Author Archives: mmoral74

La Batalla de l’Ebre

Leave a reply

La Batalla de l’Ebre, en què hi va participar el nostre pare Antoní, va ser una operació militar insòlita: es va creuar un riu que apareixia davant els ulls com un monstre perillós, que esperava impacient per engolir moltes vides, amb unes forces franquistes perfectament posicionades a l’altre costat. L’operació va ser preparada mesos enrere, els soldats van aprendre a construir ponts i passeres. El pare ens explicava que la nit que el van travessar s’anaven sentint els “plof” dels soldats que queien al riu i feien de l’Ebre la tomba de tantes vides segades per culpa dels colpistes.

Cançons tradicionals de Catalunya

2 Replies


A Aragó n’hi ha una dama
que és bonica com el sol:
té la cabellera rossa
li arriba fins als talons.

Ai adéu Anna-Maria
robadora de l’amor
ai adéu…

Sa mare la pentinava
amb una pinteta d’or:
cada cabell una perla
cada perla un anell d’or.

Ai ai adéu Anna-Maria
robadora de l’amor
ai adéu…

Son germà se la mirava
amb un ull tot amorós:
– si no fossim germans propis
ens casariem tots dos!

ai ai adéu Anna-Maria
robadora de l’amor
ai ai adéu…

Al final, el seu germà diu que li busca un casador, però ell se l’emporta…

Dedicat al Partal… un bon xiquet

Leave a reply

E quan nos fom leuats daquel loch, passat ·I· any e mig, parlans matrimoni la Reyna dona ·Bñga· mare del Rey don Fferrando, de sa for dela que hauia nom dona Lionor. E eren abdues fiyles del Rey don Alfonso, e eren aquests los fiyls e les fiyles del Rey don Alfonso, la278 Regina dona Blancha, e ffo muyler del Rey de Ffrança Lois e fiyl del Rey Ffelip: e laltra fiyla fo dona ·Bñga· e fo muyler del Rey de Leo, pare del Rey en Fferrando, qui hauia nom don Alfonso: e laltra fo dona- Urraca que fo Regina de Portugal279: e laltra Regina fo dona Lionor la qual nos haguem per muyler. Els fiyls quel Rey don Alfonso de Castela hague ach nom la ·I· linfant don Fferrando, e laltre ach nom Nanrich qui fo puys Rey de Castella. E linfant don Fferrando mori ans quel Rey don Alfonso sompare moris. E de puys que fo mort lo Rey don Alfonso faeren Rey a don Anrich. E ab trebeyl280 que feya ab uns moços donaren li duna teula en lo cap ·I· daquels qui iugauen a aquel ioch contra el, que el los parti que fossen los ·I· duna part281 e el de laltra. E el mes se ab aquels quil combatien en ·I· pug en semblança de castel, e el fo ferit aqui, e per aquel colp mori. E romas lo Regne a dona ·Bñga· de la qual fo son fiyl don Fferrando Rey de. Castella.
La música és d’en Haendel de l’Òpera Rinaldo. L’acció passa a Jerusalem al temps de les Creuadeas on el nostre Rei, Jaume, va anar-hi a veure com anava tot.
La dedico a la Maite. Li agrada molt.

Dijous "jarder"

1 Reply

Avui mentre dinàvem amb la mare, el Pep , la Meritxell, la M. Rosa hem rememorat els dijous “jarder” o llarder de la nostra infantesa. “El dijous llarder, botifarra menjaré”. La mare ens preparava un llonguet amb truita i botifarra d’ou i cap a la”font trobada” passant per la palanca sobre les aigües color de xocolata de l’Anoïa i resant un Ave Maria a la creu d’en Maginet amb el pare “el mestre Antoní” i després partit de futbol al camp de Santa Margarita de Montbui. Els capellans jùgaven amb la sotana arremangada i els escolans…

Escrit el 27 de gener de 2008

Jordi Vinyoles Castells
Això de jarder… duien que el barri més important de St. Hipòlit anomenat Vic, no diuen llarder.
Són gent ben rara.

LA MORT

1 Reply

Tatul. Tomba d’Orfeu

Aquests dies hem tingut la Mort present. Jo no li he tingut mai por. Mai l’he vista com algú que se t’emporta. No hi ha mort, hi ha no vida. Per a mi, no és un estat. Si per guarir-nos ens trasplantessin el cervell i amb ell crec que la nostra personalitat, restaria un cos orgànicament viu però sense cap sentiment, el que entenem per mort.

És evident que malgrat teories filosòfiques i religions, tenim una força molt forta que ens fa restar vius. Des de jove, imagino que la matèria del que està fet el meu cos l’haig de donar a la natura perquè altres visquin. No és molt maco això?
Ja a l’antiguitat ens explicaven faules de persones que baixaven als Inferns a xafardejar (Dante) i altres a cercar la dona que, ves per a on, va anar a viure allà (Orfeo). La figura de la Mort l’han fet servir, quasi totes les religions, per fer-nos por. Als nens quan són petits els pinten una Mort com si fos una persona, com el llop, l’home del Sac… Quan algú del seu entorn es mor, es pregunten amb veu alta: per què? I intenten explicar un fet que és evident per a la resta d’éssers vius.
Els humans podem crear idees, obres d’art, arquitectura, estudis científics… això és el que ens manté vius anys, anys i anys. Fixa’t, sinó, amb la quantitat de segles que fa quan Zoroastre (per posar un exemple) va escampar les seves reflexions sobre el Bé i el Mal. Una figura així no surt sola, vol dir que el seu entorn havia de ser ja molt ric de coneixements. M’he fixat que la Religió, de la qual tots ens hem nodrit, no parla gaire de la Mort en els seus Llibres. En canvi, els sacerdots i entorn clerical en parlen molt. A vegades sembla que parlen més de la Mort i el Mal (Satanàs) que de la Vida i de Jesús.
De petit, els meus pares, sense amagar-la, no en parlaven morbosament. Ens parlaven del caràcter dolç de l’àvia Mercè o del caràcter fort de l’avi Miquel. Vull dir, dels fets de les persones que nosaltres no vàrem conèixer, mai em van dir que ens calçarien de nit i altres històries molt en boca aquells temps. Espiritismes, tarots, fetges d’aus… què voleu que us digui? Com deia en Pla, collonades!
Abans m’ha sortit l’Orfeu, o Orpheus, o Orfeo que va tenir relació amb la Mort. Com sabeu, aquest estiu vàrem donar un volt per Bulgària. És l’antiga Tràcia. Allà vaig saber d’aquest traci. Vaig estar a la seva tomba a Tatul.
Resumidament:
Era un músic fóra sèrie i feia prodigis amb la lira, i la seva creativitat no va tenia límit, com l’Amadeus, vaja. La seva música va servir per honorar a Dionisi o Bacus i es veu que va sonar durant centúries als ritus bàquics. Va enamorar-se i es va casar amb Eurídice. Jo us estalvio les baralles entre Déus, Deesses i humans que van donar com a resultat aquest casament. Com bé sabeu, els Déus d’aquells temps s’avorrien a l’Olimp i baixaven aquí entre nosaltres a barallar-se i fer-nos barallar. Tornem on érem: Eurídice mor d’una mossegada de serp. Crec que ell era humà i la senyora mig Deessa. Va agafar la lira i va baixar a l’Hades a cercar-la. Quatre cops de lira i el barquer el va portar a l’altre banda. A l’Infern va fer plorar d’emoció als dimonis amb la seva música. (Un pèl monyes eren aquests trapelles dimoniets). Trobà Eurídice als Camps Elisis. Més sonades de lira i li deixen emportar l’Eurídice amb l’única condició que no pot girar-se fins que tots dos siguin fora. Va passar que, quant ja li mancava una passa, va girar-se per mirar la nena i… Oh! Un peu d’ella encara era a l’ombra, no li tocava el Sol… altre volta cap a l’Hades. N’hi ha que diuen, i ja potser, que l’Orfeu n’estava fins el capdemunt de la Deessa i mira… Per cert, aquestes contrades de l’antiga Tràcia són com misterioses. Hi han ciutats preromanes grandioses.
Direu: hi té a veure tot això amb la Mort? És un altre tractament d’ella. Hi ha un detall que crec ho diu tot. A part de banalitzar la vida i la mort, el músic la fa servir per un fi particular.
Per distreure’ns un xic, us recomano la música que he penjat. És treta de l’Òpera “Orfeo ed Euridice” de Gluck moment en el qual l’Orfeu clama que no troba l’Eurídice.

Quin ridícul…

Leave a reply

Sabeu qué és aquesta ridícula lletra?

Long live Spain!
Let us all sing together
With different voices
And a single heart.
Long live Spain!
From the green valleys
To the vast sea,
A hymn of brotherhood.
Love the Fatherland
As it knows how to embrace,
Beneath its blue sky
Peoples in fredoom
Glory to the children
Who give to history
Justice and greatness,
Democracy and peace.

L’ha publicada el NYT el 15 d’aquest mes.

Ridícul a nivell mundial. Democracy and peace. Democracy and peace.

Què fem? Long live Spain!
Sempre estarem amb aquesta gent? Long live Spain!
Ens donen bastonades per tots costats i nosaltres… Long live Spain!
Coneixeu altre comunitat més poruga i dropa? Long live Spain!
Hi ha pobles que el seu himne l’ha musicat un tal Lluís de can Beethoven i la lletra l’ha escrita un sagal de can Schiller… res, dos passarells.Uns bàrbars. La potència veïna (Democracy and peace. Long live Spain!), en canvi, hi posa a la grandiosa Marcha de Granaderos la lletra del futur Nobel, Paulino Cubero (de l’afamada vila de Granátula de Calatrava…). Majestàtic!
Els que com jo són nascuts quan encara corrien els vàndals pels carrers, recordaran un reietò, petit, barrigut, grassonet i amb veu aflautada de castradot de nom Pacus Francus Ba de Monde. Aquest reietó tenia com a himne la mateixa tonada, però la lletra, d’un tal Pemanus començava amb: Arriba España! Soldats amb una canya/mare amb un bastó…
Ja fa dies que dic que hauríem d’anar buscant papers i anar a cal notari, ha tramitar el divorci… pagarem pensió i ja ens quedarem la canalla però, Adéu, Espanya! Adèu!

Recordeu?

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, la veu d’un fill
que et parla en llengua, no castellana;
parlo en la llengua, que m’ha donat
la terra aspra;
en aquesta llengua, pocs t’han parlat;
en l’altra massa.

T’han parlat massa, dels saguntins
i dels qui per la Pàtria moren:
les teves glòries, i els teus records,
records i glòries, només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te, molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes, vida és la sang,
vida pels d’ara, i pels que vindran:
vessada, és morta.

Massa pensaves en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies, a mort els fills,
els satisfeies, d’honres mortals,
i eren tes festes, els funerals,
oh, trista Espanya!

Jo he vist els barcos, marxar replens
dels fills que duies, a que morissin:
somrients marxaven, cap a l’atzar;
i tu cantaves, vora la mar
com una folla.

On són els barcos? On són els fills?
Pregunta-ho al ponent i a l’ona brava:
Tot ho perderes, no tens ningú.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh salva’t, de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida, que tens entorn;
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols!

On ets Espanya? No et veig enlloc!
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua, que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

JOAN MARAGALL

Els de la classe d’informàtica diuen la seva…!

3 Replies

Les noves tecnologies! quin embolic, oi? A poc, eh?

Primera conversa: els alumnes d’informàtica ens hi anem familiaritzant… aquest món virtual, per això, és ben interessant!


Aprendre a l’edat adulta
Diàleg entre la Dolors Rovira i la Teresa Casamitjana

Aprendre català i informàtica quan s’és adult!
Diàleg de Josefa Pachón, Claudio Tamayo i Montserrat Trulls!

Mal a la moca…

1 Reply

Avui no he anat a treballar. No he gaires baixes en els trenta i pico anys que treballo. Arran del mal a la moca que he tingut, he pensat amb el dolor. Hi ha gent que conviu amb el dolor. Tots n’hem conegut. Jo l’altre dia vaig fer quatre ratlles sobre l’eutanàsia. No se, potser el dolor forma part de la nostra vida. Fa un temps que tot el que vol esforç ho anem eliminant. Potser el dolor és esforç. Ben segur que si apliquessim l’eutanàsia a tothom que pateix, poca gent restaria viva. Jo l’aplicaria, quan ets un vegetal, quan deixes de ser persona. És un tema complicat. Més quant la meva cultura amaga la mort cada dia més. Quan toca no ho entenem. No dic de parlar-ne morbosament constantment. Però recordar-ho no crec que sigui dolent.

Un versos del Màrius Torres hi van bé.

M’HE DESPERTAT TOT SOL

M’he despertat tot sol en un antic jardí
que no sé si és la meva presó o el meu imperi.
Canta pertot l’alè dels arbres, i el misteri
d’un esperit que em crida, però no és per a mi.

Camino a poc a poc, amb temença, com si
un àngel no del tot m’acabés de voler-hi.
El meu cor s’exhaureix en el silenci aeri.
La llum és una fronda sobre cada camí.

Adam devia anar pel món, el primer dia,
com jo vaig, sorprenent la verda melodia
de cada veu de l’aire, del gest de cada braç;

per abraçar la llum esbatanant els braços,
el cos, encara moll de rosada i fang,
deixant estela d’ànima darrera dels seus passos.

MÀRIUS TORRES PERENYA

ESGLÉSIA… CATALANA?

1 Reply

On és? Mai no l’havia vist tant muda. Enyoro els Abats: Escarré, Brasó, Just. Els Cardenals: Vidal i Barraquer, Jubany. El Bisbe de Solsona Deig. Els caputxins de Sarrià, de l’Ajuda. El soroll de Serra d’Or, d’Oriflama…muts. Per no recordar el Xirinacs… No hi són.
Pel que és veu ja els hi plau la situació actual. Només alcen la veu per la dèria del ús dels condons. Escoltar el Cardenal actual de Barcelona és del tot patètic. El bisbe de Vic… hi ha Bisbe a Vic? Tot s’inicia amb un il•lustre Bisbe auxiliar de Barcelona… més societa que el Bono de nom Joan Carrera. Segueix amb el Cardenal Carles… L’expulsió de Montserrat de la línia dita rosa. La baixada de pantalons ( o s’ha de dir l’arremangada de sotana) de Poblet davant del Govern d’Aznar a canvi de una fonda de cinc estrelles i ubicar-hi l’arxiu Tarradellas.
La submissió total de la capellanada catalana davant l’espanyola.
La darrera vegada que he escoltat un capellà a l’altar exercint el seu ministeri, vaig escoltar paraules carregades d’odi i verí… contra els ROJOS!!! L’any 2007! S’ha de tenir unes barres ben bastides.
Sort tenen que els relativament pocs creients que tenen, com diuen ara, van a la seva bola. Amb qui tenen compromís? Amb qui els posa. Si el ramat pugues opinar sobre la tria del pastor, potser piularien més. Ben segur que si els dels anys 900 no haguessin alçat la veu, junt amb la seva gent, ara encara seriem del bisbat de Narbona. Ara que ben mirat, veig que el Papa torna a fer la missa d’esquena a tots nosaltres, que els importem? Res… som animetes espantadetes, amb un autoodi tant gros que inclòs escoltem Copes i llegim Mundos, Paisos.
Tot el que preocupa el ramat és escoltar per Nadal al Sant Pare de torn dir: Bon Nadal! El que deia… el ramat i els pastors, ben ajupidets amb la sotana arremangada fins el coll recitant: Gràcies Senyor, Vostè mateix Senyor! Serveixi’s el Senyor! En té prou el Senyor? Ja el netejo….Senyor!
Direu…? Quina alternativa hi ha? Amb un mínim coratge i dignitat… ESGLÉSIA CATALANA! Conferència Episcopal Catalana… que diuen que no? Adéu!
Apa! A arremangar-se i som-hi.

Als clergues i a tots plegats amb/us dedico:

ASES

Sapiguem, ases, que el món és rodó,
que és fet de terres i de mars!
Orelluts, aprenguem el mapa
dels continents i les nacions!

S’estenen els camins molt més enllà
dels que petgem nosaltres sota el bast;
hi ha milions de vides com la nostra
i d’altres amos verga en mà.

Ja és hora de saber-ho això:
pastura de tothom
és la Terra, germans;
i l’estatge, de tots els estadants.
Amb asenades tanmateix
mai no ens en sortiríem, de segur;
parem bé les orelles, doncs;
fem-nos tots coneixents.

Aleshores el nombre
farà la força de debò.

DE DOTZE AIGUAFORTS DE GRANYER.
Barcelona, 1962

PERE QUART

Eutanàsia.

Leave a reply

Avui han fet el funeral pel que ha sigut secretari de la Diputació Josep Ma Esquerda. Va morir ahir d’un tret. Tot apunta que va ser un suïcidi. Feia un mes que tenia la jubilació i ho va ser en el període 1979 al 2007. Quan jo vaig entrar a la Corporació a treballar, l’any 1970, era l’Oficial Major. Jo crec en la eutanàsia. Ho dic ara que no tinc cap malaltia greu i tinc el cap més o menys clar. Quan estigui fumut potser no ho diré. Estic segur que és totalment ètic, marxar quan el cos i sobretot la ment s’han degradat. No som un animal que raona? Doncs quan no ho fem i es irreparable, si vols, has de marxar. No cal embolicar a ningú. Hi ha maneres de fer-ho amb discreció i procurant no fer patir als que queden. Crec que n’haurem de tornar a parlar.