VIDA I TREBALL EN UNA COLÒNIA

ANDREA BONILLA (4t A)

Quan era petita, casa meva era la colònia de Borgonyà. Des que vaig néixer, els meus primers passos, les meves primeres paraules, les meves experiències, tot es va desenvolupar allà. En tinc molt bons records, sobretot d’aquells dies de Nadal en què la família Fabra venia de Barcelona i portava joguines per als més petitets, nens i nenes fins als dotze anys. Quan arribaves a aquella edat, et feien l’últim regal, que era igual per a tothom: un rellotge. A part dels regals, era divertit veure com tota la gent gran ballava al ritme de la música que sonava al teatre/ cinema situat, com un vigilant de pedra, al capdamunt d’una vila de carrers harmoniosos i cases unifamiliars.

No només la de Nadal; qualsevol festa era benvinguda amb grans alegries! Durant la resta de l’any, la diversió no desapareixia: teníem, entre d’altres, un teatre/cinema, un bar, un casino… i per als petits, una escola bressol i una escola on s’hi anava fins als catorze anys, ja que l’endemà mateix de complir-los, entraves a treballar a la fàbrica i, tot i que ja des de ben petita t’havies fet a la idea, et costava acceptar que havies crescut i que les obligacions ja havien fet acte de presència.

Les jornades laborals eren d’unes vuit hores, marcades per una intensa sirena que avisava del canvi de torn, dels descansos… Poc a poc m’hi vaig anar acostumant, fins que vaig començar a trobar-hi el seu què. Dins la fàbrica, em dedicava a filar, però amb les meves companyes ballàvem, ens pentinàvem, parlàvem… per a nosaltres era més que una feina, era un estil de vida. Un cop en sorties, tenies llibertat per anar allà on volguessis, però la major part de les vegades, eren els habitants dels pobles veïns qui venien per a gaudir dels balls que s’hi feien tots els dissabtes i diumenges a la nit o per a veure les pel·lícules que s’estrenaven. No ens faltava de res.

A casa, la qual ens llogaven per sis pessetes l’any, la llenya per a cuinar tot allò que compràvem a l’economat no escassejava, ni tampoc el bon humor, ja que no teníem cap motiu per a queixar-nos; només de tant en tant, quan cuinant, et cremaves i havies d’anar a cal metge perquè t’ho mirés, si era greu, o la farmàcia per a comprar una mica de pomada si era lleu. Realment, Borgonyà era un model per a la resta de colònies de tot Catalunya!