UNA JORNADA DE TREBALL A LA COLÒNIA BORGONYÀ

GERARD DEL OSO (4t A)

Encara era fosc quan em vaig llevar.  Devien ser les set i vint del matí, i jo havia d’entrar a les vuit i, encara que vivia en una colònia, casa meva estava una mica allunyada del sector en què treballava. Em vaig vestir, vaig prendre una tassa de cafè (un regal dels supervisors per haver aconseguit aturar un problema a la caldera), vaig agafar la jaqueta i vaig sortir. La meva dona també treballava, però s’aixecava més tard, perquè el sector on treballava es trobava més a prop.

 

Estava arribant quan el gall va començar a cantar. No sé per què, però el cant del gall sempre m’ha animat, i com que em tocava treballar, animar-me era un privilegi. Ai, això dels privilegis, el mètode dels senyors Fabra perquè treballéssim més. Ui, si en teníem de privilegis!: calefacció a la fàbrica, guarderia, metge, teatre, fins i tot teníem un cinema, i tot això sense sortir de la colònia. Però una vegada dintre la fàbrica, havies de treballar, i no perquè hi hagués ningú vigilant-te, és més, no hi havia ningú, però si fallaves en alguna cosa, no només et quedaves sense feina, sinó que també et quedaves sense casa. Així, que tots treballàvem durament.

 

Jo treballava controlant les màquines de filar. Com que no era l’únic, no estava gaire avorrit, i tot i així, no deixava de controlar les 4 màquines assignades. Com que estaven automatitzades, una sola persona es podia fer càrrec de més màquines alhora. No va passar ni una hora i mitja que una llançadora es va enredar, i vaig tardar gairebé vint minuts en desenredar-la i preparar-la de nou. Com que no va passar res més, vaig anar a dinar amb tranquil·litat; el meu company va fer el primer relleu de vint minuts, i en tornar, el vaig fer jo. No era gaire comú que hi haguessin problemes en aquella hora, però com que no podíem estar-ne segurs, teníem aquests vint minuts vigilant 8 màquines a la vegada.

 

Les màquines feien un soroll espantós, i, cap al final del dia, el cap em feia un mal inaguantable, així que vaig obrir l’ampolla d’aigua que portava i me’n vaig abocar una mica al coll. Al cap d’un minut, em sentia millor, però no va ser fins que vaig deixar la fàbrica, que em vaig sentir bé de debò.

 

El primer que vaig fer en arribar a casa va ser abraçar els meus fills petits, de 5 i 6 anys. Com que els meus altres fills són grans, ja no em fan tantes demostracions d’amor, i tot i així  sé que m’estimen. Per això els saludo, els pregunto què tal i després m’estiro una estona al llit. Quan el mal de cap s’esvaí del tot, em vaig aixecar i vaig anar al teatre, on reproduïen una pel·lícula. Com que només en feien una al mes, no te la podies perdre, i això vaig fer, no perdre-me-la. Després de sopar me’n vaig anar a dormir i l’endemà va passar el mateix, exceptuant la pel·lícula, és clar.