4t B CLÀUDIA WIDMER. Ciències socials

UN DIA A LA COLÒNIA L’AMETLLA DE MEROLA

La colònia era tot el món que jo coneixia. Tenia un nom ben maco “Colònia l’Ametlla de Merola” però tothom li deia l’Ametlla, encara que no es deia pas així perquè hi haguessin ametllers, sinó pel Josep Ametlla que vivia allà dalt al costat de l’estació de ferrocarril, en una gran casa i que pobre de tu si anaves malparlant-ne, perquè ja havies begut oli. Això sí, com el palmell de la mà, que me la coneixia!
Així, amb quatre paraules, hi havia la fàbrica, una bèstia de maons enorme i llargaruda, de teules rogenques i les parets ennegrides pel fum. Algun bon home havia construït un canal d’aigua que ens venia del riu Llobregat i la turbina la transformava en energia per a la fàbrica. Això ens ho havia explicat el Sr. Agustí Albiol, mestre de l’escola. Que no érem pas uns analfabets allí! Bé, potser la gent gran sí que ho era, però la quitxalla érem ben espavilats. Ja que he tret el tema de l’escola, aquesta estava a mig camí entre la fàbrica i els habitatges, al Carrer Vell (el més llarg dels dos carrers que hi havia) amb les mateixes teules rogenques, però de parets més blanques. Era petita, lletja i fosca. I que consti que no ho dic pas perquè detestava anar a estudi, és la pura veritat. L’església estava a quatre passes, envoltada de xiprers; bé, només n’hi havia tres, de xiprers.
A la fàbrica hi havia entrat una sola vegada, un dia que el pare va deixar-se la boina, i jo vaig pensar que ell sense la boina no era res, per això vaig portar-la-hi. Era més gran per dins que per fora, i el soroll eixordador de les màquines va fer-me venir mal de cap i veure tanta gent junta va fer que em maregés. Hi havia tantes sales que no sabia pas trobar la de màquines, on treballava el pare. La mare també treballava a la fàbrica. Tothom que hi treballava vivia a la colònia, i eren els nostres veïns. La mare era filadora com la resta de dones i el pare estava a la maquinària. Treballaven molt dur de sol a sol, gairebé no els veia el pèl.
En aquella època hi havia més de noranta pisos, més “La Casa De Les Noies”. Les dutxes comunes estaven una mica lluny i a l’hivern era una murga perquè feia un fred glaçat i l’aigua no era pas calenta.
Els diumenges eren els meus dies preferits. No hi havia escola i els pares no anaven a la fàbrica. Podíem anar al café o a jugar amb la colla. Doncs, sí, també hi teníem locals d’oci.
El pare es passava els diumenges a la cantina després d’anar a missa amb la resta d’obrers, i la mare comprava el menjar. Jo jugava amb la colla pel Carrer Vell i el Carrer Montserrat, i també anàvem als corrals, just darrere d’on dormíem, al costat del menjador, i espantàvem les gallines i en Manelic havia robat algun ou, però jo no, perquè era un bon nen.
Després el pare agafava la fulla d’afaitar i amb molt de compte, procurant no tallar-se, s’arreglava i a la nit sortíem al teatre o simplement a xerrar amb els veïns, que no feien més que murmurar i queixar-se d’aquesta vida. Un diumenge el pare va portar-me fins davant la fàbrica ( mira que n’estava de lluny, tot i estar dins la colònia) i me la va fer mirar de dalt a baix. Va dir-me que ja faltava poc perquè hi entrés a treballar com tots els homes. A mi em va agafar un rampell i vaig córrer amb la llengua a fora fins al bloc, i vaig pujar a casa i vaig amagar-me sota el llit. I per primer cop vaig preguntar-me com seria la meva vida fora de l’Ametlla. Està bé, potser no marxaria mai de la colònia, però hagués preferit ocupar el lloc del Sr. Agustí com a mestre, o filant més prim, el d’en Josep Ametlla, més que no pas el d’un obrer. Si ja m’ho diu ja, la mare, que sóc un somiatruites!