Clonació reproductiva

La clonació és la reproducció no sexual d’individus genèticament idèntics a un individu original. Es poden clonar gens, cèl·lules o organismes. Un dels casos més espectaculars de clonació fou el de l’ovella Dolly. Al febrer de 1997, l’investigador britànic Ian Wilmut i els seus col·legues van anunciar que, amb un nou tipus de biotecnologia, havien aconseguit una ovella genèticament idèntica a una altra; havia nascut el juliol de 1996.

El mètode de clonació més freqüent consistia, anteriorment, en «tallar» en dos un embrió proveta resultant de la unió d’un òvul i un espermatozoide i, tot seguit, implantar les dues meitats en mares portadores per la seva gestació: s’obtenien dos individus clons. El mètode emprat en la fabricació de l’ovella Dolly era revolucionari; no calia passar per un embrió proveta obtingut d’un òvul i un espermatozoide. L’ovella Dolly fou resultat de la unió del nucli d’una cèl·lula de glàndula mamària d’una ovella (l’animal que es vol clonar) i d’un òvul al que prèviament se li ha extret el nucli. Òvul i nucli s’implanten a una mare portadora per a la gestació. Per clonar l’ovella Dolly van caldre 277 embrions, dels quals 29 foren transferits a una ovella femella, aconseguint-se només 13 embarassos i un sol naixement.

La clonació d’animals, si es prenen les precaucions i no s’afecta a la biodiversitat, pot ser beneficiosa. Però els temors s’aguditzen quan s’insinua la possibilitat de clonació d’individus humans; possibilitat prohibida per la legislació de molts països i per la Declaració Universal sobre el Genoma Humà i els Drets Humans. Ara bé, el fet que la ciència quasi sempre ha avançat transgredint límits i el secret en que es porten moltes investigacions, pot generar sospites sobre el respecte els límits ètics.

Recordem que en les clonacions d’animals un nombre important d’embrions no arriben a néixer o porten a animals amb deformitats. L’aplicació d’aquesta tècnica als éssers humans implica el risc de crear humans amb notables deformitats. La clonació reproductiva humana quan sigui tecnològicament viable, s’obrirà un nou debat ètic de gran repercussió pel futur de la humanitat.

Clonació terapèutica, les cèl·lules mare

La clonació terapèutica és la generació de cèl·lules mare embrionàries genèticament idèntiques a les d’un pacient que, un cop diferenciades i transformades en cèl·lules especialitzades (teixits), es trasplantaran al mateix pacient sense risc de rebuig. Es produeix una regeneració cel·lular d’un pacient mitjançant transferència de material cel·lular propi.

El mètode emprat en la clonació terapèutica és, inicialment, semblant al de la clonació reproductiva. Es transfereix el nucli d’una cèl·lula somàtica d’un determinat pacient a un òvul anucleat, és a dir, que se li ha extret el nucli. El resultat de la unió és la generació d’un embrió genèticament idèntic al pacient; d’aquest embrió, en etapa de blastòcit, s’obtindran les cèl·lules mare embrionàries pluripotents o totipotents, és a dir, amb possibilitat d’esdevenir qualsevol teixit corporal, òrgan o cèl·lula especialitzada. Òbviament, l’obtenció de teixits, partint del cultiu de cèl·lules mare, implica la destrucció en laboratori de l’embrió generat per aquesta finalitat terapèutica. El darrer pas consisteix en el trasplantament al pacient de les cèl·lules o teixits convenients sense risc de rebuig.

La recerca en aquest tipus de clonació està en marxa. Recordem que el novembre de 2001, l’empresa Advanced Cell Technology comunicava que ja havia realitzat la primera clonació d’un embrió humà amb objectiu terapèutic. Força biòlegs afirmen que les investigacions en l’àmbit de les cèl·lules mare marcaran la biologia de la propera dècada. Els beneficis terapèutics semblen molt elevats; però, per altra banda, es denuncia la destrucció de gran nombre d’embrions humans en aquest procés d’investigació. Pel seus detractors és una clonació humana semblant a la clonació reproductiva; pels seus partidaris, clonació reproductiva i clonació terapèutica són ben diferents.

El filòsof Jesús Mosterín, en el seu llibre Ciencia viva. Reflexiones sobre la aventura intelectual de nuestro tiempo, elogia les brillants perspectives morals de les cèl·lules mare. Què és preferible, rebre òrgans d’un donant (animal o persona), amb tots els riscos que implica, o bé ser autosuficient? «El ideal moral consiste en no sacrificar ni explotar a ninguna criatura, sino en ser uno mismo autosuficiente, curarse uno con sus propis recursos y sin hacer sufrir a los demás, ser uno su propio donante de órganos y tejidos, sacar las piezas de repuesto que necesite de la clonación de su propio material celular»

Enllaç a un vídeo sobre   LES CÈL·LULES MARE