EL LECTOR: una novel·la recomanada

EL LECTOR Bernhard Schlink

 Fa quatre o cinc estius voltava per la meva família El lector. El llibre em va caure a les mans i el vaig llegir d’una tirada. El vaig recordar el dia que va aparèixer als diaris la pel·lícula nominada als òscars. Vaig córrer a veure-la, em va agradar i vaig pensar que era una bona història per recomanar als companys.

 Michael, un noi de quinze anys, i Hanna, una dona d’uns quaranta, viuen una història d’amor. Cada vegada que es troben, Hanna demana a Michael que li llegeixi un fragment d’algun clàssic que duu a la cartera i la lectura fa de lligam d’amor. Anys després, Hanna és condemnada a una llarga pena de presó per haver estat guardiana de les SS i per haver estat declarada culpable de portar nombroses dones jueves a la mort. Michael queda fortament commogut per aquesta experiència i es desentén de Hanna. Però Michael no aconsegueix assossegar la seva consciència i per això comença a enviar cintes gravades de les obres que li havia llegit quan era un adolescent.

 Passats molts anys, Michael rep una carta de la directora de la presó, en la qual li demana que aculli Hanna, que està a punt de sortir i no té ningú més al món. Michael hi accedeix, però just abans de l’alliberament, Hanna se suïcida. Quan Michael va a recollir les coses de Hanna, veu que Hanna -que havia après a llegir- tenia una sèrie de llibres sobre l’Holocaust al prestatge de la seva cel·la.

 La pel·lícula, dirigida per Stephen Daldry i adaptada per David Hare, comprèn quaranta anys de la història d’Alemanya, amb salts en el temps i amb una protagonista esplèndida, Kate Winslet, que va dibuixant un gran dilema ètic: és un àngel o és un dimoni? És una pel·lícula prou fidel a la novel·la; un canvi important és el paper que fa el pare a la novel·la com a conseller, que a la pel·lícula és assumit per un professor. A més, s’hi afegeix una confessió del protagonista amb la seva filla pera aconseguir més veracitat. El jove Michael plora en més d’una ocasió i, en canvi, al llibre no ho fa mai i es manté fred volgudament: les llàgrimes a la pantalla sempre agraden. A la novel·la es destaca el tipus de llibres sobre l’Holocaust que ha anat llegint Hanna a la presó, cosa que fa pensar que el suïcidi hi té alguna cosa a veure.

 A l’obra, que l’autor confessa com a mig autobiogràfica, hi podem reseguir un munt de temes: la iniciació sexual, la banalitat del mal, la vergonya de ser analfabeta, la tragèdia de l’extermini nazi. D’alguna manera també hi ha una denúncia sobre l’actitud de silenci adoptada per la generació responsable del nazisme i per la generació posterior.

 M’ha interessat especialment el tema de la lectura, que aquí és un esquer poderós per a la relació amorosa. A la pel.lícula estan ben interpretats els moments en què s’inicia a la lectura, els esforços que fa Hanna per connectar el so amb l’escriptura, l’accés al coneixement… Hanna era feliç mentre era ignorant. Era conscient que allò que havia fet era dolent, però mantenia els remordiments a ratlla. L’esforç per ocultar el seu secret particular la pertorbava més que no pas la mala conciència derivada del crim col.lectiu. Però després de llegir Primo Levi, Elie Wiesel i altres víctimes del nazisme ja no pot fer veure que no sap res. La cultura ens fa més lliures, però també més culpables. Hanna s’avergonyeix i no admet el seu analfabetisme que serà el gran secret de la novel.la. Per això acabarà declarant-se com a única culpable d’allò que no va fer i assumeix haver escrit, sense dir que no sap llegir ni escriure, un informe sobre un dels exterminis massius.

 Llibre i pel·licula són de bon llegir i bon veure, i són prou interessants per reflexionar sobre un munt de temes i matisos. Desitjo que tots els que us hi hagueu atansat, hagueu passat una bona estona.

 M.F.B.