4t A ANNA NOFUENTES. Llengua catalana i literatura

PER QUÈ VAIG COMENÇAR A TOCAR EL PIANO?

Vaig començar a tocar el piano als set anys! El piano, un instrument fantàstic i màgic! El millor per a mi! Des de petita que ho penso i espero que així sigui per sempre. Abans tenia un piano d’aquells que són elèctrics. Un amb qui vaig practicar cançons i cançons des dels set anys. Però ara fa poquet, m’han regalat per reis el millor regal que he tingut mai! Un piano de paret. Com el desitjava!!

Encara recordo quan els meus pares em van dir que aprendria a tocar-lo! Perquè abans de fer algun instrument; jo, com altres nens i nenes, anàvem a fer cant a l’escola de música. I ens començaven a ensenyar una mica sobre les coses bàsiques que calia saber per poder llegir partitures amb un instrument. Quan em van fer escollir un instrument, jo tenia aleshores sis anyets; era molt petita per saber quin em podria agradar i motivar! Però la meva professora preferida des de llavors, la directora de l’escola de música, tocava el piano; i com que m’encantava com tocava, vaig voler tocar-lo igual que ella! Els meus pares, però, em van dir que escollís tres instruments per si la primera opció, que era el piano, no pogués ser. Com que no sabia molt sobre instruments, els meus pares em van dir que agafés la guitarra com a segona opció i la flauta travessera com a tercera. A mi, des de petita, i no sé per què, mai m’ha agradat massa la guitarra. I mira que hi ha moltes cançons on només hi ha la guitarra i ben boniques que són! Però no sé pas per què no m’acaba d’atreure. I bé, un dia, mentre veníem de comprar la meva mare i jo, em va dir que ja sabia quin instrument tocaria. Em va dir la guitarra primer, però després, al veure la meva cara de decepció, em va dir que tocaria el piano i a més a més, la professora que m’ensenyaria a tocar-lo seria la directora! O sigui, l’ instrument i la professora que jo volia tenir! Quina sort que havia tingut! Estava contentíssima!

Ara penso que vaig tenir molta sort que em toqués l’instrument i la professora que jo volia. Encara que moltes vegades he pensat a deixar piano, ja que la professora a vegades em posa molts deures i s’enfada quan no em surt bé perquè no he practicat aquella setmana. Però penso que aquests mals moments, que són poquíssims, no valen la pena per deixar tot l’esforç que porto fent amb el piano durant aquests nou anys. Que malgrat aquests moments desagradables, tots els agradables compensen d’una manera incomparable els dolents. Ja que tocar el piano em relaxa quan estic estressada i nerviosa!

Ara fa poc m’ha passat una cosa molt curiosa però molt bonica! Estava tocant amb un amic el piano en una classe de l’escola. Ell estava tocant en un i jo en un altre. Aquella tarda havíem quedat per assajar un examen que teníem el proper dimarts. Mentre ell tocava, jo mirava els seus dits; amb quina rapidesa els movia! Se’l veia concentrat i molt introduït en el tema de la peça que estava tocant. Quan va parar, jo vaig aplaudir i el vaig felicitar, i ell em va correspondre amb una abraçada dolça i tendra. Realment ho havia fet amb una passió inexplicable. I llavors era el meu torn. Em tocava a mi tocar-li la peça amb la qual m’examinaria el dimarts. Vaig concentrar-me i ho vaig voler fer el màxim de bé, tal i com ho havia fet ell. Vaig veure en el reflex del piano negre que ell m’estava mirant amb un somriure d’orella a orella. Li vaig somriure també i vaig continuar. La peça que estava tocant era una molt romàntica i molt expressiva. És una de les meves peces preferides. Total, que mentre movia els meus dits amunt i avall del teclat, no em vaig adonar que el Pol estava darrere meu amb un altre noi… Aquell noi! Oh, no podia ser!!

Era l’estimat d’en Pol. A través del reflex estava veient com al ritme de la meva música el Pol i l’Albert s’estaven embolicant! Jo vaig voler continuar tocant el piano i no interrompre’ls. Era un moment preciós que no volia que acabés quan jo parés de tocar. No volia espatllar la màgia. A més, si parava de tocar seria molt tallant la situació. Així que mentre jo tocava la cançó romàntica, ells dos darrere meu, fent-se petons i carícies. Que bonic! Era com a les pel·lícules, que sempre que hi ha una escena d’un petó, hi ha música de fons per ambientar la situació.

Vaig sentir que amb la música, l’amor és molt més dolç. I aquesta cançó tan expressiva, la toco quan em sento trista, desanimada, estressada; i em provoca una sensació molt agradable i un record d’aquell moment que el meu amic Pol va passar. El que el piano fa, és màgia.