El text descriptiu
Amb un text descriptiu representem, per mitjà del llenguatge, la imatge que tenim d’un objecte, d’una persona, d’un paisatge…, però també de situacions, sentiments, èpoques, idees, sensacions… Fins i tot podem descriure la mateixa llengua.
Tot es pot descriure. Trobem descripcions de tot allò que es pot percebre: els trets físics d’una persona (prosopografia), els psicològics (etopeia) o els dos a la vegada (retrat), l’exageració o deformació d’aquests trets (caricatura), el paisatge, els ambients, les olors, els sons…
Les descripcions poden constituir textos sencers, però, com que no tenen un caràcter dominant és habitual trobar-ne inserides en altres tipus de textos: dins de textos narratius, explicatius o argumentatius… Ens referirem, doncs, a textos descriptius, quan la seqüència predominant és la descripció; en canvi, parlem de seqüència descriptiva dins d’un altre tipus de text quan la descripció hi té un paper secundari. En aquest darrer cas amb la descripció es fa una pausa a la narració per observar amb deteniment un detall dels fets i esdeveniments que la narració fa avançar constantment.
Hi ha dos tipus de descripció:
- a) Descripció objectiva. Presenta amb fidelitat les característiques de l’ésser o objecte a estudi, sense apreciacions personals ni matisos emotius. Exigeix molta precisió lèxica. Pròpia de manuals, llibres de text, diccionaris… Hi domina la funció referencial i el llenguatge denotatiu. És una descripció funcional en la qual predomina la funció instructiva o expositiva, pròpia de textos tècnics:
Estri per a resguardar de la pluja que consisteix en un tros de tela cosida a unes barnilles d’acer articulades a l’extrem d’un bastó, que permeten d’estendre-la o de plegar-la amb facilitat (DIEC)
- b) Descripció subjectiva. No detalla els trets tal com es manifesten a la realitat sinó que els presenta passats pel sedàs de la visió personal. El que compta són les sensacions de l’autor, per sobre de l’exactitud o exhaustivitat dels detalls. Intervenen els sentiments, les sensacions… Posa en relleu algun aspecte de la història que s’explica. En aquest cas, la descripció pren un valor significatiu perquè es troba al servei de la narració, tant per aclarir l’estat de les coses o justificar les reaccions de les persones (funció explicativa) com per donar a conèixer a través de la descripció aspectes del personatge o de l’acció que es desenvolupa (funció simbòlica). Abunden les construccions comparatives i les figures retòriques, en especial la metàfora ¡ la funció del llenguatge és expressiva o emotiva i, de vegades, el llenguatge és connotatiu.
Un paraigua és un d’aquells objectes perfectes, acabats, no susceptibles de modificació apreciable, intemporals. Poden ser grossos o petits, poden tenir un o altre color; el color més variat, però són objectes absolutament acabats. La cúpula arquitectònica -la de Constantinoble o la de Sant Pere de Roma- són els orígens actuals del paraigua. De vegades el paraigua és més apaïsat o més boterut, més llarg o menys llarg de diàmetre, però els paraigües vénen de la cúpula, com tothom sap. (J. Pla, “Les hores”)
Aspectes discursius i gramaticals dels textos descriptius
Un text descriptiu ha de representar, a través del llenguatge, l’element descrit. Si els enunciats no reflectissin les característiques principals d’un personatge, per exemple, el retrat no es consideraria ben aconseguit, perquè no hi reconeixeríem l’individu.
L’ordenació dels enunciats que configuren un text descriptiu no és rellevant. Tant és si comencem la descripció d’una persona pel cap o pels peus o si ordenem els trets que caracteritzen un sentiment segons si són positius o negatius, o si els anem combinant, per exemple. En qualsevol cas, tots els textos descriptius responen a una organització interna de tipus jeràrquic. Segons aquesta organització, quan fem una descripció, agrupem els enunciats al voltant d’unitats significatives, anomenades mots clau o nuclis. Per exemple, la descripció d’un quadre es podria organitzar a partir dels nuclis següents: contingut temàtic, estil pictòric, color i mesures. Per a cada nucli, i segons la complexitat o la simplicitat de la descripció, elaborem una sèrie d’enunciats lingüístics, alguns dels quals són predicats principals i altres, predicats secundaris, segons la importància que els donem.
La necessitat de cohesió fa que les operacions que fem quan descrivim estiguin relacionades amb unes característiques formals i una sèrie de recursos gramaticals que els són propis:
- El substantiu és el punt de partida de la descripció. L’adjectivació en forma de qualificatius o d’estructures equivalents (prep+nom, aposició, proposició subordinada de relatiu) és el recurs que caracteritza, matisa o perfila allò que es descriu.
- L’estructura oracional és mes aviat atributiva, perquè els verbs ser, estar i semblar permeten atribuir qualitats a una cosa o a una persona mentre que verbs com tenir, posseir o portar serveixen per mostrar-ne les característiques més importants. Els temps més utilitzats són el present i l’imperfet, que pel seu aspecte imperfectiu denoten accions duratives, certa vaguetat i indeterminació temporal.
- Són freqüents les referències a situacions espacials mentre que són escasses les referències temporals. Així, els adverbis, les locucions adverbials i estructures de significació locativa ajuden a situar l’objecte descrit en l’espai (prop, lluny, aquí, allà, a dalt, a l’esquerra, al costat…).
- La selecció lèxica és un factor determinant en un text descriptiu, ja que tots els mots han de contribuir a descriure una realitat, de manera que el resultat sigui compacte i arrodonit. L’ampliació i l’aprofundiment de la descripció s’aconsegueix amb la presència de mots d’un mateix camp semàntic o propers semànticament.
- Per a les enumeracions de trets, s’usa la juxtaposició i la coordinació d’oracions o de segments.
- Els recursos estilístics com la comparació, l’analogia, la metonímia i la metàfora serveixen per caracteritzar el nom i enriquir un text descriptiu. Per a les comparacions, és freqüent l’ús de connectors i d’estructures comparatives (tan… com, tal… com, de tal manera que …).
Tipus de textos descriptius
El retrat
Quan descrivim una persona, acostumen a enumerar els principals trets de la seva fesomia, les seves qualitats morals, l’ambient en què es mou, les activitats regulars que fa i, fins i tot, els objectes personals que l’envolten a casa o al lloc de treball. Aquest contingut configura el retrat com un dels textos descriptius més habituals. Es pot referir a un personatge real o a un personatge de ficció, però en ambdós casos pretén aconseguir de donar imatge precisa d’una individualitat.
La caricatura
La caricatura és un tipus de retrat, però només destaca els trets físics i de personalitat més rellevants del personatge. Normalment es refereix a un personatge real amb una certa projecció pública, perquè els principals objectius de la caricatura són la crítica, la sàtira o la lloança. Com en la caricatura pictòrica, el resultat sol ser un retrat exagerat i distorsionat.
La descripció científica
És corrent de localitzar, en textos de caràcter científic, seqüències descriptives que tinguin les característiques d’un determinat objecte científic. Un element químic, una molècula, un òrgan humà, un tall geològic, un accident geogràfic o una resta arqueològica, són exemples d’objectes descrits en informes, articles o altres menes de textos científics.
Allò que caracteritza fonamentalment la descripció científica és la precisió. Mentre que en altres menes de descripcions en tenim prou amb una imatge que permeti identificar un individu o tipificar un espai aproximadament, la descripció científica utilitza criteris, recursos conceptuals, classificacions i mesures que permeten identificar sense error un determinat objecte.
En la descripció científica s’evita tota manifestació de la subjectivitat de l’autor, el qual manté un punt de vista neutral.
Els articles de diccionari
Els articles de diccionari són una classe de textos descriptius que enumeren o glossen les característiques principals de les paraules d’una llengua. La funció referencial, pròpia de la transmissió d’informació sobre un objecte, es combina, en aquest cas, amb la funció metalingüística del llenguatge, perquè es descriu la llengua amb la llengua, les paraules amb altres paraules.
La definició
La definició és un tipus de text expositiu que ens dóna informació detallada sobre una paraula.
La definició exigeix una descripció ajustada: cal buscar l’adjectiu exacte, precís, i això comporta, de vegades, emprar paraules més específiques, que són d’ús més restringit.
Per construir una definició correcta hem de tenir en compte les normes següents:
- – La paraula que volem definir no ha d’entrar mai a la definició.
- – La definició ha de ser clara, breu i completa.
Una manera senzilla de fer definicions és buscar un terme ampli que sigui comú a altres conceptes semblants i després assenyalar allò que el diferencia.
La descripció d’espais
La descripció d’espais, molt pròpia de textos narratius, sol ser una descripció subjectiva, ja que sovint l’espai descrit passa pel sedàs del narrador, que pretén crear un ambient determinat que servirà per emmarcar l’acció.
Tota la seva habitació era l’estreta i fosca rebotiga que hi havia al fons del magatzem, aclarida només per un celobert esquifit i romàtic, ple de trastos vells, olles fumades i una ratera en la qual cada dia acabaven llur existència un parell de rates com a conills.
narcís oller, L’escanyapobres
Substantius i adjectius per descriure l’aspecte físic d’una persona:
Aspecte general:
alt, atlètic, baix, cepat, dret, eixerit, escarransit, esquifit, esprimatxat, feble, ferm, fort, gras, jove, madur, magre, neulit, pansit, panxut, prim, rabassut, sa, vell…
Barba:
clara, espessa, hirsuta, llarga, serrada…
Boca:
allargada, desdentegada, ferma, fina, fresca, grossa, dura, petita, petonera, rodona, torta…
Cabells:
arrissats, brillants, bruts, castanys, deixats, deixats anar, eriçats, estirats, fins, greixosos, llisos, negres, ondulats, pentinats, recollits, rinxolats, rossos, secs, sedosos, suaus…
Cames:
ben fetes, curtes, escanyolides, escardalenques, llargues, massisses, primes, proporcionades…
Cara:
afuada, afable, allargada, còmica, distant, inexpressiva, quadrada, riallera…
Celles:
arquejades, arrugades, espesses, gruixudes, juntes, primes, separades…
Cintura:
fina, marcada, prima…
Coll:
allargat, curt, fi, gràcil, gruixut, elegant…
Dents:
allargades, arrenglerades, blanques, grogoses, negroses, prominents, punxegudes, sortides, tortes…
Dits:
boteruts, fins, gruixuts, llargs…
Espatlles:
amples, caigudes, estretes, fortes, musculoses…
Front:
alt, ample, arrugat, baix, estret, intel·ligent, llis, pronunciat, prominent…
Galtes:
begudes, caigudes, desinflades, eixutes, flàccides, inflades, rodones, rudes, suaus, toves, vermelles, xuclades…
Llavis:
esblanqueïts, estrets, fins, frescos, goluts, grossos, hermètics, humits, prims, sensuals, tibats, voluptuosos…
Malucs:
amples, arrodonits, femenins, prominents, sensuals, sinuosos…
Mans:
àgils, aristocràtiques, arrugades, asproses, blanques, càlides, distingides, encarcarades, fines, fortes, grosses, gruixudes, joves, rudes, sensibles, tendres…
Nas:
aguilenc, aixafat, arrodonit, arromangat, fi, llarg, punxegut, recte, tort, xato…
Orelles:
grosses, llargarudes, petites, peludes, punxegudes, rodones…
Pestanyes:
arrissades, caigudes, esclarissades, espesses, llargues, negres…
Pell:
arrugada, blanca, bruna, fina, flàccida, grogosa, jove, llisa, negra, resseca, rosada, suau, vellutada…
Pit:
ample, caigut, estret, fort, pelut, poderós, prominent, provocatiu, turgent…
Pòmuls:
arrodonits, carnosos, pronunciats, punxeguts, sortits…
Ulls:
absents, alegres, ametllats, apagats, baixos, bellugadissos, blaus, brillants, cansats, castanys, concentrats, desperts, durs, ensopits, entelats, esbiaixats, expressius, felins, francs, fugitius, grisos, grossos, impenetrables, inexpressius, intensos, intel·ligents, llagrimosos, lleganyosos, maliciosos, morts, negres, negríssims, nerviosos, opacs, rodons, serens, somiadors, tendres, tristos, tèrbols, verds, vidriosos, vius…
Vestit:
ajustat, arrugat, car, cridaner, deixat, descurat, discret, elegant, folgat, lleig, maco, sensible, sofisticat…
Adjectius per descriure el caràcter d’una persona:
adust, agosarat, agut, alegre, antipàtic, apassionat, assenyat, astut, atent, aturat, aviciat, babau, badoc, baliga-balaga, beneit, brètol, bufanúvols, burleta, cagat, calmós, caparrut, caragirat, càustic, cínic, competent, confiat, conformista, consentit, contestatari, covard, cregut, culte, decidit, desordenat, despert, despistat, divertit, dòcil, educat, egocèntric, egoista, entremaliat, eixelebrat, encantador, enginyós, entusiasta, esnob, esplèndid, esquerp, exigent, extravagant, fals, fanàtic, fanfarró, fatxenda, feble, fidel, franc, gasiu, genial, generós, immadur, ingenu, irresponsable, irònic, insolent, llepafils, llest, malparlat, malpensat, mentider, meticulós, mesquí, normal, observador, orgullós, panxacontent, pedant, perdonavides, pinxo, poca-solta, polit, poruc, presumit, primmirat, prudent, rebel, rialler, rondinaire, serè, seriós, set-ciències, simpàtic, sincer, sociable, solitari, somiatruites, sorrut, tibat, tossut, treballador, trempat, trist, valent, viu, xerraire, ximplet…
Adjectius per descriure els colors:
blau (-vós), blau cel, blau verd, blau elèctric, blau marí, indi, violat, lila, morat, vermell (-ós), roig, roig robí, carmí, escarlata, sèpia, ataronjat, rosa (t), groc/grogós, llimona, beix, groc verd, verd (-ós), verd poma, blanc, negre, gris, argentat, platejat, daurat, marró, castany, ocre…
color d’ala de corb, color canyella, color de cendra, color de coure, color de mel, color d’oliva, color de palla, color pastel, color de plom, color de tabac, color taronja, color terrós, color de vi…
alegre, apagat, encès, fresc, trist, viu…