3rB EDNA RODRÍGUEZ. Matemàtiques

CONTE MATEMÀTIC

Aix, quin avorriment! Recordo aquell dia com si fos avui… un dia ennuvolat, grisós, en què la gent no sortia de casa…

Vaig sortir de casa, com sempre, amb la meva llibreta i el llapis a la mà i la motxilla plena fins dalt d’objectes que em podrien ser útils durant la meva estona d’investigació. Just en arribar a la plaça de l’església, vaig trobar-me un màquina estranya, de color blanc i blau. Això sí, no vaig dubtar ni un segon a entrar-hi, ja que a mi m’agraden les coses de misteri.
Un cop era dins, és com si la màquina notés la meva presència, perquè amb un to greu i de robot em va preguntar:
-Hola, quin dia més lleig, oi?
Em vaig espantar, ja que no sabia d’on sortia aquella veu… però va continuar parlant:
-Sé que estàs espantada perquè no saps d’on surt la meva ve; bé, anem al gra. Tria un número.
-El 30!- vaig dir ben alt, sense dubtar-ho ni un segon.
-Molt bé, ara resta-li 17, i tot seguit suma-li 1.402
Em demanava que sumés, restés… quin pal! Per què no podia ser, jo què sé, alguna altra cosa… per què matemàtiques? Dintre el meu cap s’anaven acumulant tot de càlculs… però vaig tornar a sentir aquella veu greu i robòtica.
-Ep, tu! Pensa ràpid, si no, mai aprendràs a fer càlculs ràpids!
Em vaig veure obligada a respondre, així que vaig obrir la motxilla i vaig remenar a veure si trobava una calculadora; i sí, va donar resultat i em vaig posar a teclejar els números de la calculadora i vaig pensar:
-A veure, la màquina m’ha dit que resti 17 al 30 i després li sumi 1.402 -abans que pitgés el botó de l’igual, la calculadora se’m va espatllar i va ser quan la màquina em va dir:
-No facis trampes.
-No en faig, de trampes, és just que pugui fer servir la calculadora… -li vaig respondre amb veu tremolosa-és que jo… jo no vaig bé en els estudis, i menys de matemàtiques! -em vaig posar a plorar.
-D’acord, d’acord. Però ho pots intentar, de vegades un mateix pot superar els seus límits, si s’ho proposa. Va, no ploris més, si vols jo t’ajudo i així sabràs més matemàtiques, i seràs la primera de la classe.
Aquelles paraules em van fer pujar l’estat d’ànim. Potser tenia raó, podia superar els meus límits, així que em vaig decidir, i amb l’ajuda d’aquella màquina misteriosa vaig poder fer aquella operació matemàtica, encara ho recordo…
-30 menys 17 són?-em va preguntar la màquina.
Amb ajuda d’unes boles de vidre que em va donar un braç extensible d’aquella màquina vaig poder respondre:
-13! i 13 més 1.402… 1.415! -vaig respondre ràpidament.
-Molt bé, ho has aconseguit!
Però, de cop, vaig notar una sensació rara, com si la màquina s’estigués movent. Se’m va fer estrany.
-Ja hi som. L’any 1415. Ara baixa, surt a fora i camina tot recte. Allà et trobaràs un número, més ben dit, un grup de números que et faran passar una bona estona. Segurament se’t farà estrany el que et dic, però surt i no preguntis. En acabat torna i et diré el què.
No em vaig aturar a preguntar-me què passava, però em semblava haver sentit l’any 1415. Bé, és igual. Com em va dir, vaig sortir de la màquina i vaig caminar tot recte fins que em vaig trobar una cosa ben estranya… números!
-Hola -els vaig dir amb tota la simpatia del món- sóc la Jana, la màquina m’ha dit que tirés recte fins a trobar-me amb vosaltres -els vaig somriure d’orella a orella.
-Ei, què tal «compi»! -em va respondre amb un vocabulari molt estrany -veig que la màquina, com tu li dius, continua portant-nos gent, no falla mai. Bé, prou de xerrameca, em presento: sóc el número 1, el més poderós de tots.
Se’m va escapar el riure per sota el nas en sentir l’1, el més poderós… ha, ha, ha! Però seguit d’ell, van sortit per darrere uns quants números més.
-Eii, jo sóc el 2.
-Jo el 3.
-Jo el 4.
I així fins a arribar al número 10, i quan van acabar de presentar-se, van cridar tots junts:
-I tots 10 junts, t’ajudarem perquè sàpigues molts problemes matemàtics.
Dit i fet, van començar:
-Començarem per restes, som-hi. 7, posa’t al costat del 4 -va manar-los i va aparèixer el signe menys-. Va, resta 7- 4.
-Mmm, no ho sé… 1…, 2…, és que em costa molt!
-Ho sabem, però no ho diguis a l’atzar. Va, que tu pots -em va dir-. Mira, fes-ho amb piruletes: tinc 7 piruletes i me’n menjo 4, quant són?
-6… 5… 4… 3… 2… 2, són 2?
-Segur?
-Ah, no! 7 menys 4 són 3!
-Molt bé! Festa, festa! -cridaven tots 10.
Vam fer moltes més restes, sumes… i fins alguna multiplicació. Anava sent l’hora de tornar a la màquina, però abans de reprendre el meu camí, l’1 em va dir arran d’orella i fluixet, com si fos un secret:
-Recorda, les matemàtiques són com un joc, només les has d’entendre. Recorda-ho sempre.
Quan ja estava dins la màquina, aquella veu greu i robòtica, va tornar a sonar i em va dir:
-Molt bé, ara ve el més difícil, tornar a casa. Som a l’any 1415 i hem de tornar a l’any 2014, què creus que hauries de fer per anar del 1415 al 2014?
-Primer hauria de calcular el que queda de 15 per arribar al 100, que seria 100 menys 15, que això fan… 80?
-Per 5 números, són 85, però li has de sumar 14. Segueix, molt bé!
-Gràcies. Llavors queda per 85 més 14 que són 99, després s’hauria de calcular quant queda del 400 al 900, què queda per 900 menys 400, que són… 500!
-Si, molt bé, i per acabar?
-S’ha de sumar tot, és a dir: 1415 més 500 més 99 que això fan 2014!
-Molt bé, molt bé, ho has aconseguit, t’has tornat un geni de les matemàtiques!
-Però… una pregunta… per què he calculat això si igualment sé que tornaré a casa?
-Sí, bona pregunta, jo te la responc: doncs perquè pensis que sempre et pots superar a tu mateixa i perquè era l’última operació matemàtica abans que marxessis a casa.
Tenia raó, va ser l’última operació matemàtica abans de marxar a casa. Vaig tornar a tenir la mateixa sensació que la màquina es movia i quan va aterrar a la plaça de l’església, per la gran finestra vaig veure com la meva mare i la meva germana em buscaven. Vaig baixar, però abans la màquina em va dir:
-Per cert, em dic Anna. Adéu i fins ara.
Em vaig estranyar molt, moltíssim es deia com la meva germana, també es deia Anna i a més és una crac en les matemàtiques, però això era igual, el cas és que vaig aprendre matemàtiques, i moltes matemàtiques!
Quan vaig posar els peus a terra la meva mare em va preguntar:
-Jana, filla, on estaves durant tot el dia? -em va dir molt preocupada.
-No pateixis mare, he estat aprenent a sumar, restar i multiplicar! I ara ja en sé!
-Sí, sí, però estàs bé? El pròxim cop no et deixaré sortir…
-Sí mare, tranquil·la, estic molt bé, he après que a 1.000 se li pot sumar 500 o restar-li 500, o multiplicar-lo.
Vaig estar una bona estona explicant-li coses sobre els números: que si el 78 se sumava al 45 o si el 278 es restava de 80.900 i donava negatiu o com es multiplicava. Però vaig notar que l’Anna em mirava amb una cara ben somrient.
Gràcies a aquest petit viatge en el temps, he sabut veure les matemàtiques amb uns altres ulls, he après que són divertides, i que tal com em va dir l’Anna, la màquina, sé que cadascú pot sobrepassar els seus límits.

Però el més fort és que temps després he descobert que l’Anna, ma germana, era la màquina, la controlava des de casa. Perquè ella en sap molt, de tecnologia i, sobretot, de matemàtiques.