ELS NOBLES

En el segle IX l’hàbitat dels nobles és la “vil·la”, una casa més o menys gran i luxosa que s’aixecava en el centre de la propietat i rodejada de les bordes dels serfs,graners, quadres i magatzems. A partir de la segona meitat del segle IX, al centre d’Europa, a resultes de les incursions normandes i la descomposició de l’Imperi carolingi, els càrrecs comtals passaren, lentament, a ser hereditaris i començaren a construir-se edificis fortificats. Les famílies comtals aconseguiren que el feu passés a ser, en la pràctica, una propietat particular i que esdevingués un poder personal del comte. Aquest jurava fidelitat, en un solemne acte d’homenatge, al seu senyor. En la pràctica la condició de vassallatge implicava que el comte havia d’ajudar militarment al seu rei i que no es giraria en contra seva o s’independitzaria.
La descentralització del poder dugué un buit de poder, les comunicacions esdevingueren insegures pel bandolerisme, camperols adscrits a la terra fugiren, el perill d’invasions era constant i les rivalitats entre els comtes es traduïren en conflictes armats. En conseqüència, a cada comtat es muntà un dispositiu militar i molts petits propietaris renunciaren, per grat o per força, a la seva llibertat personal i a la seva terra en benefici d’un poderós per assegurar-se protecció i seguretat.
El noble fou un gran propietari que conreava els seus dominis amb la feina dels camperols als quals havia cedit part de la seva terra en usdefruit. El castell rep els seus vassalls i el personal encarregat de l’administració de la casa i de les terres. Des del castell administra justícia perquè el feudatari té dret a jutjar els seus vassalls i serfs. La guerra, els duels, la caça i el torneig constituïren les coordenades de la vida del noble. A partir de finals del segle XII, la noblesa fruí d’un règim jurídic exempt d’impostos i alliberats de les penes corporals.

ELS SERFS. ELS LABORATORES
Els qui estaven mancats de terra o aquells que es veieren obligats a perdre la seva llibertat per tenir protecció o dret a una mica de terra quedaren en el punt més baix de la jerarquia social. Bona part dels que treballaven en el domini senyorial pertanyien a l’estament dels serfs. Per una banda, hi havia els serfs domèstics (serfs dominicals) que conreaven la terra del senyor o bé realitzaven activitats artesanals, a canvi rebien aliment i abric, però no disposaven de llibertat personal i no podien posseir béns ni contreure matrimoni sense autorització del senyor. La seva condició era hereditària. hi havia els serfs “casats” sotmesos a treballs gratuïts (corvees), al lliurament de censos, al pagament per l’ús de serveis sotmesos al monopoli dels senyors….Uns tenien explotacions familiars (masovers) i d’altres formaven part d’un llogaret que tenia obligacions col·lectives envers el senyor. Estaven lligats a la terra que conreaven sense poder abandonar-la: quan aquesta era venuda passaven a dependre del nou propietari. Malgrat això, no tots els pagesos eren serfs (els lliures es diferenciaven, bàsicament, en que no havien de comptar amb el permís del senyor per marxar de les seves terres), i existien petites quantitats de pagesos que no depenien en absolut dels senyors feudals (a Catalunya eren anomenats homes de paratge i a Anglaterra, yeomen), sinó que tenien les terres en franc alou.

EL CLERGAT. ELS ORATORES
Els bisbes i els abats eren administradors de propietats i formaven part de la piràmide feudal. Així, la presa de possessió del càrrec d’abat o de bisbe va esdevenir un acte de vassallatge envers el monarca que incloïa servir-lo amb les armes.
La noblesa aportà els seus fills pels càrrecs més importants de l’Església medieval. Els que pregaven fruïen de privilegis importants en matèria de justícia i d’impostos i d’una gran consideració social. L’abat Oliva intentà suavitzar i limitar l’abús de les guerres privades mitjançant les disposicions de Pau i Treva de Déu que limitaven quines persones havien d’estar lliures de les violències i quins actes havien de ser prohibits. La treva de Déu obligava a suspendre les hostilitats durant alguns dies de la setmana i en determinats períodes de l’any. L’objectiu era protegir els pagesos, disminuir la mortaldat, i, en definitiva, fer viable la vida social. Aquesta institució pacificadora s’estengué per tot Europa. Igualment, l’Església promogué l’esperit de Croada, o lluita contra els infidels, per canalitzar l’agressivitat dels cavallers pobres o secundaris. Amb la fundació de l’abadia de Cluny (Borgonya) el 909, s’inicià un moviment de renovació monàstica que contribuí a la recuperació del prestigi i de l’autoritat de l’Església. Durant els segles X i XI quasi 200 monestirs passaren a dependre directament de l’abat de Cluny, sense estar supeditats a cap vincle feudal a senyors o monarques. L’exemple de Cluny donà peu, els segles XI i XII, a noves reformes d’entre les quals destacà la reforma originada a l’abadia de Cîteaux (Císter) el 1097, també d’arrel benedictina. L’ orde del Císter donà importància al treball corporal, abocà els monestirs vers les feines agràries i desenvolupà una intensa tasca de colonització agrària i d’expansió ramadera; tot plegat enfocat a la comercialització dels productes agrícoles, la cria i la venda de cavall i la industrialització de la seva producció ramadera (llana, adob de pells i pergamí). Alhora, aquest orde, contribuí al desenvolupament de la metaŀlúrgia, gràcies al control de nombroses mines de ferro.
El món cultural gravità entorn dels monestirs, edificats en llocs aïllats enmig de grans propietat on, seguint la regla benedictina de l’ora et labora, els monjos, a través de la còpia i iŀluminació de manuscrits, difongueren el llegat del món clàssic llatí.