El Senyor Pardo era l’inspector dels meus anys d’alumne del pare.

Quan sabia la seva arribada el senyor mestre muntava una estratègia que ens ocupava uns dies.

Apreníem el “Credo” i parenostre amb la llengua de la potència veïna. Penseu que el Catecisme era d’obligat cumpliment, però l’apreníem en català. El pare, normalment, feia les clases quasi totes parlant català i l’escrit sempre amb la imposada.

A la paret penjava un quadre amb el nom de “Tambor” on hi figuraven collonades feixistes tipus “…por el imperio hacia Dios” i altres tabernaclades. Només el veiem quan venia el comissari polític.

Ara, de gran, penso que el Sr. Pardo ja sabia aquest joc i com deien complia l’expedient. Sembla que el veig seient a la tarima, amb el pare dret rera seu fen-se aquell gest tant seu de “posat dret i seriós”. El tal senyor Pardo ens mirava a tots amb una rialleta sorneguera que ens deia…petits rojos catalanistes.

Mirat amb perspectiva, va tenir molt coratge i ben segur que gràcies a homes com ell, ara podem parlar i escriure la nostra llengua.

Mireu com anava, i per acabar, jo vaig fer l’ingrés del batxillerat l’any 1958. Ens demanaven escriure un dictat, amb una falta com a màxim. Fet això, fèiem una divisió amb la prova del 9 inclosa. Quan el pare m’acompanyava a Barcelona, a l’Institut Ausiàs March, al tren va assabentar-se que demanaven el Credo i me’l va ensenyar al tren, tot baixant.

Bé per avui, bona nit