POEMA DE TARDOR

Patina per l’aire,
rellisca, ja és vent,
arriba i és lladre
del sol estiuenc.

Carrega magranes,
bolets i castanyes,
s’amaga pels núvols,
escurça els dies
i estira les ombres.

Es vesteix de pluja,
pinta al cel la tristor
quan dicta els seus mots
el poema de tardor.

LA TARDOR VE DE VISITA

Càlida i ja daurada llum al cel,
que la tardor ve de visita.

Foragita el sol d’estiu, i ens el declina
per dipositar-nos a recer de la brisa
un coixí brodat amb mots farcits de vida.

POEMA DE TARDOR

La tardor s’ha fet poema
per recórrer tot el cel
i pintar amb colors de somni
el camp sota els estels.

La tardor s’ha fet poema
per créixer entre els bolets
i posar mots d’intempèrie
a les fulles d’arbres i arrels.

La tardor s’ha fet poema
per musicar moments
i cantar al bell mig de la natura a l’aire,
sense prèvia partitura.

La tardor s’ha fer poema
per enrederir l’albada
i avançar postes de sol
a la dansa de temporada.

La tardor s’ha fet poema
per fer ploure els mots
que s’arrelen a la terra
com els nàufrags als illots.

La tardor s’ha fet poema
per parlar-nos a cau d’orella
de carbasses, foc i nous,
de castanyes, fum i panses,
de molsa humida, suro i fred,
de ruixats i grans ventades.

D’un dia que ens durà
l’hivern pintat als núvols del cel
i als rostres gelats pel vent.