Tatul. Tomba d’Orfeu

Aquests dies hem tingut la Mort present. Jo no li he tingut mai por. Mai l’he vista com algú que se t’emporta. No hi ha mort, hi ha no vida. Per a mi, no és un estat. Si per guarir-nos ens trasplantessin el cervell i amb ell crec que la nostra personalitat, restaria un cos orgànicament viu però sense cap sentiment, el que entenem per mort.

És evident que malgrat teories filosòfiques i religions, tenim una força molt forta que ens fa restar vius. Des de jove, imagino que la matèria del que està fet el meu cos l’haig de donar a la natura perquè altres visquin. No és molt maco això?

Ja a l’antiguitat ens explicaven faules de persones que baixaven als Inferns a xafardejar (Dante) i altres a cercar la dona que, ves per a on, va anar a viure allà (Orfeo). La figura de la Mort l’han fet servir, quasi totes les religions, per fer-nos por. Als nens quan són petits els pinten una Mort com si fos una persona, com el llop, l’home del Sac… Quan algú del seu entorn es mor, es pregunten amb veu alta: per què? I intenten explicar un fet que és evident per a la resta d’éssers vius.

Els humans podem crear idees, obres d’art, arquitectura, estudis científics… això és el que ens manté vius anys, anys i anys. Fixa’t, sinó, amb la quantitat de segles que fa quan Zoroastre (per posar un exemple) va escampar les seves reflexions sobre el Bé i el Mal. Una figura així no surt sola, vol dir que el seu entorn havia de ser ja molt ric de coneixements. M’he fixat que la Religió, de la qual tots ens hem nodrit, no parla gaire de la Mort en els seus Llibres. En canvi, els sacerdots i entorn clerical en parlen molt. A vegades sembla que parlen més de la Mort i el Mal (Satanàs) que de la Vida i de Jesús.

De petit, els meus pares, sense amagar-la, no en parlaven morbosament. Ens parlaven del caràcter dolç de l’àvia Mercè o del caràcter fort de l’avi Miquel. Vull dir, dels fets de les persones que nosaltres no vàrem conèixer, mai em van dir que ens calçarien de nit i altres històries molt en boca aquells temps. Espiritismes, tarots, fetges d’aus… què voleu que us digui? Com deia en Pla, collonades!
Abans m’ha sortit l’Orfeu, o Orpheus, o Orfeo que va tenir relació amb la Mort. Com sabeu, aquest estiu vàrem donar un volt per Bulgària. És l’antiga Tràcia. Allà vaig saber d’aquest traci. Vaig estar a la seva tomba a Tatul.

Resumidament:
Era un músic fóra sèrie i feia prodigis amb la lira, i la seva creativitat no va tenia límit, com l’Amadeus, vaja. La seva música va servir per honorar a Dionisi o Bacus i es veu que va sonar durant centúries als ritus bàquics. Va enamorar-se i es va casar amb Eurídice. Jo us estalvio les baralles entre Déus, Deesses i humans que van donar com a resultat aquest casament. Com bé sabeu, els Déus d’aquells temps s’avorrien a l’Olimp i baixaven aquí entre nosaltres a barallar-se i fer-nos barallar. Tornem on érem: Eurídice mor d’una mossegada de serp. Crec que ell era humà i la senyora mig Deessa. Va agafar la lira i va baixar a l’Hades a cercar-la. Quatre cops de lira i el barquer el va portar a l’altre banda. A l’Infern va fer plorar d’emoció als dimonis amb la seva música. (Un pèl monyes eren aquests trapelles dimoniets). Trobà Eurídice als Camps Elisis. Més sonades de lira i li deixen emportar l’Eurídice amb l’única condició que no pot girar-se fins que tots dos siguin fora. Va passar que, quant ja li mancava una passa, va girar-se per mirar la nena i… Oh! Un peu d’ella encara era a l’ombra, no li tocava el Sol… altre volta cap a l’Hades. N’hi ha que diuen, i ja potser, que l’Orfeu n’estava fins el capdemunt de la Deessa i mira… Per cert, aquestes contrades de l’antiga Tràcia són com misterioses. Hi han ciutats preromanes grandioses.
Direu: hi té a veure tot això amb la Mort? És un altre tractament d’ella. Hi ha un detall que crec ho diu tot. A part de banalitzar la vida i la mort, el músic la fa servir per un fi particular.
Per distreure’ns un xic, us recomano la música que he penjat. És treta de l’Òpera “Orfeo ed Euridice” de Gluck moment en el qual l’Orfeu clama que no troba l’Eurídice.