Geodinàmica externa

L’energia del Sol

Pots trobar dades i imatges sobre el Sol, l’estel del nostre sistema planetari, en aquesta pàgina.

El Sol emet en la seua activitat unes partícules, en la seua majoria protons, que ens arriben en forma del que anomenem vent solar. Aquestes partícules queden atrapades per les línies de força del camp magnètic de la Terra, i entren a l’atmosfera pels pols, creant un espectacular fenomen que anomenen aurores polars: boreal a l’hemisferi Nord, austral al Sud.

Quan observem vídeos de les aurores polars normalment estan filmats en time lapse, tècnica que consisteix en reproduir les imatges a major velocitat, per poder veure accelerats fenòmens que ocorren lentament. Aquest vídeo, en canvi, té l’alicient de mostrar-nos l’aurora a temps real! Va ser filmat a Tromsø, Noruega, durant una tormenta solar el 2012, pel fotògraf Alistair Chapman. (Font: Fogonazos i Bad Astronomy)

Geomorfologia

En aquesta presentació de diapositives teniu algunes imatges sobre les principals formes de modelat del relleu:

Entreu al Moodle de l’Institut a respondre un qüestionari sobre aquesta presentació.

El paisatge

Els xaragalls són formes d’erosió hídrica que formen els paisatges de badlands.

Fenòmens de vessant

Les inestabilitats gravitatòries poden ocasionar els següents fenòmens:

  • Caigudes: despreniments (fall)
  • Lliscament translacional (esllavissades ss.) (slide)
  • Moviments de massa: esllavissades o lliscament rotacional (slump)
  • Moviments de massa: reptació (creep)
  • Moviments de massa: colades (flow)

Teniu aquí una definició dels principals fenòmens de vessant.

Vídeo introductori sobre els moviments en massa.

Vídeo amb una explicació més detallada sobre aquest moviments.

Entre els moviments verticals més estesos es troben les esllavissades, com aquesta que va ocórrer a Itàlia en febrer de 2010.

Plans d’actuació

A Catalunya, davant el risc d’inundació s’activa el pla InunCat. Informeu-vos en aquest enllaç.

Aigües subterrànies

La porositat secundària produïda per dissolució en roques calcàries, pot donar lloc a aqüífers càrstics.

La Ciudad encandada de Cuenca representa un relleu càrstic a la seua etapa final.

Hàbitat litoral

És freqüent trobar-nos a les nostres platges amb unes “algues” verdes, com si foren fulles allargades que semblen cintes més o menys rígides d’un centímetre d’amplada i uns quants de llargada. Les vegem amuntonades a la sorra quan ha hagut mala mar i l’aigua les ha tretes, ja d’un color marró fosc quasi negre. També hem vist les pilotes “peludes” que formen les seues tiges subterrànies o rizomes quan són arrencades i embolicades per les onades i els corrents. A vegades hem sentit dir que “la mar està bruta d’algues”, o hem vist a banyistes fugir-les en el seu bany.

En realitat aquest organisme no és un alga: Posidonia oceanica (aquest és el seu nom científic) és una planta amb flor (també anomenades fanerògames o espermatòfites) marina. La diferència no està sols en la flor; les plantes, al contrari que les algues, presenten teixits diferenciats a la seua estructura interna. La seua presència no sols no significa “brutícia”, sinó, ben al contrari, és un bioindicador de la qualitat de les aigües, ja que és molt sensible als canvis ambientals i concentra fàcilment substàncies contaminants als seus teixits. És, a més una espècie endèmica del nostre litoral: sols creix a la Mediterrània.

Les praderies d’aquesta planta formen ecosistemes molt valuosos dels que en depenen moltes altres espècies i que cal conservar.

La posidònia es reprodueix de forma sexual, a través de les seues flors, i també de forma asexual, per creixement dels rizomes. Aquesta última modalitat dóna lloc a còpies idèntiques, clons, d’ella mateixa, que es poden estendre per superfícies molt extenses i tenen un creixement especialment lent. Aquests clons, genèticament iguals entre ells, podrien adaptar-se fenotípicament als distints ambients en què trobem la planta. Tan lent pot ser el creixement d’aquests clons que un equip d’investigadors va trobar a les costes de les Illes Balears un exemplar al que se l’estima una edat d’uns 100.000 anys! Això fa d’aquesta espècie la que pot viure més anys de totes les que coneixem.

Dinàmica litoral

Observeu les següents animacions sobre les onades generades pel vent, i les seixes o rissagues, originades per pulsacions de la pressió atmosfèrica.

Les platges són dipòsits temporals de sorra, la qual es desplaça com a conseqüència dels corrents marins. Podeu veure aquest procés aquí.

La dinàmica litoral fa que les platges perden sorra a l’hivern i es regeneren a l’estiu, com mostra aquesta animació.

Penya-segats litorals i formes d’abrasió.

Riscos costaners

Podeu veure els efectes del temporal Glòria de 2020 sobre el Delta de l’Ebre en aquest enllaç de l’ICGC.

Any rere any les platges de Catalunya disposen de menys metres quadrats. En concret, les platges retrocedeixen tres metres cada any. La causa: els fenòmens naturals més d’altres d’artificials. Amb la regeneració no n’hi ha prou per posar fi al problema i la sorra acabarà sent un bé escàs. Així que, segons els experts, s’haurà de prioritzar quines platges es conservaran.

Acidificació dels oceans

El diòxid de carboni que emetem a l’atmosfera s’infiltra en els oceans i els acidifica lentament. D’aquí a cent anys, hi haurà encara ostres, musclos i esculls coral·lins?

Castello Aragonese és una illa diminuta que s’aixeca sobre la mar Tirrena com una torre. Situada 27 quilòmetres a l’oest de Nàpols, es pot anar-hi des d’Ischia, una altra illa una mica més gran, a través d’un pont de pedra llarg i estret. Els turistes que visiten Castello Aragonese ho fan per veure com era la vida en el passat. Per les empinades escales (o en ascensor), pugen a un enorme castell que alberga una col·lecció d’instruments de tortura medievals. Els científics, en canvi, visiten l’illa per saber com serà la vida en el futur.

Per un caprici de la geologia, la mar que envolta Castello Aragonese ofereix una finestra als oceans de l’any 2050 en endavant. Bombolles de CO₂ ascendeixen de les fissures volcàniques del fons marí i, en dissoldre’s, formen àcid carbònic. Aquest és un àcid relativament feble, de fet, els humans ho consumim en les begudes carbòniques. Però si s’acumula en quantitat suficient, torna corrosiva l’aigua marina. «Quan la concentració de CO₂ és molt elevada, molt poques espècies ho toleren», diu Jason Hall-Spencer, biòleg marí de la Universitat de Plymouth, Anglaterra. Castello Aragonese ofereix una analogia natural d’un procés artificial: l’acidificació que presenten les seues aigües s’està produint en els oceans del món, de forma més gradual, a mesura que absorbeixen les emissions dels tubs d’escapament i de la indústria. (…) Continueu llegint a National Geographic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *