Des del Cel cap avall

Nadal 2010

Des del Cel cap avall                                                                                de Pere Calders

A la senyora Marta, un dia li va caure una estrella al balcó. Com li havia passat altres vegades que li queien del pis de dalt peces de parament de taula i de llit (o altres de més íntimes), es va enfadar una mica.

A dalt hi vivia la senyora Magdalena, que era molt bona persona, però una mica descurada, segons que creia la senyora Marta. La qual, amb un aire de dignitat ofesa, va agafar l’estrella i pujà els graons que la separaven del pis de la senyora Magdalena.

L’estrella era tèbia (“la deu haver acabat de planxar”, es digué la dama). Va trucar a la porta del pis de dalt i l’obrí la senyora Magdalena.

-Què tal, senyora Marta? Quin goig de veure-la per cas meva. Passi, passi…

I va passar amb l’estrella a les mans.

L’estrella titil·lava, i feia una llum tènue.

– Miri- va dir la senyora Marta-.

Li ha caigut això al meu balcó. Hi hauria d’anar amb compte, perquè un dia tindrem un disgust.

-Què és això? -preguntà la senyora Magdalena.

-Vostè ho deu saber. Potser és un tapet. Potser un tovalló de puntes. Vostè mateixa…

La senyora Magdalena va agafar l’estrella amb l’extrem dels dits i digué:

-I ara! No ho he vist mai. Fa llum i crema una mica. D’on ho ha tret?

-Jo diria que ha caigut des del seu balcó, tal com m’ha passat altres vegades amb altres coses… De debò que li agrairia molt que ho vigilés.

La senyora Magdalena anava giravoltant l’estrella a les seves mans, amb un posat d’estupor.

-Escalfa i brilla -va dir finalment. No he tingut mai res que s’hi assembli.

És més: estic segura que el meu marit no m’ho deixaria tenir…

-Doncs vostè mateixa… respongué la senyora Marta-. Al meu balcó no hi cau res que no vingui de dalt.

Van deixar l’estrella damunt la taula del menjador i, com que al capdavall eren educades, es van asseure després d’invitacions i d’acceptacions mútues.

-De veres que no sap de què es tracta? -preguntà la senyora Marta.

-Paraula d’honor. No tinc per què enganyar-la.

-I no podria ser una cosa del seu marit?

-Per què ho diu?

-Com que ara els homes estan obcecats amb andròmines que van amb piles i fan llumetes, pensava que potser…

-No,no. El meu marit no és d’aquesta mena. Al contrari!

Van començar una conversa barrejada, a base d’escapçar temes. I l’estrella continuava titil·lant damunt la taula.

-Vol dir que no es cremarà el cobretaula? -va preguntar la senyora Magdalena de cop i volta.

-No ho sé, la veritat. A mi em fa aprensió…

-I què en podem fer?

-Qui sap si la cosa més encertada seria donar-la a la portera, amb l’encàrrec que pregunti a tots els veïns si n’hi ha algun que ho reclami. Què li sembla?

-No m’agrada. Ja coneix la portera, que és molt bona dona, però sorruda. Ens crucificaria a preguntes i dubto que, de moment, tinguem gaires respostes per donar-li… -Sí, això és veritat.

El col·loqui els va entrar en un d’aquests túnels que semblen sense sortida. Sort que, en aquells moments, van trucar a la porta.

Era la Diana, que tornava de l’escola. Va deixar caure una carpeta i un llibre damunt una cadira i, després de saludar polidament la mare i la veïna, va veure l’estrella i exclamà:

-Oh! D’on l’heu treta?

-Ens ha caigut al balcó, i no és del balcó de la senyora Magdalena: no sabem què és…

-Però si és una estrella! Que no ho veieu?

La nena va agafar-la, i se la passava d’un palmell a l’altre. L’estrella s’agitava, com un peix de colors si es treu de la peixera.

-Pateix pobreta -digué la Diana-. L’hem de tornar a engegar de seguida, perquè si no se’ns morirà.

Mare: m’hauries de donar un fill llarg, resistent, aquells que va comprar el pare per fer volar estels…

La mare, una mica d’esma va treure un cabdell d’un calaix i va donar-lo a la Diana. La nena va lligar un extrem del cordill en una de les puntes de l’estrella (que en tenia cinc), i va córrer cap al balcó.

-Veniu de seguida!-va dir a les dues senyores-. Hem d’anar de pressa.

Era desembre, prop de Nadal i ja vesprejava, però feia un bon temps de cel encara clar. La Diana deixà anar l’estrella, de moment, semblava que anés a caure, però es va animar sobtadament i emprengué el vol enmig d’una represa d’irradiacions.

Quan ja era ben enlaire, la Diana va amollar el fil.

-Ja està -digué la Diana-. Em sembla que ens ha vingut d’un pèl.

En aquells instants, es van encendre els llums de les fonts de Montjuïc i l’estrella s’hi va fondre.

En tornar a entrar al pis, la senyora Magdalena va fer un comentari molt falaguer, en el sentit que les criatures d’ara són més espavilades que les d’abans. “Saben més coses”, afegí. “I la Diana és un encant”.

Va acaronar la nena i s’acomiadà plena de cordialitat i, tot just en passar la porta prosseguí:

-Jo ja li deia, senyora Marta, que això no era meu. No tenim casa per tant moble, desenganyi’s…

Ara: el resultat fou com un prodigi del Nadal. Van lligar amistat i, des d’aleshores, cada vegada que queia alguna cosa al seu balcó, la senyora Marta s’ho mirava amb uns altres ulls.