Avui no he anat a treballar. No he gaires baixes en els trenta i pico anys que treballo. Arran del mal a la moca que he tingut, he pensat amb el dolor. Hi ha gent que conviu amb el dolor. Tots n’hem conegut. Jo l’altre dia vaig fer quatre ratlles sobre l’eutanàsia. No se, potser el dolor forma part de la nostra vida. Fa un temps que tot el que vol esforç ho anem eliminant. Potser el dolor és esforç. Ben segur que si apliquessim l’eutanàsia a tothom que pateix, poca gent restaria viva. Jo l’aplicaria, quan ets un vegetal, quan deixes de ser persona. És un tema complicat. Més quant la meva cultura amaga la mort cada dia més. Quan toca no ho entenem. No dic de parlar-ne morbosament constantment. Però recordar-ho no crec que sigui dolent.

Un versos del Màrius Torres hi van bé.

M’HE DESPERTAT TOT SOL

M’he despertat tot sol en un antic jardí
que no sé si és la meva presó o el meu imperi.
Canta pertot l’alè dels arbres, i el misteri
d’un esperit que em crida, però no és per a mi.

Camino a poc a poc, amb temença, com si
un àngel no del tot m’acabés de voler-hi.
El meu cor s’exhaureix en el silenci aeri.
La llum és una fronda sobre cada camí.

Adam devia anar pel món, el primer dia,
com jo vaig, sorprenent la verda melodia
de cada veu de l’aire, del gest de cada braç;

per abraçar la llum esbatanant els braços,
el cos, encara moll de rosada i fang,
deixant estela d’ànima darrera dels seus passos.

MÀRIUS TORRES PERENYA