Mireu-la aquí el 8 de desembre de 1947 a La Gleva.

Us imagineu l’Antonino sense la Montserrat? Bé… tampoc podem, no existiríem. La mare ha sigut la companya, l’amant, la confident del pare. Ho tenia clar. Fins al final només va volgué la seva Castells. El que potser no es va imaginar, ni nosaltres, que fos tant forta. Quan varen venir a viure a Barcelona, per exemple, tots ens semblava que la mare li costaria conèixer els metros, busos, en una paraula la gran ciutat. Al cap de quatre dies ens en ensenyava a tots. A fet diverses malalties, caigudes, operacions… de totes les seves amigues de la seva edat, és la que millor qualitat de vida té. Tal com vaig dir el dia del seu aniversari, és una dona de les que ha pujat una generació i que han fet país. Molta part de la cultura, bones maneres, vivències de la gent de la meva generació la vàrem mamar de les nostres mares. Mentre els pares treballaven fora de casa, elles tot planxant, cosint, cuinant i tot escoltant el radio ens anaven ensenyant. Avui he posat fotografies relacionades amb ella.
Montserrat, gràcies per haver estimat i deixar-te estimar per el pare i per tots nosaltres.

He trobat un poema que ben segur el recordareu.

CIRERER FLORIT

Cirerer petit,
cirerer florit
que fas arracades,
digue’m quina mà
te les va cercar
quan les tens granades.

Digue’m sense por
qui et cull la dolçor
d’aqueixa florida.
El que ara és tan blanc
després serà sang
que allarga la vida.

Potser els escolans
se n’omplen les mans
botant d’alegria,
o algun pinsà vell
se’n guarda per ell
un gra cada dia…

Cirerer petit,
cirerer florit
que fas arracades,
digue’m quina mà
te les va cercar
quan les tens granades.