Aquests són uns articles interessants per ampliar coneixements.

L’enginyeria genètica s’encarrega de l’elaboració de tècniques destinades a la manipulació del material genètic. Algunes de les aplicacions més conegudes són: la clonació, l’obtenciód’organismes transgènics, la seqüenciació del genoma humà i la teràpia gènica.

Aliments transgènics
Què son els aliments transgènics? Són organismes, plantes o animals, que han estat manipulats genèticament. Com es manipulen? Fent ús, especialment, de la biotecnologia de recombinació de l’ADN: s’implanta en les cèl·lules de determinats organismes com ara plantes, material genètic provinent d’altres organismes dotats de certes qualitats, amb l’objectiu de dotar amb aquestes qualitats a l’organisme receptor o manipulat. Així, doncs, els aliments transgènics són organismes modificats mitjançant enginyeria genètica. Quins efectes produeixen en els animals o humans que els ingereixen? Aquesta és la qüestió conflictiva, molt més quan investigadors que participen en el projecte Genoma Humà han afirmat que els riscos que comporta són molt desconeguts.

trangènics no

Institucions internacionals han advertit del nou perill que suposen els aliments transgènics. Es tem que la a llista negra d’efectes nocius i tòxics causats pel gran nombre de plaguicides i substàncies químiques insuficientment controlades s’hi haurà d’afegir els efectes, de moment imprevisibles, causats per la contaminació transgènica, tant o més greu que la contaminació química.
Multinacionals especialitzades en manipulació transgènica, com ara Monsanto, són les més interessades en evitar tota informació sobre quins aliments participen d’alguna manipulació genètica argumentant que, virtualment, no hi ha diferència entre uns i altres: tota indicació d’OMG (organisme modificat genèticament) seria econòmicament perjudicial. Però, per altra banda, són força els especialistes que defensen que «avui ningú pot preveure les toxicitats, les invasions competitives o qualsevol altra conseqüència inesperada de les plantes transgèniques». Per tot això, el maig de 1996, un centenar de científics van fer púbic, a París, un manifest proclamant la «necessitat d’una moratòria en la disseminació en el medi ambient d’organismes genèticament modificats».

Projecte Genoma Humà
A partir de 1985, un gran nombre d’investigadors encapçalats per James Watson, el codescobridor de l’estructura de l’ADN, van concebre la possibilitat d’investigar les instruccions presents en el conjunt dels gens humans. Aquesta ambiciosa i costosa possibilitat fou identificada amb el nom de Projecte sobre el Genoma Humà.
Un gen és una porció d’ADN que, sol o associat a d’altres, és responsable de la realització d’un caràcter. El conjunt de gens d’un organisme constitueix el seu genoma.

El genoma, conservat en l’ADN, és el programa hereditari d’un ésser viu, un programa que determina les funcions biològiques d’aquest ésser viu. A mesura que han avançat les recerques, s’han anat reduint les estimacions sobre el nombre de gens que constitueixen el genoma humà: dels 100.000 inicials es passà a parlar de 60.000 a 80.000 gens, i el 2001 l’estimació era de 30.000 gens. Les instruccions, com en tot ésser viu, hi estan codificades mitjançant seqüències de quatre bases: l’adenina, la timina, la citosina i la guanina, simbolitzades, successivament, amb A, T, C i G.

El 1990, el Projecte del Genoma Humà ja estava en marxa. Si bé diversos països hi participaven, el seu principal impulsor foren els EUA, amb un pressupost anual d’uns 200 milions de dòlars. L’objectiu d’aquest Consorci Públic: localitzar i identificar tots els gens de l’ADN abans del 2003. Aquest objectiu suposa conèixer la seqüència de la totalitat dels gens presents en els cromosomes, és a dir, un catàleg o mapa del genoma humà. El resultat serà la seqüència de tres mil milions de lletres (una alternança d’A, T, C i G, que indiquen les quatre bases) que compon els gens dels 23 cromosomes. El pas següent i complementari serà comprendre les funcions codificades de cada gen i identificar els gens responsables de les malalties genètiques.
El Projecte inclou elaborar mapes i seqüències dels genomes d’organismes evolutivament senzills, com a models d’estudi i anàlisi. Així, el 1998, per primera vegada, s’havia desxifrat el programa genètic complet d’un microscòpic cuc, un organisme que té molts gens comuns amb l’ésser humà . El Projecte inclou, també, l’estudi de les conseqüències ètiques, legals i socials que puguin derivar-se de la adquisició i utilització d’aquest coneixement.
El 15 de febrer de 2001, el Consorci Públic presentava, força abans del previst, un primer esborrany del genoma. El dia següent, l’empresa privada Celera, creada el 1998 per Craig Venter tot assumint les recerques provinents del Consorci HUGO, també comunicava el seu propi esborrany del genoma. El ràpid èxit de Celera es degut a les enormes inversions fetes per diverses empreses de biotecnologia. Òbviament, queda obert el debat sobre la propietat, pública o privada, de les recerques sobre el genoma humà; les seves aplicacions mèdiques poden generar grans beneficis econòmics.
L’estudi sistemàtic del genoma humà, una proesa biotecnològica comparada per alguns a l’arribada a la Lluna, implicarà importants beneficis mèdics, per exemple, intervenir en les mes de 4.000 malalties genètiques. Així, s’argumenta, amb diferents proves es podran fer diagnòstics prenatals i, en un segon moment, iniciar una teràpia genètica, unes teràpies germinals que permetran modificar o “purificar” el genoma de l’embrió. A la primera meitat de 1999, la investigació sobre el genoma humà ja havia portat a identificar els gens lligats a la diabetis, al càncer de mama i a la malaltia d’Alzheimer.
Però el projecte ha rebut diverses crítiques, tant des del punt de vista tècnic com ètic o religiós. S’objecta que no es pot parlar d’una seqüència genètica preestablerta: tots els individus tenen una seqüència diferent i única: quina serà la seqüència “normal” o punt de referència? S’oferiran multitud de proves biogenètiques -totes patentades i lucratives- que no se sap bé a qui beneficiaran. Es critica que el projecte, amb altíssims costos, deixa de banda un factor fonamental, el pes de l’ambient i l’educació a l’hora de configurar l’ésser humà. Per altra banda, qui gestionarà aquesta informació? Quina companyia assegurarà un individu o grup portador d’un genoma amb predisposició a malalties hereditàries?
Actualment, malgrat la «Human Genoma Organization» (HUGO) intenta coordinar diferents programes de recerca de divuit països, predomina la descoordinació i no sempre se sap la línia de recerca de determinats grups. Les legislacions estatals van força enraderides respecte als resultats obtinguts i als interessos de les multinacionals que han fet les seves inversions.

Per altra banda, les llavors de les plantes transgèniques, que poden augmentar els rendiments del 15% al 20%, introdueixen el problema de les patents de plantes o animals creats. Si una multinacional, fent milionàries inversions, ha aconseguit crear un blat o un arròs d’alt rendiment, l’agricultor que les compra té dret a replantar-les una i altra vegada? Certament, des de fa més de 10.000 anys, els agricultors han reservat part de les llavors obtingudes en collites per a la replantació o intercanvis; ara bé, les multinacionals argumenten que les llavors transgèniques són creacions patentades i la seva compra només dóna dret a plantar-les una vegada, cosa que fan constar en el contracte de compra.
Amb l’objectiu que no s’escapin els beneficis de la inversió, les multinacionals de la biotecnologia agrícola han patentat el «sistema de protecció tecnològica» (Technology Protection System, TPS), un polèmic i controvertit sistema de protecció que comporta l’esterilització de les llavors. Modificant tres gens de les llavors s’aconsegueix neutralitzar les llavors obtingudes en la collita: si es replanta, la llavor no germina. Aquestes llavors TPS són conegudes pels seus molts detractors amb el nom de “Terminator“. Els efectes ambientals, econòmics i socials de les llavors Terminator són incalculables.

Clonació

Clonació reproductiva
La clonació és la reproducció no sexual d’individus genèticament idèntics a un individu original. Es poden clonar gens, cèl·lules o organismes. Un dels casos més espectaculars de clonació fou el de l’ovella Dolly. Al febrer de 1997, l’investigador britànic Ian Wilmut i els seus col·legues van anunciar que, amb un nou tipus de biotecnologia, havien aconseguit una ovella genèticament idèntica a una altra; havia nascut el juliol de 1996.
El mètode de clonació més freqüent consistia, anteriorment, en «tallar» en dos un embrió proveta resultant de la unió d’un òvul i un espermatozoide i, tot seguit, implantar les dues meitats en mares portadores per la seva gestació: s’obtenien dos individus clons. El mètode emprat en la fabricació de l’ovella Dolly era revolucionari; no calia passar per un embrió proveta obtingut d’un òvul i un espermatozoide. L’ovella Dolly fou resultat de la unió del nucli d’una cèl·lula de glàndula mamària d’una ovella (l’animal que es vol clonar) i d’un òvul al que prèviament se li ha extret el nucli. Òvul i nucli s’implanten a una mare portadora per a la gestació. Per clonar l’ovella Dolly van caldre 277 embrions, dels quals 29 foren transferits a una ovella femella, aconseguint-se només 13 embarassos i un sol naixement.

La clonació d’animals, si es prenen les precaucions i no s’afecta a la biodiversitat, pot ser beneficiosa. Però els temors s’aguditzen quan s’insinua la possibilitat de clonació d’individus humans; possibilitat prohibida per la legislació de molts països i per la Declaració Universal sobre el Genoma Humà i els Drets Humans. Ara bé, el fet que la ciència quasi sempre ha avançat transgredint límits i el secret en que es porten moltes investigacions, pot generar sospites sobre el respecte els límits ètics.
Recordem que en les clonacions d’animals un nombre important d’embrions no arriben a néixer o porten a animals amb deformitats. L’aplicació d’aquesta tècnica als éssers humans implica el risc de crear humans amb notables deformitats. La clonació reproductiva humana quan sigui tecnològicament viable, s’obrirà un nou debat ètic de gran repercussió pel futur de la humanitat.
Clonació terapèutica, les cèl·lules mare
La clonació terapèutica és la generació de cèl·lules mare embrionàries genèticament idèntiques a les d’un pacient que, un cop diferenciades i transformades en cèl·lules especialitzades (teixits), es trasplantaran al mateix pacient sense risc de rebuig. Es produeix una regeneració cel·lular d’un pacient mitjançant transferència de material cel·lular propi.
El mètode emprat en la clonació terapèutica és, inicialment, semblant al de la clonació reproductiva. Es transfereix el nucli d’una cèl·lula somàtica d’un determinat pacient a un òvul anucleat, és a dir, que se li ha extret el nucli. El resultat de la unió és la generació d’un embrió genèticament idèntic al pacient; d’aquest embrió, en etapa de blastòcit, s’obtindran les cèl·lules mare embrionàries pluripotents o totipotents, és a dir, amb possibilitat d’esdevenir qualsevol teixit corporal, òrgan o cèl·lula especialitzada. Òbviament, l’obtenció de teixits, partint del cultiu de cèl·lules mare, implica la destrucció en laboratori de l’embrió generat per aquesta finalitat terapèutica. El darrer pas consisteix en el trasplantament al pacient de les cèl·lules o teixits convenients sense risc de rebuig.
La recerca en aquest tipus de clonació està en marxa. Recordem que el novembre de 2001, l’empresa Advanced Cell Technology comunicava que ja havia realitzat la primera clonació d’un embrió humà amb objectiu terapèutic. Força biòlegs afirmen que les investigacions en l’àmbit de les cèl·lules mare marcaran la biologia de la propera dècada. Els beneficis terapèutics semblen molt elevats; però, per altra banda, es denuncia la destrucció de gran nombre d’embrions humans en aquest procés d’investigació. Pel seus detractors és una clonació humana semblant a la clonació reproductiva; pels seus partidaris, clonació reproductiva i clonació terapèutica són ben diferents.
El filòsof Jesús Mosterín, en el seu llibre Ciencia viva. Reflexiones sobre la aventura intelectual de nuestro tiempo, elogia les brillants perspectives morals de les cèl·lules mare. Què és preferible, rebre òrgans d’un donant (animal o persona), amb tots els riscos que implica, o bé ser autosuficient? «El ideal moral consiste en no sacrificar ni explotar a ninguna criatura, sino en ser uno mismo autosuficiente, curarse uno con sus propis recursos y sin hacer sufrir a los demás, ser uno su propio donante de órganos y tejidos, sacar las piezas de repuesto que necesite de la clonación de su propio material celular»