Fins el segle XIX la Teoria creacionista, basada en el text del Gènesi de la Biblia, va ser la teoria predominant. Segons aquesta teoria no científica, Déu havia creat totes les espècies existents fins el moment i a més a més aquestes no presentaven canvis llarg del temps perquè estaven perfectament adaptades al medi. Aquesta teoria estava molt vinculada al Fixisme, defensat entre altres per Linné, el pare de la nomenclatura i classificació dels éssers vius.
Actualment la presència de fòssils es considera una prova evolutiva imprescindible per explicar el procés evolutiu, en canvi fins el segle XIX es considerava una prova més dels diferents moments creacionistes i es justificava la seva desaparició per diferents catàstrofes. Couvier, el pare de la paleontologia, va ser un dels grans defensors del catastrofisme.
Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon, va ser dels primers en rebutjar el creacionisme i defensar la idea evolutiva de les espècies. Segons ell l’evolució anava lligada al perfeccionisme i les espècies que havien desaparescut eren substituïdes per altres millors.

Jean Baptiste de Lamark, antic oficial de l’exèrcit i professor de zoologia a París, va proposar per primer cop una teoria general de l’evolució ben estructurada i contrària al creacionisme.

Segons Lamark, al llarg de la seva vida els éssers vius s’adapten al medi: els canvis en les circumstàncies del medi causarien canvis en els hàbits i conductes i, en conseqüència, canvis als seus òrgans. L’ús d’aquests òrgans provoca el seu desenvolupament, mentre que la manca d’ús en provocaria l’atròfia. Finalment, els canvis produïts al llarg de la vida d’un organisme s’hereten a la descendència, la qual cosa pot portar a una nova espècie.

Un exemple clar de la seva teoria és el de les girafes: Lamark creia que l’ancestre seria una espècie de coll curt degut a que les fulles més baixes de les branques escassejarien. Llavors, els avantpassats de les girafes es veurien obligats a estirar el coll per tal d’arribar a les fulles més altes. Gradualment, els individus anirien desenvolupant un coll una mica més llarg. Al aparellar-se, aquest canvi en la longitud del coll passaria a la descendència.

La seva teoria no va arribar a ser acceptada, però tot i així la importància de Lamark es troba en el fet que per primera vegada s’acceptava l’evolució de les espècies en contra del creacionisme.

Finalment, a finals del segle XIX la seva teoria es va reanalitzar. En aquest cas, August Weissman va dubtar que els caràcters adquirits al llarg de la vida d’un individu es poguessin heretar. Llavors, Weissman va portar a terme un experiment, amb el qual va poguer demostrar que la teoria de l’evolució de Lamark no és correcta.

LAIA