Sabeu qué és aquesta ridícula lletra?
Long live Spain!
Let us all sing together
With different voices
And a single heart.
Long live Spain!
From the green valleys
To the vast sea,
A hymn of brotherhood.
Love the Fatherland
As it knows how to embrace,
Beneath its blue sky
Peoples in fredoom
Glory to the children
Who give to history
Justice and greatness,
Democracy and peace.
L’ha publicada el NYT el 15 d’aquest mes.
Ridícul a nivell mundial. Democracy and peace. Democracy and peace.
Què fem? Long live Spain!
Sempre estarem amb aquesta gent? Long live Spain!
Ens donen bastonades per tots costats i nosaltres… Long live Spain!
Coneixeu altre comunitat més poruga i dropa? Long live Spain!
Hi ha pobles que el seu himne l’ha musicat un tal Lluís de can Beethoven i la lletra l’ha escrita un sagal de can Schiller… res, dos passarells.Uns bàrbars. La potència veïna (Democracy and peace. Long live Spain!), en canvi, hi posa a la grandiosa Marcha de Granaderos la lletra del futur Nobel, Paulino Cubero (de l’afamada vila de Granátula de Calatrava…). Majestàtic!
Els que com jo són nascuts quan encara corrien els vàndals pels carrers, recordaran un reietò, petit, barrigut, grassonet i amb veu aflautada de castradot de nom Pacus Francus Ba de Monde. Aquest reietó tenia com a himne la mateixa tonada, però la lletra, d’un tal Pemanus començava amb: Arriba España! Soldats amb una canya/mare amb un bastó…
Ja fa dies que dic que hauríem d’anar buscant papers i anar a cal notari, ha tramitar el divorci… pagarem pensió i ja ens quedarem la canalla però, Adéu, Espanya! Adèu!
Recordeu?
ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya, la veu d’un fill
que et parla en llengua, no castellana;
parlo en la llengua, que m’ha donat
la terra aspra;
en aquesta llengua, pocs t’han parlat;
en l’altra massa.
T’han parlat massa, dels saguntins
i dels qui per la Pàtria moren:
les teves glòries, i els teus records,
records i glòries, només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te, molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes, vida és la sang,
vida pels d’ara, i pels que vindran:
vessada, és morta.
Massa pensaves en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies, a mort els fills,
els satisfeies, d’honres mortals,
i eren tes festes, els funerals,
oh, trista Espanya!
Jo he vist els barcos, marxar replens
dels fills que duies, a que morissin:
somrients marxaven, cap a l’atzar;
i tu cantaves, vora la mar
com una folla.
On són els barcos? On són els fills?
Pregunta-ho al ponent i a l’ona brava:
Tot ho perderes, no tens ningú.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh salva’t, de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida, que tens entorn;
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols!
On ets Espanya? No et veig enlloc!
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua, que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
JOAN MARAGALL