Category Archives: Biologia 2on de Batxillerat

Tema 2: LA NUTRICIÓ I LES RELACIONS TRÒFIQUES DELS ÉSSERS VIUS.

LA NUTRICIÓ I LES RELACIONS TRÒFIQUES DELS ÉSSERS VIUS.

La nutrició de les plantes verdes

Les necessitats principals necessitats de les plantes són aigua, sals minerals, llum i CO2.

L’aigua la prenen per les arrels, per una regió plena de pèls absorbents anomenada zona pilífera.

L’evapotranspiració o eliminació d’aigua que circula per la planta a través de les fulles.

Les plantes necessiten sals minerals ja que sense elles es moren o creixen pitjor.

Les plantes també necessiten llum, ja que una planta mal il·luminada grogueja i creix malament, i sense llum mor.

A més, necessiten diòxid de carboni (CO2) per poder créixer.

Les plantes verdes produeixen la seva pròpia matèria orgànica en presència de llum i a partir de substàncies minerals, com aigua, sals minerals i diòxid de carboni. Nutrició autòtrofa.

El procés de la fotosíntesi o funció clorofíl·lica té lloc a les parts verdes de les plantes que contenen el pigment verd de la clorofil·la.

Fotosíntesi significa fer coses amb la llum, i les plantes utilitzen la llum per fer aliment a partir de CO2, aigua i sals minerals, acompanyada de l’expulsió de gas d’oxigen.

CO2 + H2O + sals minerals +energia llumínica                 Glucosa +O2

 

Algunes plantes són paràsites d’altres vegetals, directament de la tija o les arrels, on hi ha plantes paràsites que no perden el seu color verd mantenint part de la seva alimentació de forma autòtrofa, paràsits a mitges o hemiparàsit; altres plantes paràsites tenen un color vermellós o terrós i si perden la clorofil·la fent una completa alimentació heteròtrofa, xuclen matèria orgànica de les arrels de les plantes parasitades.

La nutrició de fongs i bacteris

Els fongs són heteròtrofs i sols necessiten matèria orgànica per viure i nodrir-se. No són capaços de produir el seu aliment.

Necessiten créixer sobre un substracte orgànic amb un cert grau d’humitat i temperatura.

Tots els fongs són heteròtrofs, però segons quina mena de matèria orgànica utilitzen, distinguim entre sapròfits i paràsits.

Els fongs sapròfits s’alimenten de restes de matèria orgànica morta, com fusta dels troncs i arrels mortes.

Les floridures també són sapròfits, on destaquem Penicillium d’on s’extreu la penicil·lina.

Altres fongs sapròfits viuen en amb un alga, generant un organisme nou anomenat líquen.

Els fongs paràsits viuen a dins o a sobre d’organismes vius, generant perjudici i alimentant-se directament de la matèria orgànica viva. Paràsits de vegetals, animals i l’home.

Els fongs sapròfits són molt importants als ecosistemes, ja que alhora que s’alimenten reciclen la matèria orgànica, la eliminen i retornen al cicle de la matèria; són els anomenats organismes descomponedors, funció que duen a terme conjuntament fongs i bacteris, predominant els primers als medis àcids i els segons als medis alcalins.

La nutrició dels animals

La nutrició dels animals és heteròtrofa, es nodreixen de matèria orgànica produïda per altres éssers vius.

Els animals que mengen vegetals s’anomenen herbívors o fitòfags.

Els animals que mengen altres animals s’anomenen carnívors o zoòfags. 

També hi ha animals que mengen una mica de tot, animals i vegetals, s’anomenen omnívors.

Hi ha animals que s’alimenten d’altres animals en un procés avançat de descomposició, són els carronyers o necròfags. D’altres s’alimenten d’excrements, s’anomenen copròfags.

També hi ha animals que s’alimenten de l’animal sobre el qual, o dins del qual, viuen, s’anomenen paràsits.

D’entre els aliments què disposen els animals sempre els escullen d’acord a les seves preferències.

En ecologia, l’alimentació d’un animal es representa mitjançant un diagrama circular que permet identificar el seu règim alimentari i la importància relativa de cada aliment, on la superfície que ocupa representa el percentatge de l’aliment en l’alimentació de l’animal.

Les preferències sovint s’han d’adaptar a les disponibilitats del moment, canviant d’alimentació amb el pas de les estacions.

Els règims alimentaris de molts animals són molt estrictes, com els nectívors, granívors i xilòfags (fusta) en herbívors, o insectívors i piscívors.

El nínxol ecològic és la posició tròfica (punt de vista alimentari) que ocupa una espècie determinada dins del ecosistema. Fa referència a la funció de l’espècie dins l’ecosistema, paper que ocupa en la cadena tròfica i espai que ocupa.

En un ecosistema madur tots els nínxols ecològics estan ocupats per una sola espècie.

S’anomenen espècies vicariants aquelles espècies que ocupen el mateix nínxol ecològic en zones geogràfiques diferents. Si aquestes espècies entraren en contacte, una desplaçaria a l’altra.

Interaccions interspecífiques.

Dos espècies de la mateixa comunitat amb necessitats comunes, interactuen entre ells beneficiant-se, fent-se mal o sense adonar-se’n.

  • Ø Competència: les poblacions tenen algun tipus d’efecte negatiu, una sobre l’altra, sovint estils o estils de vida similars. La espècie més efectiva acaba desplaçant a l’altra, on també depenen del tamany de les poblacions inicials de les diferents espècies que es posen en contacte, també pot existir coexistència.

Al·lopàtric eliminen competidors amb substàncies químiques.

  • Ø Depredació: Una població viu mitjançant la caça e ingesta de l’altra. En un principi la relació és beneficiosa contra la superpoblació una de l’altra. Existeixen uns principis d’organització de la interacció predador-pressa com la teoria del forratge òptim, densitat de aliment alta predador busca espècies de bona qualitat e ignora les de baix contingut alimentici, si baixa la densitat d’aliments, el predador es torna poc selectiu i amplia el rang de preses.

El model de Lotka-Volterre estableix la dinàmica del predador-pressa, on si no existeix predador la pressa creix exponencialment. Els equilibris seran oscil·lants, amb pics poblacionals els dos conjuntament.

  • Ø Parasitisme: paregut a la depredació, xicotets organismes que viuen dins o sobre un altre organisme de major tamany perjudicant-lo. Una quarta part de les espècies animals són paràsites. Una espècie viu a expenses d’un altra, sense consumir-la com aliment, però matant-lo poc a poc. Contra produent que siguen massa efectius ja que maten massa ràpid l’hoste. Ectoparàsits i endoparàsits. Necessiten desplaçar-se d’un hoste a un altre amb un cicles de vida força complexes.
  • Ø Comensalisme: interaccions que es produeixen quan una espècie es beneficia de l’altra i aquesta no ix afectada però tampoc beneficiada. Benefici a una sola espècie en quan a aliment, substrat o protecció. Relacions comensals facultatives i obligatòries (sols unes poques espècies). Les rèmores dels taurons.
  • Ø Cooperació: interacció en que les dos espècies es beneficien però tant una com l’altra poden sobreviure per separat.
  • Ø Mutualisme: interacció en que les dos espècies es beneficien entre si fins al punt que arriben a ser necessàries per la supervivència de les dos espècies (abelles i flors). Associació evolutiva que beneficia a les dos espècies.

Fluctuacions.

Biocenosi en equilibri estable es donen fluctuacions igual que en poblacions estables, degut a resistències ambientals, fonamentalment per factors fisicoquímics, depredació, competència … etc, factors que afecten a les poblacions i les seues interrealcions amb les altres poblacions, provocant alteracions en la  biocenosi o comunitat, recobrant posteriorment l’equilibri. Fluctuacions regulars i cícliques.

Estructura tròfica: cadenes i piràmides alimentàries.

La vida en la terra necessita la energia que li arriba del Sol i passa als organismes per la cadena tròfica, tot comença per les plantes que són els productors primaris, que seran menjades pels herbívors, consumidors primaris, i estos a la vegada pels carnívors, consumidors secundaris. Quan tots ells moren, els macròfags (fongs, bacteris i detritus en general) que són els organismes descomponedors reciclen esta matèria i energia, estan de nou els cicles de les cadenes tròfiques.

Les diferents cadenes tròfiques no estan aïllades, formen un entramat entre sí anomenat cadena o xarxa tròfica.

El nínxol ecològic fa referència al paper que cada espècie juga dins del ecosistema, considerant els éssers vius que ocupen el mateix esglaó a dins de la cadena d’alimentació, com als que perteneix el mateix nínxol ecològic.

Les piràmides de biomassa, energia o nombre d’individus són una representació útil per l’estudi de les cadenes o xarxes tròfiques. En cada nivell tròfic hi ha una pèrdua de matèria i energia, on cada estrat de la piràmide es cada vegada més estret (no solen representar els descomponedors).

–         Piràmides de producció (biomassa o energia): Més representatives i eviten errors que poden produir les de nombre d’individus. La piràmide representa estrat basal productors primaris, després consumidors primaris, consumidors secundaris, consumidors terciaris …, com vas pujant en la piràmide cada vegada l’estrat és més menut que l’anterior, símbol de la successiva pèrdua de matèria i energia.

–         Piràmides amb nombre d’individus en cada nivell tròfic, on quan vas pujant hi ha cada vegada menys individus. Excepció de piràmides invertides on els consumidors terciaris són paràsits.

Les piràmides de producció, biomassa o energia, compleixen la regla del 10%, on sols el 10% de la matèria i energia d’un nivell tròfic passa al següent nivell, la resta es perd. Regla que es compleix millor als ecosistemes marins que no pas al terrestres, que solen ser menys eficients. 

Productors primaris:

Són els organismes que fan entrar la energia en el ecosistema. Plantes terrestres i aquàtiques, incloses algues i algunes bactèries. Són els 99’9% del pes de la biomassa en la biosfera.

La fotosíntesi capta l’energia lluminosa del Sol i la converteix en energia química, ATP i NADPH, per utilitzar-la posteriorment per sintetitzar molècules orgàniques, gliceraldehid inicialment, amb presència de diòxid de carboni i aigua, i producció d’oxigen. A partir d’ací, la planta podrà sintetitzar altres molècules orgàniques més complexes, afegint altres elements orgànics que extrau del sòl on estan les arrels.

Les plantes en els períodes on no fan la fotosíntesi per què no hi ha llum solar o els estomes estan tancats, respira normalment, obtenint energia mitjançant l’oxidació de molècules orgàniques, consumint oxigen i desprenent diòxid de carboni, contrari a la fotosíntesi.

La producció del ecosistema és la quantitat de biomassa o energia que el ecosistema es capaç de generar per unitat de temps i superfície (mg/cm2/dia o g/m2/any o kg/ha/any).

La producció primària és la quantitat de biomassa o energia que capaç de generar els productors primaris d’un ecosistema concret.

La producció primària bruta és la quantitat d’energia total que és fixada en la fotosíntesi.

La producció primària neta és la quantitat d’energia total fixada per la fotosíntesi, menys l’energia empleada en la respiració.

La producció primària neta mitjana d’un ecosistema marí litoral és d’uns 100 g de Carboni/cm2/any, i als ecosistemes terrestres sols de 30gC/cm2/any.

Les plantes absorbeixen millor la llum difosa que la de alta intensitat. Carboni, nitrogen i fòsfor com elements que les plantes necessiten, sent factors limitants en la seua producció, on normalment és el fòsfor el més escàs.

Productors secundaris:

La resta de nivells tròfics, consumidors i desintegradors, que són tots heteròtrofs, amb diferències entre herbívors i carnívors.

Els carnívors i detritívors, també reben indirectament la energia de les plantes a través de la xarxa tròfica.

Els animals oxiden els aliments, no ho aprofiten tot, i produeixen desfets com la orina i la femta, o difonent-lo en forma de calor.

La producció secundària neta parteix de l’energia metabòlica empleada pels consumidors per créixer i reproduir-se, sols utilitzen una xicoteta part, la major part de l’energia s’utilitza en el manteniment.

Els detritívors tenen un xicotet tamany i es troben per totes parts, les seues poblacions es multipliquen i desapareixen. Aprofiten molt poc l’energia i tenen una eficiència molt baixa. Són molt importants per la assimilació dels restes de la matèria orgànica de les xarxes tròfiques. Són els agents necessaris del retorn dels elements, tancant els cicles d’aquestos. Fongs en ecosistemes terrestres i bacteris més abundants en els ecosistemes aquàtics.

La producció secundària és l’augment de biomassa produïda pels consumidors.

La productivitat és el quocient que relaciona la producció amb la biomassa (productivitat=producció/biomassa), on la producció és una estimació i la productivitat intenta ser una valoració de la eficiència del ecosistema.

La majoria dels ecosistemes no superen 1%, en canvi, en alguns ecosistemes marins, ocasionalment, poden arribar a valors del 100% amb un fitoplàncton que es reprodueix molt ràpid (aspecte rar de la piràmide amb més zooplàncton que fitoplàncton).

Tema 1: La BIOSFERA

TEMA 1:

La biosfera.

La biosfera

Biosfera com la coberta viva de la terra, és el conjunt de la matèria viva i la petita capa que hi ha al voltant de la superfície de la Terra on és possible la vida.

Ecologia com la ciència que s’encarrega de l’estudi de la biosfera.

La majoria dels éssers vius es concentren en els primers 3000 o 4000 metres d’altitud, ja que més amunt comencen a haver dificultats per la vida. La vegetació té un límit superior de 6200 metres, però encara així poden trobar insectes que s’alimenten de pol·len portat pel vent o altres insectes.

A les grans masses oceàniques la vida es concentra a les costes i zona il·luminada, fins una profunditat de 100 o 200 metres, on arriba la llum i hi han plantes. Pot hi haver vida a les grans profunditats abissals però viuen del que cau de sobre d’ells en la zona il·luminada.

L’atmosfera pot arrossegar amb el vent plantes i animals i portar-los a llargues distàncies, inclús a grans alçades podem trobar bacteris amb un límit de 15000 metres d’alçada, la estratosfera, al límit inferior de la capa d’ozó.

L’origen de la vida al nostre planeta és una matèria molt controvertida, l’observació de fòssils i la gran quantitat de noves eines experimentals per observar el passat de la vida al planeta terra aporten constantment noves perspectives, establint sempre com a fonament la teoria de l’evolució de Charles Darwin (1859).

La diversitat.

A la biosfera hi ha milions d’espècies d’éssers vius, nosaltres sols hem descrits unes poques (1’5 milions d’espècies descrites de 5 a 30 milions d’espècies diferents que calculem que hi ha).

El concepte de biodiversitat fa referència a la diversitat de la vida, a la variabilitat d’éssers vius i a la variabilitat dels complexos ecològics dels quals formen part.

De manera senzilla utilitzem biodiversitat per referir-nos a la diversitat d’espècies que viuen en un indret, on l’element definidor d’aquesta diversitat és la riquesa genètica, fruit de milers d’anys d’evolució.

La biodiversitat és un patrimoni de la humanitat, a nivell econòmic té un valor de consum directe, un valor recreatiu i un valor productiu, però al no ser inesgotable deu tenir un valor d’existència i un valor ecològic.

Factors ambientals i adaptació

L’adaptació és l’adequació dels organismes a l’ambient on viuen. Adequació fruit de la selecció natural, generada per la supervivència dels organismes, traduïda en característiques anatòmiques, fisiològiques i etològiques (exemples peix i talp).

L’adaptació és un procés dinàmic, ja que si l’ambient canvia en el temps, els organismes es van adaptant.

No tots els caràcters són adaptatius, molts són indiferents a l’ambient on viu l’organisme.

ECOSISTEMA

El terme ecosistema va ser proposat per primera vegada pel naturalista Arthur G. Tansley l’any 1935.

El ecosistema és un concepte ecològic que compren el biòtop, conjunt d’elements físics, i la biocenosi, conjunt d’elements biològics, és un nivell d’organització superior a la comunitat.

Ramon Margalef definia ecosistema com “qualsevol unitat que incloeix la totalitat dels organismes d’un area determinada, que actuen amb reciprocitat amb el medi físic, formant una corrent d’energia que condueix a una estructura tròfica generada per la diversitat biòtica, i on tenen lloc els cicles de la matèria clarament definits dins el sistema”. On també afegia que el ecosistema”és un canal que projecta informació cap el futur”.

El ecosistema és la unitat de treball d’estudi e investigació en ecologia. És un sistema complex on interactuen els éssers vius entre sí, i amb els factors físics que formen l’ambient.

Factors abiòtics.

Determinaran les funcions vitals dels organismes, ja s’hauran d’adaptar a les condicions específiques del medi. En els diferents tipus de medis es localitzaran unes condicions fisicoquímiques concretes de gran importància pels éssers vius.

En els diferents tipus de medis existeixen una sèrie de factors quew limiten la vida:

  • Medi líquid:

ü La necessitat d’unes estratègies d’osmoregulació, diferents en aigua dolça (tendència dilució medi intern) i aigua salada (tendència deshidratació medi intern).

ü Baixa concentració oxigen dissolt, 20 vegades inferior al de l’aire, i encara menys en aigües marines.

ü Propietats mecàniques particulars com la pressió hidrostàtica (1 atmosfera cada 10 metres profunditat) i viscositat (força que s’oposa al moviment, 100 superior a les del aire).

  • Medi terrestre:

ü Substracte sòlid o edafón.

ü Atmosfera on s’intenta compensar les entrades e eixides d’humitat en els éssers vius.

Altres factors concrets imprescindibles per la vida com:

  • La radiació llumínica que determina caràcters i adaptacions com la coloració o quantitat de pigments, la funció de la visió, fotoperíode, tropismes i nàsties.
  • Temperatura amb una resistència al fred i la calor per part dels éssers vius, determinant un rang de temperatures de màxima a mínima, amb una zona de termopreferendum. S’estableixen diferents estratègies de regulació tèrmica amb un control o no de la temperatura del cos respecte la temperatura externa, denominats homeoterms i poiquiloterms respectivament, sent els primers molt més evolucionats.

Per tant els éssers vius presenten unes adaptacions organo-funcionals al medi ambient per un procés adaptatiu, amb adaptacions comunes al medi concret en molts éssers vius. La adaptació d’un organisme al medi presenta unes condicions particulars:

  • Adaptació genètica: organismes genèticament adaptats que poseeixen uns caràcters que els permet viure favorablement en unes condicions més probables on viu la seua espècie.
  • Adaptació fisiològica: organismes fisiològicament adaptats que poden variar alguna de les seues característiques front un canvi ambiental sobtat (base genètica).
  • Adaptació morfològica concreta: per part d’un organisme a un medi concret en el que creix i s’adapta dins d’una variació fenotípica que li permet la seua genètica a aquest medi ambient condicionat. Persones dels Andes.

Les diferents estratègies adaptatives permeten als organismes assolir una determinada variabilitat ambiental, amb espècies amb diferents rangs de tolerància als factors ambientals:

Euròiques espècies amb rang de tolerància alt.

Estenòiques espècies amb rang de tolerància baix.

Espècies que vindran limitades per un factor limitant, un factor ambiental clau que determina els límits de tolerància de l’espècie.

Per tant una espècie presentarà una zona de rang funcional, on es donaran uns valors intermitjos dels diferents factors ambientals, que serà el nixol fonamental de la espècie, on ella es trobarà més còmoda, però sabent que pot viure en valors més limitants dels factors ambientals, definim el nixol efectiu.

Estratègies que eviten l’època de l’any desfavorable com l’hivern, poden ser letargia (reduir el metabolisme a límits molt baixos entrant en una fase de repós fins que arribi el bon temps) o la migració (s’evita l’època desfavorable de l’any fugint del lloc, sovint llargues distàncies a zones més benignes, i tornant al bon temps).

Catàdroms peixos que viuen als rius i es reprodueixen al mar (anguiles).

Anàdroms peixos que viuen al mar i es reprodueixen als rius (salmons).

Plantes xeròfites adaptades a climes secs, amb fulles petites, coberta dura i molts estomes, arrels profundes (alzina, olivera i plantes típiques mediterrànies.

LA BIOGEOGRAFIA

La biogeografia estudia les àrees de distribució dels éssers vius, considerant sobretot, el clima i la topografia. Per tant, cada espècie tindrà un àrea de distribució amb els seus límits biogeogràfics.

Les espècies cosmopolites són aquells éssers vius que tenen unes àrees de distribució molt extenses, gairebé tot el món (concepte diferent d’abundància o densitat de les seves poblacions).

Les àrees de distribució no cosmopolites poden classificar-se en contínues i  disjuntes.

  • Àrees contínues s’entenen a través d’una regió de forma continuada, sense salts ni discontinuïtats.
  • Àrees disjuntives són aquelles constituïdes per dues o més regions separades per altres regions, que inclús sent adequades per la espècie, aquesta no hi habita.

Un exemple són les disjuncions boreoalpines, disseminades pels cims de les principals muntanyes europees i nord-americanes, que troben la seva explicació en els canvis climàtics esdevinguts durant les glaciacions del quaternari, on espècies amb amplies distribucions adaptades al fred, van sobreviure a l’escalfament del planeta refugiant-se en les zones d’alta muntanya, testimonis de distribucions passades.

http://es.wikipedia.org/wiki/Parnassius_apollo

Espècies endèmiques, estenòiques o endemismes són aquelles espècies amb un àrea de distribució molt petita, que sols viuen en un àrea molt restringida.

http://www.faunaiberica.org/?page=sapillo-balear-ferreret

Espècies molt vulnerables que necessiten un grau de protecció especial, ja que corren un greu perill d’extinció.

La reduïda àrea de distribució d’una espècie es pot traduir com el començament o el final evolutiu d’aquesta espècie, el inici de la seva expansió o la seva regressió fins la extinció.

Sovint en aquestes espècies d’àrea de distribució reduïda trobem espècies relictes o fòssils vivents, testimonis de flora i fauna del passat.

http://es.wikipedia.org/wiki/Ginkgo_biloba

Sovint els factors ambientals canvien gradualment al llarg de la geografia, gradients també presents en els caràcters dels organismes que s’adapten a aquestos determinats ambients, gradients en els caràcters dels organismes que s’anomenen clines. Variacions graduals d’un caràcter que es correlaciona amb l’intensitat d’un paràmetre climàtic.

http://es.wikipedia.org/wiki/Clina

Aquestes regularitats en les clines reben el nom de lleis biogeogràfiques, considerades amb certa relativitat, ajuden a entendre la adaptació i evolució dels organismes a l’ambient.

Algunes d’aquestes lleis climàtiques són:

  • La regla de Bergman on les espècies pròximes de sang calenta, quan es diferencien en la seva grandària, les més corpulentes habiten les zones més fredes. Explicat per la relació volum-superficie.
  • La regla d’Allen on les espècies pròximes de sang calenta, les dimensions dels apèndixs corporals són, amb relació amb les del cos, més grosses amb les espècies que habiten zones càlides que les que viuen en regions fredes. Apèndix llargs que permeten dissipar calor i refrigerar el cos eficaçment, cosa contraproduent en indrets freds. Relacionada amb la regla anterior.


 

MECANISMES DE DISPERSIÓ

S’anomenen mecanismes de dispersió als mitjans pels quals les espècies biològiques poden desplaçar-se i eixamplar-se les seves àrees de distribució. Són bàsicament quatre:

  • Anemocòria dispersió pel vent. Quan més petit l’organisme, més susceptible per ser transportat pel vent. Plantes amb petites llavors són dispersades a llargues distàncies, on sovint les llavors es modifiquen amb formes aerodinàmiques per flotar en l’aire i millorar el seu transport. Estepicursors plantes rodolant del desert.
  • Hidrocòria dispersió per mitjà dels moviments de l’aigua, especialment per corrents marines. Llavor, fragments de vegetals, animals terrestres a sobre de troncs o icebergs, animals aquàtics …
  • Zoocòria dispersió per mitjà dels animals. Quan fruits o llavors es queden enganxats al cos  de l’animal, especialment al bec, o entre el fang de les potes (exozoocòria). Animals que acumulen reserves alimentàries, llavors, que no consumeixen. Transport de paràsits pels hostes. Plantes que tenen fruits carnosos que són menjats pels animals i transportats al seu interior fins que defequen les llavors (endozoocòria), relació entre la planta i l’animal que menja el fruit carnós pot ser molt estreta, on sovint el pas de la llavor pel tub digestiu de l’animal es fa imprescindible per la germinació de la llavor per poder trencar les cobertures protectores de la llavor.
  • Dispersió per l’acció humana.