Aquesta és la fotografía sencera de la que he posat al inici. Els finals de curs a l’Escolania eren molt importants. A dintre la corona hi ha el referent del pare: Mn. Jaume Balmes.

Per a tots/totes els que no vàreu anar a l’Escola amb el pare us vull explicar el tema dels “vales”.

Quan començava el curs, repartia una quantitat equitativa a tots els alumnes. En donava i en prenia segons era premi o càstig. Eren rectangulars i del mateix color segons el valor. A dintre hi apareixia una màxima. Tots ens feiem unes carteres de paper per portar-los. Recordo que els adquiria a la Impremta Miranda, a la Rambla, al costat de cal senyor Dalmau… Ningú va saber perquè servien, a l’acabar el curs… bon vent i barca nova! Era un misteri el que tot el curs trafiquessim amb els “vales” i al final… Si li demanàvem què guanyaria el que més en tingués, deia que el proper any ho veuríem.

M’HE DESPERTAT TOT SOL

M’he despertat tot sol en un antic jardí
que no sé si és la meva presó o el meu imperi.
Canta pertot l’alè dels arbres, i el misteri
d’un esperit que em crida, però no és per a mi.

Camino a poc a poc, amb temença, com si
un àngel no del tot m’acabés de voler-hi.
El meu cor s’exhaureix en el silenci aeri.
La llum és una fronda sobre cada camí.

Adam devia anar pel món, el primer dia,
com jo vaig, sorprenent la verda melodia
de cada veu de l’aire, del gest de cada braç;

per abraçar la llum esbatanant els braços,
el cos, encara moll de rosada i fang,
deixant estela d’ànima darrera dels seus passos.

MÀRIUS TORRES PERENYA

Us en recordeu d’en Faruk? Ben segur que sí. aquests dies escoltàvem la radio…”Ara parlaré dels germans: Josep, Miquel, Jordi Ma Dolors Vinyoles” quin salt el cor! El pare quina bona cara que feia a la fotografia. Això passava pels vols del 58 o 59. No? La nena encara era un preciós bebé. Jo crec que han errat treien les tradicions. Millora-les, però no les erradiqueu. He llegit que els colors del Papa Nöel dels pebrots, vàren sortir d’un anunci de…la Coca Cola. Fins llàvors parlaven de un tal Sant Nicolau, d’Anatòlia! M’estimava més i encara estimo el nostrat Faruk que venia d’Orient, li faré una carta.

RES NO ÉS MESQUí

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i tè delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern. Primavera d’estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arrriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
Avui, demà i ahir
s’esfullarà una rosa
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

JOAN SALVAT – PAPASSEIT.

El Senyor Pardo era l’inspector dels meus anys d’alumne del pare.

Quan sabia la seva arribada el senyor mestre muntava una estratègia que ens ocupava uns dies.

Apreníem el “Credo” i parenostre amb la llengua de la potència veïna. Penseu que el Catecisme era d’obligat cumpliment, però l’apreníem en català. El pare, normalment, feia les clases quasi totes parlant català i l’escrit sempre amb la imposada.

A la paret penjava un quadre amb el nom de “Tambor” on hi figuraven collonades feixistes tipus “…por el imperio hacia Dios” i altres tabernaclades. Només el veiem quan venia el comissari polític.

Ara, de gran, penso que el Sr. Pardo ja sabia aquest joc i com deien complia l’expedient. Sembla que el veig seient a la tarima, amb el pare dret rera seu fen-se aquell gest tant seu de “posat dret i seriós”. El tal senyor Pardo ens mirava a tots amb una rialleta sorneguera que ens deia…petits rojos catalanistes.

Mirat amb perspectiva, va tenir molt coratge i ben segur que gràcies a homes com ell, ara podem parlar i escriure la nostra llengua.

Mireu com anava, i per acabar, jo vaig fer l’ingrés del batxillerat l’any 1958. Ens demanaven escriure un dictat, amb una falta com a màxim. Fet això, fèiem una divisió amb la prova del 9 inclosa. Quan el pare m’acompanyava a Barcelona, a l’Institut Ausiàs March, al tren va assabentar-se que demanaven el Credo i me’l va ensenyar al tren, tot baixant.

Bé per avui, bona nit