Les fulles seques (Àngel Guimerà)
Les fulles seques fan sardanad’ací d’allà saltironant,
i dintre el bosc la tramuntana
sembla la cobla al lluny sonant. I quin seguit de fulles roges
que enjogassades porta el vent;
les que més corren, semblen boges,
altres se’n vénen dolçament. I quan el sol se’n va a la posta,
l’arbre que enyora el seu fullam,
poc a poquet son ombra acosta
als balladors damunt del camp. I surt la lluna trista i sola,
fulla d’un arbre on ha viscut,
que va cercant pel cel on vola
les companyones que ha perdut. Les fulles seques fan sardana;
mes, quan l’albada surt després,
se les endú la tramuntana
espais enlaire per mai més. I l’arbre sec ja torna a viure,
fulles i flors arreu badant,
i cada brot, quin cants de riure,
fent nius les aus i els becs juntant! Després la fruita, que encisera,
pengim-penjam al sol que és foc,
el préssec ros i la cirera,
la pruna clàudia i l’albelcorc! Oidà!Quin goig!Fem les rodones,
sardanejant de dia i de nit,
les mans unint homes i dones,
els ulls clavats en l’infinit!
