3r C ALBA PARRA. Biologia

COM VISC LA MEVA ADOLESCÈNCIA?

Sembla que hi ha molt d’ambient al carrer. A la dreta hi ha dues amigues discutint. Una diu que ella no l’ha criticat mai a la seva esquena. L’altra diu que molta gent li ha explicat milers de coses dolentes que ella ha dit sobre la seva persona. En el fons s’estimen, però el simple fet d’estar tantes hores juntes a l’institut fa que s’acabin cansant, l’una de l’altra. Una mica més endavant hi ha un noi i una noia agafats de la mà, fent-se petons i carícies. Semblen estar molt enamorats. Segur que es deuen dir cada dos per tres a cau d’orella el típic “Sempre junts” que poques vegades acaba sent cert. Al primer carrer girant a l’esquerra hi ha un noi esvalotat que camina d’un costat a l’altre molt nerviós, massa. Diu que necessita fer moltes coses i que no té temps per res, que el món li cau al damunt. Deu estar estressat. Al banc del següent carrer hi ha asseguts un noi i una noia amb els apunts de matemàtiques sobre les cames. Deuen tenir un examen d’aquí poc i necessitaran estudiar junts. Un xic més endavant  trobem una noia plorant, amb ferides als braços i cridant “A la merda tot, necessito morir!”. Deu haver tingut una discussió amb els seus pares i es deu haver escapat de casa. Deu voler cridar l’atenció. Al carrer paral·lel  trobem un grupet de cinc noies amb les mans plenes de bosses. Han començat les rebaixes i deuen haver arrasat per totes les botigues en què han entrat. A la placeta del davant hi ha una noia amb un somriure d’orella a orella. Deu ser perquè va per primera vegada a veure el concert dels seus ídols, una experiència inoblidable. Al següent carrer hi trobem un noi amb cara de pomes agres, donant puntades de peu a cadascun dels fanals que va veient. Deu haver demanat alguna cosa als seus pares i no es deu haver sortit amb la seva. Deu tenir un atac d’ira. Girant a mà dreta hi ha un local bastant gran, ple de jovent. Alguns salten i ballen i altres resten asseguts contemplant el panorama. Sembla que estiguin celebrant una festa d’aniversari. Que bé s’ho deuen estar passant! A la primera cantonada trobem una noia amb la cara plena de llàgrimes. Deu sentir-se sola, deu sentir que no té amics i que no hi ha ningú que sigui capaç d’escoltar-la. Està tenint un atac d’ansietat. Dos carrers més amunt hi ha…

-Alba, Alba, desperta! Faràs tard a l’institut –escolto la veu de la meva mare.

Obro els ulls i m’adono que tot ha estat un somni.

Però ara que hi penso… per molt que sigui un somni, així és la realitat, així és la nostra adolescència.