids. Té un aspecte vermellós. A la primera pràctica que vam duu a terme la dissolució de SUDAN III no estava amb bones condicions i no vam poder observar els seus efectes. A la segona pràctica  tampoc vam poder detectar els lípids clarament perquè la dissolució del colorant no deuria estar del tot ben feta i envers d’un color vermell intens veiem les mostres de color taronja.

Tots tres tubs s’observaven de color taronja però la mantega més intensament perquè és el que presenta més quantitat de lípids. En la dissolució d’oli amb aigua, a part, s’observaven dos regions, una superior més taronja formada per oli que conté lípids i una inferior més transparent d’aigua, que és més densa. El tub d’aigua el vam utilitzar com a grup control pel tenir una referència i poder comparar els colors.

Imatge tubs 3, 2 i 1.

  Informe de pràctica elaborat per: Selena Artero, Cristina Rico, Anna Clua, Sergio Fernández

1.Introducció teòrica: El pH, és un indicador de la concentració de protons [H]⁺ que hi ha en una dissolució aquosa. En una dissolució àcida, la concentració de protons és major que la concentració de [OH]^– . En una solució bàsica, passa el contrari, els protons estan en menys quantitat que el grup OH.
L’escala del PH va del 1 al 14. Com més petit és el PH, més àcida és la solució, per tant, més protons hi ha en la dissolució. Si s’acosta més al 14, la solució serà bàsica. El PH neutre és el que dona 7, és a dir, la concentració de [H]⁺ i de [OH]^– estan igualades.

A causa de les variacions del PH dins dels organismes, existeixen unes solucions anomenades tampó o buffer. Aquestes solucions eviten canvis sobtats, exagerats, del PH. Aquestes dissolucions les formen un àcid feble i la seva base conjugada, que actuen com a donants o receptors de protons.

Un exemple de dissolució tampó és el tampó bicarbonat. Aquest es pot formar quan es combinen diòxid de carboni i aigua, formant-se àcid carbònic que fàcilment es dissocia en ió bicarbonat i un protó. La barreja de l’àcid carbònic i la seva base conjugada l’ió bicarbonat formen el tampó o buffer. 

2.Material: Tires de PH, tubs d’assaig, espàtula, aigua destil·lada, vinagre, bicarbonat sòdic, hidròxid de sodi ( NaOH)

3.Procediment i resultats:

Agafem 4 tubs d’assaig. Posarem 4 ml d’aigua destil·lada en un, 4 ml de vinagre en un altre, 4 ml de dissolució de bicarbonat sòdic i 4 ml de NaOH en l’últim. Mesurem el pH amb paper indicador dels 4 líquids i segons el color del paper indicador apuntem el valor de pH de cadascun:

Seguidament, als tubs d’assaig 1 i 3, és a dir, a l’aigua destil·lada i a la solució de bicarbonat sòdic, li afegim 4 gotes de vinagre, i tornem a comprovar el pH dels líquids, amb els resultats següents:

Per últim, tornem a afegir 4 gotes de vinagre als tubs d’assaig, i tornem a mesurar el pH dels líquids que contenen els tubs:

4.Conclusions i valoració personal:  En la primera mesura del pH, l’aigua destil·lada ens donava un valor de 6 (valor erroni, ja que hauria de donar 7, és a dir, neutre total. Aquest error pot ser degut a que algun material estigués brut o malmès. A l’afegir-hi unes gotes de vinagre, aquest pH ha disminuït fins a 5, i al tirar-n’hi encara més, aquest ha disminuït fins a 3-4. Això és degut a que el vinagre és un àcid, i al barrejar-ho amb l’aigua, s’han incorporat protons a la dissolució, i s’ha acidificat.

Amb el bicarbonat ha reaccionat de manera diferent. Com que el bicarbonat pot actuar com a solució tampó, enlloc de disminuir el pH, com en el cas de l’aigua, aquest s’ha quedat neutre. Els protons provinents de la dissociació del vinagre s’han combinat amb el bicarbonat donant lloc a la formació de àcid carbònic i posteriorment diòxid de carboni (que es desprèn en forma de gas). D’aquesta forma es disminueix l’acumulació de protons a la dissolució i per tant l’acidificació. Cada cop que li afegíem vinagre, es produïa aquesta reacció.

Aquest experiment ens ha semblat molt interessant ja que hem pogut experimentar com actuen les dissolucions tampó en un canvi sobtat de pH, cosa que normalment no es pot veure, ja que aquestes reaccions es produeixen dins del nostre cos.

Informe elaborat pels alumnes de 1Batxillerat A: Paola Bueso, Krasi Dimitrova, Meriem Roca, Marc Giral

DETECCIÓ DE GLÚCIDS REDUCTORS MITJANÇANT EL REACTIU DE FEHLING

1.Introducció teòrica. Observacions. 

El reactiu Fehling és una dissolució que s’utilitza per a detectar la presència de glucosa. Consisteix en dues dissolucions aquoses:

•                  Fehling A (sulfat de coure CuSO4)

•                  Fehling B (Hidròxid potàssic KOH) i tartrat sòdic. 

Quan afegim licor de Fehling a un compost reductor (que cedeix electrons), el color de la dissolució amb glúcid reductor canvia. El seu color blau propi del reactiu de Fehling A es transforma en un color ataronjat vermellós. El canvi de color es produeix quan el coure del Fehling A es redueix donant lloc a la formació de òxid cuprós de color vermellós. Si el compost no és reductor, no reacciona amb el Fehling i no s’hi percep cap canvi de color. 

2.Material: Tub d’assaig, vas de precipitats, pinces, pipeta, pera de goma, comptagotes, encenedor d’alcohol, Fehling A i B, glucosa, sacarosa, midó, aigua destil·lada. 

3.Procediment. 

–                 Preparem en tres tubs d’assaig tres mostres de dissolució aquosa de glucosa, sacarosa i midó. I preparem un quart tub (grup control) amb aigua destil·lada.

–                 Seguidament, hi afegim 1 mL de fehling A, i 1 mL de fehling B a cada tub utilitzant la pipeta amb la pera de goma.

–                 Després, escalfem els tubs mitjançant la pinça de fusta i l’encenedor d’alcohol, i s’agiten fins que s’hi aprecia algun canvi de color a la substància. Si el resultat és negatiu no hi haurà cap canvi.

–                 Finalment observem els resultats. 

4.Resultats:  Després d’escalfar els diferent tubs, observem que el tub d’aigua manté el color blau. Al tub on hi ha la dissolució de glucosa, canvia a un color ataronjat. El tub que conté sacarosa, no pateix cap canvi. I per últim el tub d’assaig que conté el midó, no es redueix el Fehling, però s’observa un petit canvi de color. 

5.Conclusió: El Fehling, com ja hem explicat abans és una dissolució per a detectar la presencia de glúcids. Observats els resultat podem afirmar que l’aigua no conté glucosa. Pel que fa al tub ple de glucosa, podem observar que aquesta té poder reductor ja que cedeix electrons per a que així es pugui produir el canvi de color del Fehling. Per altra banda la sacarosa no és reductora. En el tub de midó hem pogut veure un petit canvi de color. Aquest canvi pot ser degut a que, per l’elevada temperatura o restes d’alguna substància àcida al tub d’assaig, el midó es pot haver hidrolitzat donant glucoses que donen un Fehling positiu.   

1.- Aigua destil·lada, glucosa i midó amb Fehling

2.- Tub amb midó i Fehling

3.- Tub amb glucosa i Fehling reaccionant

Informe elaborat pels alumnes: Ariadna Sanchez, Victor Castellanos, Joan Martell, Maria Carreras.