EL TEATRE

Gratitud: (per P. Jauset)

Hola! Estic preparant un seguit de petits textos, que aniré desenvolupant, amb el títol genèric de Gratitud.

Gratitud als escriptors, a la seva obra, a tots el que d’una manera o altra m’han fet conèixer textos inoblidables i a tots els que tingueu la paciència de llegir els meus escrits.

Aquest primer s’amomena El teatre (gratitud a J.M. Flotats)

El teatre

A l’escola del meu poble hi havia un mestre i una mestra. El mestre ensenyava els nens i la mestra, la senyoreta Elba, les nenes. Quan jo tenia 9 anys, la senyoreta Elba va organitzar una biblioteca escolar. Abans d’inaugurar del servei de préstec vàrem poder mirar i fullejar els llibres, la mestra buscava despertar-nos l’interès. Suposo! N’hi havia de tota mena i per a totes les edats. Un dels més destacats era de forma apaïsada i tapes dures, amb molts dibuixos sobre la terra i el cosmos.

Per fi, el dia de préstec, va arribar. Vàrem posar-nos en fila, i a cada nena, per rigorós ordre de col·locació a la prestatgeria, li va correspondre un llibre. Aquell tan bonic estava situat just a continuació del que, a mi, em va assignar l’atzar. Naturalment, no vaig tenir dret a canvi i, sense apel·lació possible, em va caure a sobre una obra de teatre. La mestra molt comprensiva em va dir – No has tingut sort, potser la propera vegada!

En aquell moment es cometia un crim, que per poc esdevé irreparable. No us podeu imaginar l’horror que em produïa haver de tenir aquell llibre a casa. No vaig fer el més petit esforç per llegir-lo i, durant molts anys, quan veia un escrit teatral, amb les diferents entrades dels personatges, tornava a sentir aquell primer rebuig. Una cosa era llegir, i l’altra mirar i escoltar. Al teatre hi anava sovint des que vivia a Barcelona. En una afortunada ocasió vaig assistir a una representació de El Cyrano de Bergerac. No sé si em vaig enamorar més del Cyrano o del Flotats. Em ressonaven al cap aquells versos tan ben dits. Vaig llegir amb avidesa el meu exemplar del Cyrano, que naturalment havia anat a comprar. Des d’aquella experiència mai més m’ha fet por llegir teatre, i fins i tot he descobert que val més una bona lectura que una mala representació. Després va venir Shakespeare, Pirandel·lo, Bertolt Brecht, Ibsen, Stringberg, Chejov i el teatre clàssic. Un dels aspectes que més aprecio d’una obra literària és el fet que em posi em contacte amb d’altres i per aquest motiu considero el Sr. Marcel Proust un dels meus millors amics. A l’ombra de les noies en flor el jove protagonista, sempre malaltís, aconsegueix dels seus pares, que li permetin anar al teatre. Per a ell es tracta d’una experiència vital. Està embadalit amb l’actriu principal, no sap què li passa del gran plaer que per a ell representa la funció. L’impacte que sobre el meu esperit varen produir aquelles pàgines, devia ser similar. L’obra era Fedra. Quina Fedra? . No vaig trigar gaire a descobrir que es tractava d’una obra de Racine. Un estiu en va sortir una preciosa edició bilingüe francès-català, que també vaig llegir amb delit. De la Fedra vaig passar a l’Hipòlit, la Medea, les Troianes, Alcestes totes elles d’Eurípides i d’allí en un no res vaig tenir llegit la resta de teatre clàssic, d’Esquil i de Sòfocles. Amb sorpresa vaig descobrir que tot allò era perfectament llegible, fins i tot fàcil si disposes d’una bona traducció, i sobretot emocionant!

P.J.M.

 Torna a col·laboracions