Author Archives: mmoral74

Benvingudes, musiquetes, poemes…

Veig que la Mercè ha entrat i li donem la benvinguda amb una musiqueta de Bulgaria. Com ella ja sap aquella gent, i a nosaltres, els hi agraden els instruments de vent.
Quan pugui vull fer uns pensaments sobre l’amor. Bons Reis! Sense busos, trens, aves, vergonyes i amb molts caradures, lladres, desvergonyits, barruts… El poema lliga una mica amb la música i és maco, oi tontos/es…Poseu la músiqueta i el llegiu, veureu, veureu…Ara en penjaré una al blog Vinyoles que us deixarà estovadets…
UNA PLAÇA DE GRÀCIA

Plaça voltada de parets iguals
emmorenides sota el cel gris,
amb arbres minsos vora els fanals
i amb balcó petit a cada pit.
Passa una dona amb un cistell. Després
uns infants bruts i cridaners que juguen
a la ratlleta i que s’en van. Res més;
i el vent que mou les robes que s’eixuguen
pels balcons. La remor
tota la tarda és lenta, continguda,
fins que vespreja. Rera un porticó
s’encen la llum. La plaça que era muda
s’anima de la gent
que va cap a sopar. La barriada
se sorolla una mica sota el vent
per a dormir-se aviat més reposada.

ALEXANDRE PLANA
Dunasvsko horo. Música de Bulgaria

La mare i àvia Montserrat…

Amb quí sommiava?

Ja les hi picaven…quantes vegades deuen haver fet aquest camí?

Aquesta lletra crec que tots ls recordem… qui deu ser la Montserrateta?

Als 15 anys ja feia frissar al pare.

Amb 30 anys, el fotògraf Trullols va fer la seva millor obra d’art.

Mireu-la aquí el 8 de desembre de 1947 a La Gleva.

Us imagineu l’Antonino sense la Montserrat? Bé… tampoc podem, no existiríem. La mare ha sigut la companya, l’amant, la confident del pare. Ho tenia clar. Fins al final només va volgué la seva Castells. El que potser no es va imaginar, ni nosaltres, que fos tant forta. Quan varen venir a viure a Barcelona, per exemple, tots ens semblava que la mare li costaria conèixer els metros, busos, en una paraula la gran ciutat. Al cap de quatre dies ens en ensenyava a tots. A fet diverses malalties, caigudes, operacions… de totes les seves amigues de la seva edat, és la que millor qualitat de vida té. Tal com vaig dir el dia del seu aniversari, és una dona de les que ha pujat una generació i que han fet país. Molta part de la cultura, bones maneres, vivències de la gent de la meva generació la vàrem mamar de les nostres mares. Mentre els pares treballaven fora de casa, elles tot planxant, cosint, cuinant i tot escoltant el radio ens anaven ensenyant. Avui he posat fotografies relacionades amb ella.
Montserrat, gràcies per haver estimat i deixar-te estimar per el pare i per tots nosaltres.

He trobat un poema que ben segur el recordareu.
CIRERER FLORIT

Cirerer petit,
cirerer florit
que fas arracades,
digue’m quina mà
te les va cercar
quan les tens granades.

Digue’m sense por
qui et cull la dolçor
d’aqueixa florida.
El que ara és tan blanc
després serà sang
que allarga la vida.

Potser els escolans
se n’omplen les mans
botant d’alegria,
o algun pinsà vell
se’n guarda per ell
un gra cada dia…

Cirerer petit,
cirerer florit
que fas arracades,
digue’m quina mà
te les va cercar
quan les tens granades.

JOAN M. GUASCH

Més records de les excursions amb el pare…

Certament la germaneta ho diu molt rebé. Tothom que tenia relació amb el pare anava d’excursió amb ell. Recordo un mestre de la Gleva, el Sr. Garralda, un escultor, el Martí Vila, un seu cunyat el tiet Jordi…gent molt diversa. Tots els meus amics s’hi apuntaven. Els Plàtans era com el rebedor de casa. Tenia el seu bloc petit on cada dia hi feia el seu diari, dibuixava… Hi ha uns llocs que encara ara, quan hi passo, s’escapa un parenostre: el paleta amic del avi Miquel que va morir treballant als Murs, el cec que va estimbar-se baixant dels plàtans… Vaig saber mirar el paissatge amb ell, escoltar els ocells, ensumar les plantes… Us penjo quatre fotografies i un poema…
La travessa de cada any. De Núria a Setcases fent nit a Ull de Ter, davant el Gra de Fajol. A dalt el Noucreus… ja els coneixeu a tots.

Mireu al pare en un lloc mític: el xalet d’Ull de Ter. Per ell era el cel. Ara no existeix, en diuen Vallter

Tal com diu la M.Dolors el pare ens ensenyava el paisatge i la natura. Aquí amb en Jaume Roma

El posat del pare quan sirgava: el jersei a la cintura,la rialla ,la bota, els binocles, una bossa de costat.. I el lloc?. Sta. Llúcia del Quer amb la tieta Maria i en Lluís Vilardell

LA FAGEDA D’EN JORDÀ

Saps on és la fageda d’En Jordà?
Si vas pels volts d’Olot,amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n’hagis trobat al món:
un verd com d’aigua endins,profond i clar;
el verd de la fageda d’En Jordà.

El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc a poc;
compta els seus passos en la quietud,
s’atura,i no sent res,i està perdut.

Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d’aquell lloc profond
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d’En Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

JOAN MARAGALL

Cosins i el pare

Aquesta setmana he parlat amb el Josep Maria Musachs i amb la Núria Vinyoles i tots dos em van parlar del mateix tema: el tiet Antoní i les excursions. La Núria i en Lluís es van trobar amb el seu germà Miquel i la Rosa Maria per anar a fer l’excursió que feien amb el pare. De Sant Hipòlit als Plàtans, a Serratosa, Sant Martí Petit i Santa Llúcia. Van fer el recorregut com un homenatge a qui ens va fer estimar tant tots aquells indrets. Per altra banda, el Josep Maria em va dir que el tiet Sidro va començar a estimar les muntanyes i els paisatges després de les caminades que va fer amb el pare. En Josep Maria recorda molt sovint aquestes caminades que ens feien tan feliços.

M Dolors

MATÍ D’HIVERN

Els arbrissells i els marges s’escorren amb prestesa.
És alta la serena: a claps, i lluny, encesa.

Damunt el gris i els ocres i el verd eixarreït
la boira es desprenia d’un àngel defallit.

Tofes de neu escassa fan l’aire fi, tallant:
les bèsties, segures de dies que vindran,

udolen i s’allunyen enllà del bosc ombrívol.
El cor se m’estremia d’un vol d’ocell errívol.

JOAN TEIXIDOR

A voltes de veure la tieta Carme

En el blog de la família vaig explicar la visita a la tieta Carme. Creieu que una persona en el seu estat ha de mantenir-se en vida? Ja ser que és un tema dur. No està intubada i per tant viu per ella sola, vull dir que no hi ha cap màquina que la mantigui en vida. No crec que jo ho volgués per a mi. Potser un altra dia, aquets dies… no toca.

La pineda del Guinart

Pineda la del Guinart
la més encisera i bella
un capvespre cap al tard
m’hi vaig arribar amb Ella.

La bruseta en duia blanca
son esperit n’era d’or fi
per ser bella res li manca
feia olor de romaní.

Hi ha, no lluny de la pineda
cementiri solitari
i a la ribera del Ter
de la Verge el Santuari.

Cabrera l’encimbellada;
Bellmunt i el vell Sant Martí,
Montseny i les Pirinenques,
tot s’hi albira des d’allí.

Camins verds i blau cel,
somrèiem en la pineda;
quan nasqué el primer estel,
baixàrem cap a la Gleva.

Pineda la del Guinart
miranda de meravella
que és bonic un cap al tard
agemolidet amb Ella.

Antoní Vinyoles
Juliol del 1943