[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/bit@bit/001_864770.rm" width="352" height="288"/]

Les webs estan en un procés d’evolució constant. “Bit@bit” parla, en aquesta ocasió, de com s’ha arribat a les webs interactives.

Les primeres webs 1.0 eren molts simples i estàtiques. Estaven fetes amb llenguatge HTML i totes es basaven en la relació client-servidor.

El fet que cada vegada hi hagi més velocitat a internet, que la gent s’hi connecti des de qualsevol lloc, que aparegui el programari lliure i que els ordinadors siguin més potents ha portat les webs 2.0.

La web 2.0 és interactiva i permet la participació de l’usuari, més enllà de la relació client-servidor, en fòrums, xats, introduint-hi vídeos, creant-hi espais personals…

L’evolució cap a la web 2.0 també ha estat possible gràcies a les noves tecnologies web com l’AJAX, que és l’Asynchronous JavaScript and XML, el Macromedia Flash i el Ruby on Rails.

Per tot plegat, el panorama a internet està canviant molt i la clau és, i cada vegada ho serà més, la interactivitat. Tot això ha portat al fet que la nostra eina de treball ja no sigui l’ordinador “desktop” o “laptop”, sinó el “webtop”, o sigui, les aplicacions que es poden fer servir en xarxa.

Aquesta evolució constant s’acabarà traduint en la web 3.0.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/digits/001_673689.rm" width="352" height="288"/]

Molt abans de l’aparició dels ordinadors, un científic anglès va dissenyar una màquina que, sobre el paper, era com un ordinador. “Dígits” dedica el capítol a aquest invent, que no es va arribar a fabricar mai.

Al segle XIX, els astrònoms, els navegants o els comptables feien els càlculs amb l’ajuda de taules numèriques, però aquestes taules, elaborades manualment, solien contenir errors.

Charles Babbage era un matemàtic anglès que volia aplicar els seus coneixements a la resolució de problemes pràctics. Va dedicar tota la seva vida a inventar màquines per calcular automàticament les taules numèriques i evitar-ne, així, els defectes.

El primer projecte de Babbage va ser la “màquina de diferències”, basada en un conegut mètode per calcular polinomis. Les segones diferències constants dels polinomis es poden aprofitar per calcular-ne els valors sense haver de fer multiplicacions. Babbage pensava que la màquina que funcionés amb aquest mètode podria calcular un polinomi cada deu segons. Però, després de moltes modificacions i despeses, el projecte es va abandonar.

Tot seguit, Babbage va iniciar un projecte més ambiciós, la “màquina analítica”, capaç de fer una varietat de càlculs molt àmplia. Aquesta nova màquina tenia cinc components principals: el “magatzem”, on es guardaven les dades; el “molí”, que les processava; el “control”, que ho governava tot; “l’entrada”, a través de la qual s’introduïen les dades del problema, i la “sortida”, per on es produïen els resultats del càlcul.

Aquest invent, però, tampoc no es va fer realitat. En qualsevol cas, el disseny de la “màquina analítica” era un fet extraordinari, ja que contenia els mateixos components principals que un ordinador modern.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/digits/001_673707.rm" width="352" height="288"/]

L’ordinador, a més de fer càlculs numèrics, també fa càlculs lògics. En aquest capítol de “Dígits” es repassen els diferents sistemes que s’han fet servir al llarg de la història per fer aquesta mena de càlculs.

La manera més senzilla de representar relacions lògiques són els diagrames en forma d’arbre. Aristòtil els va fer servir per classificar les espècies.

Quinze segles després, Ramon Llull va donar un nou impuls a la lògica. Llull era un estudiós de les qualitats de Déu, per això va idear un sistema per generar, de manera mecànica, nous conceptes divins. Es tracta de l’anomenada “màquina del saber”, que consistia en un seguit de discos concèntrics amb diversos conceptes. Un primer disc contenia les referències als nou atributs essencials del Déu. Un segon contenia tres triangles amb tres operacions possibles entre aquests atributs. El sistema, conegut com “ars magna”, va arribar a aplegar catorze discos concentrics.

L’alemany Gottfried Leibniz, al segle XVII, va idear un sistema anomenat “ars combinatoria”, en què tota expressió lògica es podia reduir a una combinació de paraules i números. A més, Leibniz va promoure l’ús de la notació binària, és a dir, representar els números amb zeros i uns.

A mitjan segle XIX, el britànic George Boole va proposar l’aplicació d’aquesta notació binària a la lògica. L’anomenada àlgebra de Boole assigna un 0 quan una proposició és falsa, i un 1 quan és certa.

Sobre la base d’aquesta àlgebra es van construir diverses màquines per fer càlculs lògics. Per exemple, Charles Stanhope va construir la Demonstrator i, William Jevons, el Piano lògic.

Durant la dècada del 1930, investigant les comunicacions telefòniques, el nord-amercicà Claude Shannon va formular una teoria segons la qual tot missatge es pot representar com un seguit de zeros i uns, als quals, per tant, es pot aplicar l’àlgebra de Boole. Associant el 0 a un circuit elèctric obert, en què no hi passa el corrent, i l’1 a un circuit tancat, en què sí que hi passa, es pot representar i manegar la informació per mitjans elèctrics.

Poc després dels descobriments de Shannon van aparèixer els ordinadors. Aleshores es va esvair l’interès per les calculadores lògiques, ja que els ordinadors fan càlculs lògics, a més de numèrics.

Per contracció dels termes “binari” i “dígit”, Shannon va inventar la paraula “bit”, un terme que tindria èxit.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/digits/001_673719.rm" width="352" height="288"/]

En aquest capítol de “Dígits” s’explica com funcionaven els primers ordinadors de la història i què signifiquen conceptes com “díode de buit”, “electrònica”, “bits” o “programa”.

L’ENIAC era una màquina dedicada a fer càlculs militars, als Estats Units, durant la Segona Guerra Mundial. La premsa va dir que aplicava, per primera vegada, velocitats electròniques a tasques matemàtiques. Va assolir certa popularitat, per això se la considera sovint el primer ordinador de la història.

El component principal de l’ENIAC era el díode de buit, i en portava 18.000. El díode és una làmpada de buit amb dos pols, càtode i ànode, amb la propietat que només deixa passar el corrent elèctric en un sentit. Això permet regular i amplificar el corrent d’electrons. D’aquí que s’anomeni electrònica la tecnologia que es va desenvolupar gràcies a aquest dispositiu.

Un altre ordinador, l’ABC, s’aproximava més a la idea moderna d’un ordinador, ja que mentre l’ENIAC calculava amb la base númerica 10, l’ABC ho feia amb la base 2, amb uns i zeros, amb bits. A l’ABC, però, li faltava un component per ser un autèntic ordinador: el programa.

Un programa és un seguit d’instruccions que l’ordinador ha d’executar. Està representat, com les dades, per números, és a dir, per bits. Canviar de programa consisteix a carregar en la memòria de l’ordinador els bits corresponents. A l’ABC i l’ENIAC, en canvi, calia entrar-hi les instruccions encenent o apagant una colla d’interruptors.

La idea del programa ve de més lluny i d’una altra indústria, la tèxtil. L’enginyer Joseph Marie Jacquard va idear unes targetes amb perforacions mitjançant les quals es donaven les instruccions al teler per fer un teixit o un disseny determinats.

El primer ordinador amb un concepte semblant el va inventar l’enginyer Konrad Zuse i es deia Z3. El Z3 tenia tots els components dels ordinadors actuals: electrònica, bits i un programa memoritzat. Un altre ordinador amb tots aquests ingredients va ser el MARK.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/digits/001_673722.rm" width="352" height="288"/]

Teclegem una adreça i apareix la pàgina sol·licitada. Sembla senzill, però darrere d’això hi ha un complex sistema d’ordinadors interconnectats que han transformat la manera com ens comuniquem. Aquest capítol de “Dígits” explica com van néixer internet i el correu electrònic.

L’agència nord-americana ARPA, dedicada a les tecnologies militars, va posar en marxa un projecte anomenat Arpanet, que tenia com a objectiu millorar els sistemes de comunicació. Arpanet va estudiar un sistema de connexió d’ordinadors en xarxa i, a poc a poc, la primera xarxa embrionària es va anar ampliant.

Un equip d’investigadors, encapçalat pel nord-americà Vinton Cerf, va trobar la solució de fragmentar els missatges en trossos o paquets. Així, qualsevol ordinador que empaqueti i desempaqueti els missatges es pot connectar a una xarxa.

Durant els anys 80, les xarxes d’aquesta mena van començar a proliferar. S’hi intercanviaven documents i, sobretot, missatges de correu, el conegut correu electrònic.

El físic Tim Berners-Lee va anar més enllà i va inventar l’anomenat World Wide Web, uns procediments amb els quals qualsevol ordinador pot accedir a qualsevol document disponible a la xarxa. El programa que permet fer això és el navegador i aquesta munió de xarxes rep el nom d’internet.