Com cada any en motiu del Dia Internacional dels Drets dels Infants a l’escola hem fet un seguit de lectures:
TOTS NAIXEM LLIURES I IGUALS
Els drets humans són iguals a tot el món. Desafortunadament alguns països no els respecten.
La història dels drets humans és la història de l’esforç per definir la dignitat humana, els seus valors i els seus drets fonamentals. Sense ells la vida no té sentit.
Es basen en el desig del respecte a la dignitat humana. L’absència d’aquests Drets no només afecta a l’individu, sinó que crea una situació social i política d’inestabilitat en la qual actituds violentes i xenòfobes es poden arribar a traduir en greus tragèdies.
“La paraula progrés no té cap sentit mentre hi hagi nens infeliços”.
Albert Einstein (1879-1955)
Es va enrolar sobre la marxa un diumenge, quan en tornar a casa després d’assistir a missa a l’església local, va descobrir que els seus pares havien desaparegut després d’un atac de la milícia lendu. Sense els seus pares, va pensar que enrolar a la UPC era la seva única font de protecció i possibilitat de supervivència.
Va passar set mesos en el campament militar d’instrucció de la UPC de Mandra, a prop de Bunia. Els seus instructors, va dir a Amnistia Internacional, eren rwandesos i ugandesos, i les armes que li van donar procedien de Rwanda.
Després de la instrucció, va ser enviat a combatre. Va lluitar contra l’exèrcit ugandès en Bunia el març de 2003, i abans a Komanda, contra la RCD-ML i la milícia lendu. Va dir a AI que al principi els combats no li feien por, perquè no entenia que podia morir al front. La seva primera experiència de combat va ser a Komanda, on l’enemic, soldats pertanyents a la RCD-ML, era molt més forta i va posar en fugida a la seva unitat. El seu comandant va ser capturat i executat, i la resta del seu grup va fugir a l’espessor.
Quan van tornar a la seva base, van ser enviats immediatament a combatre a Lipri i Loga. La primera vegada que va matar, la sang li va esquitxar el cap i va tenir por. Després, matar es va convertir en una rutina. Va matar a soldats ugandesos i de l’RCD-ML i estava orgullós d’haver-ho fet.
Quan ho van desmobilitzar, va enyorar molt l’exèrcit. Però ara s’està acostumant a la seva nova vida. Quan la situació ho permeti, li agradaria viure amb la seva mare, a la qual han localitzat. Però durant molt de temps es va negar a pensar tan sols en els seus pares, perquè li causava molt dolor. Vol estudiar i després aprendre un ofici. Els estudis són importants per a ell perquè «cal tenir intel.ligència en la vida i només els estudis et permeten adquirir aquesta intel ligència.” Voleu que la guerra acabi, i que acabi aviat.
Sylvain és ple de cicatrius de les seves experiències en combat, i la seva salut és precària. Des del seu primer any com a soldat, pateix mals de cap reiterats, acompanyats de marejos i dificultats per respirar. Tot i això, els seus comandants van seguir enviant-ho a lluitar. Mentre era entrevistat per AI, va patir un d’aquests marejos i es van fer gestions per portar-lo a un centre de salut proper, però l’atenció mèdica disponible en aquesta regió devastada és molt bàsica. «Tornarà amb els mateixos comprimits que els donen a tots», va comentar el seu tutor.
Article d’AI
La historia d’Ikram, treballadora domèstica al Marroc.
“Tinc 12 anys. Em vaig anar de casa quan tenia 8 perquè el meu pare s’enutjava molt i la meva mare no pot dir res. El meu pare té una altra dona i molts fills. A nosaltres, les nenes, ens tractava malament. Els nens poden anar a l’escola però les noies no li importem. Així que quan vaig poder, me’n vaig anar. Vaig estar en unes quatre o cinc cases diferents. Totes iguals. Treballar, treballar, treballar cada dia, sense descans. Sempre vigilada, tancada. Poder dutxar-me només de vegades, menjar les sobres, vestir draps, dormir sobre el terra a la cuina. Estar sola, sempre, cada dia. Els gossos són els únics que em saluden. Li he demanat a la senyora que, si us plau, em pagui. Al principi havia dit que em pagaria però des que treballo aquí no he rebut res, i d’això ja fa diversos mesos. Li vaig dir que si no em pagava me’n vaig. Llavors em va tirar dels pèls i em va amenaçar amb que si em vaig, em denunciaria a la policia, dient-los que li vaig robar i vaig anar amb els diners. Sudo, tremolo, tinc fred, però no puc parar. Em fa mal, em cremen les mans, aquesta escala és interminable. Em vaig. No sé on, no puc tornar a casa, no vull treballar en una altra casa d’aquestes, no sé què fer, però d’aquesta casa em vaig. Només voldria que tot això acabi. ”
