DEFINICIÓ D’INFART CEREBRAL O ICTUS
Els accidents cerebrovasculars aguts o ictus (popularment coneguts com infarts cerebrals) constitueixen un problema socio-sanitari d’especial rellevància ja que són la tercera causa de mort en el món industrialitzat (dades publicades per l’OMS, 2008).
Segons la seva etiologia es distingeixen dos tipus d’ictus: ictus isquèmic i ictus hemorràgic. El 80% dels accidents cerebrovasculars són de tipus isquèmic i tenen el seu origen en l’oclusió d’una de les principals artèries cerebrals. Aquesta interrupció del fluxe sanguini impedeix l’arribada d’oxigen i nutrients a la regió del cervell irrigada per aquesta artèria; si la falta d’oxigen i glucosa és prolongada, les neurones afectades moren per inanició i les parts del cos que són controlades per aquesta àrea presenten disfuncions, que poden ser temporals o permanents segons la gravetat de l’accident isquèmic.
A Catalunya, aquesta patologia és la primera causa de mort en dones i la segona en homes i constitueix la primera causa de discapacitat permanent. La seva incidència incrementa exponencialment amb l’edat, fet que representa un problema socio-sanitari creixent tenint en compte el progressiu envelliment de la població.
L’ ictus és una urgència mèdica semblant en gravetat a l’infart de cor, i s’ha demostrat que l’atenció urgent dels pacients i l’hospitalització en unitats d’ictus supervisades per neuròlegs experts aconsegueixen reduir tant la mortalitat com la incapacitat/dependència dels pacients que sobreviuen a un atac d’ictus.
Per tal d’aconseguir un tractament immediat dels atacs d’ictus s’han desenvolupat diferents protocols d’actuació (el Pla Director de la Malaltia Vascular Cerebral de Catalunya i el CODI ICTUS). Perquè aquestes mesures organitzativosanitàries siguin eficients, és clau que la població pugui detectar els símptomes de la malaltia.
A diferencia del què passa amb l’atac de cor (que presenta uns símptomes ben coneguts per tots i produeix dolor), en el cas de l’ictus el pacient no experimenta dolor i acostuma a tenir sensació de debilitat que sol ésser mal interpretada pel pacient i el seu entorn familiar. Això pot provocar que es demori el seu tractament amb la conseqüent pèrdua d’eficàcia terapèutic i un increment del percentatge de dependència en els malats supervivents.
