TEXTOS DE COMIAT 2n BATXILLERAT, juny 2009

escolta’m

PUNTO Y SEGUIDOPunto y seguido

Mi abuelo decía que hombre cobarde no come mujer bonita. Quizás nunca entendí el significado de esta frase hasta el día de hoy. Tal vez no me había preguntado hasta este momento cuál era la verdadera finalidad o sentido de aquellos dichos que alguien, sin un porqué definido y sin un cuando explicito, me explicaba cuando aún era una niña. Aquellos cuentos que  empiezan con el “había una vez”, aquellos que esconden un secreto entre sus líneas infantiles, y que el tiempo  es el encargado de desvelárnoslo.

Recuerdo el cuento del elefante atado a una estaca de madera. Aquel elefante que no pudo ser libre porque creció pensando que nunca podría escapar de la estaca, la cual habría podido ser derrotada con un simple tirón, pero el elefante se rindió antes de tiempo. Hoy sé que nunca debo ser ese elefante, que en la vida las estacas están para romperse, que nada debe impedir que cumplamos nuestras metas.

Hoy sé que cuando la experiencia nos ha enseñado que el esfuerzo es la clave, todos los caminos llegan a la cima; pero cuando algo o alguien nos ha construido un muro delante de nuestras propias expectativas ese es demasiado poderoso, pero la victoria no radica en la inteligencia ni en la persona, sino en el empeño que se pone en conseguir nuestras propias metas. Como alguien dijo una vez “que gane el quiero, la guerra del puedo”.

Porque muchos creen que la felicidad está en la cima de la montaña, pero hoy, me he dado cuenta de que pocos saben que la felicidad se encuentra en el camino. Y que es éste justamente el que se tiene que ir haciendo día a día, paso a paso. Muchas veces nos equivocamos de dirección, otras simplemente nos da miedo andar por senderos desconocidos. No obstante la vida consiste en descubrir qué nos deparara el próximo paso. Quizás sean arenas movedizas, o cálida arena de playa. Solo puedo afirmar una cosa, rodearse de los nuestros es lo que muchas veces te impide caer. Ellos son nuestro punto de equilibrio.

Porque dicen que el tren solo pasa una vez, y no debemos dejarlo escapar, ¿o si? En cualquier caso, debemos aceptar que tenemos 18 años y mucho tiempo para equivocarnos.

No puedo acabar mi historia con un punto y final, ni con el típico “…y vivieron felices para siempre”, porque hoy sé que en la vida no todo acaba como lo habíamos planeado en ese primer esbozo, sino que simplemente  el resultado final depende de las cantidades de superación, esfuerzo y constancia que hayamos incluido en él.  Dicen que los errores son nuestras señales de tráfico, quizás muchos no lo entenderán, pero hoy sé que son los que nos indican que camino no debemos volver a pisar. Y así cada uno creara su propio dibujo, su propia vida.

Maria García Rodríguez

El nostre comiat

Fa sis anys, un grup de marrecs que no aixecaven ni un pam de terra (tot i que ells creien que si) van entrar per primera vegada per les portes de l’IES Valldemossa. Tots veien que aquella etapa seria molt llarga, però aquí ens teniu. Aquell grup de menuts marrecs s’han convertit en aquestes donetes i aquests homenets que teniu davant (que es creuen que estan guapos). Preparats per anar a la universitat. Pocs sabíem que aquests anys a l’ institut serien uns dels millors anys de les nostres vides. Són molts moments viscuts, tantes experiències, tantes estones junts que ens han convertit en una gran família, en germans (alguns, alguna cosa més, guinyo guinyo). Durant aquest temps hem vist plorar, riure, enfadar-se, perdonar-se i crec que hem aprés molt d’això, tant educativament parlant com personal.

Vam arribar el primer dia a l’ institut des de diferents escoles. Érem tres grups separats. Mai ens havíem vist, però no va ser difícil començar una amistat, una amistat que encara dura i que cada dia que passa es va fent més i més forta. Durant aquests anys hem passat moltes coses junts, molts moments inoblidables, i altres que és millor oblidar.

Després de quatre anys d’infantesa que ronden l’estupidesa, vam començar una nova etapa. Uns van marxar, altres van arribar. No ha estat una etapa fàcil, però ara, un cop acabada, ningú pot negar que han estat els millors dos anys fins al moment (potser no pels estudis, sinó per les “activitats extraescolars”). Ara, aquesta etapa s’ha acabat, però per més que insistim en sortir d’aquestes quatre parets, hem d’acceptar que ho trobarem molt a faltar. Trobarem a faltar les pissarres escrites de gom a gom a les 8-1 del matí dels dimecres, els passadissos plens de marrecs que no aixequen ni un pam de terra, però que s’ho creuen, els nostres grans balcons, on prenem els sol com ocells penjats d’un cable elèctric. Però el que més trobarem a faltar és veure’ns cada dia.

Però no podem parlar de la nostra estada a l’ institut sense anomenar als nostres estimats professors. No podem negar haver-los odiat en alguns moments, però ens els fons, som conscients de que sempre han mirat pel nostre bé. Amb una dislèxica milvestits, un sex symbol, una que aconsegueix que estiguem més callats a les seves classes que en els exàmens de bio, una presumida, una que mai li surten bé els experiments (perdó, segons ella només fallen a la nostra classe), un substitut amb massa paciència, una substituta que ens ha permès aprovar l’anglès, una que ens ensenya un nou idioma, el catacastenglish, un seriós bigotut, una que sap que els homes no poden fer dues coses a l’hora ( el Jose tampoc^^), una campiona de curses d’orientació, un que ens va ensenyar que Aquiles mai podrà atrapar la tortuga, un que ho sap tot sobre els alumnes, una, una mica accidentada, un exigent descobridor de la gambeta de Berga, una que s’apunta a tot i més, un Tomàs Molina, un director que sempre intenta solucionar tots els nostres problemes. És evident que amb uns professors així i uns conserges sempre disposats a donar conversa, un no ho té tan difícil per aixecar-se a les 7 del matí per anar a l’ institut. Per això i molt més, no podem marxar sense donar-vos les gràcies.

Per acabar, ens agradaria que us miréssiu al mirall. A qui veieu? A la persona que voleu ser? O hi ha algú que hauríeu hagut de ser, la persona que hauríeu hagut de ser però que us vàreu quedar a mig camí?

Algú us diu que no podeu o que no podreu? Si voleu, podeu!

Creieu que els somnis es fan realitat cada dia, perquè així és. A vegades la felicitat no la donen els diners, la fama o el poder. A vegades la felicitat la donen els amics i la família. Per això, mireu-vos en aquest mirall i recordeu ser feliços, perquè mereixeu ser-ho. Creieu-s’ho.

Laia Toneu     i     Cristina Pinar