[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/digits/001_673699.rm" width="352" height="288"/]
Poden pensar els ordinadors? És la pregunta que es planteja en aquest capítol de “Dígits”.
A començaments del segle XX, l’enginyer espanyol Leonardo Torres Quevedo va construir una màquina per jugar a escacs. Jugava rei i torre contra rei i guanyava.
La possibilitat de màquines pensants es va fer molt més versemblant quan van aparèixer els primers ordinadors. Va ser aleshores quan es va començar a parlar de cervells electrònics.
Claude Shannon, pioner de les ciències de la informació, va estudiar les estratègies d’uns hipotètics jugadors automàtics d’escacs. Davant l’immens nombre de continuacions que pot tenir una jugada, Shannon va descriure dues estratègies. La primera consistia a explorar l’arbre de totes les jugades possibles fins a un cert nivell de profunditat. És l’anomenada força bruta. La segona consisteix a explorar les branques més prometedores d’una manera més profunda. És la que fa servir la ment humana, la més difícil d’establir.
El científic Alan Turing es va plantejar a partir de quin punt es podia considerar que un ordinador actua de manera intel·ligent. Va plantejar el test de Turing, que consisteix a establir un diàleg amb un ordinador i amb una persona, sense cap evidència de qui és qui. Si el diàleg no permet diferenciar l’ordinador de la persona, aleshores es pot dir que l’ordinador es comporta d’una manera intel·ligent.
Uns anys més tard, el nord-americà John McCarthy va encunyar el terme “intel·ligència artificial”. Amb aquest nom, investigadors com Marvin Minsky o Herbert Simon van crear diversos mètodes que imitaven els procediments mentals.
També van aparèixer crítics que posaven en dubte el concepte “d’intel·ligència artificial”. Un d’aquests crítics va fer un programa, anomenat Eliza, que simulava un diàleg amb un psicoterapeuta. Així, Eliza va demostrar que es podia imitar un comportament humà especialitzat, però que això no implicava intel·ligència.
A finals de la dècada del 1990, un programa anomenat Deep Blue va guanyar el campió internacional d’escacs Garry Kasparov. Ho va fer aplicant l’estratègia de la força bruta, analitzava uns cent milions de jugades per segon.
Avui dia hi ha ordinadors capaços de calcular bilions de jugades d’escacs per segon, però no n’hi ha cap que hagi superat, encara, el test de Turing.